12.05.2018 - 22:00
|
Actualització: 13.05.2018 - 10:48
La retirada dels EUA del pacte nuclear ha fet créixer la tensió al Llevant. Israel i l’Iran s’han atacat directament per primera vegada. L’intercanvi de míssils ha matat una vintena de soldats de la república islàmica i n’ha danyat seriosament els interessos a Síria. I ara què? El conflicte pot degenerar en una guerra oberta? Com condiciona a l’entorn aquesta escalada? Per analitzar la situació, en parlem amb l’arabista Jordi Llaonart.
Abans de la primera pregunta, Llaonart comparteix un reguitzell de reflexions, i avisa: ‘En aquestes situacions es tendeixen a fer anàlisis polítiques molt acadèmiques, però ens oblidem del component personal. És a dir, les manies, la mala fe, les obsessions, la ignorància, la incompetència professional… De vegades ens pensem que les elits i el poder són més racionals que la societat i no és així. Només hem de mirar com actua Trump.’
En l’entrevista parlem de la retirada dels EUA del pacte nuclear i de l’enfrontament entre Israel i l’Iran, però també del paper de Rússia, la guerra de Síria, els kurds, el Líban i l’Aràbia Saudita, qui sembla que ha descobert que comparteix interessos amb Binyamín Netanyahu.
—Com hem d’interpretar la retirada dels EUA del pacte nuclear? Trump vol desballestar el llegat d’Obama?
—Trump mateix ha donat pistes d’aquesta actitud de voler anar en contra de manera sistemàtica de tot allò que faci olor d’Obama. Ha passat amb la reforma sanitària, els acords de París… No són rumors o especulacions. A propòsit del Pròxim Orient recordo que Trump, quan encara no era president, va criticar amb duresa a Twitter l’estratègia americana a Síria. Eren missatges de no-intervenció. Crec que responien a l’obsessió amb Obama i no pas amb la seva capacitat d’anàlisi del context a sirià. Porta la contrària per sistema. Però no sé fins a quin punt això ha influenciat la decisió sobre el pacte nuclear. El que és clar és que l’assessor de Trump al Pròxim Orient és el seu gendre, Jared Kushner, un jueu ortodox amb un fort vincle amb Israel.
—Què guanyen els EUA i Israel amb un nou aïllament internacional de l’Iran?
—Aquesta és la pregunta del milió. Se la fa tothom perquè no és gens clar quina és la intenció de boicotar el pacte nuclear. No sabem si realment tenen un pla i van cap a alguna banda o actuen amb la pauta que l’Iran, per definició, és l’enemic i que han de perjudicar-lo. L’Iran, per pes demogràfic, història i recursos és una potència i sembla que els EUA cerquen de qualsevol manera que no assumeixi aquest paper. Volen perpetuar aquesta posició de feblesa que el fa susceptible de patir noves sancions i evitar així un tracte de tu a tu. De totes maneres, malgrat l’obsessió que dels Estats Units i Israel amb l’Iran, crec que saben que aquesta situació a llarg termini és insostenible. No poden evitar que esdevingui una potència.
—Aquesta obsessió, com a contrapartida, pot alimentar els sectors més durs del règim iranià i convertir l’estat en un actor més agressiu al Llevant?
—El fet de desitjar de ser tractat amb respecte per Occident és quelcom que qualsevol iranià comparteix. La situació actual és un greuge a l’orgull nacional i supera tot allò que representa el règim. Per exemple, no poden acceptar que no tinguin dret de fer bombes atòmiques, tal com han fet diversos països europeus, només per qui són. El tracte que reben és clarament d’injustícia. Que els Estats Units perjudiquin l’Iran en el seu conjunt no sé fins a quin punt pot donar ales als sectors més conservadors i durs del sistema. Ara bé, la societat iraniana ho percep com un atac al conjunt del país.
—L’actuació del govern israelià aquests darrers dies sembla especialment oportunista. Creieu que Binyamín Netanyahu vol aprofitar l’escalada per emmudir mediàticament les investigacions de corrupció que l’afecten?
—Em sap greu, però, d’Israel, no te’n puc dir res. És un país que per voluntat pròpia no segueixo. No és que no te’n vulgui dir res, simplement no en sóc un expert, i crec que és una pregunta per a una persona avesada a la política interior israeliana.
—Doncs reformulo la pregunta, com s’explica aquesta estranya coincidència entre les polítiques exteriors d’Israel i Aràbia Saudita, dos estats que no mantenen relacions diplomàtiques.
—Per la part israeliana, encara que no comparteixi què fan, crec que és bastant fàcil d’entendre. Sobretot, volen garantir la supervivència del país i del seu poble. I, per tant, això passa per davant de qualsevol consideració. Si en algun moment consideren que els és profitós aliar-se amb un país, ho faran, si més endavant creuen que ja no els és útil, doncs se’n desentendran. Això que fan ells és mirar pels seus interessos.
—Pragmatisme pur.
—És clar. Això, se suposa que hauria de fer tothom, però hi ha maneres de fer les coses. Un pot defensar els seus interessos amb delicadesa o de manera agressiva i violenta.
—I l’Aràbia Saudita?
—No és tan clar que el país tingui grans interessos d’anar amb d’Israel. La prova que l’Aràbia Saudita és un país més complicat és que la monarquia va per una banda i la societat per una altra. Però la posició vers l’Iran s’explica per l’odi mutu de tots dos. Són les dues grans potències regionals que es disputen l’hegemonia dins del món musulmà. El bressol de l’islam contra la gran Pèrsia. El govern saudita pot fer moviments geoestratègics i tàctics en la política exterior, com ara fer una lleugera obertura i que el príncep hereu faci entrevistes i reconegui el dret d’Israel d’existir, però això implica girar l’esquena al poble palestí i trair l’aliança solidària dels àrabs, especialment dels musulmans, amb els palestins. Fins ara tot ha estat gestualitat, entre Israel i l’Aràbia Saudita. Ambdós governs es tiren floretes poc concretament, però si això es materialitza en una reunió, un acord o una coalició haurem de veure com hi reacciona la societat saudita. Perquè l’acció governamental és una contradicció amb allò que passa internament al país. Certament s’obren cinemes i les dones poden conduir, aquestes coses ens criden molt l’atenció als occidentals, però en el fons les coses no han canviat tant. A les escoles, les televisions i les mesquites es continua escampant l’odi cap als jueus i es fonamenta l’enfrontament contra l’Europa cristiana.
—Israel vol afeblir la influència iraniana a Síria o provocar Teheran per justificar la sortida dels EUA del pacte nuclear?
—Les fonts que tenen poca simpatia per Israel asseguren que és una provocació. De fet, gent pròxima al règim de Síria, afirma que Israel vol involucrar Teheran en una escalada i que ha estat al-Assad qui ha disparat els míssils. Sincerament, crec que només l’estat major d’Israel sap perquè el país actua d’aquesta manera. Això que ha passat aquests dies és molt greu i ara poden passar diverses coses. Pot ser que ataquin posicions iranianes per afeblir la capacitat de defensa del règim i, així, allargar l’agonia de la guerra. O, d’altra banda, amb la voluntat de provocar, anar més lluny. Què vol dir ‘més lluny’? Podria ser una guerra, un conflicte obert, però no ho sé. Has de pensar que Síria no està isolada i que el Líban també ho pateix. Fa pocs dies, el govern israelià va assegurar que Hezbollah [milícia xiïta amb el suport de l’Iran] és com el Líban i, per tant, que si rebien un atac dels milicians es podia interpretar com si el país els declarés la guerra. Israel, a més de llençar bombes, també deixa caure missatges amenaçadors sobre els països veïns. Sembla com si estiguessin preparant l’escenari per a la fase següent. Quina? No ho sabem. Pot ser només una escalada verbal o un enduriment de la situació.
—Heu parlat d’allargar l’agonia de la guerra siriana. Què hi guanya Israel, amb això?
—Això només ho saben ells [riu].
—No és millor una Síria en pau, encara que enemistada amb Israel, que no pas una guerra que és un camp adobat per a tota mena d’extremismes?
—El sentit comú et fa pensar coses com les que dius, però no sabem en quines lògiques es mouen les altes esferes israelianes. Vejam, també és cert que la guerra siriana en teoria no afecta la seguretat interna d’Israel. Que les milícies i el règim es matin entre ells en principi no és una amenaça. Personalment, crec que l’actuació israeliana i nord-americana vol afeblir indirectament l’enemic iranià. I tot plegat acaba lligant. Amb les amenaces a Hezbollah al Líban, la retirada del pacte i els bombardejos a Síria… Les ramificacions del conflicte creixen i arriben fins a la costa de la Mediterrània, com si volguessin desbordar Teheran.
—Sobre els fets de dijous, s’ha destacat molt que és el primer enfrontament directe entre Israel i l’Iran. Fins ara sempre havien utilitzat tercers.
—Arriba un moment… Fins ara havien atacat grups aliats de l’Iran, però ara mateix ataquen soldats iranians que porten armes iranianes. Dit ras, és un atac directe. Aquest atac també es pot interpretar de moltes maneres, però en el fons Israel ha atacat un país veí sobirà. Ha violat la independència de Síria sense permís. Ha atacat forces iranianes, sí, però que són a Síria amb el permís del règim. Per tant, qui ha violat en primera instància la llei internacional és Israel. Després aquestes forces s’hi han tornat…
—Bombardant els Alts del Golan.
—Sí, un territori controlat per Israel per ocupació des del 1967. I no parlem d’un territori polèmic com ara les Granges de Xeeba [en disputa entre el Líban, Israel i Síria], no hi ha discussió possible amb els Alts del Golan. Són un territori ocupat que hauria de formar part de Síria amb tot el dret. És una manera d’explicar-ho.
—N’hi ha cap altra?
—L’altra és dir que és un pim-pam, un intercanvi sense més. Però aquí hi ha una cosa clara, que és que hi ha un actor que se salta les normes internacionals.
—Israel ha intensificat darrerament els atacs a Síria i gairebé hi participa com un actor més.
—No és res de nou, ho ha fet sempre. El 2007, per exemple, va bombardar un reactor nuclear a Síria. Sense manies. Els caces hi van llençar les bombes i van tornar cap a casa. Israel és un país que és molt ben informat. No ho té tot sota control, però sí que sap què passa al seu voltant. A Síria, no hi intervé directament perquè no en té la necessitat. Mitjançant els Estats Units o accions puntuals amb l’aviació en té prou.
—I com és que Rússia ha permès la intervenció israeliana? Li interessa que l’Iran perdi influència sobre el règim?
—Podria ser. Rússia controla completament l’espai aeri sirià i no és la primera vegada que permet l’aviació israeliana d’intervenir en el conflicte. El sentit comú fa pensar que Putin, com a aliat que ha garantit la supervivència del règim, hauria de continuar protegint-lo. Hem de pensar que el suport militar i logístic de Rússia i de l’Iran ha estat crucial per al-Assad. Quan els rebels controlaven Alep, Homs i un bon tros de Damasc, el règim trontollava seriosament. Si Putin ha anat tan lluny, seria normal preservar-ne el suport, però als darrers mesos alguna cosa ha canviat. Israel bombarda i Rússia no s’hi imposa. No sabem què en treu el Kremlin, de tot plegat. Algunes veus diuen que Netanyahu ha promès a Putin de mantenir els seus interessos a Síria, en referència a la base naval de Tartous, indiferentment de què passi amb el règim. Però, personalment, confiar en la paraula d’un primer ministre israelià, si no hi ha res signat, em sembla un risc molt gran mentre ataquen al teu aliat.
—Quina és l’estratègia americana a Síria?
—Els Estats Units, amb les seves accions marcades per la ignorància sobre el Pròxim Orient, però també per la voluntat de voler imposar els seus interessos per sobre de tot, com ara la democràcia, va donar suport a unes milícies en els primers compassos de la guerra que han acabat esdevenint grups d’ideologia similar al-Qaida o l’Estat Islàmic. En aquest moment és quan fa el viratge. Des del 2015 s’alia amb els kurds, que són una oposició molt més presentable per a Occident. Washington participa de la creació de les Forces Democràtiques Sirianes, en les quals participen més comunitats religioses i culturals, però que bàsicament són guerrillers kurds vestits diferent i amb una bandera que justifica que ocupin zones àrabs fora dels límits del Kurdistan. Els americans els utilitzen per lluitar contra l’Estat Islàmic, però també per alliberar territori que després en teoria no podrà recuperar Damasc. I això entronca amb la voluntat d’afeblir l’Iran.
—Com?
—El Kurdistan és on es concentren bona part dels recursos hídrics, agrícoles i energètics del país. Si Damasc no els pot fer servir, no podrà reconstruir el país sense ajut extern. Ara bé, l’Iran no està capacitat per ajudar a reconstruir el país en solitari.
—I creieu que hi ha pla per l’endemà, una volta s’hagi acabat la guerra?
—No sabem quin pla tenen els qui prenen les decisions a Washington, però tard o d’hora el règim recuperarà tota la regió central i occidental del país. Què passarà l’endemà? No ho sabem. Però tindrem un mapa amb tres taques: Turquia, que controla una part petita al nord-oest; els kurds, que controlen un terç del país; i el règim.
—Doneu per fet que Estat Islàmic i la resta de rebels desapareixeran.
—No sabem quan, però el règim acabarà recuperant totes les bosses de resistència. Això que no sabem és què passarà l’endemà. Els americans persistiran en la voluntat d’enderrocar el règim? Potser els kurds hi posen seny i volen arribar a alguna mena d’acord amb Damasc.
—En un conflicte obert entre l’Iran i Israel, què hi pintarien els kurds?
—En un conflicte d’aquesta mena, els kurds no hi intervenen. En certa manera passaria comen els primers anys de la guerra, quan els kurds es van isolar, tot i que tenien una mena de pacte de no-agressió amb el règim. Però realment, van deixar que els àrabs es barallessin entre ells, mentre es preocupaven de construir la seva autonomia al nord del país.
—Dins l’estratègia impulsada pels EUA, creieu que seria possible que els kurds continuessin recuperant territori cap al sud?
—Fins a quin punt els kurds voldrien involucrar-se en aquest combat?
—Ho dic perquè històricament Israel també ha estat un aliat dels kurds i li pot interessar, si vol allargar la guerra. Sé que pot sonar rocambolesc…
—No, no. No és rocambolesc tenint en compte com van les coses a Síria. Al nord, hi ha una regió anomenada Idleb que és molt gran i és plena de guerrillers. Amb cert suport de Turquia, es podria mantenir o fins i tot ampliar-se. Això sumat, i ara especulo, a un atac de les forces kurdes… És una amenaça greu per al règim. Tanmateix, no sé si els kurds tenen gens d’interès a fer això. Sobretot tenint en compte que darrerament, malgrat el suport americà, al cantó d’Afrin [nord-oest de Síria de majoria kurda] els van abandonar a mercè de Turquia.
—I com s’explica això?
—Doncs, simplement, als americans no els va interessar defensar Afrin.
—Amb un altre govern a Washington haguera estat diferent?
—Crec que ho haurien intentat solucionar sense arribar al camp de batalla perquè això significa enfrontar-se de manera indirecta a un soci i al segon exèrcit de l’OTAN, perquè eren milícies que comptaven amb el suport d’Ankara. Dit això, Erdogan tenia molt clar que aquell territori s’havia d’ocupar. Passés què passés. Per a ell era una prioritat absoluta travessar la frontera i ocupar Afrin. És allò de les obsessions personals. Jo crec que poc diàleg hi pot haver amb aquesta gent. Els kurds, de fet, al final van demanar suport al règim, però no es van posar d’acord. Volien que l’exèrcit protegís la frontera perquè un atac turc sobre les forces sirianes seria un conflicte d’altíssim nivell. Tanmateix, la proposta de Damasc era entrar Afrin a canvi de desarmar les milícies kurdes i annexionar el territori a les zones sota el control del règim. Els kurds ho van refusar. Ho entenc. Després de tants anys de lluita és difícil rendir-se de cop i volta, però amb perspectiva crec que va ser una errada.
—I, tanmateix, la decisió dels EUA no quadra amb com han actuat a Manbij, on han parat els peus als turcs.
—Sí. Les coses tenen lògica mirades una per una. Però volem fer, i és natural, un trenca-closques i les peces no encaixen. I de vegades, fins i tot, són objectivament contradictòries. Desgraciadament, molta de la gent que pren decisions que afecten Síria no hi viuen. Si ho fessin, les seves actuacions tindrien més coherència, estarien més encaminades cap a un mateix objectiu, com ara aconseguir viure en pau. Però com que són fora, tenen interessos diferents segons els territoris. Si això que passa sobre el terreny no afecta els seus interessos no dubten a contradir-se. De manera que es poden viure dinàmiques absolutament distintes, com ha passat a Afrin i a Manbij. Els kurds s’ho han pres com una traïció perquè ells consideren que hi ha una unitat al Kurdistan, però els americans simplement no tenen els mateixos interessos a Afrin que als territoris kurds orientals.
—Finalment, heu parlat abans del Líban com a part afectada per la tensió entre Israel i l’Iran. Com ho viu?
—El Líban és un país petit amb un equilibri molt precari. Un equilibri social, polític i econòmic molt delicat. Qualsevol canvi, qualsevol ingerència o interferència, ho pot desestabilitzar tot. Fins al punt, per exemple, que feia més de deu anys que no es feien eleccions, precisament per les fragilitats del sistema polític. Les ha guanyades Hezbollah, però el repartiment de poder és més o menys el mateix que abans. La dada més rellevant potser és la baixada del partit de l’ex-primer ministre Saad Hariri. Els sunnites libanesos no veuen amb bons ulls l’impuls que dóna l’Aràbia Saudita a grups de caràcter radical a Síria. I Hariri, que és l’home de la família Saud al país, n’ha pagat les conseqüències. El seu electorat s’ha desmobilitzat.
—De fet, abans de les eleccions, semblava que Riad l’havia fins i tot segrestat.
—Sí, va desaparèixer uns dies i ningú no en sabia res. L’havien cridat a consultes i semblava que l’Aràbia Saudita el volia liquidar… Una escenificació com aquesta, demostrant clarament la voluntat d’interferir en els afers de Beirut, evidentment, ha caigut com gerro d’aigua freda. Per què l’hem de votar, si al final no pren les decisions ell? Però tornant a la pregunta sobre els efectes al Líban… és difícil de dir. Estem parlant d’un país on tothom intervé i que, per situació, tothom hi vol tenir un peu. De totes maneres, a ningú no li interessa que això esclati en un conflicte incontrolat que no se sap cap a on pot anar. El llast de la guerra civil encara s’arrossega. Dit això, tinc la sensació que, a Israel, ja li interessa que la tensió es mantingui perquè la inestabilitat d’alguns països juga a favor seu.
