11.04.2025 - 21:40
Jordi Robirosa i Dejean (Barcelona, 1958) es jubila després de quaranta anys treballant a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i havent fet més de tres mil retransmissions esportives. Tot i que ha retransmès trenta-cinc esports diferents, en aquestes quatre dècades, s’ha convertit en la gran veu del bàsquet al país, on ha implementat un estil de narració molt genuí i amb una gran cura de la llengua. També ha fet fortuna amb els seus programes Basquetmania i NBA Total –més tard, NBA.cat–, que va obrir les portes del bàsquet nord-americà al país.
Quan resta poc més d’un mes per a tancar la trajectòria professional i havent fet la seva darrera transmissió de bàsquet masculí juntament amb Nacho Solozábal, el seu company gairebé inseparable, ens rep a les instal·lacions de la corporació, per on passeja com si fos casa seva. Mentre ens guia pels passadissos inacabables, té un somriure i una bona paraula per a tothom. Ara bé, quan ja ens hem assegut i som a punt de començar a enregistrar, avisa: “Ara mateix, de ximpleries, poques. Si vull dir una cosa, la dic i si no, doncs no.”
—Heu treballat quaranta anys a la CCMA. Què és el que ha canviat més en aquestes quatre dècades?
—Ha canviat la professió. A més, d’una manera espectacular i extraordinària. Quan vaig començar, treballàvem amb màquines d’escriure, perquè no hi havia ordinadors. Quan vaig anar a cobrir el debut de Pau Gasol a l’NBA a Memphis, fa vint-i-cinc anys, no vam poder enviar les imatges fins al cap de catorze hores. Ara seria immediat! Hi ha coses que ara són millors i d’altres pitjors.
—Desenvolupeu-ho, si us plau.
—La immediatesa ho ha canviat tot. Si jo ara faig una entrevista bona, com la que vaig fer a Magic Johnson al cap de poc d’haver declarat que era positiu del virus de la sida, s’emetria immediatament. En aquell moment, l’any 1991, no la vaig poder enviar. Vaig venir dels Estats Units amb les imatges i les vam emetre al cap de dos dies. És una barbaritat! Ara, també hem perdut en rigor. A vegades, la immediatesa ens fa perdre rigor i dir mentides… O millor dit, no contrastar prou. Hi ha coses positives i hi ha coses negatives. Simplement, el periodisme és diferent.
—A més dels viatges als Estats Units a cobrir l’NBA, també heu anat a copes del món i campionats Europa de bàsquet, a jocs olímpics… Fa uns anys que la corporació ha prescindit d’aquesta mena de cobertures. Creieu que ha perdut l’ambició?
—Són qüestions de pressupost. Però per a la professió és profundament negatiu. No és igual fer una transmissió in situ que des de l’estudi. No es pot comparar! Quan vaig començar ens desplaçàvem a tot arreu. He fet partits de bàsquet des d’Hongria, he anat amb la unitat mòbil a cobrir campionats sots-23 a Terol, campionats d’atletisme a Andalusia… El concepte d’enviat espacial s’ha perdut, i ho puc entendre des del punt de vista econòmic, però és clarament una regressió professional.
—També us heu manifestat públicament en contra de la pèrdua de drets d’emissió de competicions esportives que ha tingut la cadena. No tan sols de l’Eurolliga o l’ACB de bàsquet, sinó també del futbol i la Fórmula 1. Com ha afectat això la corporació?
—No sé si ha afectat la corporació, però crec que ha afectat el país. M’hi he implicat moltíssim perquè és una qüestió de llengua. Per exemple, el basquetbol és un esport de gent gran però també de gent molt jove. Ara, si els joves volen veure un partit de l’Eurolliga o l’ACB, l’han de veure en castellà. Si volen veure l’últim partit del Lleida, el veuen comentat des de Tres Cantos, a Madrid. És cert que els drets esportius són molt cars, però hauríem d’haver fet un esforç, perquè això també és audiovisual i això també és llengua. Em fa la sensació que ni la direcció de la Corporació ni el poder polític no ho han tingut en compte. I és una pena!
—Què opineu del fet que no hi hagi un programa de bàsquet actualment a 3Cat?
—Ho entenc. Les coses han canviat i s’han de fer diferents. Quan fèiem el Basquetmania, que era un programa de culte, molt treballat i amb uns reportatges fantàstics, els equips jugaven dissabte i les primeres imatges que es veien les emetíem nosaltres dilluns. Ara, quan fa una estona que s’ha acabat el partit, ja es pot veure a internet. I amb l’NBA, igual.
—Sempre heu estat un gran defensor de la llengua catalana. De fet, en una entrevista recent al Tot es mou de TV3 dèieu que, després de la família, la cosa més important per a vós era el català. Com veieu la situació actual de la llengua?
—Molt malament. Em preocupa profundíssimament i sóc molt pessimista. Crec que d’aquí tres o quatre generacions el català pot ser una llengua residual que només parlin quatre avis, que segurament seran el meu fill o el meu nét. Probablement, hi haurà una elit cultural que el mantindrà però s’haurà perdut al carrer. De fet, ja l’anem perdent. Jo vinc del franquisme, i quan passejava de petit amb els meus pares per les Corts, per Sarrià, per Sants, per Gràcia, per l’Eixample, només s’hi sentia català! Ara només s’hi sent castellà. I no només els immigrants, que també, sinó els joves.
—Us preocupa especialment que els joves no el parlin?
—Sí, i mira que el saben parlar, però entre ells no ho fan. D’això a perdre la connexió familiar, va un pas. I el dia que perdem aquesta connexió de pares a fills, estem morts. Sóc molt pessimista, hi ha un procés claríssim de substitució del català pel castellà.
—Quin ha de ser el paper de TV3 en aquesta situació d’emergència?
—Hauria de ser cabdal! Hauria de tenir el paper de la resistència. Una resistència que també fan els nostres professors, però cada vegada ho tenen més difícil. Cada dia que passa tenen menys eines. El poder judicial hi és a sobre. Una de les coses que més mal ha fet a la llengua és l’aparició d’un grup polític com Ciutadans, que es va crear únicament per anar en contra de la nostra cultura i la nostra llengua. Han desaparegut i estic content, però han fet molt mal. Han fet que el català sigui percebut com una qüestió desagradable, estalviable. I aquest discurs ha arrelat fins i tot a la nostra societat. Hi ha molta gent que pensa que el català no mola, com diuen ara… Jo crec que la culpa d’això té noms i cognoms.
—Més enllà de Ciutadans, quins més té?
—Hi ha sectors del PP que també han fet això i després, òbviament, sectors espanyolistes. És absolutament increïble com a l’estat espanyol han anat en contra del nostre idioma. Com és possible que tres o quatre famílies puguin tombar una immersió lingüística que és absolutament necessària per a la pervivència de la llengua? És increïble! Ho tenim tot en contra i així és molt difícil aguantar.
—Heu viatjat molt per l’estat espanyol treballant per a TV3: heu notat aquesta bel·ligerància?
—Sí, però curiosament menys del que podries pensar. És veritat que m’han insultat, però no generalitzaria. La culpa la tenen els polítics anticatalans, que n’hi ha molts. He estat a pistes molt dures, però el tracte personal amb l’equip de TV3 ha estat bo. I no he renunciat a la llengua en cap moment. Òbviament, amb ells he parlat en castellà, però amb els meus companys sempre ho he fet en català i no he tingut mai gaires problemes.
—Hi ha molta gent que denuncia a les xarxes socials que a la Corporació cada vegada es parla pitjor el català. Hi esteu d’acord?
—No sé què dir-te. El registre ara és diferent, però els professionals hauríem de tenir un nivell. No és acceptable que hi hagi periodistes de TV3 que no enraonin bé en català. Però si vas al parlament i escoltes els polítics catalanistes, a vegades, i amb perdó, et cauen els collons a terra! El problema no són tant els castellanismes, que també n’hi ha, sinó l’excés d’anglicismes. Sobretot, amb paraules que les podem dir en català tranquil·lament. He fet un procés de mutació amb el bàsquet. M’encanta l’expressió alley oop, però ara també dic “mat al vol”.
—Un altre element de disputa pública sobre TV3 és la presència del castellà.
—Aquesta és una línia vermella absoluta. Una cosa és que entrevistis algú en castellà, com quan l’entrevistes en francès, en anglès o en italià. Considero que parlar idiomes és molt important. Si tu vas a un francès i li parles en francès, aconseguiràs més coses que si hi parles en anglès. Ara bé, un convidat que parli castellà, això és una línia vermella. Perquè d’aquí a poc no serà un, seran dos, i poc després estarem fent programes en castellà. Ni parlar-ne!
—Heu popularitzat l’expressió “apostoflant”, un gal·licisme que feu servir per dir que una cosa és extraordinària.
—Ha estat una sorpresa. A més, la dic molt poques vegades en les retransmissions. Cada any potser l’he dita una vegada, o dues a tot estirar, perquè una cosa ha de ser molt gruixuda perquè sigui “apostoflant”. Ara com ara, no puc fer quatre passes pel carrer sense que m’ho diguin, però m’agrada. No em faré mai l’estirat. La gent m’ho diu amb simpatia, no m’ho diu amb mala gaita, i per això m’agrada.
—És una expressió que no és acceptada per l’Institut d’Estudis Catalans!
—Hi vaig anar un dia a fer una xerrada i vaig demanar que s’inclogués al diccionari com un barbarisme, però no em va fer ni cas. Van riure! I mira que estem introduint alguns altres barbarismes absolutament discutibles!
—Una altra de les coses que ha canviat en aquests quaranta anys és la relació amb els esportistes. Abans, era habitual parlar-hi de manera quotidiana, i ara aquest contacte és més difícil
—Ha desaparegut totalment. Al meu entendre, és negatiu. Tenir una bona agenda de telèfons és el més important del periodisme. Moltes de les coses que he sabut dels germans Gasol ha estat trucant-los a ells directament. Els caps de premsa fan d’escut. Hi ha caps que m’han facilitat molt les coses i n’hi ha que me les han complicades. Preferia aquells temps en què demanaves un reportatge directament a l’Audie Norris. Ell et podia dir que sí o que no, però ningú et fiscalitzava.
—Ha faltat una mica d’autocrítica en el sector del periodisme?
—Som un gremi complicat. Generalment, la solidaritat és reduïda. No ajuda el fet que, teòricament, tothom pot exercir la professió. Hi ha un col·legi de periodistes que fa el que pot, però no pot imposar sancions. Si vols fer d’arquitecte sense haver estudiat arquitectura, no pots. Això passa amb la medicina, la veterinària, l’advocacia, però en el periodisme, no. Professionalment, ens ha faltat solidaritat. Per exemple, si es convoca una roda de premsa a les dotze del migdia, no pot ser que el protagonista arribi tres quarts d’hora tard. Jo sóc dels qui proposaven d’anar-nos-en tots al cap de vint minuts. Però, és clar, tu te n’aniràs i algú es quedarà. I aquí ja han fumut
—Heu viatjat per tot Europa narrant partits de bàsquet. On ho heu passat pitjor?
—A les pistes gregues, eren brutals! Especialment, la de Tessalònica. Hi he vist volar cadires i he hagut de sortir-ne corrents! He vist un fotògraf d’El Periódico, el Joan Vilaprinyó, amb la cella oberta i sagnant perquè li havien tirat objectes. Recordo també que a la pista del Panathinaikos la cap de premsa no ens volia permetre de fer la retransmissió perquè el club tenia un conflicte amb l’Eurolliga i la seu de la competició era a Barcelona. Vaig haver de trucar al president d’aleshores, Jordi Bertomeu, per resoldre-ho. Un altre lloc on he patit moltes dificultats és a Rússia, però perquè passen de tu olímpicament! Et deixen tirat. La major part de vegades he acabat fent la retransmissió per telèfon, la qual cosa és esgotador.
—Moltes d’aquestes retransmissions heu estat acompanyat de Nacho Solozábal. Com és la vostra relació?
—Després de trenta anys treballant junts, amb moltes retransmissions i algunes de complicades, a llocs realment difícils, amb molts problemes tècnics… No hem tingut mai ni la més mínima controvèrsia. Amb això jo crec que està tot dit.
—Darrerament, s’ha fet molt popular el vostre compte a Instagram.
—És que és molt bo!
—Us esteu guanyant fama de bon vivant.
—Això és mentida! Sóc hedonista, però d’una felicitat que te la donen les petites coses. A mi no em veuràs mai dient que he anat a un restaurant fabulós, ni que he provat aquest caviar… Com a molt, uns cigrons o unes bones patates braves.
View this post on Instagram
—O una cervesa negra, com l’altre dia.
—És que sóc molt de cervesa negra! He de confessar que també m’agrada el whisky. Però no faré mai ostentació de res. Tinc Instagram perquè és una xarxa amable i hi puc fer coses amables. He hagut d’esborrar-hi molt poca gent, perquè és molt difícil que algú entri a faltar-te al respecte. En canvi, no tinc Twitter, tot i que tots els periodistes en tenen. No n’he volgut tenir mai, perquè no m’agrada entrar a insultar i faltar al respecte.
—Una de les vostres passions desconegudes és el rugbi. Què representa per a vós?
—La meravella de l’esport amateur. La companyonia, jugadors que es trenquen la cara, que no fan mai teatre i que, quan acaba el partit, se’n van a fer una cervesa plegats. Una cervesa a la qual m’afegeixo! També hi he trobat l’esportista que més he admirat del món, l’Albert Malo. Jugador de la Santboiana, nascut a Sant Boi. M’agradava veure com arrossegava els seus companys. Una cosa fascinant! Que em perdonin els del Barça, però en rugbi sóc de la Santboiana!
—També heu fet moltes retransmissions de la USAP de Perpinyà.
—M’ha servit per a introduir-me i ajudar els sectors més catalanistes, que són sempre a l’entorn del rugbi. Un sector on se sent parlar català, malgrat que també és difícil. Aquí sí que hem patit tota la força brutal d’un estat contra una llengua i una cultura.
—Tinc entès que col·leccioneu edicions del Quixot. D’on us ve, aquesta afició?
—No ho sé, però és un llibre que m’agrada i l’he llegit diverses vegades. Quan viatjo, m’agrada anar a les llibreries i, és clar, què pots comprar en txec, en serbocroat o en suec? Doncs un Quixot! Ja en tinc unes cinc-centes edicions.
—És fàcil de trobar?
—Sempre. N’hi ha a tot arreu.
—D’on és el més estrany que teniu?
—En tinc un en bretó! El vaig comprar a la Bretanya, on a les grans ciutats malauradament ja no es parla el bretó. Vaig entrar en una llibreria i vaig demanar al llibreter si tenia un Quixot en bretó i em va confessar que em pensava que no el vendria mai!
—Us heu manifestat obertament seguidor d’uns quants equips, entre ells, l’Europa.
—Sí, me’n vaig fer soci l’any passat i estic molt content. Però, fins ara, no he pogut anar a veure’ls ni una sola vegada a aquesta temporada, perquè sempre he treballat.
—No cal que hi aneu, perquè van al capdavant de la classificació i sembla que ascendiran de categoria!
—Sí, però si pugen com ho farem? Tenim un camp de gespa artificial i ens demanarien gespa natural. I els diners, què? No s’esperaven ser líders i ho són per davant d’equips amb molt més pressupost.
—També us heu declarat seguidor del Fulham de la Premier League anglesa. Per què?
—És realment de bojos. Quan era jove, tenia discos d’un grup que es diu Animals, dels anys seixanta. Llegint revistes, vaig descobrir que l’organista de la banda, que es diu Alan Price, era seguidor del Fulham, que aleshores jugava a tercera divisió. Llavors, la primera vegada que vaig anar a Anglaterra, vaig acostar-me al camp del Fulham i vaig quedar emocionat. Ara hi vaig cada any, i sóc soci dels Friends of Fulham, una associació de seguidors. Totes les setmanes el segueixo i, si puc, en miro els partits.
—A l’NBA també us heu mullat pels Celtics.
—Sempre m’han agradat molt i els segueixo de fa molts anys. És un equip que realment vull que guanyi. I després, un altre que és menys conegut, els Cubs de Chicago en el beisbol.
—Per què?
—Quan anava a Chicago a cobrir les finals de l’NBA dels Bulls de Michael Jordan, els anava a veure. Trucava i hi entrava de franc. La primera vegada que vaig anar a l’estadi, vaig veure com, a la meitat de la setena entrada, tota l’activitat s’aturava i el mític narrador dels Cubs, Harry Caray, cantava la cançó del beisbol, que és “Take me out to the ball game” [canta], de Gene Kelly. Em vaig quedar realment impressionat veient avis, pares i néts cantant-la plegats.
