10.11.2021 - 21:50
Jordi Juanico (1958), és un professor de màster de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) que es va plantar fa pocs dies, quan l’obligaren a fer classes en castellà i li prohibiren de donar materials en català als alumnes. Va respondre als responsables del màster que ho deixava estar i va fer públic el cas a les xarxes. La reacció a aquell piulet va ser viral, cosa que ha motivat una rectificació dels responsables del màster i una reunió amb responsables de la UAB i de la Generalitat. Com que ja no l’obliguen a fer classes en castellà, i les pot fer en català, Juanico ha decidit de continuar fent docència. VilaWeb l’ha entrevistat per telèfon per parlar del seu cas i la reacció posterior.
—Què ha passat, per a la gent que no ha seguit el vostre cas?
—Vaig rebre un correu sobre el màster que impartia que deia que enguany, a causa de la pandèmia, i que la gent no ve presencialment, i fan el màster en línia, havien decidit, en comissió, entre altres coses, que el màster havia de ser en llengua espanyola. I que no s’admetria material en català. Afegien que les pràctiques es podien fer en català o castellà. Aleshores vaig respondre al correu dient que amb aquestes condicions no ho acceptava. I que em donava de baixa. No em van respondre. Em sentia frustrat i dolgut per la manera com es fan les coses. I a la tarda vaig fer una piulada explicant la meva situació. I aquí comença tot.
—Per què?
—Per la resposta de la gent, i dels mitjans, que se’n fan molt ressò. Dissabte em van trucar de la conselleria i em van proposar una reunió per intervenir entre l’UAB i jo. I també vaig rebre un correu de la gent del màster rectificant una mica. Dient que les seves formes no havien estat les correctes, i que si jo volia fer les classes en català que les hi fes. Explicaven, ara, que com que les meves classes seran a final de curs, els estudiants hauran tingut oportunitat de familiaritzar-se amb el català.
—I la reunió, amb qui la vau tenir?
—Dilluns vaig arribar a la conselleria i vaig fer una reunió amb Màrius Martínez, vice-rector de la UAB i Polítiques Internacionals; Josep Maria Quintillà, director general de Polítiques d’Universitats i jo. I em van dir que aquell correu no me l’havien d’haver enviat de cap manera. Em van explicar la situació de la docència a la UAB, les dificultats que tenen, que les piulades que vaig fer no hi van ajudar, i que ho podia haver fet d’una altra manera. “Has incendiat.” “No en tenia la intenció”, els vaig dir. “Però també està bé que hagi arribat, i s’hagi mogut una mica. No em podia pensar que arribés tan lluny, però també està bé”, els vaig dir. I que no me’n penedia gens.
—Tornareu a fer classe, ara?
—Aquest matí he enviat un correu als del màster. I els he dit que a la conselleria m’havien demanat que reconsiderés la postura, i veient la seva rectificació, no tinc cap problema en tornar a fer docència del màster. Però encara no hi ha cap resposta a aquest darrer correu.
—Alguns diran: victòria!
—Relativa: els del màster em van respondre a mi, i només a mi, dient que consideraven que sí que podia les classes en català. I el material docent en català. Però me l’han fet a mi, el correu. Només a mi. No han fet cap comunicat a tots els docents. La resta de docents no sé què faran. Perquè, a banda de mi, ningú no havia dit res. Per això dic que és relatiu. No és tan clar tot.
—L’assignatura, de què és?
—Ho preservo. No vull perjudicar ningú. Hi participen molts companys meus i no vull perjudicar-los. El màster és d’una entitat privada, i adscrit a la UAB. Es fa sota el paraigua de la UAB.
—Quin és el perfil de l’alumnat?
—Des del confinament es fa en línia. En l’alumnat sempre hi ha hagut barreja, però sobretot amb un alt percentatge de gent de l’Amèrica Llatina. Potser un 60%, 70%. Però aquests dos últims anys, com que s’ha fet en línia, ha augmentat.
—La UAB busca aquest perfil, en comptes de fer màsters pensats per a europeus? Opten pel castellà amb estudiants llatinoamericans?
—No ho sé. Ho desconec.
—Quants anys fa que feu classes?
—Màster, en fa nou.
—Mai cap altre problema?
—Exactament per les mateixes circumstàncies, això mateix, clavat, fa vuit anys o nou ja vaig deixar un màster. Els vaig deixar plantats. En una entitat privada. M’ho feien fer en castellà. Però en aquell moment no vaig dir res, no hi havia la força de Twitter. I ara s’ha repetit i ho he fet públic.
—Amb la direcció, veig, hi ha dos problemes. I amb els alumnes, mai cap problema?
—Doncs no. Amb els alumnes, mai. Si mai no m’entenen, quedem a banda i els explico amb més temps.
—Quins idiomes parleu?
—Català, francès, anglès i castellà. Però anglès i francès els tinc enclaustrats. Sortiria del pas, però per fer un màster hauria de reciclar-me.
—Quina conclusió en traieu, del vostre cas?
—Que jo sol no hauria pogut fer res. Ha estat per la immensa quantitat de gent que se n’ha fet ressò. Jo sóc independentista d’arrel i veig que si tots fem passos així, i ens sumem, això serà un no parar. Però és que ens hem adormit molt, en tot. Per bé o per mal, hi ha hagut una gran pujada d’adrenalina. Hem fet una cosa! S’ha mogut alguna cosa. Però, de fet, només ha estat una piulada. Si mantenim els principis i no abaixem el cap podem arribar on vulguem. Conclusió optimista. No he estat jo, ha estat la gent. Amb accions individuals no sé fins on poden arribar. Jo vaig fer-ho més que res perquè pensava que havia de plegar per dignitat. I del ressò que ha tingut, me n’alegro. Vol dir que si ens hi posem, podem moure coses des de baix.
—Res a afegir?
—Molt agraït a la gent pel suport. M’ha desbordat el suport. I estic atabaladíssim. Petites accions com aquesta, l’una darrere l’altra, podrien fer moure moltes coses. I creure’ns-ho una mica. I que tenim força. Més que jo, la gent, ha fet que es mogui alguna cosa. O si més no ha trontollat.
