Jordi Martín Lloret: “Ser capaços de captar bons autors catalans és el repte que tenim ara”

Jordi Martín Lloret és traductor i editor de Més Llibres d’ençà del novembre del 2019 i editor del segell infantil i juvenil Animallibres d’ençà del juny d’aquell mateix any. També és el vice-president al Principat de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Ve del món de l’edició infantil i juvenil, perquè abans havia estat l’editor de Bambú durant onze anys.

Més Llibres i Animallibres són el desembarcament del grup Bromera al Principat. Aquest grup editorial, el més important del País Valencià, propietat de Josep Gregori, després de fer un esforç molt important per fer arribar els seus llibres d’Alzira a Barcelona, va començar una estratègia diferent, la de crear uns segells específics a Barcelona. El primer editor de Més Llibres va ser el també traductor Ricard Vela el 2017. Amb l’arribada de Martín Lloret, Més Llibres ha anat agafant un caràcter nou i Animallibres s’ha reforçat amb la col·lecció l’Arca, una aposta molt personal de Martín Lloret, que aspira a ser una col·lecció de referència.

Hem parlat amb ell de la política editorial que imprimeix a tots dos segells i d’alguns títols que sortiran ara, després de Sant Jordi.

—Més Llibres i Animallibres són dos segells vinculats al grup Bromera. Podríem dir que és el desembarcament de Bromera al Principat.
—El primer segell que Bromera va treure adreçat al lector del Principat va ser Animallibres, especialitzat en literatura infantil i juvenil. Anys després, també es va adonar de la necessitat de crear un segell per a adults, que s’adrecés al públic d’aquí. I així va néixer Més Llibres.

—Per què Bromera va prendre aquesta decisió? Això confirma que els lectors tenen preferència per les seves variants lingüístiques.
—La gent té certs prejudicis amb les variants dialectals, sobretot en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil. I a mi em sap greu. Una vegada vam posar safanòria per pastanaga i hi va haver qui ens ho va fer notar. Però, al final, més que no pas una qüestió de llengua ha estat una qüestió d’ampliar els segells del grup.

—Però Més Llibres fou una proposta que va arribar a Bromera per part de Ricard Vela, que en va ser el primer editor. Va néixer el 2017, en vam parlar.
—Sí, al començament, en Ricard Vela tenia una línia editorial molt concreta, que és la que vaig heretar jo el 2019, quan vaig aterrar a Més Llibres. Ja he començat a fer-me-la meva i a redreçar-la cap a una altra banda.

—Quines són les grans diferències?
—Vam canviar el disseny i els dos primers títols que van sortir amb el disseny nou van ser Tres dones, de Lisa Taddeo, títol que ja estava contractat i que vaig pensar que tenia prou qualitat, i La vida normal, de Dulce Maria Cardoso, que ja vaig subscriure com a editor. I vaig treballar en dues línies, la de ficció i la de no-ficció. En no-ficció, ja teníem contractat Les tres dimensions de la llibertat, de Billy Bragg, que em semblava una línia interessant i tant fou així que el títol següent, que ja vaig contractar jo, va ser el de la Kae Tempest, Connectar, que va ser un èxit que no m’esperava. Tot i que quan el vaig llegir em va emocionar.

—La vau encertar.
—És un assaig breu, molt assequible i llaminer, perquè hi ha unes citacions de William Blake a cada començament de capítol. I parla molt des del cor i del que sent ella mateixa. El vaig llegir l’estiu del 2020, en plena pandèmia. La sensació era que el llibre arribava en un moment ideal. I la vam encertar, perquè ja en portem cinc edicions. Entre tres mil i quatre mil exemplars venuts.

—La sensació és que aquest llibre va connectar amb els lectors.
—Sí. Fa unes setmanes, un institut de música de Vic ens va demanar a en Martí Sales, el traductor, i a mi si hi podíem anar a parlar del llibre, perquè se l’havien llegit i estaven entusiasmats. I la llibreria A Peu de Pàgina va vendre trenta exemplars a una empresa que els volia regalar als seus treballadors. El llibre té un punt d’aixecar la moral, també. I parla de creativitat i d’empatia. Aquesta línia de no-ficció és la que vull continuar explorant.

—Una de les novetats dels primers mesos de l’any, en no-ficció, és un llibre de llengua: Treu la galleda! (El català s’enfonsa, però tu el pots salvar), de Gerard López. Què té aquest llibre que fes que hi optéssiu, en un mercat molt ple de llibres sobre la llengua?
—És una aposta que hem fet amb en Gerard López, que és un periodista que ha estat sots-director dels programes El matí i Catalunya Nit de Catalunya Ràdio. Em va trucar un dia i em va dir que havia escrit un llibre sobre la situació del català d’un punt de vista molt pràctic. És una mena de manual d’ús individual, per posar-nos una mena d’extensió al cervell i començar a viure en català tot el dia amb una certa normalitat, sense estressar-nos ni violentar-nos.

—I què proposa?
—Un seguit de situacions pràctiques. N’hi ha una que es va repetint al llarg del llibre que és “el tallat”. La típica escena del tallat. Parla, per exemple, d’una venda de Wallapop i com d’una manera absurda el primer contacte que es fa per WhatsApp es fa en castellà, tot i que moltes vegades després quan venedor i comprador es troben, tots dos són catalanoparlants. També explica molt bé aquesta submissió sempre del català respecte del castellà. És un llibre que també aporta molt de sentit de l’humor, res de dramatismes. Per això, la il·lustració del Riki Blanco pretén ser el Titànic i el símbol de la galleda correspon a l’aportació individual de cadascú. No parlem de grans fites col·lectives, sinó que cadascú prengui consciència del que pot fer per revertir aquesta situació. I que la suma de milers de galledes puguin acabar capgirant-la. De fet, en el llibre diem que “el català s’enfonsa, però tu el pots salvar”, perquè és el que volem la majoria de catalanoparlants. El que cal és canviar uns hàbits estúpids, dels quals la majoria no són conscients.

—Però, què té de diferent dels altres llibres que han sortit sobre el català?
—Diria que és un dels pocs llibres sobre el català, si no l’únic, que no és escrit per un lingüista o un sociolingüista. És escrit per un periodista que treballa amb la llengua i a qui preocupa la pervivència del català.

—Què més proposeu aquest any en no-ficció a Més Llibres?
—Al maig arribarà un nou títol d’Édouard Louis, un autor francès amb una obra molt autobiogràfica. Parla de la seva experiència personal. És un autor molt jove, joveníssim. El primer llibre, que va publicar Salamandra, Adeu a l’Eddy Bellengueule, parla de la seva família, molt humil, amb molts problemes: el pare, masclista, que no accepta l’homosexualitat del fill, que maltracta la dona; la mare, maltractada pel marit i per la vida, i que tampoc no s’acaba d’entendre amb el fill. I ell, que tampoc s’entenia amb els germans. Horrorós. Fins que se’n va a estudiar a fora. Després va publicar un altre llibre molt polèmic a França que es diu Història de la violència. El vaig traduir jo per a Empúries. És la història d’una violació que va patir a París. Després d’aquest llibre, va sortir Qui va matar el meu pare, un títol que va sortir a Més Llibres, en l’època d’en Ricard Vela. Aquí fa un retrat del seu pare amb tota la cruesa i sense estalviar-se cap detall. I ara al maig publicarem Lluites i metamorfosis d’una dona. És el retrat de la mare. I el llibre és deliciós i emocionant. Aquest llibre, com que jo tenia relació amb l’autor, l’he traduït. Però no serà la tònica.

—Voleu separar la vostra feina d’editor de la de traductor?
—Sí. Des que vaig assumir la direcció de Més Llibres i Animallibres només n’he traduït dos i per raons molt concretes. Prefereixo separar-ho.

—I la col·lecció de ficció, com s’ha anat transformant? Quins criteris hi heu anat imprimint?
—D’una banda, tenim autors de pes, com ara l’Orhan Pamuk, del qual acabem de presentar el novel·lot Nits de pesta. És una de les seves grans novel·les. I aprofitarem per fer una nova edició a Més Llibres d’Istanbul, la gran obra del Nobel. I al setembre publicarem el Goncourt, La memòria més secreta dels homes, de Mohamed Mbougar Sarr. El vaig contractar abans que li donessin el premi Goncourt, va ser una aposta absoluta. Em va arribar aquest llibre, el vaig llegir i és excel·lent. Ho té tot per a triomfar. A més, fa un homenatge al Bolaño, hi ha una història d’un escriptor molt misteriós… I després arribarà una autora australiana que es diu Jessica Au, que amb Cold Enough for Snow ha guanyat la primera edició d’un nou premi, el Novel Price, que convoquen tres editorials anglòfones. Una novel·la deliciosa.

—Més línies de treball en ficció?
—En ficció també estirarem la línia de dones escriptores que tenen moltes coses a dir, més enllà del discurs feminista de sororitat. Una és la Lisa Taddeo, de la qual hem publicat Animal. Una dona que ha patit molt a causa dels homes i arriba un dia que decideix de convertir-se, de víctima a agressora. Després tenim la Daniela Krien, que és una de les joies de Més Llibres. L’amor en cas d’emergència és boníssim i ha funcionat molt bé. Té una mirada molt interessant, aquesta autora. És la mirada d’una escriptora que va créixer a l’antiga RDA. En parla, no ho amaga, i en els seus llibres hi veus les conseqüències i repercussions de la reunificació. I això es veu encara més en el volum de relats que hem publicat aquest començament d’any, La vall del Mulce. Són històries protagonitzades per persones de la RDA nascudes, la majoria, just després de la caiguda del mur. Són històries duríssimes, però que agraden molt. I el 2023 arribarà L’incendi, que és la nova novel·la de la Daniel Krien. La tradueix la Maria Bosom.

—En ficció i respecte de la traducció, certament, Més Llibres té un catàleg marcat per escriptores.
—Sí, i encara tenim dues escriptores més, totes dues franceses: la Bérengère Cournut, autora de De pedra i os i de Vaig néixer contenta a Oraibi. Una escriptora que amb els seus llibres fa una exploració de la dona i de tots els seus instints a través de dones de cultures molt remotes. I Marie NDiaye, una de les grans autores de les lletres franceses actuals, de la qual vam publicar el thriller psicològic La venjança és meva, i a final d’any traurem una novel·la anterior que es diu La xef. És escrita del punt de vista d’un home que havia estat amant i assistent de cuina d’aquesta gran xef, que presencia la seva glòria i caiguda. La intenció que tinc és la de fidelitzar aquestes autores, que tenen moltes coses interessantíssimes a dir.

—I respecte dels autors d’ací, quins són els criteris editorials?
—Aquesta és la part més difícil. Vam publicar el setembre de l’any passat l’Albert Plans amb La segona estrella. És un autor que ve del món del guió. La novel·la em va arribar per la seva agent literària, la Carlota Torrents, i em va agradar moltíssim, perquè és una novel·la que, tot i que podria semblar de ciència-ficció o distòpica, va molt més enllà. De fet, l’autor vol fugir també de l’etiqueta de gènere. I després tenim una autora que té moltes coses a dir, encara, la Mònica Batet. Amb ella hem publicat Nou illes al nord. La idea és publicar més autors d’aquí, passa que el mercat està difícil. Aquest és el repte que tenim ara: ser capaços de captar bons autors catalans, que no els hagin agafat a través d’un premi. No ho tenim fàcil.

—Parleu-nos de la col·lecció l’Arca, d’Animallibres, que sembla la més personal de la vostra etapa editorial.
—És una col·lecció de literatura infantil i juvenil dins Animallibres que vol reforçar la part de narrativa del segell enfocada sobretot a llibreries, més que al llibre escolar. Llibres per a regalar, amb tapa dura, amb il·lustracions en color a l’interior, si cal. És a dir, tot allò que fa que tinguis ganes de fer-te seguidor d’una col·lecció. El meu objectiu és que la gent vagi a les llibreries i pregunti: “Quan surt el nou títol de l’Arca?” I realment l’acollida és molt bona. I té la virtut que no és una col·lecció limitada d’edat, hi trobes llibres que són més adequats a partir de set anys, uns altres a partir de dotze i uns altres a partir de setze, com el d’en Josep Pedrals, El joc del penjat. Però tots tenen en comú que interessen també al públic adult a qui agrada llegir bona literatura infantil i juvenil. Perquè oferim alguns títols que ja són clàssics, com ara les Faules de la Fontaine, o el clàssic modern Viatge al país dels arbres, de Jean-Marie Gustave Le Clézio. I uns altres de més actuals que publiquem ara i que intuïm que acabaran essent clàssics.

—Com arriba Josep Pedrals a la col·lecció l’Arca?
—Quan l’Arca ja era un projecte amb un horitzó, amb els primers títols contractats, vaig pensar que s’hi haurien de trobar grans noms de la literatura catalana que escrivissin per al públic juvenil. I també volia que hi hagués poesia. En el panorama de la literatura juvenil, hi manquen referents en poesia actuals, per no haver de revisitar necessàriament Miquel Martí i Pol o els clàssics, que queden una mica allunyats de les realitats del públic juvenil d’avui. De manera que vaig pensar que en Pedrals era ideal. I ha escrit aquesta novel·la en vers, que és una història d’aprenentatge i experimentació.