17.11.2018 - 22:00
|
Actualització: 18.11.2018 - 11:16
El català a internet se sol presentar com un cas d’èxit de llengua minoritzada que es desenvolupa increïblement bé a les xarxes. Ho corroboren iniciatives com la dinàmica i primerenca comunitat viquipedista en català; la incorporació ben aviat de la nostra llengua al cercador i als productes del gegant Google, o el naixement del .cat, el primer domini específicament adreçat a una comunitat cultural i lingüística a internet. Però, anterior a tots aquests casos, hi ha l’exemple de Softcatalà, una entitat no lucrativa formada per voluntaris que impulsa, des de fa dues dècades, el català a la informàtica, internet i les noves tecnologies amb la traducció i l’adaptació de productes de programari lliure tan essencials i coneguts com el navegador Firefox, el paquet ofimàtic LibreOffice, l’aplicació de tractament d’imatges GIMP i moltes eines i serveis més. L’enginyer informàtic Jordi Mas (Barcelona, 1972) és un dels membres fundadors de l’associació, i hi hem volgut parlar en ocasió dels vint anys de la presentació en públic de Softcatalà amb el llançament del seu primer programa traduït, el navegador Netscape en català.
—Fent un càlcul a ull, si ets membre de Softcatalà des del primer dia vol dir que hi has estat vinculat la meitat de la teva vida. Fa vertigen?
—[Riu] Ha estat un viatge molt constructiu, la veritat, sobretot perquè hi he conegut molta gent, gent que ara són amics, amb qui he après un munt de coses i ens ho hem passat bé. I hem pogut aportar, a més, el nostre granet de sorra al català. Crec que ha estat un viatge força interessant. És veritat que fa bastants anys que hi estem implicats, però la cosa més important és que ens ho continuem passant bé i treballem molt bé en grup; de fet, encara existim! Per tant, molt content d’aquest viatge amb tots aquests companys.
—Com va sorgir el grup promotor? Us coneixíeu d’abans?
—Érem bàsicament persones que ens havíem conegut feia anys, a l’adolescència, en el món de les BBS (bulletin board systems): abans que hi hagués tot l’esclat d’internet, la gent tenia ordinadors i mòdems a casa i es connectava a xarxes via telefònica per intercanviar-se programes, missatges… I en aquest món, alguns ja havíem travat una certa amistat. Així, quan va sorgir la idea de crear Softcatalà, vam contactar amb tots aquells que tenien la informàtica com a hobby i que havíem conegut a les BBS. D’aquí van sortir les primeres persones de Softcatalà.
—I el nom?
—[Riu] Això del nom és bo. El 1997 m’agradava molt Skatalà, un mític grup de ska català, i un dia vam començar a jugar amb el nom aplicant-lo al nostre àmbit. I ens va sortir Softcatalà!
—Quants éreu, al principi?
—Al principi de tot érem tres: en Miquel Piulats, que viu a Mallorca; un noi que es diu Jordi Coll, que ara viu a Sora (Osona), i jo mateix. Som les tres persones que vam arrencar Softcatalà el febrer del 1997 i que ens vam passar tot un any traduint el navegador Netscape al català. Com que la traducció es feia eterna hi va haver un moment, al cap de deu mesos de feina, que ens vam plantejar de posar-nos-hi de valent. Recordo que ens vam tancar al meu pis durant una setmana i vam enllestir-la! Vam menystenir de totes totes la feinada que hi havia al darrere de tot allò. Cal dir que en aquella època no hi havia terminologia ni guies d’estil, i vam topar amb molts dubtes. En aquella primera traducció, ens hi vam passar quasi un any, fins que el 2 d’octubre del 1998 vam publicar la versió de Netscape en català.
Crec que la catalana va ser la primera traducció completa que es va dur a terme des de fora de Netscape. I ho van fer servir com a exemple: “Veieu que obrir una cosa a codi lliure funciona? Ara ja tenim una traducció més!” Ara, des del principi ens van posar una restricció important: com que no es podien fer responsables de la nostra traducció, ens van dir que per qüestions legals no podíem fer servir el seu nom ni les seves marques.
—I vau optar pel Navegador…
—Bé, al principi de tot es deia l’Almogàver, però al cap d’un temps vam decidir canviar-ho perquè tenia connotació militar i no ens hi sentíem gaire còmodes. Aquell nom podia arribar a ser un fre per a introduir-nos en universitats i algunes administracions del país. Per això vam decidir ensucrar-ho una mica i dir-ne el Navegador en català. Crec que la decisió va ser bona.
—Els tres fundadors continueu implicats en l’associació?
—Jo sí, en Miquel esporàdicament i en Jordi se’n va desvincular ja fa temps. Hi va haver una quarta persona que s’hi va incorporar de seguida, en Quico Llach, fonamental per a Softcatalà i que va ser amb nosaltres durant molts anys. De fet, es va posar en contacte amb nosaltres perquè va veure un anunci nostre a VilaWeb!
—I què buscàveu fa vint anys?
—Sobretot volíem demostrar que es podia fer el que ens proposàvem, amb l’ajuda de l’aleshores incipient moviment del codi lliure, que nosaltres no vam abastar completament fins al cap de quatre anys o cinc, cap al 2001 o 2002. Estàvem molt al·lucinats per tot el que passava amb Linux: una cosa tan complexa com un sistema operatiu, la feien tot un seguit de voluntaris distribuïts per tot el món i que es posaven d’acord per internet! I a sobre aconseguien crear un programari que funcionava i que la gent s’instal·lava, i tècnicament semblava que podia ser superior a Windows! Estàvem tots com bastant fascinats per tot allò i vam tenir molt d’interès a demostrar que el model es podia replicar per tenir un impacte positiu en les llengües minoritzades, i en concret el català. Vam començar per una traducció, però amb la idea d’anar veient què passava i oberts a assumir més projectes. Cal pensar que la Wikipedia encara no existia llavors i, per tant, tot aquest model col·laboratiu que després s’ha definit molt millor tampoc no hi era, estava totalment a les beceroles. Crec que ens va inspirar molt poder tenir un impacte amb la nostra feina, especialment en l’aspecte de la distribució, i poder arribar a molta gent. Ho vam veure com una finestra d’oportunitat i el temps ens va donar la raó.
—Amb la perspectiva del pas del temps, justament, quins canvis veus que hi ha hagut?
—Evidentment que han canviat moltes coses, algunes en positiu i unes altres en negatiu. En positiu penso que la xarxa ha democratitzat moltes coses. Si et fixes, per exemple, en els fets polítics recents al Principat, si no hi hagués les xarxes socials d’avui viuríem una realitat molt diferent, sobre la manera com es comuniquen els fets, com la gent hi pot participar, com es poden crear corrents d’opinió… Totes les tecnologies, si s’usen correctament, al final apoderen la gent i li donen més possibilitats. Si mires els últims vint anys, l’apoderament que hi ha hagut i la participació de les persones ha estat molt alta, i s’han obert moltíssimes possibilitats. Això es tradueix en projectes com la Wikipedia, les xarxes socials… La part negativa, i això ha estat una sorpresa per mi, és que tot plegat s’ha traduït també en el fet que ara hem de ser extremadament conscients de la privadesa de les nostres dades, i el control que en poden tenir els governs i algunes organitzacions. També hi ha hagut, és clar, canvis disruptius a escala tecnològica com el telèfon mòbil, els avenços en el reconeixement de veu i la intel·ligència artificial, però tot això d’alguna manera ja era més predictible o esperable.
—I a Softcatalà continueu fent el mateix, o també ha variat una mica la vostra feina?
—Al final, molta gent a Softcatalà fa anys que hi estem ficats i ens hem anat interessant per coses més complexes. En traducció hem arribat a un cert sostre, i hem anat cercant desafiaments nous, per la via de les tecnologies de la llengua. Per exemple, hem estat treballant amb el complexíssim corrector ortogràfic que tenim a la web, amb més de tres mil normes, i últimament també hem treballat en sistemes de reconeixement de veu en col·laboració amb Mozilla, per aconseguir que hi hagi un corpus lliure de text i àudio en català.I ara fins i tot treballem en sistemes de traducció neuronals que fan servir xarxes neuronals artificials per predir quina serà la traducció d’un text. Continuem fent traduccions, doncs, però el nostre interès ha evolucionat cap a com podem fer servir tecnologies lliures d’una manera més sofisticada.
—En el vostre model d’associació vau decidir de no rebre subvencions mai. Per què?
—Tot s’ha de contextualitzar. Quan vam néixer, el 1997, el context sociopolític era de molts anys de govern convergent, amb una connexió molt forta de la societat civil amb CiU. I nosaltres ens vam emmirallar en el sistema britànic, en què hi ha una diferenciació més clara entre societat civil i govern. I el nexe d’unió entre la societat civil i el govern, vam reflexionar, a part d’uns objectius comuns, eren les subvencions. Com que volíem ser políticament independents –no estar lligats a través dels diners– i alhora volíem demostrar que es podia fer un model basat en el voluntariat, vam optar per prescindir de les subvencions. Això no vol dir que no respectem, i molt, la gent que en rep, perquè hi ha moltíssimes associacions en tots els àmbits que les necessiten.
També és cert que si haguéssim rebut subvencions i haguéssim funcionat d’una altra manera, probablement hauríem fet unes altres coses i fins i tot més. És una qüestió que queda oberta i mai no sabrem com podria haver evolucionat. Però nosaltres, amb aquest model nostre de formigueta, ens hi sentim molt còmodes.
—Parlant d’administracions i tecnologia: les nostres han fet bé la feina?
—Crec que al capdavall totes les administracions públiques són institucions molt lentes. Són de les que triguen més a adaptar-se a canvis tecnològics i em fa l’efecte que tot el tema de les noves tecnologies, les ha sobrepassades, sobretot els primers anys. Si ho han fet bé? És difícil de dir perquè la qüestió del català i les noves tecnologies és extremadament complexa. Ho comparo sovint amb el cinema en català: no és gens fàcil treballar-hi i incidir-hi. A dia d’avui, personalment crec que en el cas concret de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, tot i que sempre hi ha marge per a millorar, ha trobat un bon equilibri entre col·laborar amb el sector privat, amb el públic i també amb projectes lliures. Penso que han evolucionat bastant veient que també podien col·laborar amb la societat civil, i per això ara treballen tant amb Google com amb nosaltres i Mozilla. Està bé, en tot això s’ha avançat molt. El model de governs del passat, consistent a donar diners a una empresa A o B com a solució al tema del català a les noves tecnologies, ha quedat més que superat.
—Continua acostant-se gent a l’associació? Ha canviat gaire el perfil dels voluntaris?
—Sí, continua acostant-s’hi gent, però és evident que hi ha hagut un canvi. Alguns fa vint anys que hi som i, és clar, hi ha hagut un canvi generacional i també de la manera com la gent es comunica. Per exemple, l’últim any hem passat de les llistes de correu, que era com tradicionalment tots els projectes lliures es coordinaven, a canals de Telegram, i amb aquest canvi molta més gent jove s’hi ha engrescat. També hem comprovat que la gent nova vol resultats més immediats. La gent de fa quinze anys o vint diria que tenia una paciència infinita amb processos que eren molt complexos, amb eines que no funcionaven del tot bé… I ara la gent vol coses que siguin molt més ràpides i també amb un impacte més ràpid. Ara mateix els projectes que requereixen un esforç continu ens consten més.
Per tant, sí, continuen trucant a la nostra porta. De fet, els últims anys hem incorporat molta gent del País Valencià, quasi la meitat dels voluntaris són valencians, i això ens fa molt feliços. Crec que és molt bo per a Softcatalà, que té l’ambició d’arribar a tots els Països Catalans, de disposar d’aquesta diversitat de representativitat territorial, que no tots siguem del Principat i de Barcelona. Dins l’associació tenim una representació territorial prou bona.
—I la representació femenina?
—També en tenim, sí, però no tota la que voldríem. De les trenta o trenta-cinc persones que hi ha ara mateix, quatre o cinc són dones.
—Quin és el projecte que us ha donat més feina?—Un projecte que ens ha donat molta feina durant anys ha estat la traducció del LibreOffice, un paquet ofimàtic molt complet i amb moltíssimes funcions. Van ser molts anys de feina i encara hi treballem. Pero ha estat molt agraïda perquè té un gran nombre d’usuaris, sobretot en l’àmbit de l’educació, i ha esdevingut una eina clau.
—I quin és el que us ha donat més visualització o projecció?
—Doncs depèn de l’època, Al principi va ser el Navegador, és clar, perquè era la finestra o porta d’entrada dels usuaris a internet, i que fos en català era molt positiu. Després, al cap de deu anys, va ser el LibreOffice, perquè l’ofimàtica ja era una part important del dia a dia de la gent. I els últims cinc anys han estat el corrector i el traductor, bàsicament, perquè la tecnologia ha canviat i la gent ja no està tant a l’escriptori sinó que fa servir més eines web i sobretot dispositius mòbils. Les eines web són ara mateix les que ens donen més ressò. Per tant, els projectes que han tingut més èxit i que ens han donat a conèixer més han anat canviant amb els anys, a mesura que els paradigmes tecnològics i els hàbits dels usuaris canviaven.
—Podem esperar, doncs, que els pròxims cinc o deu anys passin pel reconeixement de veu?
—Creiem molt en el reconeixement de veu: veient l’evolució que té als EUA i en algunes parts d’Europa, hi confiem molt i hi invertim. Passa que sempre és difícil veure cap a on evolucionarà la tecnologia i si hi haurà l’oportunitat de fer coses en català de manera oberta i quin pes podrem tenir. En el tema dels assistents de veu, per exemple, fa temps que ens hem fixat en Mycroft, que és lliure i fa la competència als de Google, Apple i Alexa. Però no sabem ben bé quina incidència tindrà. Ara, de tota manera estem segurs que la feina que fem ara en aquest sentit servirà perquè tots els navegadors puguin fer servir el reconeixement de veu lliure en català.
—Fins a quin punt Softcatalà ha estat un revulsiu per al català a internet i la informàtica i també un referent per a la resta de comunitats lingüístiques minoritzades?
—És difícil de dir, perquè hi ha diferències segons cada cas que s’analitzi. Que molta gent aconseguís fa uns quants anys que amb Linux i el programari lliure hi hagués una opció sòlida per traduir programari en català va comportar, segur, que Microsoft es replantegés l’estratègia que tenia de demanar sempre subvencions a l’hora de fer traduccions, i que incorporés el català de manera més natural als seus productes: tenim dades i constància que nosaltres vam ser un element de pressió. En el cas concret de Google, ells es basen sempre en dades i, per tant, crec que la seva decisió de començar a optar pel català va tenir més a veure amb el nombre de pàgines i continguts en català que hi havia a la xarxa que no pas una incidència directa nostra.
Sobre l’altra part de la pregunta, sí que et puc dir que totes les llengües minoritàries de la península Ibèrica ens han fet servir de model, com els gallecs, els bascs i la gent de Softastur i Softaragonés. En aquest àmbit sí que hem estat una referència i font d’inspiració. Hem aconseguit demostrar o despertar la consciència que en les noves tecnologies també es pot treballar en català, i s’ha d’exigir poder treballar en catala. Hem canviat una mica la mentalitat, ajudant a crear consciència col·lectiva i també estendre l’ús social de la llengua en el nostre terreny.
—Sou un cas únic?
—No. Si et fixes en llengües minoritàries africanes, per exemple, hi ha iniciatives semblants a la nostra, algunes de les quals nascudes en paral·lel i moltes més després. Al final cadascú ha trobat la seva manera d’organitzar-se i de funcionar. Això sí, quan vam néixer el 1997 nosaltres sí que no teníem model, no hi havia cap referent: com a font d’inspiració ens vam basar en el funcionament del desenvoluapemnt del kernel de Linux.
—I us pensàveu que faríeu vint anys, fa vint anys?
—No vam crear Softcatalà amb l’ambició que durés més o menys, sinó per treballar en projectes concrets i anar veient com evolucionava.
—Per tant, hi pot haver vint anys més?
—Ja es veurà. Softcatalà continuara existint sempre que sigui necessari mantenir una incidència. Tant de bo no calgués que fóssim necessaris i visquéssim en un moment de més normalitat del català en les noves tecnologies!
