Jordi Muñoz: ‘El judici hauria de ser un bon moment per a construir una coalició més enllà de l’independentisme’

El politòleg Jordi Muñoz creu que queda un llarg camí per a fer efectiva la República. Defensa que abans cal aconseguir un reconeixement intern molt ampli. ‘Si vols fer efectiva una República i vols posar en marxa unes institucions republicanes, necessites que siguin reconegudes com a legítimes’, sentencia Muñoz. A parer seu, cal que una gran part de la societat catalana, no tan sols els independentistes, doni legitimitat al referèndum i accepti que se n’apliqui el resultat. Per això, demana que s’ampliïn consensos amb els no independentistes, i es mostra confiat que el judici contra els dirigents independentistes pot ser un bon moment per a aconseguir-ho.

—Què en resta, d’aquell primer d’octubre?
—El primer d’octubre va ser un moment fundacional, una mena d’epopeia democràtica. I ha deixat una herència molt forta en diversos sentits. Una és sentimental, perquè va tenir un gran impacte sobre la gent que hi va participar, però també sobre la part de la societat catalana que no ho va fer. També va ser una gran demostració de força davant l’estat. Potser no ho valorem prou, però va ser el gran moment de la internacionalització del conflicte.

—I, íntimament, què va significar aquella data?
—Personalment, hi havia moltes sensacions i molts nervis perquè tot funcionés bé. Perquè funcionés el cens universal, perquè hi hagués urnes a tots els col·legis, perquè es poguessin obrir… Em va colpir molt quan vam començar a veure les imatges de les intervencions policials, i la gent en lloc d’anar-se’n es va quedar a la porta del col·legi, fins i tot en va venir més. Em va sobtar en el sentit que la teoria diu que quan els conflictes es fan més intensos, quan hi ha més risc per a les persones, hi ha menys gent. En aquest cas, va ser tot al contrari. En el moment de més intensitat del conflicte és quan més gent hi va haver aplegada al voltant dels col·legis.

—Què s’ha de fer el pròxim 1 d’octubre?
—A la nostra escola, quan feia sis mesos del primer d’octubre, vam fer un acte modest i petit. Li vam dir ‘Taller de memòria del primer d’octubre’. Va ser un acte de dues hores en què tots plegats vam parlar, vam recordar les sensacions. Tots necessitàvem fer un acte així. Per tant, a part dels grans esdeveniments que es puguin fer i que suposo que s’han de fer, estaria bé fer aquesta mena de microactes. És molt important, perquè l’1 d’octubre com a esdeveniment també va crear fortes xarxes comunitàries i de suport mutu. Mantenir-les, recrear-les, fer-les fortes és bàsic. S’han de fer petites trobades amb la gent que va ser allà i que va viure conjuntament aquell cap de setmana tan intens. Potser no serà tan vistós com els grans actes, però és molt important que es pugui fer a cada barri i a cada poble. Es va cremar massa de pressa, l’etapa del primer d’octubre.

—Vist ara en perspectiva, què va faltar per fer efectiva la República?
—Només es podia fer efectiva aquella República si l’estat espanyol acceptava el resultat de l’1-O i s’arreplegava i marxava de Catalunya, cosa que no va passar. També podia ser si hi havia una revolta a gran escala o hi havia una intervenció internacional a gran escala que forçava l’estat a acceptar la República. Res de tot això va passar i per tant…

—Per què no va passar?
—Segurament no es donaven les condicions ni internes ni internacionals.

—Quines eren aquestes condicions?
—Internament, hauríem d’haver tingut més força. I per altra banda, el context internacional no ens va ser propici. El primer d’octubre va ser molt important, però era només el primer pas. Va ser important en el sentit de visibilitzar internacionalment quina era la naturalesa del conflicte, la resposta autoritària de l’estat i el plantejament democràtic del conflicte. Anem cap a la bona direcció. Hi ha molta feina a fer. Sabem que el context no és gens propici. Però una cosa s’alimenta amb una altra. Si aquí hi hagués una majoria molt àmplia, de mica en mica s’aniria esquerdant l’oposició, tant la interna com la internacional. Si vols fer efectiva una República i vols posar en marxa unes institucions republicanes, necessites que siguin reconegudes com a legítimes. La gent que ha de pagar impostos a aquesta República l’ha de reconèixer com a tal. Ara mateix això no es dóna. Una República només pot néixer amb un reconeixement intern molt ampli.

—Quin creieu que és el llindar mínim per a aconseguir aquesta legitimitat?
—En els casos que tenim com a referents, el Quebec i Escòcia, el límit era del 50% de la gent que participava en la decisió. Però ells tenien una cosa més important que el percentatge, ells tenien un acord intern sobre el procediment per a prendre la decisió. Això aquí no ho tenim, en part per l’actitud antidemocràtica de l’estat, però també perquè internament no hem estat capaços d’aconseguir-ho. Sense un acord amb l’estat no podrem aconseguir un consens del 100% com el que hi ha hagut a Escòcia, però sí que necessitaríem que una majoria reforçada de la societat catalana considerés com a legítim el procediment per a prendre la decisió. És això que després dóna legitimitat a la institució. En democràcia accepto les coses que no m’agraden perquè s’han aconseguit mitjançant un procediment que considero legítim.

—Però si a l’altra banda hi ha un estat que no vol…
—Hem de construir tot en consens possible dins la societat catalana. Perquè ens entenguem, el primer d’octubre va ser molt important, però hauria estat una cosa diferent i molt més potent si la llei del referèndum s’hagués aprovat amb els vots dels partidaris i contraris a la independència. Això hauria volgut dir que la societat catalana acceptava aquest procediment per a prendre decisions d’una manera transversal i àmplia. Va faltar això perquè el referèndum fos el definitiu.

—Quines han de ser les prioritats del govern català a curt termini?
—Caldria fer diverses coses. La primera, mirar d’actuar com a espai comú del sobiranisme i gestionar les discrepàncies internes. És important que el govern sigui capaç d’encapçalar una versió compartida, de dibuixar un escenari compartit entre el govern i el parlament. La segona, fer servir els recursos que té per aturar l’escalada de violència de l’extrema dreta i destesar la societat. Cal treure tota la tensió dels carrers, que no ens fa cap bé. I en canvi, és important mantenir la tensió amb l’estat, sobre el conflicte democràtic i l’autodeterminació.

—Cal un full de ruta?
—Sí, m’agrada fer servir la paraula ‘estratègia’ i no ‘full de ruta’ expressament. Perquè no crec que hàgim de posar dates i que tothom estigui d’acord amb un esquema molt concret. S’ha de fer una cosa més àmplia, s’ha de mirar la manera de coexistir les diferències i anar acordant pas a pas.

—Però ara veiem tot el contrari. Hi ha una divisió interna entre els partits independentistes. Com s’ha d’afrontar?
—Hi ha dues coses, hi ha discrepàncies estratègiques de fons i hi ha factors de competició electoral entre els partits. També hi ha malfiances fruit d’accions passades. Seria molt important fer l’esforç de separar les discrepàncies estratègiques de la competició electoral entre els partits. Cosa que és legítima i inevitable, però que s’ha de mirar que no contamini tota la resta.

—Quin paper han de tenir els presos polítics?
—Ser pres polític el segle XXI a Catalunya et dificulta algunes coses, però et permet de fer-ne d’altres. Segurament tenen molt limitada la capacitat d’incidència en el dia a dia, però tenen un cert espai per la reflexió.

—I els exiliats?
—Cada cas és diferent, però els exiliats tenen la possibilitat de treballar per la internacionalització del conflicte.

—Què creieu que ha de ser el Consell de la República?
—No tinc una opinió formada, però crec que ha de ser una palanca molt forta d’internacionalització.

—Després del primer aniversari de l’1-O, arribarà el judici. Aquells dies s’han de fer accions?
—S’ha d’intentar visualitzar que és un judici polític, que és un judici injust. A més a més, estic convençut que aquesta és una idea compartida per molta gent, més enllà de l’independentisme. Per tant, hauria de ser un bon moment per a activar la solidaritat i el rebuig al judici polític, més enllà de les fronteres de l’independentisme. Perquè aquesta és una de les palanques per a construir la legitimitat de la qual parlàvem abans, el conflicte democràtic, la lògica antirepressiva i antiautoritària. El judici hauria de ser un bon moment per a construir una coalició més àmplia, més enllà de les fronteres de l’independentisme, per a afrontar la resposta autoritària i buscar una solució democràtica.

—S’han de convocar eleccions, aquesta tardor?
—La meva impressió és que les eleccions no canviarien gairebé res. Serien més aviat un desgast, no canviaria la correlació de forces.

—Les eleccions que sí que hi haurà són les municipals. Són una nova oportunitat per l’independentisme?
—Les municipals són unes eleccions sui generis, perquè són unes eleccions però també són 948 eleccions. No hi opera únicament la lògica nacional, també entra en joc la local. Hi ha una barreja en proporcions variables entre les dues lògiques. I això s’ha de tenir en compte a l’hora de pensar-les, per no equivocar-nos. Són una oportunitat per a barrar el pas a Ciutadans. Perquè malgrat que van tenir un gran resultat al parlament, fins ara a les municipals no els ha anat bé, fet que ha comportat que no tinguin poder institucional. Hauríem de centrar els esforços a intentar que no el tinguin. Cal treballar tots plegats per aconseguir-ho.

—Creieu que pot haver-hi una nova oportunitat de fer efectiva la República a curt termini?
—Crec que més aviat n’hi ha per estona. No és qüestió de momentum o de finestres d’oportunitat, sinó de condicions materials per la independència i això requereix un camí llarg. Tot aquest procés que hem fet fins ara, incloent-hi l’octubre del 2017, ha tingut conseqüències molt positives i ha reforçat un independentisme que està al llindar del 50%. L’ha cohesionat, encara que hi hagi discrepàncies internes, però ha reforçat la consciència republicana. També ha tingut una conseqüència negativa, que és una certa polarització de la societat, que s’expressa sobretot en el creixement de Ciutadans. I ara, si no es reverteix aquesta segona tendència, serà complicat de generar les condicions per a proclamar la República.

—Però enteneu que la gent se senti decebuda perquè havien entès que seria ràpid?
—Sí, entenc que qui es va baixar la llei de transitorietat abans del referèndum i la va llegir, ara estigui decebut, perquè és evident que no ha passat allò que deien que passaria. Però la meva hipòtesi és que no ha passat perquè no podia passar. El problema no és l’octubre sinó abans. Les coses s’haurien d’haver explicat d’una altra manera. Per què no es van explicar? No ho sé, jo no era allà. Però segurament és una cosa que s’ha de revisar.

—Què s’ha de fer per posar fi a la impunitat de l’extrema dreta?
—La diferència de Catalunya i la resta dels Països Catalans són els Mossos d’Esquadra. Si agafem l’experiència del País Valencià, on fa dècades que actua una extrema dreta amb brots de violència pel carrer, veurem que la gran diferència és que al País Valencià l’extrema dreta ha comptat sempre amb la connivència policial. A Catalunya això no hauria de passar. Caldria fer servir els Mossos d’Esquadra de manera molt seriosa i professional per eliminar aquestes activitats violentes. La qüestió més important és evitar l’escalada, perquè sabem que la lògica d’això és anar creixent. Com més aviat s’aturi, millor.