Jordi Grau com a símptoma: el futbol, l’opi del poble

Ho confesso: m’agrada el futbol, m’agradava practicar-lo en partits de costellada i sempre m’ha agradat veure’l, especialment al camp, un espectacle que pot arribar a ser d’una gran bellesa. Segona confessió: sóc del Barça, des de petit, el meu pare em va inocular un bacil que va arrelar i que interpreto com un cos estrany en mi; acostumat a anar a la contra, deu ser l’únic aspecte en què, inversemblantment, coincideixo amb una majoria de la societat on visc.

Dits i confessats els meus pecats, dels quals no demano redempció, que ser pecador té un cantó gratificant, aclariré que em produeix una repugnància absoluta el culte desmesurat a l’esport i al Barça. Em repugno jo mateix per la part que em toca, és clar. Però em repel·leix encara més que vulguem fer veure que tot és normal.

Pere Quart té un poema, ‘Cançó de carrer’, que ens han volgut fer creure que parla d’una altra època. De fet, si avui es publiqués, el nostre poeta seria directament acusat de terrorisme, perquè el poema conté un versos que diuen: ‘Potser només viuen de veres/ els qui moren matant/ al carrer o a la guerra.’ Pere Quart arribava a aquesta conclusió després de descriure la buidor que li produïa la vida del pare, o d’un pare, ‘treball embrutidor’, ‘la televisió que ofega la paraula’, ‘banys en un mar brut quan vénen les vacances’ i el ‘futbol cada diumenge’. Joan Oliver no feia més que descriure l’alienació de tota una societat per mitjà de l’antic mètode del ‘panem et circenses’, el futbol com a entreteniment que oculta els problemes reals.

Aquell poema no és que hagi perdut actualitat, ben al contrari, el panorama que descriu ha empitjorat: entre més coses perquè el futbol ja no es limita al diumenge, sinó que els múltiples canals de televisió ofereixen –i ens ofeguen amb– esport, sobretot futbol, cada dia, a tota hora, ininterrompudament. Recordeu que la televisió nacional té un canal dedicat exclusivament a l’esport. No sabem quants espectadors tenen aquelles emissions televisives, però la faramalla va creixent, futbol i publicitat, publicitat i futbol, i nosaltres, almenys els pecadors, permetent que se’ns beguin l’enteniment.

I aquí no hi ha excepcions. El Barça participa de ple en l’entabanada. Deia José Maria Nunes que no hi ha mostra d’alienació més gran que cent mil persones cridant a l’uníson ‘gooooool’. També quan aquest gol l’ha fet el Barça després d’una jugada meravellosa de Messi. Perquè Messi al capdamunt i el jugador més mal pagat del futbol professional al capdavall formen part de la faramalla, del joc pervers. Donem per bo que hi hagi uns sous estratosfèrics per a uns individus sense estudis, només perquè ens entretinguin; claudiquem davant dels dirigents dels nostres equips (dos ex-presidents del Barça a la presó, José Luis Núñez i Sandro Rosell), més encara, els fem nostres encara que les seves maneres i la seva posició social siguin un insult per a la majoria; permetem que aquests personatges justifiquin i defensin actituds asocials i insolidàries dels jugadors de l’equip –deveu recordar aquella campanya roïna de la directiva que deia que tots érem Messi, quina vergonya!…

La perversió és evident: es tracta de discutir per les banalitats futbolístiques i oblidar la crua realitat; disfressar, per exemple, un debat polític gruixut, com el de la independència de Catalunya, tot reduint-lo a la cridòria del futbol o a alguns dels seus personatges, els d’un cantó ataquen Guardiola perquè té idees pròpies i els de l’altre es riuen de la incultura de Sergio Ramos com si els ‘seus’ jugadors fossin tots doctors honoris causa. La cosa consisteix a vociferar contra l’equip contrari, de trobar-hi tots els mals possibles, però enaltir el teu equip sense criteri de correcció.

I, finalment, arriben els vehiculadors de tot el frau social, de tot l’engany: els mitjans de comunicació. Aquells que en comptes de retransmetre un partit el diumenge a la tarda, com denunciava Pere Quart, ens bombardegen tota la setmana amb notícies vàcues sobre l’esport. Ells ens injecten l’estupefaent, la droga. Pobre Jordi Grau! Hauria pogut posar d’exemple qualsevol altre periodista esportiu, però ell recull en l’àmbit català aquest posat de fals intel·lectual quan parla de futbol. No pot ser gratuït que li caiguin tantes reprimendes, des dels mocs de Guardiola i Luis Enrique fins a tant públic que no suporta els seus comentaris. Ell i tots els seus companys haurien de saber que les seves reflexions sobre les botes de Neymar, els pentinats de Messi, el rendiment d’André Gomes o el fitxatge d’una nova estrella de l’esport no són més que una gran merderada, encara que hi posi aquest rostre eixut, com si recités un poema de Mallarmé.