Jordi Puig: ‘Qui no se sent interpel·lat per aquesta injustícia tan gran no és demòcrata’

Jordi Puig va ser un dels independentistes més actius durant els anys vuitanta. Arran de la seva militància va estar empresonat durant 1.663 dies, és a dir, quatre anys i mig. Va ser condemnat per un tribunal militar a vuit anys de presó dictada per l’assalt frustrat a la caserna de Berga, que va ser atribuït a ETA político-militar. Va sortir en llibertat condicional el 1985. Molts anys més tard, el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar l’estat espanyol per no haver-li respectat la presumpció d’innocència.

Ara, amb els independentistes a la presó, Puig ha sentit la necessitat de fer algun gest, ‘alguna cosa en positiu’, com diu ell. Arran de les vagues de fam de Sànchez, Turull, Rull i Forn, va decidir de fer la volta als Països Catalans, un trajecte que preveu de culminar d’ací a dos mesos i mig a Catalunya Nord. Ho fa amb cadira de rodes, rodant pels vorals de la carretera i explicant-ho al compte de Twitter @Cami_Republica. A Puig li van haver d’amputar les dues cames perquè el 21 de març de 1990 li esclatà un artefacte que manipulava al costat dels jutjats de Santa Coloma de Farners, cinc anys després d’haver estat posat en llibertat condicional en la condemna per l’assalt a la caserna de Berga.

—Vàreu sortir de Cas Concos des Cavaller, a Felanitx, el 19 de desembre. Com heu arribat al Campello?
—D’ençà que vaig començar, he fet set etapes per Mallorca; dues per Menorca; dues a Eivissa; d’allà vaig saltar a Dénia (Marina Alta) amb el ferri; després he anat baixant fins a Alacant, on arribaré avui i demà arribaré a Crevillent (Baix Vinalopó), que serà el punt més meridional dels Països Catalans on estaré en aquest trajecte. A partir d’aquí aniré pujant per l’interior fins a Xàtiva; d’allà passaré a Dénia; i després pujaré per la costa.

—Fins a Catalunya Nord?
—Sí, la idea és arribar fins a Salses (Rosselló). En total trigaré uns tres mesos.

—Aquest cap de setmana hi va estar el conseller Lluís Puig.
—Precisament ho he llegit avui, perquè entre l’esforç, alimentar-me i descansar no puc seguir bé l’actualitat. Però crec que va ser un acte de valentia. Sabia que corria perill. Crec que són actes molt necessaris. A vegades surten malament, però el poble els necessita.

—Els vostres desplaçaments no deuen ser fàcils. Al lateral de les carreteres, a vegades, gairebé no hi ha espai.
—Haig d’esquivar algun camió que ve de cara. Algun ensurt sempre hi és. Però vaja, la vida és un risc. I tenim gent a la presó i a l’exili, de manera que tampoc no és gaire espectacular.

—Dieu que ho feu perquè sentíeu la necessitat de fer alguna cosa. Per què una acció com aquesta?
—El detonant va ser la vaga de fam dels presos. Vivint a Mallorca, què pots fer per ells? Assistir a algun sopar groc, o anar a Palma, a la plaça de Cort, ajuntar-te amb el grup de gent que, plogui o nevi, canta pels presos. I això està molt bé, s’ha de fer. Però quan veig que fan vaga de fam, em dic a mi mateix que haig de fer alguna cosa en positiu. Deixar de criticar els polítics perquè han fet això o allò, o perquè no han fet o han deixat de fer. Escolta, és igual, tothom ha fet el que ha pogut, i nosaltres què fem? Va ser la meva reflexió, i no podia estar-me més al sofà. Havia de fer alguna cosa. I se’m va ocórrer això.

—Exactament què cerqueu? Interpel·lar més gent, fer reflexionar, un ressò mediàtic?
—Moltes coses, cerco. Primer de tot, solidaritzar-me amb la nostra gent que sofreix la repressió. I no em refereixo tan sols a presos o exiliats, sinó també a centenars de persones que per haver volgut lluitar pel país tenen embargaments, estan processats o han de pagar multes. Per una altra banda, i que per mi és molt important, vull reivindicar que la nació va molt més enllà de les quatre províncies. Per mi els Països Catalans no són un mapa ni un concepte ideològic, sinó un mapa de gent, de cares, de persones que fa quaranta anys que conec i que he conegut ara. I vull reivindicar que el Principat no oblidi les Balears ni el País Valencià. Hi som i hi som des de fa molt temps, aguantant i lluitant en unes condicions duríssimes. Vull reivindicar tots aquesta gent.

—Què us diu aquesta gent quan passeu per la seva terra i els expliqueu què feu?
—Sobretot, molt agraïment. Crec que pensen: ‘Ens teniu en compte.’ I m’agrada perquè són gent abnegada, no tan sols els joves, també els grans, perquè fa tota una vida que lluiten.

—Vàreu estar cinc anys a la presó als anys vuitanta. Trenta anys després hi ha presos polítics. Com ho observeu?
—Sense sorpresa, perquè dissortadament els qui hem conegut el ventre de la bèstia, sabem de què és capaç. I és clar, els presos i els exiliats del govern van proclamar la independència. Va ser un acte democràtic, simplement van fer allò que el poble els havia manat que fessin. I quan l’exercici de la democràcia et porta a la presó, s’ha de fer alguna cosa. Això no pot interpel·lar els independentistes i prou, també tots els demòcrates. I que se senti insultat qui s’hagi de sentir insultat, però qui no se sent interpel·lat per aquesta injustícia tan gran no és demòcrata. Una altra cosa és que pugui estar d’acord amb els objectius o no, però que l’exercici de la democràcia et porti a la presó ha d’interpel·lar tothom.

—Al final, la vostra condemna, us la va anul·lar Estrasburg, oi?
—A mi em van fer un consell de guerra, el Tribunal Suprem de Justícia Militar va confirmar la condemna, el Tribunal Constitucional la va confirmar i va ser el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg que va sentenciar que m’havien vulnerat la presumpció d’innocència. És clar, és que em van detenir el 1980 i el consell de guerra no va ser fins el 1984. Vaig estar quatre anys i mig en llibertat provisional. I la sentència d’Estrasburg no va arribar fins al 2005, vint anys més tard. Ho dic perquè molta gent ara confia en Estrasburg. No tardaran tant, però vaja, no serà immediat.

—No hi teniu esperança, en Estrasburg?
—Gens d’esperança, perquè Estrasburg condemnarà l’estat espanyol per haver fet malament el procediment i no haver actuat d’acord ambla llei, però el mal ja serà fet i l’única reparació que rebran els presos serà econòmica. I ja està. Ara, els anys de presó no els els llevarà ningú i l’escapçament dels dirigents independentistes no ens el resoldrà Estrasburg. Jo no hi confiaria, en Estrasburg; crec que serien bojos si hi dipositessin esperances.

—Sou un independentista de tota la vida. Com creieu que reacciona la població a la repressió?
—Jo no sóc en Xirinacs, jo només aporto el meu granet de sorra, perquè vull aportar alguna cosa en positiu. Crec que ho necessitem. No hem d’esperar que ens diguin des de dalt què hem de fer: que cadascú faci tant com pugui per empènyer. I veig un poble absolutament mobilitzat, decidit a persistir i disposat a no renunciar a res. La república ja ha estat proclamada. Falta fer-la efectiva, però s’ha proclamat. És un pas de gegant. I crec que la gent no està disposada a tirar enrere.