08.10.2017 - 22:00
Fa una setmana del referèndum d’autodeterminació en què va guanyar l’independentisme amb un resultat diàfan del 90% dels vots. Han passat moltes coses d’ençà d’aquella jornada involuntàriament èpica en què una majoria de la població de Catalunya va resistir l’amenaça i la violència descarnada de l’estat espanyol. Després d’una jornada de mobilització multitudinària i històrica dimarts i de la publicació definitiva del resultat del referèndum divendres, demà és l’hora del parlament, que ha d’implementar el mandat del referèndum amb la declaració d’independència. Parlem amb Jordi Sànchez, president de l’ANC, d’aquesta declaració i de les alternatives que hi pot haver sobre de la taula. També parlem de l’escalada repressiva amb què pot reaccionar l’estat espanyol si es fa la declaració. Sànchez diu que la credibilitat i la dignitat han de guanyar sempre l’amenaça i la por.
—El resultat i la participació del referèndum avalen la majoria parlamentària per declarar la independència?
—Sí. Indiscutiblement, sí. Tot i que la legitimitat, en aquest moment, ja no prové exclusivament del resultat de l’1 d’octubre. El resultat del referèndum és un aval indiscutible. Però com tothom sap en l’àmbit internacional, hi ha més motius i raons que justifiquen una declaració d’independència, com ara la necessitat arran de la repressió i el tancament de qualsevol porta de diàleg.
—Parleu de la teoria de la ‘causa justa’?
—Exacte. No tan sols és el resultat de l’1 d’octubre allò que avala la declaració d’independència, sinó també la necessitat de defensar-nos creant un espai de supervivència per a les institucions i el poble de Catalunya.
—Algunes veus demanen que no es faci la declaració ara per afavorir la mediació i el diàleg. Què en penseu?
—Crec que, si es posa sobre la taula una proposta concreta que té la certesa d’un compromís per a trobar vies de diàleg, s’ha d’escoltar. Però si aquesta certesa no arriba, ens pertoca ser coherents i mantenir el compromís adquirit i la credibilitat, i procedir a la declaració amb una voluntat inequívoca de trobar vies de diàleg. És una voluntat que no és nova. Ens acompanya des del començament d’aquest procés. Però si no hi ha una oferta creïble de diàleg, la declaració s’ha de fer en el marc que pertoca, que és demà al Parlament de Catalunya. Fins i tot podria acceptar una petició explícita d’algun interlocutor que digui de manera clara que és imprescindible aturar la declaració per garantir que no s’aturi el diàleg.
—Aquesta proposta creïble hauria d’incloure el compromís de fer un nou referèndum acceptat per l’estat espanyol que vinculés les dues parts? O el referèndum ja el donem per fet?
—La meva percepció és que el referèndum ja s’ha fet. Es va fer en condicions difícils i no desitjades, però va ser un referèndum legítim. Però si hi ha unes vies de negociació, crec que s’ha de tenir la capacitat per escoltar-ho tot i l’empatia imprescindible perquè es parli amb sinceritat. En aquest punt, estic convençut que, sigui quina sigui la via del diàleg, tan sols pot acabar amb la participació de la població de Catalunya en la decisió. De la gent del sí i de la gent del no. Si finalment hi ha una via d’acord que legitima i preserva el mandat democràtic de l’exercici del dret de l’autodeterminació, s’haurà d’escoltar. Però si no és així, crec que el referèndum ja es va fer ara fa una setmana.
—Per activar de manera real la mediació internacional cal demostrar que s’està disposat a arribar fins al final? És a dir, cal declarar la independència?
—Hi ha un principi de credibilitat en tot això que fem. Una credibilitat que el govern de l’estat espanyol ha volgut negar i que probablement la comunitat internacional posava en dubte, però que, amb els esdeveniments de les últimes setmanes, s’ha vist que hi era. En la meva opinió, en aquest moment no hi ha res que justifiqui que aquest principi de credibilitat es trenqui o es debiliti. Per tant, és clar que sense una proposta concreta amb noms i cognoms i credibilitat, l’únic escenari que podem contemplar és el de la concreció del mandat i del compromís adquirit. Som forts perquè som creïbles. Aquesta credibilitat avui també és un homenatge als centenars de milers de persones –més de dos milions– que van anar a votar ara fa una setmana en un escenari absolutament advers. La credibilitat i la dignitat aconsellen que es faci la declaració d’independència demà. L’única alternativa és aquesta que he explicat.
—Considereu que la declaració ja s’havia d’haver fet i que de dimarts ja no pot passar?
—No. No crec que el problema sigui que ja s’hauria d’haver fet. Penso que la gestió del temps per part del govern i de la majoria parlamentària és important. El resultat definitiu del referèndum que es va anunciar divendres entra dins dels paràmetres de normalitat. I les quaranta-vuit hores previstes per la llei per a la declaració també són normals. Sí que penso que ara ja no hi ha cap motiu per a continuar esperant. Per tant, estic convençut que la declaració es farà per credibilitat i per dignitat. Si hi ha cap novetat concreta sobre la taula, s’haurà de conèixer i valorar. Confio que la majoria parlamentària prendrà una decisió dins d’aquests paràmetres.
—La declaració d’independència pot tenir la resposta del 155. Estem preparats?
—Mai no s’està preparat per a les males notícies. Però entre la por i la dignitat, em quedo amb la dignitat. I entre les amenaces dels adversaris del procés democràtic i la credibilitat del mandat de la majoria del país, em quedo amb la credibilitat. És possible que una declaració d’independència tingui una resposta dura, ja sigui amb el 155 o amb el 116, que és el que proclama l’estat d’alarma i l’estat d’excepció, ja sigui amb mesures extremes del Tribunal Constitucional o amb qualsevol actuació de l’estat espanyol en forma de repressió d’una demanda política. És possible. Fa respecte, evidentment. Però crec que som conscients de la força que ens acompanya i dels escenaris adversos en què ens podem trobar. Cal tenir la tranquil·litat que aquests escenaris seran transitoris. L’estat espanyol no pot erosionar permanentment la voluntat democràtica de la majoria del país sense erosionar definitivament la seva pròpia estabilitat.
—Us plantegeu si caldrà mobilitzar-se perquè el parlament es pugui reunir?
—Hi ha una mobilització prevista per donar suport a les institucions dimarts. No poso en dubte que hi hagi les condicions perquè el parlament es pugui reunir. No em passa pel cap que hi hagi una actuació preventiva per a evitar que el parlament es reuneixi. La mobilització no és per garantir que el parlament es pugui reunir sinó per donar suport al compliment del mandat de les urnes.
—Divendres vau anar a declarar a l’Audiència espanyola acusats de sedició. Us veieu a la presó?
—Bé… Era una hipòtesi. La rumorologia… Bé, més que rumorologia, la informació de què disposàvem era que hi havia una petició del fiscal de privació de llibertat. Aquesta possibilitat és desagradable. Això és evident. Però crec que també forma part d’allò que ens podem trobar durant les pròximes setmanes. Enlloc no estava escrit que aquest procés seria senzill. I l’estat espanyol utilitza la força i la repressió quan nega les possibilitats de diàleg, de democràcia i de debat polític. La presó era una possibilitat prevista divendres. Però això no altera la nostra voluntat. Pot alterar els estats d’ànim. Però en cap cas la voluntat i la determinació.
—Així, creieu que l’estat espanyol pot anar per aquest camí d’ara endavant?
—Si no hi ha una rectificació de les institucions de l’estat espanyol i no accepten el problema polític i hi cerquen una solució, probablement la seva excitació els portarà a mesures extremes. Primerament, pot semblar que són mesures que els donen la victòria, però a mitjà termini els portaran a la derrota més profunda. No hi ha repressió ni acció coercitiva que es pugui mantenir en el temps i encara menys quan és profundament injusta i cap organisme judicial internacional no la pot avalar. Els arguments de la sedició no s’aguanten ni cinc minuts en una classe de primer de la carrera de Dret. És un intent clar de castigar i de fer por. És una acció desesperada perquè decideixen activar la fiscalia i no la política per resoldre aquest conflicte. Si no hi ha un canvi de la part espanyola, la ruta pot ser aquesta que comentes. Però ho dic amb la tranquil·litat que em pertoca i la de la gent que es pot veure afectada per mesures com aquestes. Ens poden alterar l’estat d’ànim, però no la determinació ni la voluntat.
—A curt termini, avui mateix i aquesta última setmana, la premsa internacional –fora de l’espanyola– ha estat molt clara sobre la repressió intolerable…
—La resposta ha estat inequívoca. Ahir vam poder llegir la declaració del col·lectiu Elders, que és una autoritat reconeguda a tot el món. És la divisió d’honor dels drets humans en la comunitat internacional. I fa una crida al diàleg i a l’entesa. Crec que el món ho ha vist. Però també és veritat que això té un impacte relatiu en l’interior de l’estat espanyol. Ells estan convençuts que a curt termini l’opinió pública internacional els preocupa molt poc. No els fa canviar. És el missatge que jo vaig rebre d’aquell 1 d’octubre, d’aquella violència gratuïta davant de les càmeres de televisió i dels periodistes internacionals. Però tinc clar que aquesta actitud desafiant contra el dret internacional de les autoritats espanyoles no tindrà un recorregut sòlid en el temps.
—La pressió internacional creixerà?
—Espanya no podrà defugir la pressió internacional si no rectifica. La convido a rectificar com més aviat millor. Així evitarà mals majors. Ells diuen que la nostra determinació tindrà els efectes d’una bomba atòmica sobre Catalunya. No són conscients que, si no rectifiquen, els efectes de la bomba atòmica seran sobre el conjunt de l’estat espanyol. Si es pensen que el problema es resol forçant la sortida de les seus socials d’algunes empreses de Catalunya, estan absolutament equivocats. Saben que no preserven cap mena d’estabilitat i que tan sols pot preservar-la l’acceptació del diàleg polític que tants actors internacionals demanen. El món ja sap que qui nega el diàleg és l’estat espanyol. No tan sols són part del problema, sinó que són el problema principal.
—Així, res d’això que ha passat ha fet trontollar la vostra confiança en la capacitat de sortir-nos-en?
—No. Jo tinc un pragmatisme molt profund i sóc conscient des del minut zero que aquest camí és complex i que res no serà regalat i que res no serà d’avui per demà. I que res no és tan simple com alguns ens volen fer creure. Però si nosaltres mantenim aquesta resiliència que ja hem demostrat i aquesta voluntat cívica i pacífica, si mantenim la credibilitat de fer allò que hem dit que faríem, si no fem girs estranys a l’últim minut i som capaços de resistir la repressió amb què ens volen doblegar, no hi ha alternativa que no sigui l’exercici victoriós del dret de l’autodeterminació. N’estic plenament convençut. Pot venir d’una setmana o pot venir de mig any, no ho sabem. Però és evident que això no es pot aturar. Ni jutges, ni fiscals, ni policies no poden tombar la nostra voluntat. Tenim un camí traçat perfectament. Tenim una fortalesa que mai no ens hauríem imaginat. La democràcia s’imposarà.
