Jordi Sànchez: ‘No volem que ens passi com a Otegi, que, quan va sortir la sentència del TEDH, ja era al carrer’

Pujant dissabte als Lledoners hi ha boira baixa al voltant de Montserrat. Els pics més alts del massís sobresurten, imponents, alliberats, desafiants, celebrant la primera llum del dia que ja il·lumina les roques de Sant Jeroni. Conduint penso en els anys que fa que conec Jordi Sànchez i no aconsegueixo d’esbrinar quin va ser el primer dia que ens vam trobar. En fa molts, moltíssims. Quan tenia poc més de vint anys ja era un dirigent de la Crida a la Solidaritat, sota el lideratge d’Àngel Colom, impulsor de la lluita no violenta dins l’independentisme. Sànchez sempre ha estat un dirigent. No perquè sigui una persona ambiciosa, obsessionada pel poder, sinó perquè té el cap molt ben estructurat. Per això va ser director de la Fundació Bofill després de Jordi Porta. Abans d’entrar a la presó no havia estat en cap partit polític. Sempre m’ha sorprès la transversalitat d’interlocutors que tenia. Es parlava amb tothom, socialistes, comunistes, convergents i populars. I estava al dia de tot. El seu compromís cívic el va dur a presidir l’Assemblea Nacional Catalana i d’aquí a la presó per haver convocat una manifestació.

Amb aquestes cabòries arribo a la presó dels Lledoners, seguint per tot arreu un rastre inacabable de llaços grocs, que ni el més motivat dels feixistes que els lleven podria esborrar. És una presó petita. Aparques i puges fins a l’entrada. Passada la primera porta hi ha una gran sala on els familiars i amics dels presos esperen el torn de visita. Els dels presos polítics, els reconeixes de seguida. Porten el dolor marcat a la cara i el llaç groc a la solapa. Avui hi ha una senyora que destaca, la mare de Quim Forn, plorosa però digna. Una funcionària l’amanyaga dient-li que va molt arreglada avui. És cert. També hi ha Jordi Pessarrodona, el regidor d’ERC de Sant Joan de Vilatorrada investigat per delicte d’odi per haver-se posat un nas de pallasso. És la persona amb menys odi al cos que conec. Desprèn bonhomia per tots quatre costats.

Un segon control i travessem un pati de la presó, nu, auster, fred. Entrem finalment a la sala dels locutoris. Cadascú ve a visitar un pres, però tothom saluda tothom amb emoció. Mans que no es poden ajuntar perquè un vidre les separa, cops per a intentar superar aquesta distància física; és un moment d’impotència i alegria. L’alegria dels seus ulls, de veure’ls i la impotència de no poder tocar-los. Jordi Cuixart, Raül Romeva, Jordi Turull… Després, cadascú amb el seu pres. A mi em toca el locutori 21, on en Jordi ja espera, serè, amb la seva barba canosa. És un home que és víctima d’una injustícia i ha decidit de fer una vaga de fam per denunciar-la. A la injustícia, hi afegeix dolor perquè té set de justícia. A la pregunta rutinària de ‘com estàs’, respon somrient: ‘Mira, ahir vaig fer el meu darrer sopar.’ I riu. ‘Millor que no ho posis, que m’ha quedat molt bíblic’, diu en Jordi. Passarà el seu segon Nadal a la presó. ‘Els canelons de la presó no són gaire bons tampoc’, remarca per treure dramatisme a la seva situació.

La decisió de fer vaga de fam no és pas improvisada. Van començar-ne a parlar amb la resta de presos a l’estiu. Un dia a la setmana es troben en un lloc del centre  i comparteixen l’anàlisi de la situació i l’estratègia a seguir. No sempre coincideixen, però en parlen. Per això la vaga és una qüestió personal de cadascú, diu en Jordi, que l’adopta voluntàriament. ‘No som una secta.’ De moment, han començat ell i Jordi Turull i aviat se n’hi afegiran més. No em diu qui. ‘Tampoc és una qüestió de bons i dolents’, adverteix, demanant respecte per a qui no en faci. I també prega que la gent no es posi a fer-ne de manera descontrolada. Ja aniran convocant alguns dejunis de suport.

L’objectiu de la vaga de fam no és pas demanar la llibertat, sinó denunciar que el Tribunal Constitucional espanyol dilata intencionadament els recursos dels presos independentistes per evitar que puguin portar la causa al Tribunal Europeu de Drets Humans. És una vaga política, que ha començat avui i sense data de caducitat, tot i que no serà indefinida. ‘No farem un Bobby Sands’, assegura, en referència a l’activista de l’IRA que es va morir el 1981 en una vaga de fam després d’haver retirat, el govern anglès, la categoria de presos polítics als independentistes irlandesos. De moment, Jordi Sànchez i Jordi Turull només ingeriran líquids i la vaga durarà en funció de les circumstàncies polítiques. ‘No confiem que el TC accepti les nostres reivindicacions però tampoc hi deixarem la vida’, explica amb un punt d’incertesa.

La justícia espanyola no ha mostrat cap símptoma de flexibilitat o imparcialitat quant als judicis de l’1-O. Uns judicis que començaran al gener i que la vaga de fam pot fer que hi arribin en pitjors condicions, però Sànchez creu que no els afectarà perquè encara s’endarreriran més. En tot cas, ‘ara és el moment de posar en evidència davant el món la parcialitat i el filibusterisme del Constitucional un cop s’ha demostrat que el Consell General del Poder Judicial és podrit’ després de l’espectacle del pacte entre el PP i el PSOE. Té molt clar que, qui controla al TC que no avancin els recursos dels presos independentistes, és Cándido Conde-Pumpido, coordinat amb Manuel Marchena, que presidirà la sala del Suprem que els jutjarà, ara que li ha estat frustrat l’accés a la presidència del CGPJ espanyol.

La vaga de fam es podia haver fet després dels judicis, un cop sabudes les sentències, com defensava algun pres, però Sànchez considera que el moment és ara. ‘No volem que ens passi com a Otegi: la sentència del TEDH que en demanava la llibertat va sortir quan ja era al carrer.’ Com han fet sempre, Sànchez i Turull s’han estimat més de passar a l’acció amb una mena de protesta pacífica, tot i que molt arriscada. Hi ha un equip mèdic encapçalat pel president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós, i l’ex-secretari de l’ANC, Jordi Vilarasau, que farà un seguiment diari de l’evolució de la salut dels vaguistes. A més, la presó ja té protocols establerts per a aquests casos. ‘Els pitjors dies són els dos primers, perquè al tercer perds la gana’ explica en Jordi amb una normalitat i una serenor que esborrona. I el pitjor moment, afegeix, és quan ho comuniques a la família, especialment als pares, que ja són grans.

El fet que no sigui una vaga fins a la mort no hi treu gravetat ni capacitat d’impacte. Gandhi en va fer unes quantes i va sobreviure, cosa que va fer trontollar l’Imperi Britànic, molt més poderós que la decadent monarquia espanyola. El 1973 Lluís Maria Xirinachs en va fer una de 42 dies a la presó Model per demanar l’amnistia dels presos polítics. També la va començar un primer de desembre. La història es fa present. A partir del tercer dia ja es comencen a notar les conseqüències físiques, però Sànchez no té pas por. L’única cosa que l’amoïna és que el protocol de la presó l’obliga a anar al menjador igualment, juntament amb Jordi Turull, a més de recollir les restes de menjar. Una tortura que segur que en una presó de la Generalitat es pot evitar per raons humanitàries. Però ell no ho sol·licitarà. ‘Estic preparat per a aguantar-ho’, afirma amb serenitat.

També repassen l’actualitat política, fa preguntes molt afinades, perquè continua tan ben informat com sempre. Els murs de la presó aïllen, però Sànchez encara està al cas de tot allò que es mou. És un partidari de la unitat estratègica. Les discrepàncies, les sent a la presó, on la convivència entre els presos polítics és bona, però les diferències hi són. Aquesta vaga n’és una prova, encara que no es vulgui exhibir. Sànchez treballa amb Puigdemont per crear la Crida, un nou moviment polític independentista que vol aglutinar gent de dretes i d’esquerres, però al qual ni ERC ni la CUP donen suport, ni tampoc alguns sectors del PDECat. ‘Si la Crida ha de ser l’enèsima refundació de Convergència, jo no hi seré’, adverteix. És partidari que inclogui gent amb doble militància als partits, però ha de ser transversal. Sap perfectament qui rema a favor d’aquesta idea i qui en contra, però confia que el triangle entre Waterloo, els Lledoners i el Palau de la Generalitat funcioni i s’acabi imposant.

El preocupen les municipals a Barcelona. Si Pedro Sánchez convoca les eleccions espanyoles el mateix dia, les dóna per perdudes per a l’independentisme. Si finalment són municipals i europees, també veu complicat d’aconseguir-hi un batlle republicà ara que s’ha vist clarament que no hi haurà cap llista independentista unitària. No està gaire capficat per la proliferació de candidats postconvergents, com Neus Munté i ara Ferran Mascarell, i creu que encara hi ha temps i que en aquest terreny hi pot haver sorpreses. Hi ha més noms? Somriu d’aquella manera que fan els qui saben coses però que no les poden explicar. Potser són als Lledoners?

El timbre el salva d’haver de respondre i el telèfon amb què parla s’apaga. Continuem uns quants minuts més alçant el to de veu per sentir-nos, però això s’acaba. En aquell moment arriben al locutori Turull i després Romeva, per saludar. S’ha acabat. Familiars, amics, de presos polítics no reconeguts i de presos comuns, sortim de la sala de locutoris. Tornem a travessar el mateix pati trist i gris, per blocs. S’obren i tanquen portes darrere nostre. Un nen, familiar de pres, plora a llàgrima viva. El pare l’abraça. És la imatge de la crueltat d’un sistema que no tolera la discrepància. No oblidarà mai aquella visita. És un dolor compartit, barrejat amb la indignació que causa veure homes de pau empresonats per haver defensat la democràcia. Estan empresonats, però no derrotats. Ho demostra el fet que hagin decidit de fer una cosa tan perillosa però alhora tan noble com una vaga de fam. Ara caldrà veure si l’independentisme cívic i polític està a l’altura de les circumstàncies.