La llum del jove Pujol contra la foscor del vell president

“Catalunya és avui, en bona part, un poble conformat, que vol dir un poble habituat. Habituat a l’encongiment i a viure marginalment. Tan habituat a viure en un clima resclosit i per sota de les seves possibilitats que ha arribat a trobar-se bé en aquesta situació antinatural.” Jordi Pujol i Soley tenia trenta-un any i dos fills quan va escriure aquestes paraules, a la presó, l’any 1961. Tenia llum i fe, ambició i esperança, i predicava l’acció i el sacrifici. Avui el jove Pujol és lluny i a prop. Sembla un cronista de la Catalunya engabiada i apàtica que s’ha pansit després del 2017. Llegida avui, la seva gran obra, Des dels turons a l’altra banda del riu, és un viatge amb un Pujol que ja no existeix, que es va trencar entre equilibris de poder i preus pagats. És una passejada pels viaranys ombrívols del seu llegat amb la mirada del seu jove.

Avui en surt a la venda una reedició de l’editorial Comanegra, amb un pròleg de Joan Safont i un de nou del president mateix, molt breu i delimitat, escrit abans de tenir l’ictus. L’edició actual inclou fragments que no eren a l’edició original i texts inèdits ben notables, com un breu dietari de cel·la o una llista de propostes socials i culturals. El més remarcable és una carta en què Pujol diu a la seva dona, Marta Ferrusola, que no signarà la petició d’indult que ella mateixa havia preparat. La carta és important, perquè permet d’entendre millor l’argument per a acollir-se més tard a l’indult general de Franco: la sensació que els sacrificis que ell mateix considera imprescindibles per a Catalunya tan sols els fa ell. “Jo ja he fet la meva obligació, que tothom faci la seva”, escriu.

Però la gran qüestió del llibre no és l’indult, sinó per què els seus somnis de joventut disten tant del seu llegat. La gran qüestió és per què el país sembla que és moralment al mateix lloc, sense dictadura, sis dècades després i amb vint-i-tres anys de pujolisme a l’esquena. El retrat simètric és demolidor. Descriu així les menes de catalans que observa:

“Hi ha l’habitual colltorçat i trist, el qui s’adona que és un home disminuït, però que ja no se sent amb força per a sortir del clot on l’han ensorrat o on ell mateix s’ha anat ensorrant; el qui intueix que més enllà de la cleda hi ha d’haver amples espais lluminosos, però que els considera fora del seu abast i accepta aquesta situació”, escriu Pujol el 1961. “Hi ha també l’habituat cofoi, revestit d’una de les formes més pobres de la vanitat, i de les més estúpides i de les més nocives.” I encara: “Hi ha gent que no s’adona que són uns derrotats, als quals només és permès agitar-se per petites qüestions marginals; complaure’s en foteses, com indis ignorants enlluernats amb mirallets, i hi ha gent que se sent tan derrotada que no gosa fer un pas. Hi ha gent habituada a la intransigència i gent habituada a la derrota i a la disminució.”

El jove Pujol somnia entre ser un pedagog i un militar, però sona com un reverend nord-americà. Com un Martin Luther King que clama del Tagamanent estant, a l’expectativa de reconvertir el ressentiment generacional en alguna cosa de profit. Pujol té una dèria pel símbol i la paràbola que als anys seixanta li permetia de centrar-se en la moral sense concretar gaire estratègia en el conflicte nacional, de conrear el seu lideratge sense parlar d’independència. Avui, en canvi, aquesta dèria facilita que s’estableixin paral·lelismes vigorosos. Tal volta per això el llibre es reedita ara i no es va reeditar mai durant la seva presidència, ni durant la travessia pel desert de Convergència, quan Artur Mas necessitava fer passar Pasqual Maragall per un somiatruites: perquè cap llengua no recordés la diferència entre l’aigua somniada i la sequera de l’autonomisme.

El subtítol de Des dels turons a l’altra banda del riu és “entre l’acció i l’esperança”. El llibre que fa dos anys Pujol va publicar amb Vicenç Villatoro es deia Entre el dolor i l’esperança. La relectura del primer llibre deixa entreveure que el canvi de l’acció al dolor no té a veure tan sols amb la deixa, sinó amb la frustració angoixant d’haver perdut el somni d’una Catalunya plena i forta. L’any 62, Pujol escrivia: “L’encaix de Catalunya és molt deficient, molt incòmode, i d’aquí deriven gravíssimes conseqüències per a tothom i de tota mena. Per a Espanya, perquè l’actitud necessàriament subversiva de Catalunya constitueix una amenaça permanent, i perquè el mal funcionament del mecanisme unitari que se’n deriva li lleva eficàcia; per a Catalunya, perquè el subversivisme constitueix una nafra, una malaltia greu, i perquè el viure ni a dintre ni a fora no és una situació agradable ni positiva.”

Durant la seva presidència, Pujol es va decantar. Va optar per aplanar el subversivisme, per actuar com si Catalunya pogués viure dintre d’Espanya. En algun moment, va deixar de creure en la força de Catalunya, “en la restauració de l’home català”, per actuar com si el país estigués condemnat a la covardia, com si el pacte fos l’única tria assenyada. Això va destruir l’energia de combat del seu espai polític i va substituir l’aspiració per l’orgull de l’obra feta. Volent-ho o no, Pujol va deixar la mateixa Catalunya de colltorçats i trists, de cofois i desesmats, contra la qual arengava a la presó. Tal volta per això, el llibre tampoc no es va reeditar durant el procés: la independència era l’única manera d’atènyer la Catalunya forta i lliure que Pujol desitjava, però exercir-la volia dir contradir els fonaments del pujolisme.

Després del procés, hi ha qui mira de recuperar el pòsit del fons de la tassa pujolista. Com els turons, els excursionistes més insospitats tornen a trescar les velles excuses per justificar la rendició després de la patacada. Vells maragallistes que van desencantar-se del federalisme, catalanistes ben acomodats i antipujolistes de pedra picada exalcen ara les virtuts de Pujol com algú que sí que va saber navegar el país perquè en sabia els límits, com algú que sabia que la independència era impossible perquè el país era pobre d’esperit. Pujol és potser el polític més intel·ligent de la Catalunya moderna, però tan sols el salvarà l’independentisme que avui combrega amb la idea de país que ell tenia de jove.

En la Catalunya que el torna a santificar, decebuda amb la generació de dirigents posterior, les paraules que Pujol escrivia contra el franquisme són avui titllades de radicals i forassenyades si s’adrecen a l’estat espanyol, però la similitud del retrat, en canvi, és sagnant. El llegat de Pujol és en disputa perquè el futur del país és en disputa. Si Catalunya se’n surt i aconsegueix la independència, Pujol haurà estat decisiu: la torxa que va passar ha deixat prou llavors com les que ell cercava per cremar del tot. Els sacrificis i esforços que certament va fer –no pas tot sol– durant la nit del franquisme per aguantar el país no hauran estat debades. Si Catalunya es dissol per debilitat, en canvi, una part de la responsabilitat serà seva i del motlle que no va saber trencar.

L’esperança es manté en els escrits de presó publicats el 1978 i en la conversa amb Villatoro del 2021. S’hi manté com una declaració de principis i finals, com una recepta de paciència en temps de pessimisme. Però, sense revisions serioses, sense una autocrítica fonda, sense una confessió política –a més de la financera–, les apel·lacions a l’esperança són també fugides endavant. I allò que necessitava aquest país, i sobretot els joves d’aquest país, és que Pujol expliqués honestament els seus errors. Els polítics. Sense paràboles. Sense metàfores. Mal que fos justificant la corrupció com un mecanisme d’autodefensa contra l’estat. Mal que fos justificant l’orgull com un preu a pagar pel pes que va carregar. Amb tantes excuses com fos, però sense les mentides i ocultacions de les Memòries que va fer signar al malaguanyat Manuel Cuyàs, que caducaren amb la confessió que havia tingut diners a l’estranger.

En el nou pròleg, Pujol deixa caure que la seva fe “no té la força de quan era jove”. Per què? Aquesta revisió crítica sí que seria valenta i útil per a no repetir errors. Al capdavall, com el jove Pujol escrivia, lluminós: “Hi ha una cosa pitjor que una generació derrotada, que és una generació ignorada. Hi ha una cosa pitjor que una joventut bastonejada, que és una joventut ofegada.”