Tenen sentiments, els antiavalots de la BRIMO?

Es diu Jordi, és del Bruc i, excepte pel tatuatge d’Amaral que li cobreix el pit d’espatlla a espatlla, podria ser un jove qualsevol. Tanmateix, una matinada d’ara fa gairebé deu anys, en ple auge del 15-M, en Jordi va tenir una epifania a les portes de la discoteca Scorpia. Amb el cos carregat de Red Bull –malgrat tot, és abstemi–, va decidir d’integrar-se al cos dels Mossos d’Esquadra. D’ençà de llavors, veu el món a través de la visera d’un casc de la BRIMO.

El personatge, creat a cavall de Barcelona i Buenos Aires pel director d’art i il·lustrador Chini, ha protagonitzat centenars de vinyetes que s’han escampat per les xarxes socials. ‘Al principi s’havia de dir José Luis, però quan el vaig recuperar, sóc molt caòtic quan dibuixo, vaig canviar d’idea. Volia que fos xarnego, però amb un nom ben català’, explica.

Jordi, el Mosso d’Esquadra Sensible, publicat per La Fuga i amb pròleg de Roger Pelàez, és un recopilatori de gairebé cent seixabta pàgines amb els millors dibuixos del Chini i algunes vinyetes inèdites. De totes maneres, el llibre és un repàs irònic i àcid de la realitat política i social del Principat d’ençà del desallotjament de la plaça de Catalunya, passant pel 9-N, l’1-O i les protestes contra la sentència del Suprem.

—Té sentiments, un antiavalots de la BRIMO?
—No sabria què contestar [riu]. Em costa molt posar-me en la pell d’un policia o sentir-hi empatia. D’on vinc jo, igual que ha passat aquí, la policia era al servei d’una dictadura brutal i encara no se n’ha desmarcat del tot.

—Però…
—Hi ha lectors que em diuen que en Jordi els sembla tendre.

—I?
—Té cops amagats, però no és tendre. Només has de veure la manera com es comporta als desnonaments.

—Mira tota l’estona el mòbil.
—No sé si professional és la paraula [riu], però executa les ordres. No les qüestiona i no es preocupa pels afectats.

—Però, després de les càrregues de l’1-O, es veu afectat.
—És un moment complicat per a ell. Té un cosí de la Guàrdia Civil i, amb tota la repressió judicial, dubta si s’ha de denunciar a si mateix per l’actuació dels Mossos. I al final…

—S’acaba demanant la baixa…
—Perquè està perdut. Els fets que van passar aquells dies van ser molt forts. La violència, la presó, l’exili, el judici… tota aquella tensió crec que ens va afectar a tots.

Ara bé, Chini emfatitza que en Jordi no té cap rastre seu en l’àmbit ideològic: ‘Només ens confonem a Twitter, que és un altre món [riu]. Meu, només té l’amor per al Cola-Cao.’ De fet, en Jordi té un perfil polític molt marcat, tot i que moltes vegades no en fa gala. Al llarg del llibre assisteix a manifestacions de Jusapol, i qui l’hagi seguit a les xarxes socials, sabrà que és votant del PP, encara que s’excusi en l’herència familiar del vot i en l’atracció que sent per Esperanza Aguirre i Soraya Sáenz de Santamaría.

—En Jordi és la versió en tinta del cap de l’ARRO, Jordi Arasa?
—Molta gent m’ho pregunta, però no ho és. De fet, Arasa apareix citat en algunes vinyetes com ‘el Jordi dolent’.

—Us ha causat problemes, siguin amenaces o censura, dibuixar sobre la BRIMO?
—Censura, crec que no. Tot i que amb els temps que corren mai se sap. Però una vegada em van tancar el compte de Facebook.

—Quan?
—Durant l’11-S de la Meridiana, la Diada del punter. Just quan arrancava, per fer una mica el joc, volia publicar la vinyeta d’aquell dia. Però em van tancar el compte i vaig perdre les desenes de milers de seguidors que hi tenia.

—Potser us va denunciar el Jordi dolent?
—[riu] Segons que m’han dit, me’l van tancar perquè el perfil era d’un personatge de ficció i no pas el d’una persona real.

—I amenaces?
—Sobretot a Twitter. Hi ha qui es pensa que sóc realment un mosso. Gent de l’entorn de Jusapol i de la policia m’envien missatges directes i em diuen covard, marieta i ploramiques per l’actuació dels Mossos durant l’1-O.

–…
—No en faig un gra massa. És Twitter.

—Al llibre doneu llenya a tothom. Però què en penseu del conseller Miquel Buch?
—No em cau bé, no t’enganyaré [riu].

—Ho podeu desenvolupar una mica?
—Em sembla molt bèstia, que després de les càrregues de l’1-O i, mentre s’omplia la boca amb els presos i els exiliats, enviés els Mossos a esbatussar xavals a la Via Laietana i Urquinaona. La lliçó és que has de desconfiar tant d’un policia com d’un polític.