22.11.2021 - 21:50
Revisant les cobertes de les col·leccions literàries d’Edicions 62, com la mítica Cua de palla, els discs de la Nova Cançó publicats per Edigsa, les portades de la revista Serra d’Or o els fascicles de l’Enciclopèdia Catalunya, hom té la impressió de modernitat, de normalitat, de país en ple canvi, impulsat per iniciatives que volen tornar a situar la cultura catalana en òrbita després d’anys de prohibicions i mancances. És la imatge dels anys seixanta i setanta a la cultura catalana.
Tots quatre exemples, de fet, tenen el segell del dissenyador Jordi Fornas i Martínez, de qui el primer de setembre proppassat va fer deu anys de la mort. Una exposició que es va poder veure a l’Institut d’Estudis Ilerdencs i un llibre que recull bona part de la seva obra, dels quals s’ha encarregat Pau Llop, han servit per a commemorar l’efemèride i revalorar-ne el llegat.
Nascut a Barcelona el 5 de desembre de 1927 i educat a l‘Institut-Escola Ausiàs March, fundat per la Generalitat l’any 1933, i a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Fornas era fill d’un militar que amb l’esclat de la guerra es va mantenir lleial a la República espanyola i d’una mestressa de casa d’idees anarquistes i revolucionàries. Unes idees que el seu fill heretà. De fet, a partir de la separació dels seus progenitors l’any 1949, la relació entre Fornas i la seva mare fou molt estreta. Instal·lats tots dos a Eivissa, Fornas va trencar amb la seva formació i el passat academicista i va assentar les bases de la futura trajectòria artística. Els anys passats en aquella Eivissa encara rural i aïllada van ser una etapa decisiva a la seva vida, quan pràcticament va néixer com a pintor.
Una nova cultura catalana
De nou a Barcelona, a partir de 1954, Fornas va compatibilitzar la carrera artística amb encàrrecs que li havien de procurar la sostenibilitat econòmica, fins que l’any 1959 entrà com a dissenyador gràfic de l’empresa tèxtil Meyba –especialment coneguda per la seva roba esportiva, que arribaria a vestir el FC Barcelona–, en què va conèixer tècniques i estètiques que aplicà a la seva carrera. De fet, en el tombant dels anys seixanta, neixen tot d’iniciatives que pretenen de normalitzar la cultura catalana sotmesa a un franquisme que ha de deixar aire, mentre s’assenta al poder gràcies al suport internacional i reflota la seva economia gràcies al pla d’estabilització. Es tractava de crear una imatge moderna, atractiva, dinàmica i il·lusionant d’una cultura sotmesa i resistent, que connectés amb els joves amb els nous gusts estètics europeus i nord-americans i amb les possibilitats d’una tímida societat de consum, sense deixar de banda un fort component antifranquista, catalanista i progressista.
El 23 d’abril de 1962, diada de Sant Jordi, es publicà Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster, el primer títol d’Edicions 62, fundada per Max Cahner i Ramon Bastardes. Aquell any mateix s’havia fundat Edigsa per part d’un grup de mecenes i activistes catalanistes, encapçalats per Josep i Ignasi Espar Ticó i Josep Maria Macip, als quals es van unir com a socis Claudi Martí, Ermengol Passola, Francesc Cabana i Enric Cirici, que seria la plataforma de difusió principal de la Nova Cançó. Tant el llibre de Fuster –i les diferents col·leccions editorials, com ara Llibres a l’Abast, el Balancí i la Cua de palla, dirigida per Manuel de Pedrolo–, com els discs d’uns joves Raimon, Joan Manuel Serrat, Josep Maria Espinàs i Núria Feliu, porten el segell de Fornas. A partir del 1964, s’ocupà també de les portades de la revista Serra d’Or, editada en català per l’Abadia de Montserrat, i que va ser la via de difusió preeminent d’un catalanisme progressista il·lustrat i intel·lectual, i s’encarregà del disseny de l’Enciclopèdia Catalana, un ambiciós projectes ideat per Cahner.
“L’estil Fornas”
Els seixanta i els setanta són els anys gloriosos de l’anomenat “estil Fornas”, que ha restat lligat estretament a aquest moment epifànic de la nova cultura catalana. Es tracta d’una barreja d’influències que van del pop britànic a la gràfica francesa, passant pel disseny de l’escola suïssa que Fornas havia conegut gràcies a Sandro Bocola, director artístic de Meyba, amb qui va fundar l’agència Pentágono. En aquests anys, i per motius de feina, Fornas també es relacionà amb els fotògrafs principals de l’època, com ara Oriol Maspons, Leopoldo Pomés, Colita i Toni Catany. De tota manera, ell mateix va ser l’autor de bona part de les imatges de coberta dels llibres de 62, pels quals feia servir objectes i persones del seu entorn més pròxim, i en què introduïa enigmes i referents de l’obra. En l’àmbit editorial, a banda d’Edicions 62, el seu estil es pot veure en les portades de Nova Terra, Curial, Publicacions de l’Abadia de Montserrat o Pòrtic, l’editorial fundada pel seu germà Josep, l’home de Josep Tarradellas a l’interior; a més de revistes com Presència o en campanyes publicitàries, com la recordada “El català, cosa de tots”, encarregada per la Generalitat l’any 1982. De fet, Fornas, que havia deixat casa seva, a Sarrià, per reunions clandestines de l’oposició antifranquista, va col·laborar en la imatge de les publicacions del Departament de Cultura, dirigit pel seu amic Max Cahner.
En el moment àlgid de la seva producció com a dissenyador, un insatisfet Fornas va tornar a la passió inicial de la seva vida: la pintura. Es tractava de recuperar la llibertat que no tenia en el món del disseny, que va anar compaginant amb una nova faceta artística, en la qual de mica en mica s’anà centrant fins a la seva mort l’any 2011, a l’edat de vuitanta-tres anys.
