Jordi Pujol, el perdó i la independència

El president Jordi Pujol demana perdó, diu que no és corrupte i comenta els darrers anys de política catalana i mundial amb el periodista Vicenç Villatoro en el llibre d’entrevistes Entre el dolor i l’esperança (Edicions Proa), presentat ahir al migdia a la Llar del Llibre de Barcelona. L’acte, fet poques setmanes abans que comenci el judici a la família del president a l’Audiència Nacional espanyola, no va comptar amb la presència del protagonista, Jordi Pujol, de noranta anys. “Avui no hi és per un acord amb ell. Té l’edat que té, i la condició que té, i no li semblava oportú exposar-se. Podria ser que en algun moment es fes una presentació pública”, deia l’editorial. El president només es va poder veure en un vídeo de set minuts en què, entre altres coses, demana perdó i diu això: “Porto un pes a sobre. Em fa patir la meva família i em fa patir Catalunya.” El vídeo és aquest:

L’acte de presentació el van pilotar Josep Ramoneda (setanta-dos anys) i un dur d’orella Vicenç Villatoro (seixanta-quatre anys), davant una sala plena de periodistes, encara amb màscares i distància de seguretat, pendents de llegir les paraules d’un president Pujol que no va arribar mai però que sempre va estar present. Un president que s’ha trobat amb Villatoro una trentena de vegades des del febrer del 2019 fins a l’agost del 2020 per ser entrevistat sobre quatre eixos: el procés, el llegat del pujolisme, el cas Pujol i la visió dels canvis en el món.

“”El títol és consensuat. Volia dues paraules contradictòries, com és ell. Jo vaig proposar ‘Penediment i orgull’ i això passa a ser ‘Dolor i esperança´. El llibre és una entrevista amb una persona de noranta anys, en retirada, i que no n’ha donat, i no en donarà, gaires més. Tenia la sensació de demanar el testament polític”, diu Villatoro.

Però si bé Jordi Pujol opina sobre el procés (“Estem en un atzucac del qual no sembla que en pugui sortir la independència de Catalunya, però que provoca un molt seriós mal funcionament d’Espanya”, pàgina 33), que ningú n’esperi opinions sobre els seus protagonistes: Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Pedro Sánchez, Artur Mas, el jutge Llarena o Juan Carlos I no surten citats ni una sola vegada. No en diu res. “No vull que cap paraula meva es pugui interpretar com un component de crítica envers persones a qui devem molt respecte i a qui hem d’estar molt agraïts i que ara són o podrien ser a la presó” (pàgina 49).

De les entrevistes, n’ha sortit un llibre de 352 planes i set capítols que no fa servir transcripcions literals, sinó resums de Pujol i Villatoro. Els capítols són “Temps de canvi”, “Catalunya, Espanya”, “Vigència del nacionalisme”, “El cas Pujol”, “Actius a preservar”, “Europa i el món” i “I ara què?”.

Pujol sap triar el moment de treure el llibre, just abans del judici que tindrà a l’Audiència Nacional. En el llibre insisteix que els diners d’Andorra els rep d’una deixa, que no s’ha enriquit i que, de fet, tenia més patrimoni l’any 1975 que quan va deixar de ser president. Pujol fa dues coses a la vegada: demana perdó sobre el mal que pot haver fet i, alhora, declara que no és en cap cas corrupte: “Sí en demano, de perdó. Que no és ben bé indulgència a qui em pogués castigar. Sí que en demano a les persones properes a qui hauria d’haver evitat que es trobin en la situació que es troben. I també he de demanar perdó a l’home jove que jo era fa cinquanta o seixanta anys. I al meu país. No amb ànim de rehabilitació. Simplement, perdó” (pàgina 165). “Jo no sóc un corrupte. En cap cas jo no vaig intervenir ni vaig donar via lliure a actuacions corruptes, ni me’n vaig beneficiar. Com rotundament vaig dir al parlament, jo no he estat ni sóc corrupte. No vaig fer servir en cap cas la meva situació política per a treure’n profit econòmic” (pàgina 181).

No independentista
Durant la presentació, Villatoro afirma, amb raó, que Jordi Pujol declara que a la seva carrera no ha estat independentista: “Com li deia, jo no he estat independentista, llevat d’un moment fugaç en què es combinava l’opressió radical del primer franquisme amb la lectura dels versos de Ventura Gassol” (pàgina 101). “Jo no vaig impulsar el moviment independentista” (pàgina 191). I quan Villatoro li demana si, sense ser independentista, l’ha beneït darrerament, i si està content del paper que ha fet en aquest punt Pujol, respon: “Jo crec que hem d’esperar per fer el balanç del paper que hem fet tots i cadascú, en aquests moments.”

Pujol sí que afegeix que potser no va ser prou contundent quan va avisar que era “una quimera” pensar que el procés seria fàcil, sense contraposició amb l’estat, i amb records internacionals multitudinaris: “Potser llavors ho hauria d’haver dit d’una manera més contundent, encara que de fet ho vaig fer. Per exemple, dient que les independències de l’URSS i de l’ex-Iugoslàvia no eren un referent per a Catalunya. Que no ens hi havíem de fixar. Però potser no ho vaig fer prou” (pàgina 53).

Va bé comparar aquest Pujol amb el Pujol que apareix al llibre de Carles Puigdemont (M’explico, de la investidura a l’exili, la Campana) on es reprodueix una carta de Pujol a Puigdemont just després del Primer d’Octubre. En aquella carta Jordi Pujol escriu:

“Tingues present que el dia 1 d’octubre va ser una victòria per al país i que va confirmar el teu compromís democràtic amb els ciutadans de Catalunya. Primer. Declaració unilateral d’independència sense vot parlamentari i per tant amb poc risc per als diputats. Però sí per a tu i per a la presidenta del parlament. Segon. Eleccions constituents que podries convocar legalment i si convingués immediatament. Tot això es podria fer abans de l’aplicació del 155” (pàgina 553).

El no independentista Jordi Pujol, a favor de la DUI i de convocar eleccions el mateix dia, durant l’octubre del 2017.