Jordi Puntí: ‘Vivim un moment de fervor per la traducció al català’

Coneixem l’obra de l’escriptor Jordi Puntí (Manlleu, 1967) i coneixem la seva exigència narrativa. Hem llegit les seves traduccions i també en sabem força de les seves opinions i gustos literaris, els que argumenta als seus articles, columnes d’opinió i col·laboracions en programes com ‘Ciutat Maragda’ (Catalunya Ràdio). Per això sabem que és un gran lector i que ha viatjat molt per raons literàries, a festivals i en estades en residències de creadors, espais que li han permès d’escriure llibres i, també, conèixer altres escriptors de tot arreu.

Per això ens ha semblat interessant de parlar amb Puntí ara que s’ha fet públic que serà l’editor convidat de l’editorial Univers, durant el 2020 i 2021. L’encàrrec: que proposi la traducció d’una sèrie de novel·les al català. És la primera vegada que l’edició en català incorpora la figura de l’editor convidat. I Univers ho fa sota la direcció editorial d’Ester Pujol. El primer títol aportat per Jordi Puntí al catàleg d’Univers ha aparegut aquest juliol, Això és plaer, de Mary Gaitskill. També ens en parla.

—Deu ser la primera vegada que es fa servir la figura de l’editor convidat en l’edició en llengua catalana.
—Diria que sí. La idea de l’editor convidat és molt anglosaxona. S’ha fet d’altres maneres: per exemple, durant molts anys, Proa tenia un consell editor on hi havia un seguit de gent que feien propostes. Em puc imaginar que Edicions 62, en el seu moment, també es refiava d’alguna mena de consell editor. Però la idea d’agafar una persona i dir-li ‘proposa’m el que vulguis durant un temps determinat i ens posem d’acord en què editem’ jo diria que és la primera vegada que es fa. En castellà, per cert, ho ha fet recentment l’editorial Caballo de Troya.

—En el vostre cas, en què consisteix fer d’editor convidat per a l’editorial Univers?
—La proposta que em van fer ells i que jo vaig recollir és: durant el 2020 i 2021 els proposaré quatre títols cada any. Així, a grans trets. Això vol dir que els que proposi enguany sortiran el 2021 (excepte el primer, que ha sortit ara perquè era una novetat i a Univers els interessava no retardar-lo), i els quatre títols que els proposi el 2021 sortiran el 2022. I l’Ester Pujol té al cap que, després de mi, algú altre agafi el relleu i faci igual. Que sigui una normalitat, que cada any o cada dos trobin una persona que faci aquesta feina. Tal com jo ho veig, és com demanar als lectors que facin propostes. Perquè jo em considero sobretot un lector i les propostes que faig, les faig com a lector: llibres que he llegit en el passat, que considero interessants i que no es troben en català. I que, per tant, val la pena de proposar-los.

—Dieu que representeu la figura del lector, però heu treballat en unes quantes editorials i coneixeu la figura de l’editor.
—Sí, fa molts anys, vaig treballar a Club Editor i a Columna, i després a Quaderns Crema. Però he de dir que la meva feina no va ser mai d’editor de llibres, ni vaig triar mai títols, tret de comptades ocasions, fent algun suggeriment. Recordo, per exemple, que a Columna vaig participar en la decisió de publicar el primer llibre d’Amélie Nothomb, Higiene de l’assassí, i fins i tot el vaig traduir. I a Quaderns Crema, amb el Vallcorba, em vaig fer pesat perquè publiqués L’alienista, de Machado de Assis. Però jo feia de corrector, d’editor de text, això que ara se’n diu editor de taula: agafava els textos, els llegia, els corregia, parlava amb l’autor i discutíem dubtes… Però a l’hora de triar títols, sempre hi havia algun director editorial que ja ho feia.

—I què us ha fet acceptar?
—En primer lloc, ho he acceptat per amistat i confiança amb l’Ester Pujol, però també perquè és una proposta limitada en el temps. La feina d’editor, de triar llibres, és una feina molt intensa i t’ha d’agradar molt, perquè vius d’avançada de l’actualitat. D’alguna manera, com a editor, t’avances al teu temps, i sovint tries llibres que encara no s’han publicat o que acaben de sortir en una altra llengua. Aquest exercici, d’estar fora del que passa a les llibreries, no es valora gaire i és molt interessant, però també esgotador. I se situa al marge de l’èxit o al marge del que passa en aquells moments. Aquest procés a mi no m’interessa especialment. Per això, les meves propostes (i això va quedar força clar des del principi) no eren forçosament novetats. Si es dóna el cas que en trobo una que m’agradi, com amb la Mary Gaitskill, no m’estaré de proposar-la. Però és més aviat al contrari: m’agrada proposar obres que ja tenen uns anys i que ens havien passat per alt o que en el seu moment no semblaven tan interessants.

—El temps va posant els llibres al seu lloc.
—La vida dels llibres és molt particular. Hi ha títols que van sortir fa deu anys, o més, i aleshores per alguna raó no formaven part d’allò que en aquell moment estava en voga, però en canvi, després, per alguna altra raó, coincideixen amb l’actualitat i tornen a ressorgir. Un exemple que m’agrada posar és el de Lucia Berlin. El Manual per a dones de fer feines es publica quaranta anys enrere, el 1977, i té una recepció molt limitada, però llavors un bon dia algú la recupera i és un fenomen mundial de vendes, i de sobte és com si hagués trobat el seu temps.

—Per tant, la vostra feina és triar vuit títols, que tots seran traduccions i tots, excepte el primer, no seran novetats.
—No seran novetats estrictes, són llibres que jo he llegit en algun moment, que no es troben traduïts al català. És clar que assumir aquesta responsabilitat també et fa llegir una mica diferent, pensant si aguanta prou un llibre després de ics anys, per publicar-lo en català. O, en algun cas, són llibres que s’havien editat en castellà fa vint anys o més, havien tingut un moment d’èxit, i que jo crec que si ara sortissin en català ja no rebrien el prejudici del castellà, perquè ja ha passat prou temps, i es beneficiarien en canvi del fervor que hi ha en aquest moment per la traducció al català. Perquè trobo que hi ha una sèrie d’editorials que publiquen títols molt interessants, en traducció, i val la pena aprofitar-ho.

—En l’àmbit de la traducció en català, considereu, doncs, que vivim un bon moment? Hi ha bons traductors i hi ha lectors d’aquestes traduccions?
—Crec que hi ha una confluència de tres coses que és important: en primer lloc, hi ha una nòmina de traductors de molt nivell que va més enllà de l’anglès, en llengües com el rus, l’alemany, el turc i el grec, per exemple; després, hi ha una bona acceptació dels lectors d’aquestes traduccions, perquè això va lligat: en la mesura que hi ha bones traduccions, els lectors ho agraeixen i s’hi acosten més; i, finalment, hi ha un ventall d’editors tan divers, amb les noves editorials independents, però també amb Edicions 62, Univers o Amsterdam, que permet que es publiquin coses molt diferents. I llibres que abans ningú s’hauria atrevit a fer, perquè ja sortien en castellà, ara formen part de la tradició en català perquè hi ha un editor que pren el risc. Penso, per exemple, en l’editorial Males Herbes quan tradueix Stephen King. En català feia molts anys que no es traduïa. Potser no podran traduir la seva última novel·la al català, perquè per drets seria massa cara, però en canvi sí que poden publicar un llibre de contes que ells creuen que és important. I si hi afegim l’Altra Editorial, Raig Verd, Club Editor, Periscopi, l’Avenç, les Hores i més n’hi hagi… Cadascuna troba el seu nínxol, tot i que la paraula no m’agrada perquè és limitadora, és a dir, troba un espai propi on les traduccions tenen sentit i donen caràcter al seu segell. No són decisions preses a la lleugera, sinó que darrere hi ha un exercici de pensar què s’ha de fer.

—I en aquest context com se situa l’editorial Univers?
—Tal com jo ho veig, Univers també té aquesta inquietud i, a mesura que es va obrint camí, va provant coses interessants. Quan em van proposar d’afegir-m’hi com a editor convidat, m’agradava la idea per això, per ajudar-los a entendre quin tipus de llibre podia ser interessant per al seu segell i fixar una mica aquest marge de lectors.

—I dins dels diferents nínxols, quin és el que voleu ocupar?
—En el meu cas són provatures, intents de fer alguna cosa una mica diferent. Tot i que m’estimo més no dir noms, encara, perquè encara se’n negocien els drets. Però, per exemple, un viatge que vaig fer convidat com a escriptor a Austràlia, fa uns anys, em va fer entrar en contacte amb un seguit d’autors i n’hi havia un que m’interessava especialment, i que no s’ha traduït mai al català. He tornat a llegir una part de la seva obra, molt voluminosa, i hi ha una novel·la que em sembla una bona porta d’entrada per a conèixer-lo. També intento dialogar amb el que ha publicat fins ara l’editorial, que en aquest sentit és molt jove i també fa proves. Podríem dir que jo m’he afegit a aquestes proves a través dels meus interessos com a lector. I segurament com a escriptor també. Els llibres que proposo són d’alguna manera llibres que a mi m’hauria agradat escriure o, per descomptat, m’hauria agradat llegir en català abans.

—Sou un dels escriptors que ha obert més camí a altres escriptors d’aquí pel que fa a les estades en residències d’escriptors i altres beques a fora. Això us ha permès de conèixer altres escriptors i altres literatures. Un exemple seria la descoberta que vau fer de Vivian Gornick, durant la vostra estada a Nova York.
—Bé, en tot cas va ser una descoberta personal, perquè la Gornick als Estats Units ja era molt coneguda. Però sí, la vaig veure en directe, en una conversa a la biblioteca pública de Nova York, i em va captivar. Li preguntaven sobre els seus autors preferits i citava Natalia Ginzburg! Això era excepcional en una escriptora americana, i vaig mirar d’explicar-ho en un article a la revista L’Avenç. Però vaja, sí, també hi ha escriptors que vaig conèixer temps enrere, en algun festival literari, i que des de llavors els he intentat seguir, com ara Adam Foulds, Sheila Heti, Tristan Hughes, Christos Tsiolkas… També em va passar amb Owen Martell, que al final va publicar Edicions de 1984, i amb els contes de Zoran Malkoc, que vaig recomanar a Raig Verd i van publicar amb el títol d’El cementiri dels déus menors… Un cas una mica diferent és el de David Vann, que jo ja havia llegit traduït a Empúries, i amb qui vaig coincidir en un festival literari a l’estranger. Un dia en parlàvem amb l’Aniol Rafel, de Periscopi, i em va explicar que era a punt de treure un nou llibre seu, L’aquari. Com que devia notar el meu entusiasme, suposo, poc després em va demanar si podia escriure un pròleg per a acompanyar la novel·la. Ja ho veieu, doncs: aquesta mena de confluències certament són importants i de ben segur que em serviran per a fer la meva tria.

—Parleu-nos de Mary Gaitskill i d’aquesta primera novel·la que obre la vostra col·laboració amb l’editorial Univers, Això és plaer.
—Vaig llegir el seu primer llibre de contes quan el va publicar, Bad Behaviour, coincidint amb un viatge que vaig fer a Nova York. Em va agradar molt, però avui dia em semblava un llibre una mica extrem, molt dels anys vuitanta. El seu enfocament és feminista i alhora desplaçat, molt trencador, i per això mateix resulta incòmode, perquè se situa en un espai de llibertat que és alhora provocador. Quan l’Ester Pujol em va proposar de ser editor convidat, justament acabava de llegir l’últim text que havia publicat ella, que era aquest Això és plaer (This is pleasure). Era un text curt i em va semblar que era com si Mary Gaitskill hagués agafat les idees que hi havia en aquell primer llibre i, d’alguna manera, les hagués actualitzat per fer-les coincidir amb el moviment Me Too. I per donar-nos, als lectors, arguments per a reflexionar sobre el fenomen, sobre els seus límits, les contradiccions en les quals de vegades cauen les generalitzacions d’un moviment que també té el seu punt d’agressivitat…

—Què voleu dir?
—En la mesura que aquest moviment es converteix en global i s’obre molt, inevitablement, entra en algunes contradiccions. Ja vau veure, per exemple, algunes reaccions a França, com ara les crítiques de Catherine Deneuve o de Catherine Millet. És a dir, hi ha un espai de conflicte que la Mary Gaitskill tracta molt bé, perquè no jutja. No és ni maniquea ni ideològica. El llibre pren forma de mirall i a tu, com a lector, sobretot si ets home, et fa enfrontar a una situació que t’obliga a pensar i a prendre partit. I a adonar-te sobre si allò que penses va a favor o en contra del moviment, si et posa en una posició difícil o et referma en unes idees. Per mi, és un motor de pensament interessant. I em sembla que el que fa la Mary Gaitskill amb el moviment Me Too i el feminisme és, sobretot, oferir elements de contrast.

—L’assetjament sexual és un tema molt actual i que depassa el Me Too. Vull dir que és un problema que desgraciadament persistirà quan el moviment Me Too s’acabi.
—Al pròleg que he escrit també intento reflexionar sobre tot plegat: a vegades aquests moviments que són tan forts i, per sort, aconsegueixen tant de ressò, es cobren víctimes col·laterals. En el cas de l’onada del Me Too, per exemple, no és el mateix el que va passar amb en Harvey Weinstein, que era un depredador sexual sistemàtic, que el que va passar amb un còmic com Louis C.K., a qui unes quantes dones van acusar d’haver-se masturbat davant seu. No hi havia una agressió sexual en el sentit estricte, activa, sinó una conducta reprovable que probablement té a veure amb qüestions psicològiques i ell mateix deu patir. Tot s’ha de condemnar, per descomptat, però potser no en el mateix nivell, i ara mateix sembla que la carrera artística de Louis C.K. ja estigui acabada per sempre més. Cadascú ha de decidir si és just o no, i em sembla que un llibre com Això és plaer t’ajuda a tenir més arguments per pensar-hi.