Jordi Panyella: “Busquen l’impacte d’aixecar-te un dia amb escorcolls i metralletes”

Jordi Panyella (1966) ha escrit un llibre que reuneix en un sol volum els casos de repressió contra els independentistes catalans. Causa General. La repressió de l’Estat espanyol contra el moviment per la independència de Catalunya (2009-2021) (Angle Editorial) parla no tan sols dels membres del govern que han sofert presó i exili, sinó dels ciutadans anònims, els mecànics, estudiants, jubilats i estrangers que han estat víctimes de la repressió. L’índex de noms del llibre supera les 900 persones, però els represaliats en són encara més, perquè alguns no han volgut sortir-hi, per por, un dels objectius de l’estat. L’autor, periodista especialitzat en tribunals, ha parlat amb més de cent represaliats, i amb els cinc presidents de la Generalitat. El llibre, de 558 pàgines i amb voluntat de ser total, arriba avui a les llibreries. VilaWeb ha parlat amb Jordi Panyella per telèfon.

—Per què, aquest llibre?
—Era necessari fer-ho. Era necessari posar en comú, en conjunt i relligat, aquest episodi brutal de repressió de l’estat contra Catalunya. Que quan es vulgui saber què va passar, poder dir: agafa i llegeix; tot això, els van fer.

—Xifres generals de la repressió que descriu el llibre.
—2.562. Aquest és el nombre de persones a qui s’ha informat que serien investigades o contra les quals s’ha actuat judicialment. Per exemple, la fiscalia va fer un document amb el nom dels 712 alcaldes que van participar en el Primer d’Octubre i contra els quals volia que s’actués. No s’ha actuat en contra de tots, només de setanta, però el sol fet de ser en aquesta llista ja t’assenyala, i sobre teu actua el mecanisme de la por: ui, què em faran. En aquesta xifra de 2.562, hi sumo els 1.066 que van ser bastonejats el Primer d’Octubre. El total de les víctimes de la repressió, al meu criteri, són 3.628. A hores d’ara.

—El llibre inclou un índex amb el nom dels represaliats. Impressiona.
—L’índex de represaliats és de més de 900. Gent de la qual parlo al llibre. La resta és gent que no ha volgut sortir, per por o per una qüestió de protecció de dades, o no en tenia el nom i cognoms complets.

—Hi ha llistes que ho diuen tot. Per exemple, la llista de policies que han intervingut en la repressió.
—Policia nacional espanyola, Guàrdia Civil, CNI, Mossos d’Esquadra, Gendarmeria francesa, Policia alemanya, Policia italiana, policies locals (Barcelona, Prat de Llobregat, Vilanova del Camí, Montcada i Reixac, Santa Coloma de Farners, Badalona, Matadepera).

—Que els Mossos siguin a la llista què us diu?
—És una de les esquizofrènies del procés. Han estat víctimes o botxins? Crec que hi ha hagut de tot. Hi ha detencions de joves independentistes per part dels Mossos que són poc justificables.

—Una altra llista interessant, la de partits que han instigat processos contra independentistes a partir de denúncies.
—Instigadors a la bullanga judicial. No fan política, i es dediquen a denunciar: Ciutadans, Vox, PP, UpyD, Falange, Josep Anglada, Plataforma per Catalunya, Societat Civil Catalana, Abogados Catalanes por la Constitución, Universitaris per la Convivència, Impulso Ciudadano, Manos Limpias, Concordia Real Española, Justicia Policial, Sindicato Profesional de la Policia, Asociación  Española de Guardias Civiles, Unión de Oficiales de la Guardia Civil, Unión Federal de Policias, Asemblea por una Escuela Bilingüe, Hablamos Español, PSOE, Asociación Arca Ibérica, Hogar Social de Madrid. Això últim és un club de nazis madrilenys que la policia va fer servir per bastir una acusació contra el servei d’ordre de la manifestació a Madrid el 2019.

—Vistes les llistes, i les xifres de represaliats, aquesta frase d’Albert Royo, ex-director del Diplocat i represaliat, pren sentit: “Ara ningú fa res, per pànic.”
—Aquest llibre va sobre la por. La por que ha imposat l’estat en la gent activa en el moviment. Hi incloc l’opinió de Jaume Giró, de moment no represaliat, que deia que no pot ser que la por condicioni l’acció política, i de les seves filles que li van dir “vigila”. La por ho condiciona tot.

—Al llibre apareix una cosa important: víctimes no independentistes.
—Per exemple, Miguel Morilla, comunista. O els set de Madrid. O els nois magribins, que també hi surten. El moviment ha estat tan ampli que el focus s’ha obert i s’ha disparat contra qualsevol que ho semblés o que fes l’ullet a l’independentisme.

—Amb quanta gent heu parlat?
—Amb 108 persones. He buscat el testimoniatge directe dels represaliats. He fet un viatge al cor de la repressió. I he fet pocs advocats. Volia protagonistes directes. No hi ha –ni hi haurà– cap llibre on parlin cinc presidents de la Generalitat. En aquest, sí.

—Alguns dels quals us expliquen les amenaces directes que van rebre.
—En castellà se’n diu desfachatez. El desvergonyiment amb què ha actuat l’estat, que ha anat a advertir directament a gent. I els ha fet notar que faria tant com calgués. Hi ha un comentari a Artur Mas que és brutal. Li expliquen la reforma del 2015, que permet que el Tribunal Constitucional apliqui les sentències sense necessitat que hi hagi govern (en aquell moment en funcions), i una alta personalitat, que Mas no vol revelar qui és, li diu: “Aquesta reforma està pensada per a tu”. El millor govern d’Espanya, i per Espanya, ha estat el Tribunal Constitucional. Jordi Pujol explica que en una reunió del 2009, Fernández Díaz li va dir: “Vigila què feu.” I Sandro Rossell, del Barça, explica que després d’haver posat en marxa la samarreta amb les quatre barres i de permetre que la Via Catalana passés pel Camp Nou, algú molt important de l’estat el va avisar: “Vigila què fas.” I Rossell va acabar a la presó. El van acusar, i després absoldre, de corrupció. Però va passar vint-i-un mesos a la presó de manera preventiva. “Si no hagués estat el president del Barça, no m’haurien tancat a la presó. Perquè el Barça és Catalunya.”

—“Ho pagaran ells i les seves famílies!” Qui ho diu?
—Soraya Sáenz de Santamaria. Hi ha una frase que per mi és terrible i que explica, potser, la ingenuïtat dels nostres polítics. “No havíem previst la repressió econòmica”, diu Mas. Puigdemont, en canvi, nega que el seu govern fos ingenu.

—Algun cas específic que us hagi xocat?
—La indefensió de l’Aina i l’Adrià. Detinguts el 21 d’octubre de 2018, durant la manifestació per l’alliberament de Cuixart i Sànchez. Deixen la manifestació, i se’n van cap a un concert de gòspel del pare. Davant la delegació, el noi veu uns policies i els diu: “Torneu a Espanya!” Se li tiren a sobre, reben per tot arreu i acaben detinguts divuit hores a comissaria i amb judici ràpid. Van ser atesos per un advocat que els va pressionar perquè es declaressin culpables d’haver escopit, insultat i agredit els agents. I signen. Després van saber que l’advocat era José Joaquín Sánchez Fonbona, número de col·legiat 20.590, que havia estat policia franquista, i el 2003, de policia, li van obrir un expedient per anar borratxo en contra d’un superior. La parella acaba condemnada a 120 euros i 480 euros per la baixa d’un agent i a quatre mesos de presó. Posteriorment, 390 euros més pel casc d’un agent. La noia, per cert, ha acabat aprenent boxa. La mala praxi policial i dels advocats d’aquest cas és terrible.

—Algun cas absurd a destacar?
—Joel Muñoz, hacker de Vila-rodona. Li demanen divuit anys de presó. La segona petició de presó més alta de totes les demanades fins ara. Més que a Cuixart, Turull, Bassa i la resta de consellers. Només superat pels vint-i-cinc anys que van demanar a Junqueras. Encara l’han de jutjar, veurem com acaba. En Joel, un crac de la informàtica, entra als sistemes informàtics d’empreses espanyoles per a fer denúncia política. No espolia diners. El van anar a buscar tractat de terrorista. I de moment li demanen divuit anys de presó.

—Moment impactant del llibre: el dubte de si van drogar un dels detinguts durant l’operació Judes. És aquest, el dubte?
—Sí. És que la declaració de Jordi Ros és surrealista. La gent que el coneix no el va reconèixer mentre parlava. I va ser coaccionat. El dubte de si el van drogar ve perquè ell va acabar denunciant el tracte rebut i en la querella assegura que li van administrar alguna substància que va alterar la seva conducta.

—Molts dels casos que expliqueu acaben absolts. Causes arxivades. Si l’objectiu no era condemnar-los, quin era?
—El propòsit és fer por. I la por desmobilitza. Com molt bé diu Jordi Busquets, advocat penalista, a ells tant els fa, la condemna, els és igual si la Tamara Carrasco acaba condemnada o no. Busquen l’impacte d’aixecar-te un dia al matí amb escorcolls, metralletes. Un dels testimonis macos del llibre és el de l’alcalde de Verges. Van anar a buscar-lo de matinada quatre paios encaputxats. Crim? Ser en una manifestació al tren de Girona. Doncs l’alcalde no hi era. Cas arxivat. Però busquen el sarau mediàtic, les declaracions polítiques del ministre de torn dient “violents”. I amb la perversió del dret.

—Quina és la conclusió del llibre? Què heu après?
—No ens havíem parat a pensar que l’estat espanyol és molt fort. Molt. La brutalitat i l’extensió del llibre n’és la mostra. I com tanca files quan se sent amenaçat i reacciona com un sol home ferit, també. Un que represalia és algú a qui li han fet un dany abans. I t’hi tornes. Però Espanya no ha sofert cap dany. No ha perdut cap centímetre de terra catalana, ningú ha deixat de cotitzar a Espanya. Quin és el dany causat? El dany a l’orgull. La nació espanyola és molt orgullosa i la mostra és la manera com s’hi ha tornat.

—Res a afegir?
—M’agrada que els meus llibres, com aquest o el de Puig Antich, siguin una campana. Ho explicava en Tresserres a classe. L’esquella de la Torratxa servia per a alertar. Llibres que serveixen per a alguna cosa. Aquest llibre, pel volum, podria semblar una llamborda. I les llambordes són utilitzades com a eines de revolta popular. No ho sé. Sí que toca reaccionar i posar en marxa alguna cosa. Perquè és necessari plantar cara a la repressió.