Jordi Moreras: “No hem de valorar el fet de ser repatriat com una manca d’integració a la societat catalana”

Jordi Moreras (Barcelona, 1965) és investigador i professor d’antropologia a la Universitat Rovira i Virgili (URV). És especialista en les comunitats musulmanes de Catalunya i diu que sempre li havia rondat pel cap la idea d’explicar el vincle entre la mort i la immigració. Ara, després d’anys documentant-se’n, ha escrit Morts sense terra, cossos sense repòs (Bellaterra Edicions, 2024), un llibre que pivota entre la història i el present de la comunitat marroquina a Catalunya. N’analitza la mobilitat post mortem i es fixa que la repatriació continua essent l’opció funerària majoritàriament triada per aquest col·lectiu. De fet, el nombre de repatriacions pràcticament supera les defuncions: del 2015 al 2022, 1 persona de cada 4 que van ser repatriades al Marroc de Catalunya tenien una nacionalitat diferent de la marroquina. Una dada que indica que aquesta pràctica és arrelada a la cultura d’aquest col·lectiu, més enllà de la nacionalitat.

—Heu decidit de parlar de la gestió funerària dels marroquins a Catalunya. Què us va despertar aquest interès?
—M’he dedicat fonamentalment a l’estudi de les comunitats musulmanes a Catalunya, i fa temps que volia parlar de què passa amb la mort en la immigració. Perquè la mort afecta tothom, siguem migrants o no. A l’hora de la veritat, no distingeix. I el treball ha servit per a donar llum a una part poc coneguda de la història d’aquest col·lectiu migrant a Catalunya. De fet, és la necessitat de fer una gestió funerària la que fa que prenguin consciència de la seva entitat com a col·lectiu. Un dels aspectes més interessants i més significatius –cronològicament, fins i tot anterior a la creació de les mesquites–, són aquelles primeres iniciatives que es van haver de fer per atendre els difunts. La mort no és una qüestió ni tangencial, ni extraordinària, sinó que és un moment molt constitutiu. Prenem consciència que som membres d’un grup en el moment en què hem d’enterrar els nostres.

—Heu hagut de fer una feina de documentació important per explicar totes les dades i informació que doneu. D’on ho heu tret?
—La informació l’he treta del consolat del Marroc. Quan encara no s’havia informatitzat el procés de dades, t’hi trobaves de tot: anotacions fetes per la persona consular, detalls de com havia estat el procediment judicial, informes de la policia, informes del jutjat, retalls de premsa, i fins i tot si havia estat un cas que s’havia sabut. Són dades que tenen una dimensió fonamentalment qualitativa, perquè tampoc és significativa des del punt de vista quantitatiu. Però a partir d’aquestes dades pots reconstruir la mort, i també la vida, d’unes persones que van viure en la invisibilitat i en la marginalitat. La mort revela la manera en la qual s’ha viscut.

—Què voleu dir? Que us havien revelat aquestes primeres dades?
—Hi ha algunes morts violentes, d’accidents de circulació –no perquè conduïssin, sinó perquè eren atropellats– i d’accidents de feina. I, evidentment, tota una sèrie de malalties que avui podríem identificar directament com una conseqüència de les males condicions de vida d’aquestes persones: tuberculosi, fibrosi i tot un conjunt de malalties respiratòries. Fossin xaboles, fossin pensions que tenien molta humitat, o habitacions rellogades, tenien un seguit d’elements que avui dia consideraríem d’infrahabitatge.

—Les dades del llibre demostren que la major part dels marroquins de Catalunya opta per la repatriació en compte d’un enterrament ací.
—La repatriació avui dia es troba en un llindar que arriba pràcticament a la totalitat de les defuncions de persones marroquines o d’origen marroquí a Catalunya. Això vol dir que persones que han adquirit la nacionalitat espanyola, i que no apareixen en l’estadística, són igualment repatriades. La repatriació és molt voluminosa, tot i que la pandèmia la va impedir uns quants mesos. Les dades més recents, de l’any 2023, continuen mostrant la tendència a l’alça de la repatriació.

—Hem d’entendre com una elecció cultural el fet que els qui ja han nascut ací optin igualment per repatriar-se?
—És important d’entendre que la gent es repatria no per la falta d’espais, que seria la primera lògica, sinó que, tot havent-hi aquests espais, la repatriació continua funcionant. La doctrina islàmica en cap moment va imaginar-se què havien de fer les persones que vivíssim fora del territori musulmà. Quan tu decideixes de tornar al país és perquè s’ha generat una assumpció col·lectiva que és la millor opció possible. Jo crec que és un tema més genealògic. Hi ha un tret característic i específic del col·lectiu marroquí, de vincle amb la terra, que és molt significatiu. Demostra la força simbòlica que té la terra. És aquesta idea de la desubicació, que s’ha de tancar el cercle. La decisió que prenem, en definitiva, és una prova d’identitat i de vincle amb la nostra comunitat. És a dir, el moment de la mort és un moment explícit de pertinença, de vincle.

—Pot ser que en un futur la repatriació no sigui l’opció majoritària?
—Ens hem passat tota la vida dient que les persones migrants són persones fora de lloc, i ens hem passat l’altra mitja pensant que algun dia tornarien. La repatriació, entre cometes, ens ha solucionat la vida a l’hora d’haver d’atendre les seves necessitats funeràries. El “jo m’ho faig i jo m’ho arreglo” ha estat una manera molt concreta d’abordar la vida pel col·lectiu marroquí. Ara, a Catalunya, som en un període de salt, de transformació del model d’atenció funerària islàmic: hi ha gent que es voldrà quedar aquí i gent que voldrà continuar marxant. Què acabarà guanyant? Probablement, el primer respecte de l’altre. Però no pas immediatament, sinó al llarg del temps. La cosa important és que hi hagi opcions. Aquestes opcions, que a més a més són garantides per la llei de llibertat religiosa, hem d’intentar de salvaguardar-les. I no hem de valorar el fet de ser repatriat com una manca d’integració a la societat catalana.

—La manca de tombes d’aquest col·lectiu pot fer que sigui més fàcil d’invisibilitzar-ne la presència a la nostra societat?
—Hi ha una reflexió que has intuït a partir del llibre i que té a veure amb la memòria, la memòria per part del col·lectiu. Poder-te imaginar d’on has estat. Però és cert que la manera en què aquest col·lectiu ha de prendre consciència de la seva trajectòria, si la vol basar en evidències funeràries, és molt complicada.

—Passa igual a la resta de països europeus?
—En uns altres països europeus pots visitar molts cementiris amb equipaments per a aglomeracions musulmanes i de més tradicions religioses. Malgrat que existeixi la repatriació, sempre pot existir aquest camí, i la gent acaba decidint. En definitiva, si resulta que tens bona part de la família aquí, i si et sents part d’aquesta societat, el teu vincle amb el país d’origen queda diluït. Malgrat que tot té matisos: als cementiris francesos, per exemple, et diuen que als equipaments per a musulmans les tombes no són de marroquins, sinó d’algerians, o d’uns altres països africans, però no de marroquins. Hi ha molts marroquins que volen tornar al seu país d’origen: és un tret característic i específic del seu col·lectiu.

—Al llibre es fa palès que hi ha un dèficit d’espais als cementiris catalans per a enterrar-hi persones de religió islàmica. Com és?
—Hi ha reconegut el dret constitucional a rebre atencions funeràries d’acord amb les teves conviccions. És un dret que es desenvolupa després a la llei de llibertat religiosa i, l’any 1992, amb un acord específic amb la comunitat musulmana, perquè puguin tenir espais reservats en cementiris municipals. A Catalunya, tot i que des del punt de vista numèric i significatiu hi ha la població més gran de musulmans de l’estat espanyol, no han tingut reconegut aquest dret. Abans de la pandèmia, tan sols hi havia quatre cementiris que els oferien espais concrets: Barcelona, Manresa, Calonge i Sant Feliu de Guíxols. Ara en tenim prop d’una dotzena i és més fàcil com a musulmà de ser enterrat a Catalunya. La pandèmia, malauradament, va posar en evidència que no hi havia prou espais i que no s’havien preocupat d’aquest tema perquè la majoria de musulmans plantejaven la repatriació del cos dels seus difunts. Parlem del col·lectiu marroquí, del col·lectiu senegalès i, en grau més baix, de paquistanesos i de persones del Llevant, ja sigui perquè és molt més car el trasllat per avió a aquests països, o bé per la impossibilitat política d’organitzar el retorn dels seus difunts. És a dir, portar a Síria un difunt no és impossible, però és bastant complicat.

—Part de la comunitat musulmana catalana ha demanat de crear un cementiri musulmà propi i únic a Catalunya…
—Un cementiri únic vol dir un cementiri de gestió privada. Se n’ha parlat moltes vegades, però no sé si s’acabarà concretant. Perquè la comunitat és molt diversa, i perquè té, entre cometes, prou resolta la qüestió. Durant la pandèmia es va crear un espai per als musulmans al cementiri de Xiva, prop de València, on es van poder enterrar un munt de persones que durant la pandèmia no es podien repatriar. Avui dia, el cementiri continua creixent.

—Dieu que aquest cementiri de Xiva s’ha convertit en un referent per a la comunitat musulmana.
—El fet de ser privat permet que puguis comprar una tomba per sempre. Una cosa que als cementiris municipals està prohibida, per manca d’espais, des dels anys noranta. Aquest és un tema que frena molts musulmans. Per ells, és una garantia poder estar enterrat entre musulmans i saber que els tocaran mai. I, a més, el cementiri ofereix uns preus molt econòmics. S’ha convertit en punt d’atracció de totes les comunitats musulmanes d’arreu de l’estat espanyol, i fins i tot hi va gent de França.

—Al llibre parleu molt del paper que té la comunitat en la mort. És un deure moral cuidar els nostres difunts?
—Absolutament. És l’activació d’una solidaritat sabent que voldràs rebre el mateix tractament: voldràs que t’atenguin amb la mateixa cura i atenció. Per això penso que és un deure sagrat cuidar els nostres difunts. El kodokushi, que és una paraula japonesa que fa referència a la gent que es mor sola, s’ha convertit en un problema de salut pública. Vivim en societats en què cada vegada ens impliquem menys en allò que passa a l’altre… Hauríem de tenir més cura de tot això. Hem de parlar més de la mort, hem d’ajudar més perquè la gent que avui arriba a la mort tingui una mort digna, hem de parlar d’eutanàsia, hem de parlar de molts elements.

—La mort encara és un tema tabú?
—El tabú existeix, certament, però cada vegada tenim més tendència a parlar-ne. De fet, estem envoltats de mort i de violència. Si algú no vol veure la mort, que no miri ni la televisió ni les xarxes socials, ni parli gaire amb la gent. El dol avui dia
és curiós perquè se’n parla molt, però se’n parla tant, que es considera una mena d’alteració de la nostra salut anímica que ha de ser treballada de manera terapèutica. Abans, quan es moria la gent, ningú se n’anava a fer classes de mindfulness. Les nostres àvies havien d’assumir el que representava la incertesa de la vida i la imminència de la mort. Nosaltres, en canvi, cada vegada som més febles, anímicament parlant.