Jordi Nieva: “Els qui volen veure’s beneficiats per la reforma potser no ho acabaran essent”

El congrés espanyol va aprovar dijous la reforma del codi penal enmig d’un grau sarau pels intents del PP, Vox i Ciutadans de boicotar la votació. És el primer pas per a derogar el delicte de sedició i modificar els de desordres públics i malversació, tal com ha acordat ERC amb el PSOE i Unides Podem, però perquè entri en vigor encara cal que ho aprovi el senat, sempre que el Tribunal Constitucional no hi posi entrebancs. Tanmateix, hi ha qui creu que a la pràctica tot continuarà igual, perquè la clau de tot plegat no és el redactat del codi penal, sinó la interpretació que en faran els jutges, i això no canvia d’un dia per l’altre. En parlem amb Jordi Nieva, catedràtic de dret processal de la Universitat de Barcelona.

—La reforma del codi penal s’ha presentat com una manera de desjudicialitzar un procés polític. És així, o el codi penal continua donant eines per a reprimir els moviments polítics incòmodes?
—No crec que la intenció d’un codi penal sigui reprimir res, ni que el legislador ho hagi fet mai amb aquesta intenció. En democràcia això no s’ha fet. Una altra cosa és la interpretació que els jutges fan dels preceptes del codi penal. En el cas del procés, vam veure una sèrie d’interpretacions que anaven més enllà d’allò que molts juristes crèiem que era la lletra de la llei. Sobretot va passar amb el delicte de rebel·lió, encara que al final els van condemnar per sedició. Crec que el Tribunal Suprem es va excedir quan va qualificar així una mobilització popular amb urnes, absolutament pacífica. El problema no és la redacció del codi penal, que jo no hauria tocat, sinó la interpretació que se’n fa després. Per molt que toquis la lletra de la llei, si després la interpretació pot ser tan allunyada del que qualsevol observador imparcial hauria entès llegint el text, hi ha alguna cosa que falla.

—No creieu que la nova redacció del delicte de desordres públics descriu uns supòsits clarament inspirats en algunes mobilitzacions independentistes del 2017?
—Efectivament, com podria haver-ne descrit uns altres. Enumera formes de mobilitzar-se que han estat freqüents no tan sols el 2017, sinó també abans. Pels partits que han aprovat la reforma, que són partits d’esquerres que acostumen a ser en aquestes mobilitzacions, no hi veig aquesta intenció. Ara, ho torno a dir, una altra cosa és la interpretació que se’n faci. Quan fas una reforma has de filar molt prim; si no, et pot passar com ha passat amb la llei de llibertat sexual. Dónes un marge de maniobra tan ampli als jutges, que l’interpreten d’una manera diferent de la que probablement sentien els impulsors de la reforma. És un problema greu, evidentment.

—Com es pot acotar la interpretació perquè no es faci en un sentit diferent del que hauria volgut el legislador?
—Qui té la missió de fer això és el Tribunal Suprem, que justament hi és per uniformitzar la interpretació dels tribunals d’un estat que creu en la divisió de poders. Qui fa les lleis és el parlament, qui les interpreta és la justícia i qui les aplica en el dia a dia és el govern. Aquestes tres funcions no es poden barrejar, tenen uns balanços i uns contrapesos entre si. Una concentració de poder seria antidemocràtica. Una altra cosa és que, després, hi hagi una ideologia política que assoleixi pràcticament de facto els tres poders. Que tingui majoria política al parlament i, per tant, també al govern, i que pugui designar els jutges del tribunal i es comportin sense independència. Quan això passa, som en una situació pre-autoritària.

—La reforma del codi penal espanyol neix com a resposta a la sentència sobre el procés del Tribunal Suprem. Si ara es modifica perquè no estaven d’acord com va anar, però la interpretació tornarà a ser en mans del Suprem, no és un cercle viciós?
—El canvi de la llei es fa amb la voluntat de canviar la interpretació. Passa que has de filar molt prim, i no és tan fàcil, perquè la interpretació és molt subjectiva. Em ve al cap una frase atribuïda al cardenal Richelieu, tot i que no va ser ell qui la va dir: “Doneu-me tres línies escrites per l’home més honest de França, i jo faré que per aquestes tres línies el pengin”. Per prevenir aquests riscs hi ha el Tribunal Suprem, però si no compleix eficaçment la seva funció perquè és integrat per persones ideologitzades i no pas pels millors juristes, com hauria de ser, és un problema. Els polítics nomenen persones que els són properes per no tenir problemes i resulta que al final els n’acaben donant més.

—Com es resol, això?
—Fent els nomenaments dels jutges amb uns paràmetres de qualitat, que no es compleixen en absolut. Es nomenen persones senzillament perquè ho diu un partit. Als Estats Units, per exemple, malgrat que el poder de designació dels jutges el té el president, passen una votació molt complicada pel senat i, a més, les organitzacions jurídiques més importants del país han de fer informes per a dir si aquesta persona té un currículum d’excel·lència suficient per a arribar a aquell càrrec. Malgrat això, hi ha problemes, però si ni tan sols tens aquesta garantia, els problemes seran molt superiors.

—Dèieu que per a acotar la interpretació en el sentit que es buscava calia filar molt prim amb la reforma del codi penal. Ho han fet?
—No ho acabo de veure. S’ha intentat de tornar a la situació d’abans del 2015, quan es va introduir l’administració deslleial com un dels supòsits de la malversació. Tot i que indubtablement s’ha filat més prim que amb la llei de llibertat sexual, hauria estat millorable. De totes maneres, m’estimo més no pronunciar-me sobre com s’hauria pogut fer millor, perquè no sóc penalista.

—ERC ha defensat que la nova redacció dels desordres públics és millor perquè acota molt més quan es pot considerar que hi ha desordres i quan no. Hi esteu d’acord?
—Tocar la lletra de la llei pot tenir un resultat més aviat petit. Més que canviar la interpretació, la finalitat era intentar que la gent que és fora no fos acusada de sedició, que té unes penes més grans. En comptes de reformar la llei en aquest sentit, jo hauria deixat la llei tal com estava i hauria rebaixat les penes. No hi hauria hagut cap problema ni diferència d’interpretacions, perquè el Suprem ja n’ha fet una i d’aquí no sortirà. Crec que hauria pogut tenir més eficàcia. A més, les penes pels fets que són homologables amb la sedició en codis penals estrangers també eren més baixes. Suposo que políticament es va pensar que seria encara més polèmic. També s’hauria pogut reformar l’acció popular, que és el que va permetre que Vox fos en aquests processos. Moltes de les interpretacions es van sustentar en les acusacions de Vox. Hauria fet actuacions més indirectes, que també haurien servit per a perfeccionar l’ordenament jurídic.

—Per tant, creieu que no tindrà resultat?
—Malgrat les bones intencions, no crec que tingui les finalitats que busca. Al final, crec que les interpretacions judicials prevaldran sobre les intencions de la reforma i tots els qui volen veure’s beneficiats per la reforma potser no ho acabaran essent.

—Quin efecte tindrà en els exiliats o en la revisió dels indults que l’exposició de motius de la reforma vinculi la derogació de la sedició amb la modificació dels desordres públics, i pràcticament estableixi una continuïtat entre l’una cosa i l’altra?
—Cap ni un. Probablement, el Tribunal Suprem no escollirà el delicte de desordres públics sinó que mirarà altres figures delictives. Però com que no sóc penalista prefereixo no pronunciar-me.

—Rebel·lió?
—Que poguessin tornar a la rebel·lió és una possibilitat, però també hi ha altres figures. Hi insisteixo: no sóc penalista, m’estimo més no parlar-ne.

—En la malversació s’ha eliminat l’administració deslleial i s’ha creat un supòsit nou per l’ús indegut de diners públics, però no queda prou determinat què vol dir. Què passa llavors?
—Si no files molt i molt prim en la redacció, i a vegades no pots filar tan prim perquè llavors assenyales un cas concret, el marge d’interpretació del poder judicial és superior. El codi penal ha de ser taxatiu, molt directe.

—Els pressupostos sempre tenen un fons de contingència, sense detallar específicament per què s’ha de fer servir. Com casa això amb un delicte que castiga l’ús de diners públics per a fer alguna cosa que no és la prevista?
—I encara hi ha una cosa més important, que és decidir si està bé que es destinin diners a uns fins determinats o no. Si el poble vota un partit independentista, no té res de particular que aquest partit organitzi actes i congressos per a parlar de la independència. Si és un partit independentista legal, això ho ha de poder fer. Ara, hi haurà qui digui que no, perquè la independència és contrària al mandat constitucional i seria malversar, esmerçar diners públics en una finalitat que és inconstitucional. És una qüestió molt perillosa, perquè deixa el govern sense marge de maniobra per a fer actuacions que són legítimes.

—Una manera de delimitar-ho seria que un tribunal hagi d’advertir al govern que no pot fer una actuació en concret, com passa amb el delicte de desobediència?
—No crec que calgui una advertència prèvia per a dir que esmerçar diners en una actuació il·legal com va ser el referèndum és malversar. És obvi i indubtable. La Generalitat hauria pogut organitzar una macroenquesta o, fins i tot, estirant-ho molt, fer un procés participatiu progressiu com el que va començar a Arenys de Munt. Petites consultes municipals que al final et donin una imatge de l’opinió dels ciutadans. Però no pots dir mai que això serà un referèndum vinculant i que l’endemà declararàs la independència i tindràs el poder. És dins la il·legalitat, i malauradament és el que va passar. El finançament del referèndum o de la consulta que es va fer el 2014 se’n va més enllà del marge que té el poder executiu, que ha de complir la llei, i la més important de totes és la constitució.

—Convocar un referèndum no era il·legal, s’havia despenalitzat, però es va castigar penalment per la conjuntura política que provocava. No creieu que podrien acabar interpretant que promoure una cadena de consultes petites també és fora de la llei?
—No tot allò que és il·legal és delicte, es limita a allò que sigui més greu. Aquestes petites consultes es van fer i la fiscalia no s’hi va ficar. Eren iniciatives municipals, en llocs on hi havia majories independentistes als consistoris, i no va passar res. No crec que sigui il·legítim; si pots fer una consulta per coses més banals, per una cosa que realment importa a la ciutadania també l’has de poder fer. Sempre que deixis molt clar que allò no té un valor vinculant, sinó que és purament demoscòpic. Que un partit independentista legal faci actuacions de promoció de la independència no és cap problema. Si no, no podríem fer actes que expressessin aquesta idea, cosa contrària a la llibertat d’expressió.

—Que és justament el que passa amb la persecució del Diplocat, per exemple.
—I no hi estic d’acord, evidentment.