Jordi Marín: “Contra el col·lapse, no hi ha cap més opció que decréixer, i aquest verb és un tabú”

Educar per al col·lapse. Reflexions des de l’aula (Onada Edicions, 2022) és un llibre del professor de secundària Jordi Marín i Monfort. Diu l’autor que és un llibre optimista, tot i el títol i que bona part de les pàgines les ompli descrivint les crisis que han forjat la tempesta perfecta per on transitem. De la tempesta al col·lapse hi ha un espai molt curt i estret que és, segons Marín, el que s’ha d’aprofitar per a capgirar tot allò que es puga, per a repensar el futur. Per a decréixer, que diu que és el verb tabú i, sobretot, per a demanar perdó a les generacions més joves. Perdó per haver crescut d’una manera tan descontrolada i haver originat un excés de recursos insostenible.

A banda “decreixement”, el mot que més pronuncia Marín durant aquesta entrevista és “inviable”. La vam fer telèfon dilluns, el dia que començava l’onada de fred. A Cinctorres, als Ports, encara no havia començat a nevar i a la redacció de VilaWeb a València se n’anà la llum una estona. Una pregunta que Jordi Marín fa als seus alumnes és: “Què passarà si un dia se’n va la llum i ja no torna?”

Jordi Marín presenta Educar per al col·lapse demà a l’Espai VilaWeb de Barcelona.

—A la conversa que hem tingut abans de començar l’entrevista hem parlat de l’oratge, del canvi en el règim de pluges, de la manca de fred… Encara hi ha gent que diu que això és normal i que sempre ha passat?
—Encara hi ha negacionisme climàtic. Però cada vegada menys. A Mesura que passa el temps, les evidències són més flagrants.

—La portada del vostre llibre té en lletres ben grosses el verb “educar”. A les aules, la gent jove ja és més conscient que els majors?
—A vegades perdem de vista que l’alumnat que ara fa segon de batxillerat va nàixer l’any 2005. Quan ells van nàixer, ja hi havia tot el peix venut quant a canvi climàtic. La seua memòria de fa deu o dotze anys ja és el que tenim ara. I ells et diuen: “Sempre ha fet calor.” O quan fa una mica de fred a l’hivern, els sembla que fa moltíssim de fred, i això no hauria de ser normal. Però quan els dónes una mica de perspectiva s’adonen que això no va bé i estan oberts al debat. Potser és a la nostra generació que ens costa una mica més.

—S’explica bé, a les escoles, l’emergència climàtica?
—[Riu.] És complicat i no puc parlar per tothom. Crec que falta una mica de consciència. Sí que es parla del canvi climàtic, però això no s’acompanya d’una acció coherent. Per exemple, celebrem el Dia de la Terra, el Dia del Clima, totes aquestes coses de fer bonic, però, per exemple, quan s’ha de programar el viatge de final de curs no hi ha un criteri climàtic a l’hora de decidir on anem. Si s’ha d’agafar un avió per a viatjar a Itàlia, l’agafem. Tampoc no ens plantegem de reduir la nostra empremta ecològica a l’hora de fe el viatge. O, per exemple, no abaixem un grau la calefacció del centre.

—Aquest llibre, Educar per al col·lapse, és la descripció de tot de crisis que, juntes, ens duen al col·lapse. Sense remei.
—A mi m’interessa el verb “educar”, per això apareix en tipografia més grossa. Però a l’hora d’argumentar eixe col·lapse em vaig trobar obligat a descriure’n mínimament els motius. I això és la superposició d’una colla de crisis que ocorren de manera simultània i que es retroalimenten. Són els símptomes de la fallida d’un sistema econòmic que és devorador de recursos i que ens ha dut on ens ha dut. Devorador de recursos i generador de residus. I una part d’aquests residus, en forma de CO₂ o de gasos d’efecte hivernacle són els que originen el canvi climàtic Tot això ens duu a una situació de col·lapse. Estem consumint tot de recursos energètics i materials que el planeta no és capaç de subministrar eternament. I, encara que en fos capaç, hauríem de gestionar-ne els residus.

—Són el problema més preocupant, els residus?
—Va tot lligat. Però el problema més preocupant ara és la crisi alimentària. No en parle directament al llibre, no hi dedique un capítol, però si fos ara l’hi dedicaria.

—I què hi explicaríeu?
—La crisi climàtica és la que més ens afectarà a tots. Les persones ens podem adaptar a les modificacions del clima, però no ens podem adaptar a la manca d’aliments. La crisi climàtica implica un canvi en el règim de pluges, això afecta les collites. A l’Argentina ara fan la collita i veuen que arrepleguen un 30% o un 40% menys de soja, per exemple. Hi ha una agricultura intensiva que depèn molt dels fertilitzants, i hi ha una crisi de fertilitzants. D’això no se’n parla. Tenim un sistema alimentari basat en la superproducció en certs llocs, i en el transport. Tant la producció com el transport depenen no sols de les condicions climàtiques, sinó, a més a més, del dièsel. D’uns combustibles fòssils que comencen a escassejar. En alguns llocs no s’ha pogut fer la collita perquè no hi havia combustible per a les recol·lectores o els tractors. La situació que se’ns presenta és fotuda.

—Al llibre parleu del dièsel i del final dels combustibles fòssils, que no sembla tan imminent con s’ha anat dient.
—Hi ha una confusió sobre què és això del pic del petroli, que és el moment de màxima extracció. Després ve una davallada. La gent es pensa que s’acabarà, i no s’acabarà. Quedaran bosses de petroli, o bosses d’uns altres recursos, no solament de combustibles fòssils, a la terra. I és cert, però serà molt complicat d’extraure’n, o no serà viable, tècnicament o econòmicament. Quan no es pot cobrir la demanda, s’apugen els preus i hi ha dificultats de subministrament. Veurem les dècades vinents com s’ha de racionar la matèria primera. També passarà amb metalls com l’alumini, el coure, el ferro o l’acer i el ciment. I els fertilitzants. L’any passat, Fertiberia va aturar tota la producció perquè necessitava gas natural. Sense fertilitzants no hi haurà collites. Això afecta tota la cadena alimentària.

—Les grans empreses de distribució que també són propietàries d’una part de la producció, com ara Mercadona, tenen la paella pel mànec?
—Sí i no. Sí, perquè han sabut veure que la clau de tot està en l’alimentació. La gent ha de menjar. Per tant, si pots monopolitzar tot el procés, des de la producció fins a la distribució, en treus benefici. Ara, també eres víctima d’això, perquè quan tindràs problemes de distribució, com faràs arribar els productes? Tenim un sistema alimentari globalitzat. Produïm cereal a l’Argentina, el duem ací per a fer pinsos per a engreixar porcs que després vendrem a la Xina. Això té els dies comptats, perquè depèn de l’existència d’uns combustibles fòssils que permeten de transportar tots aquests béns de l’un costat a l’altre. Però sí que és veritat que les grans corporacions veuen que la clau és l’alimentació. Per exemple, Bill Gates ara mateix és el propietari més gran de terres agrícoles als EUA. I hi ha unes quantes companyies que també acaparen terres. La FAO ha avisat del perill que hi haja un gran període de fam al planeta. Toquem una tecla molt perillosa perquè això farà esclatar revoltes socials.

—Entre més crisis, l’energètica és una de les més cridaneres. Expressions com “transició energètica”, “renovables”, “parcs solars”… són ara tema de discussió política.
—És indubtable que la transició energètica requerirà les renovables. Ara passa que es fa una transició per a acontentar els lobbies energètics i no per a reduir-ne el consum. Es vol mantenir la mateixa festa, però amb una altra energia. I això és inviable. No hi ha prou materials per a fer plaques fotovoltaiques ni per a fer aerogeneradors. Al sector ho veuen claríssim, però la imatge que es projecta és que es podrà fer una transició, que es podrà electrificar tot, que tot allò que fem amb combustibles fòssils ho farem amb bateries, electricitat de les fotovoltaiques…

—I això no serà així.
—No. És fals. Les empreses del sector eòlic han tingut pèrdues, però ara no convé dir-ho. La sensació que tinc és que es xuta la pilota endavant, i ja petarà. Ara hi ha diners d’Europa i s’han d’aprofitar. Que després funcione o que siga viable, serà problema d’uns altres. Alemanya ja intenta obrir una mina de carbó. Per una banda, s’omplen la boca de transició cap a les renovables i per una altra obrin mines de carbó. Això no té ni cap ni peus.

—Tampoc no es tanquen les nuclears, per si de cas…
—De fet, la nuclear s’ha declarat verda. Han prorrogat Cofrents, les prorroguen totes, perquè veuen que no és viable. Però ningú no vol assumir que no es pot mantenir el sistema econòmic actual, que és un model de creixement perpetu.

—A parer vostre, la transició energètica és més decreixement que no electricitat verda?
—És clar! Decréixer, hem de fer. Ara mateix, és el verb tabú, “decréixer”. I “decreixement” és el substantiu tabú. Hem de decréixer. No hi ha cap més opció. I ho farem tant sí com no. Quan no hi haurà cap més remei, començarem a fer les coses d’una altra manera. S’ha d’acceptar la realitat. Ens diuen que estem en emergència climàtica, però resulta que la gestió es posa en mans d’empreses privades. Si una situació d’emergència la poses en mans d’empreses privades, poses la societat en la taula del xantatge. Per exemple, posar a tot arreu les grans centrals de renovables, tant eòliques com fotovoltaiques, és facilitar la vida a les empreses que especulen amb l’electricitat. En plena emergència energètica i climàtica, aquestes empreses guanyen i publiquen beneficis com no ho havien fet mai, i això és inacceptable.

—Dissabte va haver-hi a València una manifestació del col·lectiu per la implantació racional de les renovables, i va assistir-hi la consellera de Medi Ambient, que fa part del govern que autoritza aquestes plantes. No és una contradicció?
—Hi ha hagut un canvi en el govern valencià. La nova consellera té una línia una mica diferent de l’anterior. D’alguna manera té més en compte l’opinió del territori a l’hora d’implantar aquests macroprojectes. Perquè qui ho paga és el món rural. No pot ser que els centres de producció se situen en el món rural perquè els terrenys són més barats, i després ho transportem a les zones urbanes que és on es consumeix. Es podrien estudiar les zones urbanes i periurbanes, que són més a prop dels centres de consum. Però això no agrada perquè fragmentaria molt els projectes i les empreses no n’obtindrien un benefici tan gran. Les administracions els posen la catifa roja. Legislen ad hoc amb excepcions com l’impacte ambiental, per exemple.

—Mentre parlem, el president del Consell visita a Alemanya una fàbrica de bateries bessona de la que es farà Sagunt. En el llibre afirmeu que no hi haurà prou liti per a fer tantes bateries.
—Segons un estudi publicat per un grup de recerca de materials de la Universitat de Valladolid, es preveu que l’any 2028 la demanda de liti superarà la capacitat de subministrament. No tan sols el que s’extrau de les mines, sinó també el que es pot reciclar i recuperar. L’any 2028. I segons les previsions, la fàbrica de Sagunt començarà a produir bateries l’any 2026. El sector de l’automòbil sap que tot això és fum, però ara hi ha diners europeus per a això i es tira endavant. En tot cas, les bateries que puguen eixir de la fàbrica de Sagunt, per a quins cotxes seran? A quin preu? Qui tindrà accés a eixa mobilitat? A les presentacions sempre faig la mateixa pregunta: això que fem no és subvencionar amb diners públics la mobilitat del futur d’uns pocs?

—Per què?
—Tant les facilitats que posa la Generalitat com els diners que vénen del PERTE d’Europa són diners públics que serveixen per a afavorir un model de negoci que generarà un producte al qual tindrà accés molt poca gent d’ací a uns quants anys. Els treballadors d’avui subvencionem la mobilitat dels rics de demà?

—Si no s’implanten les renovables al País Valencià no hi ha el perill de dependre de l’energia que arribe de fora, de no tenir una sobirania energètica?
—Però és que no ho som de sobirans. Les plaques no les podem fer nosaltres. Els materials per a implantar aquesta transició no els tenim nosaltres. També depenem de fora. Ho veiem amb els microxips per als cotxes. Cada dos per tres tenim les fàbriques aturades perquè falten components. No som sobirans. El concepte de sobirania és molt difús, perquè la idea que serem sobirans energèticament –o com es diu en alguns sectors, que serem exportadors d’energia… No, no… Serem una colònia energètica d’Europa, en tot cas.

—Per què?
—Perquè allò condiciona la implantació de les renovables és la necessitat d’energia que hi ha a l’Europa central. A França i a Alemanya. En el cas del gasoducte d’hidrogen, dependrem d’allò que ens vulguen comprar, i a quin preu ens el vulguen comprar, si finalment s’aconsegueix d’enviar hidrogen cap allà. Insistesc que no es vol acceptar que qualsevol model que implique canviar la font d’energia per continuar fent el mateix està condemnat al fracàs. I la caiguda serà dura. La cosa més terrible és que ara hipotequem zones agrícoles per a implantar un model que no té cap garantia d’èxit.

—Una altra qüestió que feu veure en el llibre és la petjada ambiental que deixem a causa de la nostra vida digital. Quan els ho expliqueu als alumnes, entren en xoc?
—No s’ho havien plantejat. Ni els joves ni els adults. Perquè entrar al mòbil i fer una ullada a Twitter, a Instagram, o enviar un correu són gestos innocents. Però tot això té una empremta ecològica. De fet, l’any 2022 internet va ser el responsable del 3% o el 4% de les emissions de diòxid de carboni. No pensem que internet, la xarxa, opera en uns centres de dades que necessiten moltíssima energia. I allà on es genera aquesta energia hi ha unes emissions de diòxid de carboni. Per no parlar de totes les emissions vinculades a la fabricació dels dispositius. Però és que parlant del 3% o el 4% de les emissions de tot el planeta diem que internet emet molt més que la majoria dels estats. Quan els ho presentes així als alumnes obrin els ulls. També haurem de decréixer en digital. Per exemple, haurem de començar a calcular quantes hores perdem a les xarxes fent-ne un ús totalment banal. Entrar a mirar per mirar. També hi ha la qüestió dels materials que cada volta són més escassos. Per tant, aquest futur altament digitalitzat que ens prometen no serà. Almenys no serà per a tothom. No tothom tindrà accés a la xarxa o a certs usos de la xarxa o als mateixos dispositius.

—No voleu ser catastrofista, dieu.
—[Riu.] Només parlem del col·lapse, però la part que m’interessa és la de l’educació.

—Digueu-nos alguna cosa positiva del col·lapse.
—La positiva és que comencem a prendre’n consciència. Comencem a parlar obertament i aquest és el punt de partida. A l’alumnat els hem explicat on som, amb tots els ets i uts. Sense eufemismes. No els podem vendre la idea que tot anirà bé i anar pintant arcs de sant Martí. No. No anirà tot bé. Som en una situació delicada perquè hi ha totes aquestes crisis que ocorren simultàniament. Ara, no podem afirmar això i marxar. Els hem de dir que això es pot gestionar, que ens podem adaptar a la nova situació. I no tinc cap dubte que ells s’hi adaptaran. Aquestes generacions, tant les joves com les que encara han de nàixer, s’hi adaptaran. No tindran cap més remei. Nosaltres tenim un sentiment de pèrdua, però ells no perdran allò que no han tingut. Per tant, el seu punt de vista serà totalment diferent. Nosaltres els hem de donar eines i estratègies. Algunes d’aquestes eines són coneixements que nosaltres hem deixat d’utilitzar o, fins i tot, hem perdut.

—Com ara quins?
—Torne a la qüestió de l’alimentació. Parle de la producció d’aliments. En el moment que no puguen arribar aliments de l’altra punta del món i ens els hàgem de produir nosaltres, com ho farem si n’hem perdut la capacitat o no en sabem? Tenim la terra, n’haurem d’aprendre. Haurem de racionar l’energia. Potser no tindrem energia perquè funcione el meu mòbil perquè la necessitarem perquè l’hospital tinga el subministrament garantit per a poder operar.

—Dieu que hem après coses, però de la bombolla immobiliària no en vam aprendre res. De la covid, tothom deia que n’eixiríem més savis…
—És de veres, no hem après res. Els adults volem continuar amb el model que teníem. Ens resistim a canviar.

—Els adults eduquem els joves i els transmetem un model.
—Aquest és el repte. Hem de donar-los les eines perquè pensen un model diferent. I hi ha exemples. Les comunitats energètiques són un model superpotent, perquè diuen: “Mireu, ens ajuntem uns quants per poder produir una cosa entre tots i que ens beneficie a tots.” Eixe model comunitari de fer xarxa, d’associar-nos, és el que hem de fer en comunitats de consum, o en cooperatives de consum.

—Mentre parlàvem se n’ha anat la llum a la redacció de VilaWeb i m’ha vingut al cap la pregunta que feu als alumnes: i si no torna?
—En això no hi pensen ells. Ells et diuen: “Ja tornarà…” I si no torna? La setmana passada, ací dalt als Ports, vam tenir un tall d’internet que va durar prop de quaranta-vuit hores. Tot a l’aire! Aquests centres tan digitalitzats… És un perill, fiar tot el coneixement a internet. Això que diuen que no cal saber res, que tot és a internet… A la comarca, molta gent tenim els comptes a Cajamar, que abans era la Caixa Rural. Doncs, Cajamar ha estat quatre dies sense poder operar per internet per una fallada dels sistemes. Una qüestió interna, segons ells… Això és tremendament fràgil. Quatre dies sense poder operar. I no ens pareix que això puga caure. Què faríem si internet caiguera?

—Ens moriríem.
—No hi pensem, que això puga passar. Per tant, una de les coses que dic als alumnes és que compren llibres en paper. Que no fien el coneixement a la xarxa, que el núvol se’l pot emportar el vent. En qualsevol moment et poden tallar l’accés. No per falta d’energia, sinó perquè algú decideix que tu no tingues accés a allò. Una censura. O que els teus hàbits conductuals a la xarxa determinen que hi trobaràs i què no… Per tant, la desinformació és impressionant.

—Parlàvem de missatges positius, però sempre tornem a caure al pou del pessimisme.
—Jo sóc optimista. Encara que no ho parega, el llibre és fet amb esperit optimista perquè crec que ens hem de posar al servei dels joves i ajudar-los a afrontar el que vindrà. Això no vol dir que els hàgem d’amagar què passa. No és bonic, però crec que poden viure millor que nosaltres. Amb menys. Una altra cosa que hem de fer és demanar-los perdó. Els hem de dir: “Xiquets, hem passat de la ratlla i a vosaltres us tocarà racionalitzar l’ús dels recursos del planeta.”