17.06.2023 - 21:40
Hi ha una frase que vaig sentir dir a Jordi Porta nombroses vegades: “Una organització o un moviment ha de tenir persones de vint anys que hi posin activisme, persones de trenta que hi posin idees, persones de quaranta que hi posin organització, persones de cinquanta que hi posin finançament i persones de seixanta que hi posin experiència.” Potser les virtuts no eren exactament aquestes, i segur que hi ha gent que a diferents edats pot aportar-ne de diverses. Però l’important de la idea és que un moviment social només pot ser profundament transformador si és plural i és intergeneracional, capaç de sumar sensibilitats, competències i visions diferents i complementàries.
Probablement en Jordi Porta tenia ben present aquesta idea, ni que fos de forma inconscient, i precisament per això ben interioritzada, quan a la tardor del 2021 va acceptar d’encapçalar la candidatura alternativa a la presidència d’Òmnium Cultural. Sota el nom d’Òmnium 21, aglutinava sectors molt diversos del sobiranisme que veien com un instrument fonamental de construcció nacional estava en evident decadència, liderada per un catalanisme antiquat que anava fent xup-xup a l’escalf de l’hegemonia convergent.
Òmnium 21 va ser el punt de trobada de tres dels sectors més dinàmics de la societat civil catalanista. D’una banda, el grup de l’Opinió Catalana, cenacle activista, cultural i intel·lectual animat per l’incombustible Miquel Sellarès. L’Opinió agrupava els caps més ben moblats del catalanisme independent del moment, amb presència d’acadèmics de prestigi, líders d’entitats socials i culturals –com el mateix Porta, que dirigia la Fundació Jaume Bofill– i periodistes i líders d’opinió amb un fort ascendent sobre la massa social del catalanisme.
A l’Opinió també hi havia alguns joves, que feien de nexe d’unió amb el segon sector, aplegat al voltant de l’ACP (Associació Catalana de Professionals) que va donar continuïtat al mític BEI (Bloc d’Estudiants Independentistes) i que disposava d’un exèrcit d’economistes, enginyers, politòlegs, advocats, periodistes, filòlegs, historiadors, arquitectes, etc., capaç de proveir de quadres operatius qualsevol causa. I, al seu torn, en aquest àmbit professional i estudiantil hi havia molts joves provinents de diferents indrets de Catalunya que estaven integrats dins de les agrupacions locals i comarcals que Òmnium tenia per tot el territori. Aquests òmniums, molt més inquiets i dinàmics que l’estantissa direcció de Barcelona, s’havien organitzat sota el nom de XOC (Xarxa d’Òmnium Cultural) per fer oposició des de l’interior i afavorir la renovació i posada al dia de l’entitat.
Com deia Jordi Porta, tot moviment requereix aptituds diverses i complementàries. Però és evident que hi ha un element imprescindible: algú que hi posi la cara. Sense un Jordi Porta probablement el moviment d’Òmnium 21 no hauria reeixit. Es van haver de fer dues eleccions i, entre una i altra, modificar uns estatuts que eren de l’època franquista i atorgaven poders omnímodes i antidemocràtics al president en exercici. No va ser, per tant, un relleu fàcil. I, no hi ha dubte, sense aquella revolució dins d’Òmnium (que en pocs anys va passar de 15.000 a més de 150.000 socis) no s’entendria el cicle social i polític que va culminar amb l’1 d’Octubre.
Jordi Porta era la discreció i humilitat personificades. Era una persona sense vanitat ni cap afany de protagonisme. Va acceptar encapçalar un moviment perquè el vam convèncer que ell era la persona adequada per liderar el canvi que calia. Probablement, l’ideal del compromís que amara tots aquells qui hem passat per l’escoltisme no li va permetre negar-se a ocupar el lloc que li pertocava en el moment que pertocava. Com diria Estellés, Porta, greument, va escollir. I caminà decididament cap on el menava el seu compromís.
Josep Castells Baró
Membre d’Òmnium 21
Diputat al Parlament de les Illes Balears
