Jordi Graupera: “Ens posem a treballar per a les municipals del 2027”

Jordi Graupera (1981), el nou president d’Alhora, ens rep al campus la Salle de la Universitat Ramon Llull, en què fa de professor. Ens trobem per valorar els mals resultats electorals recents i per què el partit fundat per ell i Clara Ponsatí no va entrar al parlament, i quina autocrítica en fa. Alhora té la mirada a les municipals del 2027, i Graupera explica quins són els objectius d’una formació que tot just comença a caminar.

—Veig que sou elegit president. Per un any. Com és que el càrrec és d’un sol any?
—Per un tecnicisme molt avorrit. Totes les organitzacions que comencen tenen el mateix problema, la llei t’obliga a fer un congrés fundacional el primer any, per omplir els càrrecs que els estatuts preveuen quan el registres. Per tant, en aquesta direcció hi ha una disposició addicional a l’estatut que diu que és una direcció provisional, que té com a missió desplegar els estatuts i, al cap d’un any, amb el mecanisme que els nous estatuts preveuen, triar la direcció definitiva, per dir-ho així.

—D’ací a un any, noves eleccions a Alhora?
—Em sembla bé. És un any per a arrencar el partit i fer una valoració dels resultats.

—Feu una valoració dels resultats i per què, així i tot, fundeu el partit.
—Els resultats són molt dolents. Crec que són els pitjors resultats possibles. El nostre objectiu tampoc no era entrar al parlament. Quan ens vam presentar a les eleccions sabíem que no hi entraríem. La raó per la qual ens vam presentar a les eleccions és que si tu anunciaves que volies crear una organització política nova, que plantés cara a l’enviliment de la vida pública a Catalunya, et llançaven unes eleccions i al cap de sis dies te’n retiraves, això era que el projecte nasqués mort. Si demanaves audàcia a la població, havies de demostrar que eres audaç. Per nosaltres aquestes eleccions eren el principi de l’evidència del procés decadent dels partits que han comandat la política catalana els últims quinze anys. Era el moment de posar uns arguments a l’esfera pública tan visibles com fos possible per a tothom, encara que d’entrada no capturessin gran part de l’electorat. I una tercera raó: tens una idea diferent? Et presentes a les eleccions i la defenses. No és cap drama. Aquests objectius es van complir amb escreix: vam tenir les idees que no tenia ningú, les vam defensar honestament i vam aconseguir que la gent sabés que existíem.

—Vós, personalment, quines expectatives teníeu?
—A partir de l’1% em semblava un bon resultat. El dia abans vam fer una porra interna, i jo vaig dir el número més baix de tota la porra: 25.000. Van ser 14.000.

—Per què no entreu? Pel moment? Per què?
—No existeix el moment bo perquè una organització política nova aparegui a Catalunya amb els principis que nosaltres defensem. Quan ens vam presentar amb Primàries el 2019, tothom em deia que no era un bon moment. Ens deien, teniu raó amb les coses que dieu, exploten la moral de la gent, ens agafen emocionalment, però la gent ho acabarà veient més endavant. No és mai el moment, perquè la política catalana està molt tancada. Hi ha dues possibilitats. O bé la política catalana és com l’americana, en el sentit que si vols fer política institucional, has d’entrar en un dels partits, fer-t’hi un lloc. Mirar d’estirar-lo, o acabar liderant-lo, i aleshores fer política institucional. Això és l’opció 1. Opció 2, dins aquests partits polítics és des d’on no es pot fer política, perquè quan hi entres les dinàmiques sistèmiques fan que acabis incorporat a un projecte que en realitat no és el mateix amb què entres. Sóc partidari d’aquesta segona interpretació. Penso que tothom que ha entrat als partits polítics, sense excepció, ha acabat formant part d’aquest mecanisme d’estabilització. Ens passaria igual si entréssim als partits.

—Quines lliçons heu après de cara al futur perquè no us torni a passar?
—A la gent la preocupa molt això i a mi em preocupa menys. Em presento en totes les eleccions perquè crec que el que defenso és just i necessari per al país, perquè crec que hi ha una injustícia que ningú adreça i que els partits que se suposa que les han d’adreçar no ho fan. I si fos l’últim català que defensa l’autodeterminació i la independència de Catalunya, ho continuaria fent. Amb les Primàries del 2019, crec que l’aprenentatge més important és el que vam fer després. Hi havia vint-i-cinc regidors de Primàries repartits pel país i no vam saber-ho aprofitar. Hi havia gent mobilitzada a Barcelona, que no vam saber retenir. I aquesta vegada crec que ho hem fet molt bé. Hem acabat les eleccions d’una manera molt més fràgil que no pas ara fa cinc anys, i, en canvi, hem sabut articular la gent, posar-nos a treballar immediatament, cuidar-nos els uns als altres.

—Potser hi haurà eleccions catalanes a l’octubre. Alhora s’hi presentarà?
—Aquest congrés ha estat a porta tancada perquè volíem que fos una sessió de treball honesta i no un acte de propaganda. El consens a què hem arribat és que estem preparats per al que vingui i ens hem de preparar per al que sigui. I que aquesta decisió s’ha de prendre, si és que es convoquen eleccions, amb una consulta oberta a la militància que hi hagi en aquell moment. Hem dividit els objectius entre electorals i no electorals. El nostre objectiu electoral primer són les municipals del 2027. I ens posem a treballar en les municipals del 2027. Hem començat a distribuir tasques per començar a treballar en aquest front. Però si hi ha unes eleccions abans, no ens agafaran amb el més calent a l’aigüera, tal com va passar al maig.

—Vós, personalment, creieu que Alhora s’hi hauria de presentar a l’octubre?
—És una decisió que s’ha de prendre en el context, no crec que s’hagi de prendre ara.

—Ideològicament, Graupera deia: “Sóc de dretes i d’esquerres.” I Alhora?
—Som nacionalistes catalans que han entès una cosa, que és que per a fer avançar nacionalment el país, si ets d’esquerres t’has de menjar algunes coses que són tradicionalment de dretes i si ets de dretes t’has de menjar algunes coses que són tradicionalment d’esquerres. Per tant, és gent pragmàtica, ideològicament, i amb sentit de la justícia. Crec que això són dues coses que es donen.

—El fet que en sigueu president, quines atribucions us dóna?
—Tinc el lideratge de l’executiva en el sentit propositiu, i vaig presentar un informe de gestió, perquè ja n’era el president, i unes prioritats estratègiques que van ser aprovades en assemblea, que tenen tres potes. Una és aquesta de començar a treballar per al desplegament territorial. Som un partit antibarcelocentrisme i, per tant, municipal. Dos, hi ha una pota, que és la formació: se’ns acosta gent de gran qualitat en diversos àmbits del coneixement. Posarem aquest coneixement al servei de tothom del voltant del partit. Això també és veritat respecte de la política municipal. I una tercera aposta, que és la comunicació, que és que volem crear avingudes de comunicació directa amb la nostra gent, haurem de generar continguts de manera permanent. Sabem que els mitjans de comunicació no són el nostre camí natural perquè som extraparlamentaris i, per tant, hem d’intentar de crear tant com puguem una audiència pròpia. Aquesta és una de les prioritats estratègiques que l’assemblea m’ha encomanat i que, en conseqüència, dedicaré els mesos vinents a desplegar.

—Els partits tenen sous interns. Alhora en tindrà ?
—La feina professional s’ha de pagar. Les hores de la gent s’han d’alliberar. Crec que això no és el problema de la política. Hem fet una lectura bastant comparada d’estatuts de partits polítics de tot el continent. I, contra tot pronòstic, el més radical no és ni Podem ni la CUP, és el PNB. El PNB és un partit en què la tasca institucional i la tasca del partit estan completament separades i, per tant, les tasques professionals dins el partit són remunerades i dins la institució, també, però no es barregen. No ha interessat a ningú que a l’interior dels partits polítics catalans hi hagi mecanismes per a evitar que hi hagi incentius perversos per la “pagueta”.

—Que vós en sigueu president implica que en sereu el candidat?
—No.

—Voleu tornar a ser candidat?
—Ja ho veurem. L’estratègia que hem aprovat en aquest congrés és començar a treballar per a les municipals i, per tant, si hi ha eleccions anticipades ja en parlarem, però podria ser que no torni a ser candidat a res fins el 2028. El meu objectiu per aquests anys és posar-me a fer que aquest partit existeixi. Ara mateix penso en com m’ho faig per aixecar un partit al marge de les institucions catalanes que només obté recursos donats voluntàriament per la gent que vol que existeixi. Primer ens hem d’implantar. El gran problema de l’independentisme català és el gran problema que també té Alhora, que és de credibilitat. La credibilitat, en política, te la guanyes amb el cos a cos, tocant-te. Doncs anem a buscar un espai als municipis del país per a generar un gruix de credibilitat.

—A l’independentisme, ara, què li cal?
—Clarament, li falta credibilitat, i també té a veure amb el fet que tot el relat del procés s’ha construït sobre la negació de les idees del nacionalisme d’alliberament nacional. Hi ha hagut un procés de negació dels principis bàsics de com s’alliberen les nacions, perquè hi havia vergonya o indefensió apresa pel franquisme o la teoria sobre ampliar la base que en realitat eren pretextos per a no fer les coses que s’havien de fer. Hi ha una manca de pensament dur en aquest sentit. I el pensament dur que hi ha a la política catalana s’arrenglera amb unes altres tesis que són xenòfobes o populistes i que, per tant, converteixen el nacionalisme necessari en una eina xorca de cul-de-sac. Un discurs nacionalment fort, i incardinat amb els valors de fons de la societat catalana de drets humans, d’estat de dret, d’obertura, de comerç, això és Alhora. La tradició catalana és molt rica perquè és una tradició nacionalista, com també pot ser la corsa, la bretona, però molt més desplegada intel·lectualment. Pots llegir des de Salvat-Papasseit fins a Josep Pla, pots llegir des de Valentí Almirall fins a… I sempre hi trobaràs una articulació moderna, autoconscient.

—Voleu afegir res?
—M’agradaria que la gent donés una oportunitat a la complexitat. Aquests anys vinents, els partits del procés entraran en una decadència que serà molt difícil de remuntar. Serà molt difícil que tornin a tenir l’hegemonia que tenien i la temptació serà obrir-se a discursos més simples, més populistes, més demagògics, que vagin més a l’entranya i que donin resposta al malestar que sentim davant un món que sembla que se’ns desfà. I m’agradaria dir a la gent que donés una oportunitat a un pensament que és optimista per naturalesa i que és nacionalment fort i a què no fa por endreçar el món complex d’una manera que doni resultats. I això som nosaltres. Ja sé que demana un esforç, ja ho sé, que demana d’aturar-se un moment i atrevir-se a pensar una estona més. Cada vegada ens diuen que fem ràbia perquè som repel·lents i som pedants i tot plegat. Ja ho entenc, però ja hem provat totes les altres vies i, per tant, obrim-nos a provar de tenir una conversa una mica més complicada.