Gimferrer, el col·leccionista que va donar Picasso, Miró i Rembrandt en canvi de res

Jordi Gimferrer és, possiblement, l’única persona del món que té un Tàpies a terra: “És que no m’hi cap, ja tinc les parets plenes. Aquest es diu Nocturn matinal, que sembla una contradicció. Però en època franquista, quan et llevaves ja era tot fosc.” N’assenyala els detalls amb el bastó que fa servir per caminar, com si fes una classe magistral. És una de les 131 obres que posseeix i té guardades en el seu pis de Banyoles. Constitueixen un patrimoni inigualable que conté obres de Picasso, Dalí, Miró, Rembrandt, Casas, Saura, Chillida i molts més. Ho acaba de donar en vida a la seva ciutat, Banyoles, amb la sola condició que s’exhibeixi al públic.

El lliurament es va signar a principi d’any en un acte organitzat per l’Ajuntament de Banyoles, que es compromet a exposar tota la col·lecció abans de tres anys a l’espai municipal Can Tarradas. No era pas la intenció inicial de Jordi Gimferrer, que havia decidit de donar-ho a un museu que s’estima més no esmentar. El rumor es va escampar i va ser aleshores que el batlle de Banyoles, Miquel Noguer, el va visitar: “Em va dir que estarien disposats a ajudar-nos i que podríem posar les obres en un lloc digne. I això em va tocar el cor, perquè jo sóc d’aquí.” Dos anys després hi ha hagut un acord.

La família Gimferrer era la propietària de les Saques, una fàbrica tèxtil molt popular a la comarca que, tal com indica el seu nom, fabricava saques. “Aquesta donació vull que sigui un record d’homenatge a més de mil persones que van passar per les Saques durant un segle”, diu amb un to emocionat.

Quan li demanem pel valor de la col·lecció, mira cap a una paret i arronsa les espatlles: “Quant val tot això? Potser milions, però tant me fot.” Diu que no li ha interessat mai de fer negoci amb l’art. I ho demostra ara, fent aquesta donació. Va començar a comprar obres quan estudiava química a Barcelona. El seu amic i escriptor Joan Perucho va ser qui el va introduir dins els cercles d’artistes, galeristes i marxants que li canviaren la vida. “Hi havia una colla d’artistes emergents que feien coses noves, diferents, que em van interessar des de bon començament. Vaig comprar molta obra en aquella època, quan hi havia art de molta qualitat i barat. Després tot plegat ha anat pujant d’una manera espectacular. Per mi ara seria impossible comprar això que tinc. Ni pensar-ho!”

Va establir amistat amb el col·lectiu Dau al Set, format per un grup heterogeni d’artistes, com ara Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Ponç i Joan-Josep Tharrats: “Aquests han estat els meus autèntics mestres. Perquè eren gent del país, catalanistes, separatistes, i era el món on em movia bé.” S’entusiasma quan parla de Tàpies. De quadres seus, n’hi ha uns quants per les parets de la casa. S’atura davant una pintura matèrica del 1965: “Conceptualment, aquesta és la millor peça que tinc a casa. És que és un quadre molt existencialista, de la persona que cerca i no troba, un món molt críptic que lliga amb el món egipci i amb el romànic. Jo hi veig totes les cabòries que vulguis. És que l’art ha d’emocionar; si no, plega.”

Gràcies a la seva feina com a industrial tèxtil, Gimferrer va treballar vint-i-cinc anys a París, quan era, sens dubte, la capital mundial de l’art i la cultura. Va ser durant aquella època que conegué Joan Miró al Folies Bèrgere. S’alça per ensenyar dos quadres que li va comprar el 1968 i que té penjats sobre el televisor.

—”Mira aquest arabesc de la dreta, és una meravella. És fet amb carbonet sense aixecar-lo del paper, d’un sol traç. Comença allà i fa tot el recorregut d’una sola passada. Ell aleshores s’adona que ha fet una cosa que li agrada, que s’aguanta a l’espai, que té equilibri, i hi dóna consistència amb aquest negre i aquests colors. Per mi aquesta és una obra que només pot fer un geni.”

Gimferrer ha escrit molts llibres com a crític d’art i els seus coneixements es noten quan descriu els quadres. Es passeja per l’estança comentant les obres, recordant dates i noms amb frescor. S’atura davant El retrat imaginari de Rembrandt pintat pel seu amic Antonio Saura. El va comprar a un marxant suís als anys setanta. El galerista va trucar immediatament a Saura, que, estranyadíssim, va voler venir de seguida per conèixer aquell català que li havia comprat un quadre. “En Saura aleshores venia a Europa, però aquí no. A partir d’aleshores va ser una amistat per a tota la vida, fins que es va morir”, recorda Gimferrer. Al costat hi ha col·locat un autoretrat de Rembrandt fet amb carbonet que va comprar fa quatre anys a Londres. Diu que ho va fer pel seu amic, que era un admirador del pintor holandès. “Ho vaig fer per en Saura, perquè estigués ben acompanyat.”

Passa davant d’un Barceló, un Guinovart, un Casas, un Ràfols-Casamada, una escultura de Chillida i assenyala un Modest Urgell. És gran i atrapa la mirada pels colors pastel que té. El 1962 Dalí el va visitar a casa seva i es va enamorar d’aquesta obra. La hi va voler canviar per una pintura mural que li va dir que li faria expressament. Gimferrer no se’n va refiar i va declinar l’oferta: “De promeses d’en Dalí sense complir n’estava ple.” Del pintor empordanès conserva allò que, segons Dalí mateix, és la primera obra surrealista: un dibuix petit que va fer el 1927, molt abans de la seva gran eclosió.

Una de les obres més valorades és un altre dibuix amb carbonet que porta la signatura de Picasso. És el retrat del mestre Morera, compositor de “La Santa Espina”. El va fer a la taverna dels Quatre Gats de Barcelona i el va presentar en la seva primera exposició individual, el febrer del 1900. Gimferrer recorda que el va aconseguir gràcies al galerista Miquel Gaspar: “Em va dir que m’havia de decidir de seguida perquè l’endemà se n’anava a Suïssa. Vaig fer un esforç perquè aleshores tenia una capacitat econòmica limitada. El vaig comprar, que no volia que se n’anés de Catalunya.”

Aquesta és l’obra per la qual ha rebut més ofertes. Als anys setanta una delegació de Corea del Sud va oferir-li’n cinquanta milions de pessetes, que avui equivaldrien a sis milions d’euros: “Em van tremolar les cames. Ara seria una barbaritat. Els vaig dir que moltes gràcies, però que es quedava a Catalunya. I ara és del poble de Banyoles.”

La col·lecció també inclou art antic, com un cap romà de l’any 181 dC, de l’època de l’emperador Marc Aureli, i peces egípcies de tota mena. L’última adquisició és un quadre de l’alacantina Joana Francesc i ja el va comprar pensant en el museu. Confia que l’obertura no s’allargui gaire i que ho pugui veure: “Espero que aquell dia Banyoles sigui una festa.”