Jordi Puntí omple de ‘Confeti’ el premi Sant Jordi amb una novel·la sobre Xavier Cugat

Quan Xavier Cugat es va morir, l’any 1990, ja havia quedat fixada a l’imaginari la seva imatge de personatge inclassificable i excèntric, gairebé dalinià. Hoste de l’Hotel Ritz, avui Palace, tocat amb un perruquí ros que feia joc amb el seu bigoti, amb el Rolls-Royce a la porta, acompanyat d’un caniche i sempre envoltat de noies joves que li recordaven els seus anys de glòria. Anys que van començar exactament el primer de gener de 1900 quan va néixer a la ciutat de Girona, per emigrar a cinc anys cap a Cuba i establir-se a quinze anys a Nova York, on arribà a ser famós… I feliç? Partint d’aquest naixement que el predestinava a ser protagonista de novel·la, l’escriptor Jordi Puntí (Manlleu, Osona, 1967) ha escrit Confeti, cosa que avisa, d’entrada, que no és una biografia de Xavier Cugat. I amb aquest confeti ha guanyat el 64è premi Sant Jordi de novel·la, convocat per Òmnium Cultural i que ha estat el colofó de la Nit de les Lletres Catalanes 2023. El jurat, format per Sebastià Alzamora, Maria Dasca, Manuel Forcano, Marcel Mauri, Mercè Sàrrias, Simona Škrabec i Carme Vidal Huguet, l’ha reconegut entre un total de quaranta-vuit originals.

La vida de Xavier Cugat, un homenatge a la ficció

Puntí, de natural tranquil i discret, va tenir un moment epifànic quan l’endemà d’una festa es va trobar confeti a la butxaca. Aquells paperets, que avui ha llençat sobre l’escenari del Teatre Nacional de Catalunya van esdevenir per a l’escriptor una metàfora de les engrunes de la felicitat d’ahir davant el present i el futur incerts, i la clau de volta, el fil conductor, d’aquesta novel·la que s’allunya volgudament de l’hagiografia sobre el músic gironí, un dels catalans més internacionals i coneguts dels que han fet les Amèriques. Tot i que Puntí va ser becat l’any 2014 pel Dorothy and Lewis B. Cullman Center for Scholars and Writers per resseguir la gran vida de Cugat als Estats Units als fons de la Biblioteca Pública de Nova York, assegura que els camioners de Maletes perdudes ja escoltaven Xavier Cugat a les cabines dels camions. De fet, després d’Això no és Amèrica i Tot Messi, l’autor de Pell d’armadillo, Animals tristos o Els castellans, torna a la novel·la al cap de catorze anys amb un relat que ràpidament surt de la biografia per a esdevenir una veritable ficció. Un homenatge a la ficció en què el músic i xòuman català n’esdevé el MacGuffin. Si Maletes perdudes li va valer la Lletra d’Or, el Llibreter i el Nacional de la Crítica, aquest Confeti ja arriba amb un guardó, dotat amb 60.000 euros, sota el braç.

Més enllà d’això, Xavier Cugat, de fet, té molts elements que el fan atractiu per a caure en mans de Puntí. És un català que va abandonar el país a cinc anys i no hi va tornar fins que ja era prop dels vuitanta, el 1978, i que, així i tot, no va perdre mai l’accent empordanès de la seva llengua materna. Un home que va viure en països diferents, entre llengües diferents, i que estava convençut que el fet d’haver nascut el primer dia del segle XX el faria arribar a cent anys. Un artista d’enorme capacitat d’adaptació, que va estudiar per ser violinista clàssic, però va acabar dirigint grans orquestres de música lleugera. Un personatge que, al capdavall, es va acabar convertint en un gran fabulador de si mateix, que allà on no podia arribar amb la vida, hi arribava amb la ficció. “Cugat era un narrador que volia ser un personatge. Jo li he donat la possibilitat de ser-ho, des de la ficció”, ha dit l’autor d’una novel·la que abraça tot un segle.

“Vaig entendre que escrivint aquesta novel·la sobre Cugat tindria la possibilitat de fer una de les coses que més il·lusió em fan: observar com tot allò que passa pel nostre cap manipula i desordena la realitat: somnis, il·lusions, esperances, enganys, sospites mentides, fantasies eròtiques, paranoies polítiques…”, ha dit Jordi Puntí. La novel·la la publicarà Proa i arribarà a les llibreries el febrer de l’any vinent. El narrador, un periodista d’espectacles que actua de doble o d’alter ego del Cugat real –si és que aquest existeix de veritat–, està convençut que l’existència humana és una pura ficció. Per això troba en Cugat, de qui arriba a ser amic –potser de conveniència–, la demostració que quan la realitat no s’adapta a la teva biografia, sempre la pots reinventar millorada en forma de novel·la, i que, al capdavall, ens enganyem quan volem ser feliços a qualsevol preu.

Guardons per a debutants i veterans

Aquest ha estat el darrer número d’una gala concebuda per Israel Solà amb guió d’ell mateix i de Carla Rovira, amb un regust de l’univers de Calòrica, presentada per les actrius Anna Barrachina i Meritxell Huertas en el paper de “les lletres catalanes”. Abans, una altra actriu, Carme Serna (Palma, 1981) ha vist com Perdona‘m per desitjar-ho tant, el seu debut, s’emportava el vint-i-sisè premi que honora la seva admirada Mercè Rodoreda amb un volum de relats protagonitzats per dones en moments vitals diferents –infantesa, joventut o maduresa–, travessat pel desig femení, que ja forma part del títol. Al costat d’una debutant, la poetessa Mireia Calafell (Barcelona, 1980) ha vist coronada la seva ja notable trajectòria –premis Amadeu Oller, Anna Dodas, Josep Maria López-Picó, Lletra d’Or, Mallorca de Poesia i Josep M. Llompart– amb el 65è Premi Carles Riba per Si una emergència, on ressona la idea del final del món –i del final d’un món–, marcat per la crisi climàtica, les guerres, el genocidi, la violència sexual…

Un altre veterà, Lluís Prats (Terrassa, Vallès Occidental, 1966), ha tornat a guanyar el 61è Premi Josep Maria Folch i Torres que ja es va endur el 2014, amb Wen i Long, una faula ambientada a la Xina i inspirada per la popular cançó “Puff, el drac màgic”. El Joaquim Ruyra de Narrativa Juvenil, que enguany fa cinquanta anys, ha estat per Ferida, de la professora Raquel Casas (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1974) que ha complert la promesa feta als seus alumnes, que esperaven que els escrivís una novel·la per a ells, una novel·la protagonitzada per Regina, una jove perseguida per la culpa i els remordiments, i que explora el món de l’autoconeixement i la complexitat de les relacions personals, fent-se ressò de la necessitat de tenir cura de la salut mental. Les Edicions Cavall Fort, que publica la revista homònima i el Tatano, ha rebut el Premi de Comunicació Muriel Casals.

Aitana Bonmatí, coprotagonista de la nit

Culer notable i bon degustador i analista del joc de pilota, Puntí ha compartit el protagonisme de la nit amb la futbolista Aitana Bonmatí, que ha estat distingida amb el premi internacional J. B. Cendrós, pel seu compromís en la defensa de la llengua catalana, com va fer en el discurs durant la gala de la Pilota d’Or, que va ser retransmès i vist per tot el món. La jugadora del Barça, concentrada perquè demà té partit de Champions, ha agraït el guardó recordant amb naturalitat que el català és la seva llengua materna, la que porta arreu. “És un orgull ser catalana”, ha dit per posar el punt final del seu discurs.

Adreçant-se al pati de butaques del TNC, on es destaca la presència del president de la Generalitat Pere Aragonès, la presidenta del parlament Anna Erra i la consellera de Cultura Natàlia Garriga, el president d’Òmnium Cultural Xavier Antich s’ha preguntat retòricament per què continuem llegint en un món audiovisual on el llibre sembla un anacronisme. “La lectura ens fa lliures. Per això el primer que fa un règim totalitari és prohibir llibres”, ha exclamat, tot recordant la vivència de George Steiner recitant fragments de Kafka a la Praga comunista. “Llegim també perquè la lectura ens permet de viure altres vides i ens amplia la nostra experiència de vida. Llegir és un acte de resistència contra les urgències que ens apressen”, ha exclamat mentre reclamava una aposta decidida per la lectura a les escoles, per fer creïble l’aposta per un país lliure.