Jordi Puntí: “Xavier Cugat és l’essència de TikTok, la promoció i exposició constant de si mateix”

Com l’escriptor Jordi Puntí i Garriga (Manlleu, 1967), molts de nosaltres tenim gravada la imatge d’un senyor gran ben vestit i amb un bon perruquí al cap, sempre amb un gosset a coll i una pipa a la mà, que vivia a l’hotel Ritz i sortia a la televisió dels anys vuitanta explicant històries fabuloses, plenes del glamur de Hollywood i de matrimonis. Era el músic Xavier Cugat, un gironí nascut amb el segle XX, que al capdavant de la seva orquestra va esdevenir una llegenda musical als Estats Units. Cugat també és el protagonista de Confeti (Proa), la novel·la guanyadora del premi Sant Jordi, amb la qual Puntí ha volgut convertir en literatura aquell record infantil. Narrat de l’òptica d’un periodista d’espectacles de l’era del jazz, Confeti també és una reflexió sobre la ficció que hi ha en la vida de cadascú de nosaltres i que necessitem per a ser feliços. Ens trobem amb l’escriptor a l’hotel Palace, l’antic Ritz, ben a prop dels dibuixos de Cugat que pengen a les seves parets, com a record del temps en què en fou hoste.

—L’any 2014 ens vam trobar a Nova York. Teníeu una beca de la Dorothy and Lewis B. Cullman Center for Scholars and Writers de la Biblioteca de Nova York. Ja treballàveu sobre Xavier Cugat, oi?
—Quan demanes la beca, has d’escriure una mena de memòria explicant per què vols escriure sobre aquell tema. I la primera cosa que hi vaig explicar és que quan tenia deu anys i baixava de Manlleu a Barcelona amb els pares, passàvem per davant del Ritz a veure el Rolls-Royce de Xavier Cugat, una figura present de la meva infantesa. Des de petit m’ha atret Nova York. Per alguna raó que no he arribat mai a descobrir conscientment –potser algun dia faré una sessió d’hipnosis que m’ho rebel·li–, feia dibuixos dels gratacels, m’atreia King-Kong a l’Empire State… En Cugat em permetia de seguir aquesta fascinació i, alhora, l’interès que sempre tinc pel català que se’n va a fora i té una vida diferent de la que hauria tingut si s’hagués quedat. Els camioners de Maletes perdudes ja escoltaven Xavier Cugat. Era una de les cintes de casset que havien robat.

—Malgrat tot, la imatge que vós i jo podem tenir de Xavier Cugat és aquell vellet que portava perruquí… A Nova York vau trobar un altre Cugat?
—El Cugat que tinc al cap quan vaig a Nova York és una paròdia de si mateix que ell mateix s’ha creat. Ell va tornar quan tot just acabàvem de sortir del franquisme, i les seves històries i el glamur de viure al Ritz el feien sortir constantment a la televisió. A Nova York em vaig trobar dues coses. L’una, que com a músic als seus inicis feia coses fabuloses, que aquí no eren gaire conegudes. Allò que hi havia sota la perruca, allò que passava de debò, era una vida molt creativa, molt plena i innovadora. Però, per altra banda, quan vaig començar a gratar algunes idees d’aquesta vida fabulosa, em vaig adonar que en molts casos eren mentida. Eren fabulacions que ell havia anat embellint amb els anys per fer encara més interessant la seva figura. I això m’atreia molt. Per què una persona que havia tingut una carrera d’èxit com a músic no en tenia prou? Necessitava aquesta mena d’atracció dels focus constants per a ser feliç, per a tenir alegria, per a tenir felicitat.

—No oblidem que heu guanyat el premi Sant Jordi de novel·la i que Confeti és, evidentment, un artefacte de ficció. Ho dic perquè ningú es pensi que heu escrit una biografia de Xavier Cugat.
—Jo sóc novel·lista, sóc narrador. I Confeti és una antibiografia i un exercici de ficció, molt més important del que sembla en principi. De fet, arrenca com si fos una biografia i acaba en la ficció més pura. Vaig trobar un narrador extern, que era prop d’ell, i de seguida vaig entendre que el trampolí era aquesta reflexió sobre la presència de la ficció a les nostres vides. I com en Cugat és un molt bon exemple de la necessitat d’inventar-te coses per poder seguir dia a dia, fabular per mitjà de l’esperança, dels somnis, de les il·lusions, però també de les gelosies i tot allò que ens va en contra, els rumors, les trampes que ens diem a nosaltres mateixos o que ens diuen els altres… Tot això és molt literari. De fet, el novel·lista és un gran mentider. Fins i tot una biografia com la Maria Antonieta de Stefan Zweig, que té molt d’èxit –i amb raó–, es llegeix com una novel·la.

—Una de les grans troballes és el narrador, que de mica en mica se’ns va destapant qui és.
—El retrat del narrador neix a partir de la lectura dels periodistes d’aquells anys trenta que explicaven què feia en Cugat. Però no només ell, que actuava per a la classe mitjana-alta, sinó que també anaven als cabarets, als locals de jazz de Harlem… A mi tot aquest món em fascinava tant o més, i m’agradava que el narrador tingués aquesta fascinació per conèixer-ho tot.

—M’imagino que vau trobar molt de material a la Biblioteca Pública de Nova York.
—A la Biblioteca Pública de Nova York vaig poder consultar la revista la Nova Catalunya, editada a l’Havana, on ja hi ha referències als Cugat. També el seu primer concert, el 1911. I per endinsar-me en la història del Waldorf-Astoria, un hotel que era com una petita ciutat amb mil sis-centes habitacions, vaig poder llegir el setmanari intern dels treballadors, on en Cugat feia caricatures dels treballadors. A més, les converses amb la resta de becats fa que et recomanin llibres o segons quins periodistes. Però, per mi, el dia que ho canvia tot és quan començo a llegir purament la premsa de Nova York.

—El narrador diu que el 40% de la vida humana és ficció, una mentida, una entelèquia, un giravolt de la imaginació.
—I el 40% és la mitjana. Hi ha gent que viu amb molt menys, tenen una vida molt més assossegada, més tranquil·la, i hi ha gent que necessita constantment aquesta mena d’intriga de no saber qui és. Un dia comences a dir una mentida, sense cap transcendència, però que et dóna tranquil·litat. I aquesta mentida creix dins teu, te la creus, i un dia l’expliques millorada. I un altre dia poses més èmfasi en allò que ha fet més gràcia. És com el qui sap explicar acudits, que mai els explica igual.

—I en aquest sentit, en Cugat seria el rei de millorar la seva vida?
—Aquesta és la meva deducció. Això forma part de la fantasia d’imaginar-se
la vida d’una persona real. La meva sensació, quan analitzo tot el que en conec, és que és algú que, quan la realitat no l’acompanya, sap donar-li la volta per fer-ho encara més atractiu tot. Pots imaginar-te’l aquí, assegut en aquestes butaques del Ritz, amb vuitanta-vuit anys i fet caldo, pensant que d’un moment a l’altre entrarà la Rita Hayworth i el saludarà.

—Dieu que estava predestinat a viure un segle.
—Això és un joc meu, però sí que és cert que havia manifestat que li agradaria viure cent anys. Com més gran es feia, més ho deia, perquè ja s’imaginava la festa dels noranta i la dels cent. Com que tothom li deia que havia nascut l’1 de gener de 1900, amb el segle, podia ben bé viure tot el segle XX, i li va quedar aquesta idea de la immortalitat una mica tergiversada. Perquè si saps quin dia et moriràs, i amb cent anys, no tens el pes de la mort. I jo crec que això és el que és atractiu. A mi m’interessava aquesta vida que no té por de la mort, perquè en el fons la posteritat l’acompanyarà i farà tot el possible perquè així sigui, i la prova és que l’any que ve farà trenta-cinc anys que es va morir i encara en parlem.

—La seva felicitat, l’alegria, d’alguna manera, era impostada?
—Per als altres podia semblar impostada; per al meu narrador, sens dubte, hi havia molts moments que ho era, però ell se la creia, jo crec que ell s’ho creia. És a dir, es muntava el show per ser dins el personatge. De fet, hi ha un moment que és determinant. Quan es posa la perruca, i ja no se la traurà mai més, el personatge ha guanyat la persona. El fet de casar-se amb dones guapes i joves també formava part del personatge. Però, si veus les portades dels discs al llarg del temps, no en veus només el canvi físic, sinó també l’evolució del personatge: un dia ja no pot deixar els chihuahues, un altre la pipa, tot i que no fumava.

—Parlàveu de com us atreu la idea del català que se’n va del país i fa la seva vida lluny. Cugat neix a Girona, però creix a Cuba i d’adolescent se’n va a Nova York decidit a triomfar.
—Els seus pares són gent que ha marxat a Cuba, després se’n van a Nova York, però continuen parlant en català, s’enyoren i expliquen històries. Aquesta és l’essència de la immigració en un país com els Estats Units. I això fa que tinguin una narrativa tan potent, perquè els avis han explicat les històries de la migració, del viatge, de la incertesa, d’instal·lar-s’hi, d’obrir-se camí… Sense tot això, no s’entendria la meitat de la literatura nord-americana actual. Hi ha una Catalunya nord-americana o novaiorquesa impressionant, però es coneix poc. La major part de l’exili se’n va anar a Mèxic, no pas a Nova York.

—Què és la Galeria dels Records Inventats?
—El narrador parla de la Galeria dels Records Inventats, que és una manera de definir la imaginació que tenim tots i, especialment, en Cugat. A partir d’un moment determinat, tot el que no s’adapta a la realitat ho transforma en una invenció perquè quadri amb el que ell vol que sigui la seva vida. Per exemple, ell va escriure My Shawl a Frank Sinatra, on hi ha la melodia de la cançó popular “La mare de Déu quan era xiqueta”. Doncs, si això no era prou important, va haver de dir que era el primer èxit de Sinatra i que ell el va descobrir! I com més gran es feia, més s’ho creia, i va arribar un moment que tots aquests records inventats van passar a ser reals per a ell. Tot forma part d’una mateixa vida que ja és la fabulació. És com si el personatge hagués de tenir una biografia que no ha tingut i se la creu, ja està.

—De fet, un dels records que va anar envellint i embellint va ser la seva arribada a Nova York. Que si va dormir en un banc, que si va arribar recomanat per Caruso, que si un amic providencial el va socórrer…
—Especialment, quan es va adonar que ja no hi havia ningú d’aquella època. Llavors no era com avui, que internet ens verifica o ens contradiu. A la seva autobiografia, Rumba Is my life, publicada l’any 1948, ja no té cap problema a parlar d’en Caruso. Per contra, al mateix llibre no parla del seu suposat matrimoni amb Rita Montaner, amb qui assegurava que s’havia casat de molt jove. El fet és que no quadra, i quan un biògraf diu “no en parla perquè ella era negra i estava mal vist” no fa més que fer-li el joc…

—Un altre dels tòpics que Cugat va saber fer servir en favor seu era la relació amb les dones.
—Les dones són capitals, perquè són l’expressió del que ell vol mostrar al món,
que és glamur, seducció, la idea del latin lover que transmet amb la seva música… Quan canvia d’estil musical, ha de deixar la seva primera dona, la Carmen Castillo, i comença una nova època, amb la Lina Romay, que és més jove, més seductora, pot ser llatina o americana. Ara, tot això són interpretacions meves i del narrador… Però no deixa de ser versemblant, que és el que ha de ser una novel·la.

—Ell s’anava fent vell i les dones continuaven essent molt joves. No us ho mireu des dels ulls d’avui, però s’endevina una situació de desequilibri de poder no gaire sana, entre ell i les dones.
—Avui dia cancel·laríem el 90% d’homes del món de Hollywood, de l’espectacle, del show business americà i d’aquí. L’actitud de superioritat dels homes era constant i les dones ho acceptaven. Aquesta actitud era sobreentesa i acceptada, com una forma més de relació laboral. Quan va tornar, i ja era una paròdia d’ell mateix, en una inauguració de pintures i dibuixos a Girona l’any 1989, s’hi va presentar amb el Rolls i dues noies negres de bracet, que eren dues models que havia contractat, com si fossin les seves xicotes. I si en mires les cròniques, tot es veia normal i elogiaven la bellesa de les noies. Ningú es plantejava el perquè de l’escena.

—“Per a Xavier Cugat la vida d’hotel era una droga”, diu el narrador.
—Els hotels li donaven aquest “entregent” de barrejar-te, de ser el famós. El famós necessita l’atenció dels altres. Jo ho he vist, alguna vegada que n’he conegut algun, i tenen aquesta cosa que quan entren en una sala on hi ha gent, saben que els estan mirant i això els agrada. I en Cugat era així, evidentment, perquè a més vivia d’això. Era com una expressió de l’èxit de la seva música, però hi ha un moment en què gairebé era com si la música fos una manera de poder tenir tot això. Jo ho veig així, i el narrador ho veu així. La vida d’hotel li donava aquesta lleugeresa de no estar arrelat enlloc, que és una altra cosa que per a ell era important. Perquè a les seves cases hi vivia molt poc. Vivia poc a les seves cases i sempre hi tenia problemes. Sovint se les quedaven les dones, després dels divorcis. Per això, quan va tornar aquí, tot i que va comprar o llogar un pis a la Diagonal, es va instal·lar al Ritz.

—“Li encantava fer-se el ric, però també l’arruïnat”.
—Aquest és un altre dels mites que ell ha deixat. Quan deia que escrivia sobre en Cugat, em preguntaven sobre els deutes que havia deixat al Ritz o si era veritat que pagava als restaurants amb una caricatura. Tot això no t’ho sé respondre, perquè no he arribat al fons de la qüestió. Ara, em van arribar un munt de facècies, de mites… Gent que se l’havia trobat a Sant Miquel del Fai, que em passava l’adreça del seu sastre o em deia que parlés amb el seu cardiòleg… Al final, ja no era una mentida que ell s’havia creat, sinó la que havien creat els altres. I ell no les desmentia, al contrari.

—Dèieu que el vostre llibre és una antibiografia. Cugat mateix se’n va fer fer una, de biografia.
—Hi ha una paraula que surt un cop, però vaig estar molt temptat de no posar-la. Al final la hi vaig posar amb molta intenció. La paraula és autoficció. En Cugat fa sempre autoficció. Avui dia, autoficció és un terme que literàriament s’utilitza molt, i del qual es té una sensació d’esgotament, però no deixa de ser algú que, partint de la seva experiència personal, explica una fabulació de la seva vida, un embelliment o fins i tot un empobriment, perquè a vegades agrada la idea d’explicar les misèries i prou. Però quan la relata el meu narrador, ja és ficció i, per tant, és més aviat una falsa biografia.

—Hi ha un moment del llibre que el narrador comença a créixer, sense ni adonar-te’n, i en Cugat va desapareixent del primer pla.
—Quan comença la novel·la, en Cugat ja és mort i el narrador té cent tres anys. Aquí hi ha un avantatge. I aquest narrador manarà sobre la història. Farà el que voldrà amb la història, amb la vida d’en Cugat. Aquest és el joc que m’ha interessat més del llibre. És molt divertit parlar d’en Cugat, però qui m’ha capficat és el narrador. Com el podia fer créixer, el repte de fer escriure algú tan vell, com pots aguantar la novel·la parlant d’algú altre…

—El confeti és el que queda després de la festa. Què en quedarà, de Xavier Cugat? 
—Espero que els lectors puguin sucar pa amb la vida d’en Cugat, igual que he fet jo,
a la seva manera, i que puguin, potser, replantejar-se la figura per a bé i per a mal. L’altre dia em va entrevistar una noia que és de l’any de la mort d’en Cugat, i em va confessar que no sabia qui era. Si la llegeixen, els joves hi trobaran, a la seva manera, un personatge modern que és l’essència de TikTok, la promoció i exposició constant de si mateix. El llibre pot provocar una revisitació de la figura d’en Cugat, més enllà de la seva imatge dels últims temps, que ens permeti de pensar en el músic que va ser, què va deixar de bo i de dolent.

—Així doncs, què en destacaríeu, del músic, per orientar els lectors que el vulguin buscar a Spotify?
—Musicalment, crec que hi ha un moment en què fa una davallada, i esdevé una mena de reiteració tòpica del que va fer, només per a fer diners. Però, al mateix temps, el que fa als anys trenta i quaranta és molt important. Des del moment en què els musicals deixen de tenir orquestra, en què ell s’interpreta a ell mateix, hi ha un punt de no-retorn. Deixa d’actuar a Nova, York, Los Angeles i Chicago i passa a treballar a Las Vegas i Atlantic City. I a Las Vegas no hi ha rellotges, no saps l’hora que és, ni el dia que és.