Jordi Hereu, el ministre català que no es ficarà en política

Jordi Hereu i Boher (1965), ex-batlle de Barcelona, serà l’únic representant del PSC a l’executiu de Pedro Sánchez, que l’ha nomenat ministre d’Indústria. Però si algú espera que Hereu marqui perfil polític i agenda catalana dins la Moncloa, i que el PSC faci política a través seu, és possible que acabi frustrat. “Jordi Hereu és de perfil polític baix, home centrat bàsicament en els aspectes tècnics de la política, i que no destaca per un interès en la política estricta, sinó sobretot en la gestió”, diuen persones que han treballat amb ell. Una anàlisi que coincideix amb la de periodistes que l’han seguit. Així doncs, en la legislatura més política d’aquests darrers anys, en la legislatura de l’amnistia i negociacions polítiques intenses, Pedro Sánchez ha triat un dels catalans del PSC menys polítics de tots, i dels més tècnics.

Hereu –llicenciat en direcció d’empreses per ESADE– va entrar en la política com a gerent. Va ser batlle de Barcelona del 2006 al 2011, any en què va perdre les eleccions davant Xavier Trias. I aleshores, diuen, se’n va anar al sector privat. Però no és ben bé així. Se n’anà al sector público-privat, com a digne representant de fer negocis al costat de l’estat, o de fer estat al costat dels negocis. Fins ara Jordi Hereu era president d’Hispasat, empresa de satèl·lits que té capital públic (govern d’Espanya) i privat (Abertis). I, de fet, va ser un organisme públic que el va nomenar president d’Hispasat, no pas un de privat. Però també ha estat president d’Idencity, empresa que ajuda les ciutats a vendre’s com si fossin empreses per obtenir una bona posició. Hereu, no ho oblidem, és l’home que va idear la candidatura de Barcelona dels Jocs Olímpics d’Hivern, i la Idencity que ell presideix es defineix a ella mateixa així: ”Com la majoria d’empreses, Idencity va néixer d’una idea: si les empreses utilitzen la teoria i la pràctica de la planificació estratègica per a diferenciar-se i competir […], les ciutats no podrien utilitzar els mateixos instruments per determinar la seva identitat, per ser sostenibles i competitives en un entorn cada vegada més complex i global?”

Casat i pare de dos fills, el senyor Hereu prové de família convergent, segons el diari El Confidencial. I, segons el perfil escrit per Mariona Sòria un llunyà 2006, s’enganxà a la política de mans de Josep Verde Aldea, un dels representants del Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, i acabà enamorant-se de la política durant les reunions clandestines que, els primers anys dels setanta, l’agrupació feia en un poble de l’Alt Empordà, l’Armentera, on passava els estius de jove. Sòria deia que Hereu havia comptat amb un gran suport de Joan Ferran i de José Montilla per a arribar a ser batlle. I, de fet, ara serà ministre d’Indústria, com ja ho va ser Montilla. I com ja ho havia estat Joan Clos. Al Ministeri d’Indústria espanyol és on van a parar els ministres catalans darrerament.

Qualificat d’home de caràcter i formes afables, poc avesat al conflicte, el seu pas per Barcelona, en canvi, sempre serà recordat d’una manera convulsa pels moviments socials, que ell era regidor de Seguretat quan va esclatar el cas Ciutat Morta. I també serà sempre recordat per haver portat a referèndum la reforma de la Diagonal, un referèndum en què els veïns van votar que no, cosa que va certificar un fracàs personal, que alguns veuen com el motiu de la seva derrota contra Trias. En la consulta de la Diagonal, Hereu va votar davant les càmeres, però el sistema no funcionava i van acabar fent veure que votaven igualment, en una escena que es va fer famosa. “Els referèndums els carrega el diable, com sap prou bé Jordi Hereu” és una idea que circula a hores d’ara per Madrid. També cal dir, per acabar, que és l’home que, com a regidor de Mobilitat, va impulsar el sistema de bicicletes públiques, Bicing, a la ciutat.

Hereu, com a ministre d’Indústria, es trobarà, segons periodistes d’economia consultats, un estat que haurà de gestionar els fons europeus, la digitalització de l’economia i la necessària empenta als petits empresaris. “No sé si en sap gaire. Jo crec que no. Poc enèrgic. No el veig amb gaire capacitat per a la feina que li donen ni experiència en aquest àmbit”, ens informa un periodista econòmic consultat. Hereu també haurà de negociar amb els fabricants de cotxes i de bateries, sectors que depenen molt sovint d’ajudes públiques per a tirar endavant i instal·lar-se. Torna a ser el món público-privat que Hereu coneix bé. I no oblidem, tampoc, que no serà tan sols ministre d’Indústria, sinó també de Turisme, i serà interessant de veure cap a quin àmbit es decanta més l’executiu espanyol.