Jordi Sànchez: ‘Si hem d’estar a la porta del parlament, defensant-lo, ho farem’

‘Som a punt de travessar una línia i som molt conscients del que farem’, diu el president de l’ANC, Jordi Sánchez, tres dies abans de l’assemblea general de l’entitat, a Granollers. S’hi aprovarà un full de ruta que té en compte les diverses situacions que es poden presentar des del moment en què es convoqui el referèndum; passi què passi, l’ANC preveu una mobilització permanent. En aquesta entrevista, Sànchez hi parla amb contundència: ‘Els ciutadans haurem d’estar disposats a defensar les institucions amb més força que abans. Si cal, per garantir el referèndum nosaltres serem al carrer. Ho diem sense por, sense mitges tintes.’ I els polítics? ‘Qui no vulgui o pugui fer-ho, qui cregui que no ho pot fer, que plegui. No és obligat de romandre a la primera fila.’

—En el full de ruta que aprovareu dissabte feu una proposta de pregunta per al referèndum? Ens la podeu dir?
—La pregunta que proposem és aquesta: ‘Vol que Catalunya esdevingui una república independent? Sí o no.

—Com hi heu arribat?
—La idea d’independència hi ha de sortir de manera inequívoca. També hi ha una altra cosa clara, que en aquest país no hi ha cap altra idea d’estat que no sigui la república. La pregunta ha de conduir-nos a una resposta binària, a un sí o a un no, perquè ningú no pugui fer interpretacions que refredin les conseqüències d’aquest referèndum.

—Per què república?
—Perquè ha de tenir una atracció cap a espais que potser no acaben de veure clara l’aposta per una Catalunya independent, però que, en canvi, veuen molt clar que no volen continuar en el règim monàrquic de l’estat espanyol. Si hi posem ‘república’, la pregunta també queda despullada de la càrrega ideològica de dretes o esquerres i no té connotacions partidistes.

—Al PDECat sembla que li incomoda la referència a la república en la pregunta.
—Sabem que no tothom se sent còmode al cent per cent amb la proposta, però en aquest cas el PDECat ha d’entendre que el concepte república no va necessàriament associat a un espai ideològic ni a una formació política. Estic convençut que entendran perfectament que l’estat català del futur serà una república o no serà. A tots ens pot tocar, en un moment o altre, d’haver de ser generosos per realçar la nostra principal força, que és la unitat. No hi ha una unitat més clara que una pregunta inequívoca.

—De la data, no en dieu res. És de les poques coses que no concreteu. Hi ha l’11,el 17, el 24 (el dia de la Mercè) i l’1 d’octubre. Quina convé més?
—No hi volem entrar, en aquest debat, perquè no ens neguiteja. El compromís del setembre com a horitzó és vàlid.  Confiem absolutament que es compliran els terminis a què es va comprometre el president, perquè fins ara ha estat una persona de paraula. Suposo que quan el pacte nacional culmini la seva feina, a final de maig, tindrem proposta de data i una pregunta.

—En el full de ruta es diu que en la convocatòria del referèndum no hi ha d’haver ni límit de participació ni de valoració.
—En el nostre entorn polític, en aquest moment l’estat espanyol, des de l’any 1977 fins ara la participació no ha tingut mai cap límit perquè un referèndum fos vinculant. Per tant, això no s’ha de modificar. Els organismes del Consell d’Europa, en concret la Comissió de Venècia, especifiquen que perquè sigui vàlid s’han de mantenir les condicions dels actes electorals anteriors. Si hi ha una participació del 52% és tan vàlida com si és d’un 70%. Si és d’un 45% també. Nosaltres treballarem perquè sigui molt alta i pensem que ho serà.

—Què us ho fa pensar?
—Ara la gent tindrà clar que ens hi juguem el futur. Això significa un incentiu per a anar a votar respecte de la consulta del 9-N, o fins i tot de l’estatut d’autonomia l’any 2006. La gent voldrà defensar la seva posició. Tant si és del sí com si és del no.

—I el vot exterior no és gaire clar que es pugui fer.
—De tots els elements que tenim sobre la taula és el que més ens preocupa, perquè l’estat hi exerceix un control molt important a partir dels registres i els cossos consulars, que són els que canalitzen les institucions. Sabem que és una qüestió molt complexa i ens consta que es fan coses perquè  funcioni. En aquests moments, sense vincular-ho amb el vot, cal destacar la importància que té el registre que la Generalitat ha activat. Cal animar tota la comunitat catalana perquè es registri, perquè així es vincularà amb el govern de la Generalitat per a qualsevol de les actuacions possibles durant aquests mesos vinents i hi podrà tenir unes relacions més fluides.

—Però si no és segur que es faci servir per al referèndum, per què s’hi hauria d’apuntar la gent?
—Cal fer-ho perquè és l’únic instrument que com a país disposem per vertebrar un registre de la comunitat catalana a l’exterior. Aquesta comunitat té un paper molt important  com a altaveu, com ambaixadora d’un projecte engrescador de país. Cada vegada agafarà una importància creixent i és la millor carta de presentació que tenim com a país.  Fan i faran molt bona feina.

—Dit tot això, una vegada convocat el referèndum, què preveieu?
—Malgrat els advertiments, el govern espanyol no impedirà físicament que es faci el referèndum. Aquesta és la hipòtesi més probable, sens dubte.

—Es fa el referèndum i guanya el sí. Què passa, llavors?
—Si guanya el sí, el Parlament de Catalunya haurà de proclamar la independència. Tot seguit el govern del país, amb el mandat del Parlament de Catalunya i sobretot de les urnes, haurà de comunicar a la comunitat internacional la seva aparició en l’escenari dels estats.

—I a partir d’ací?
—Hem de tenir molt assumit que això no culmina el dia del referèndum. Si surt aquest mandat de les urnes, haurem d’acompanyar les institucions a concretar-lo i executar-lo. Aquí no hem de descartar que la reacció que no hagi tingut l’estat espanyol abans o durant el referèndum, la tingui després. Per tant els ciutadans haurem d’estar disposats a defensar les institucions amb més força que abans.

—O sigui que hem de pensar en l’endemà?
—Sí, hem de començar a pensar-hi, perquè és d’una gran transcendència. Una de les principals tasques d’ara és veure com aquest país es dota de poder, adquireix el control real del territori i de les institucions i accedeix a la comunitat internacional.

—Com es comunicarà internacionalment?
—S’ha de fer institucionalment. Però tenim un avantatge respecte de molts països on els processos d’independència no s’han fet amb un parlament i un govern escollits democràticament. Nosaltres ho tenim tot ordenat, perquè els nostres electes han rebut un mandat democràtic i són ells que han de prendre el protagonisme en aquest moment.

—La convicció de la gent és un factor determinant?
—Sí, perquè a més de les dificultats que tenim amb l’estat espanyol com a poble tenim dos problemes que hem de vèncer. Un és el neguit de la incertesa; aprendre a viure col·lectivament amb unes incerteses com fem des de l’inici del procés causa neguit. I això, lamentablement, és inevitable. Ho hem de saber, però no ens hem de preocupar.

—I la segona dificultat?
—Em deixeu dir-ho amb ironia? El país té la síndrome culer. Verbalitzem molt un pessimisme molt estès. Nosaltres mateixos no fem valer el que fem. No ens estalviem mai de pensar que anirà malament.  Però ha arribat el moment de parlar clar: confiem en nosaltres mateixos. Amb aquests anys hem construït un nou país i una nova societat. No hi ha cap element racional que ens faci pensar que no mantenim l’energia que hem tingut aquests darrers anys. L’estat no podrà vèncer.

—Però ara es juga una partida més forta, la definitiva.
—L’estat podrà inhabilitar el govern, podrà inhabilitar setanta-dos diputats, desenes d’alcaldes, però l’estat no podrà inhabilitar mai una part majoritària del país. Els ciutadans tenim la clau i ho hem demostrat tots aquests anys. Hem obert totes les portes contra pronòstic, contra la voluntat dels poderosos. Ho podem continuar fent, hem d’explicitar l’optimisme perquè el marc mental de com afrontem els reptes és determinant.

—I si l’estat fa servir la força física?
—Si l’estat opta per la coacció física, per perseguir urnes, ha de saber que suarà tinta, perquè hi haurà més gent disposada a posar urnes i a obrir col·legis que no agents judicials o policies a segrestar-les.

—Hi ha accions concretes previstes? Anar als col·legis? Encerclar-los?
—Nosaltres diem que, si cal, per garantir el referèndum, sortirem al carrer. Ho diem sense por, sense mitges tintes.

—Com?
—Hi estarem de manera cívica, sense ni un bri de violència, però amb una claredat i intensitat desconeguda fins ara. Si toca anar al carrer i quedar-nos-hi per defensar les nostres institucions ho farem. I si hem d’estar a la porta del parlament perquè els nostres diputats s’hi reuneixen per aprovar el que hagin d’aprovar, hi estarem. I, si la comunitat internacional ha de veure que a Barcelona la ciutadania de Catalunya és al carrer defensant un parlament i un govern per recollir un mandat democràtic provinent de les urnes, hi estarem. Això és el que podem dir ara de manera inequívoca. El com i el quan dependran de molts factors, entre els quals –i no és menor– com actuï l’estat.

—I si aquesta força física s’exerceix abans i el referèndum no es fa?
—Creiem que no passarà perquè per l’estat espanyol prohibir físicament un referèndum, perseguir urnes, té un cost tan elevat i uns resultats tan incerts, que seria molt poc intel·ligent que ho fessin. És clar, la intel·ligència no és obligada.

—Ni tampoc n’han exhibit gaire, fins ara.
—Per tant, si això passés, que insisteixo és poc probable, cal tenir mecanismes per a no quedar atrapats.

—Si no és possible votar seguint el full de ruta, es proclamaria la independència. Aquí apareix l’Assemblea d’Electes. Què faria?
—Si després de tot el que s’ha fet no deixen votar, la comunitat internacional entendrà que els 72 diputats exerceixin la sobirania que els ve del mandat democràtic. Aquí l’Assemblea d’Electes pot tenir un paper destacat.

—Quan hauria d’entrar en joc l’Assemblea d’Electes?
—Entrarà en joc quan no hi hagi cap alternativa possible perquè els diputats que han rebut el mandat democràtic de les urnes es puguin continuar trobant com a assemblea parlamentària. No es tracta de suplantar el Parlament de Catalunya, es tracta de tenir una altra clàusula perquè l’acció de l’estat no ens deixi sense una direcció política democràticament legitimada. Qui té legitimitat a les urnes, els electes, en primer terme són els diputats. Si, pel que fos, l’estat espanyol aconseguís neutralitzar-los i no es poguessin reunir, haurem d’anar a buscar uns altres electes que legítimament quedin constituïts amb el mandat de les urnes. Hem de pensar que tenim l’AMI, que agrupa una amplíssima part de càrrecs electes.

—I l’Ajuntament de Barcelona? No és a l’AMI…
—La institució no hi és perquè l’exigència de l’AMI és molt alta i al mateix temps és una organització molt honesta, que demana que per entrar hi hagi una majoria absoluta que doni suport a la iniciativa. Però això no vol dir que l’Ajuntament de Barcelona no pugui formar part de l’Assemblea d’Electes. Com a mínim hi ha divuit regidors independentistes i potser es pot parlar sense equivocar-nos de vint-i-un.

—I aquests poden formar part de l’Assemblea d’Electes?
—Sí, i per tant podem dir que Barcelona hi seria representada per aquests regidors. També ho podem mirar a l’inrevés: els regidors unionistes a l’Ajuntament de Barcelona no sumen divuit ni per equivocació. A tot estirar, hi ha onze regidors unionistes i la resta, que intenten prendre posició segons la situació.

—Dieu al full de ruta que cal una taula de partits i entitats.
—Sí. A Catalunya, a diferència d’alguns altres països, no hi ha el gran partit, o el partit únic independentista, sinó que tenim una pluralitat de partits que va des de l’antisistema i anticapitalista fins a la democràcia cristiana o el liberalisme social… I això és una riquesa molt potent, que ens dóna molta transversalitat, i ens permet de cohesionar millor el país. Però això cal coordinar-ho, entre els partits i les entitats, que hem estat les protagonistes sobrevingudes en la vida política del país. Ara toca que hi hagi espais de coordinació i direcció,

—Seria en certa manera alguna cosa equivalent a les  reunions entre els partits, el govern i les entitats, encara que ara siguin informals.
—Sí, hi ha un diàleg molt fluid, i una coordinació que és molt evident en moltes coses. Però s’ha de reforçar. Ara ja hem entrat gairebé en temps de descompte i no ens podem permetre cap error.

—Se n’han comès força.
—Tots hem comès errors, l’Assemblea i jo els primers. Però ara ja no tenim marge per a acceptar-ne gaire més. Perquè aquests errors en el temps de descompte ens poden fer encallar o perdre el partit. Hem d’entendre la màxima de Cruyff: si tenim la pilota, no la tindran els altres. Si nosaltres tenim la iniciativa, i la tenim, perquè tenim el referèndum, tindrem molt de guanyat en aquest tram. Correm amb avantatge; si nosaltres no cometem errors, és difícil que perdem el partit. Per evitar errors és molt important que es parli més, que es vagi alhora i que la taula de partits sigui plenament operativa.

—Quan s’hauria de crear aquesta taula?
—No és que s’hagi de crear; ja hi ha espais de coordinació, però van apareixent i desapareixent.

—Doncs què demaneu? Que aquest espai no sigui tan inconstant?
—Sí, i això hauria de ser ara. Tenim la campanya unitària del sí… I creiem que quan tinguem una convocatòria d’un referèndum feta caldrà filar molt prim i mirar més enllà. I aquest espai hi ha de ser, com hi havia estat abans del 9-N, i va propiciar el primer full de ruta signat per partits i entitats.

—En el reconeixement de la legalitat catalana és molt important la societat civil, no únicament l’ANC i Òmnium. Que hi hagi un reconeixement explícit d’aquesta legalitat per part d’aquestes entitats de la societat civil també forma part del vostre full de ruta.
—El nou país naixerà o de l’acord amb l’estat o de la nova legalitat catalana. L’acceptació del conjunt del país a través de les institucions, dels grups culturals, sindicats, col·legis de professionals, és el que ens fa forts. Les entitats que hem estat al capdavant mobilitzant la ciutadania tenim un paper. No som la societat civil, sinó que hi fem una funció. Però en aquest escenari de normalitat democràtica són molt més importants els col·legis professionals, els sindicats, els grups empresarials i els ateneus de cada poble que no l’Assemblea mateix, perquè nosaltres estem condemnats a desaparèixer. Donar valor a aquest teixit multidisciplinari és molt important. És la nostra fortalesa.

—La mobilització de l’Onze de Setembre la presenteu aquest dissabte…
—Presentarem les línies fortes de la mobilització de l’Onze de Setembre i els detalls s’aniran explicant les setmanes posteriors.

—No ens podeu avançar res? Haurà d’anar molt orientada a la campanya del referèndum.
—El referèndum serà a tocar, no sabem si amb la campanya activa o a punt de començar…

—Què us estimaríeu més?
—Jo crec que és secundari. Perquè o tenim el clima creat o vol dir que les coses no funcionen. Hem de tenir clar que aquest Onze de Setembre ens jugarem la culminació del procés. Tocarà ser-hi novament, i serà una Diada de molta intensitat.

—S’ha dit que seria a Barcelona. Per tant, no serà una acció descentralitzada.
—Enguany toca Barcelona.

—Parlàveu del joc partidista. El neguit que us va fer piular fa uns dies que qui no assumís el compromís del referèndum fes un pas al costat, encara el teniu?
—Amb la mateixa intensitat, no. Però el missatge és el mateix. L’acte de divendres al Palau de la Generalitat evidencia el que volia dir amb aquell piulet: anem cap a una acció inequívoca, que és la convocatòria i execució del referèndum, i qui no vulgui o pugui ser-hi o cregui que no hi ha de ser, que plegui. No és obligat romandre en la primera fila. L’acte de divendres va tenir una gran virtut, que és fer sentit equip i fer sentir protagonista tota una gent que és a la primera fila i a la segona fila del govern, amb un objectiu compartit. I això ajuda a compartir responsabilitats. Tant el president com el vice-president han fet una bona feina d’assumir responsabilitats i distribuir-les. Som a punt de passar una línia, i som molt conscients del que farem. Farem història.

—Repetim moltes vegades que fem història. Aquests mesos vinents serà història de veritat, però també hi haurà més risc.
—Absolutament, hi ha advertiments penals… Però el risc serà inversament proporcional al nombre de persones que l’assumeixin. L’estat ho sap, i per això intentarà individualitzar i atacar persones concretes. Tothom ha de poder trobar el lloc on se senti còmode perquè aquest país culmini el seu procés. Però una vegada s’hagin assumit les posicions de cadascú en la partida final, hem d’anar a totes. Ara som a punt de travessar la línia en què no podem fallar.

—L’estat ha repetit la cançó que hi haurà eleccions, per desmotivar. Encara es farà servir això d’arma mediàtica?
—La tindrem. L’estat construeix dos discursos importants: un és que no votarem, per eleccions, baralles entre partits, la DUI… I un altre és la tempesta perfecta entorn d’una idea, que és que som uns colpistes. És una estratègia que es pot resseguir amb declaracions polítiques de càrrecs públics, editorials de mitjans de comunicació… I això té una conseqüència, que és forjar un marc mental per a aplicar un codi penal. Hem de ser molt conscients que l’estat intenta agafar qualsevol cosa per construir aquest marc mental. Nosaltres diem que els cops d’estat no es fan amb les urnes i que farem el referèndum.

—Per acabar, en el full de ruta també feu una referència als Països Catalans, però heu acabat no incloent-hi el suport a la ciutadania per a la gent de la resta del país.
—Hi ha hagut un procés d’esmenes i s’ha acabat considerant que aquest debat tocarà de fer-lo en el procés constituent. Quan comenci, l’assemblea ja fixarà unes posicions, perquè haurem de parlar de ciutadania, i de llengües i d’oficialitats…