Jordi Domingo: “Si el Consolat de Mar ha de tenir veritable pes, necessita personalitat jurídica pròpia”

El Consolat de Mar es troba en una crisi institucional, perquè el cònsol major, Jordi Domingo, no ha estat destituït formalment, tal com pertocaria, però, en canvi, el nou president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Josep Santacreu, diu que n’ha assumit les funcions. En parlem amb Jordi Domingo, que durant aquests anys ha estat al capdavant del Consolat i ha fet una forta sacsejada d’aquesta històrica institució per posar-la en el mapa internacional i projectar-la des de la història cap al futur.

Domingo té molt a dir sobre el futur del Consolat, que considera una de les joies del país. Veu un potencial enorme a aquesta institució i reclama, a partir del coneixement i l’experiència d’aquests anys com a cònsol major, que el Consolat tingui personalitat jurídica diferenciada de la Cambra, cosa que considera imprescindible perquè pugui desenvolupar tot el potencial. També denuncia que l’establishment i alguns càrrecs administratius de la Cambra han fet boicot al Consolat.

—Encara sou cònsol major?
—Sí. No he rebut cap notificació formal dient-me que havia de cessar (tal com, per cert, ha rebut la presidència d’alguna altra institució similar). Vaig demanar que m’ho notifiquessin i no ho han volgut fer. Al Consolat de Mar no es pot dir que per silenci administratiu aquest senyor ha cessat. El president de la Cambra ha de cessar una persona si no li té confiança. Hi té tot el dret i és legítim i natural. El que no pot ser és que no ho faci. És per això que he demanat la mediació al Centre de Mediació de la Generalitat. No pel càrrec, sinó perquè es respecti la institució i es facin les coses ben fetes.

—…

—Encara avui faig actes en nom del Consolat de Mar i com a cònsol major del Consolat de Mar, i ho faig amb molt de gust, perquè crec que la institució ho mereix. La institució no pot quedar en aquest buit de cap de les maneres. Si ell realment assumeix les funcions, ho ha de comunicar a la persona afectada, a qui les tenia, i ja està. És tan senzill com això. Aquest càrrec és gratuït; mai no he reclamat res. L’única cosa que demano és l’honorabilitat d’una institució. I ja està.

—Us preocupa el futur de la institució?
—Em preocupa el tarannà que hi ha. Darrere del senyor Santacreu hi ha més gent que ha demostrat la seva animadversió cap a aquesta sacsejada de la institució que s’ha fet. No agrada que hàgim posat la rampa de llançament en l’àmbit nacional i internacional.

—Què voleu dir?
—Hi ha gent de dins que no ho ha suportat això que hem fet. Hi ha gent que va deixar per escrit que no es podia celebrar la commemoració dels tres quarts de mil·lenni o va advertir que el congrés internacional mai no es faria, que evidentment es va fer, i fins i tot hi va haver gent que va anar a veure patrocinadors perquè retiressin els diners. Hi ha hagut gent que ha volgut obstaculitzar l’avenç de la institució.

—Qui és aquesta gent?
—L’establishment de la institució. La secretària general, la vice-secretària i l’antiga directora general, per exemple. Quan el senyor Joan Canadell em va oferir aquest càrrec, que vull aclarir que no és retribuït, vaig dir que si l’acceptava era per a sacsejar la institució i col·locar-la a la via adequada perquè generacions futures poguessin recuperar el prestigi que tenia a l’edat mitjana. Estic content amb el que hem fet perquè el Consolat de Mar comença a ser conegut a molts nivells. Aquest últim temps han vingut multinacionals, representants de la Unió Europea i d’institucions internacionals de tota mena, per demanar com podíem col·laborar, perquè els ajudéssim, sobretot en tot l’àmbit del trànsit mercantil i en l’àmbit de les tecnologies. Això vol dir que hem fet un salt endavant.

—Un dels aspectes que volíeu potenciar era la mediació i l’arbitratge. Com la valoreu, aquesta tasca? No ha anat tan bé?
—Se’m critica que el Consolat de Mar té xifres irrisòries en l’arbitratge i la mediació. És veritat. Però és que quan vam entrar feia molts anys, del 1956 al 2020, que se n’havien fet poquíssims. Per poder créixer en aquest camp calia fer molta feina prèvia. Desgraciadament, el Consolat de Mar no el coneixia ningú, en aquest país. Ningú no sabia la transcendència que tenia, ni la importància, ni el prestigi que podia tenir. Per tant, perquè algú posés en les mans del Consolat la possibilitat d’una mediació o d’un arbitratge, calia primer saber moltes coses que fins ara eren absolutament amagades sota una gran catifa. Hem aixecat aquesta catifa. El potencial del Consolat de Mar és immens, tenim set-cents cinquanta anys d’història.

—Però cal actualitzar-lo?
—Aquest és el repte. Estem molt ben situats per fer-ho. No hem parat de treballar en aquesta direcció durant aquests anys. El món reconeix que Jaume I va inventar els arbitratges, les mediacions i tot allò que se’n diu sistemes alternatius de resolució de conflictes. De la mateixa manera que també ens vam inventar el dret marítim internacional. Llavors et vénen a veure i a trucar a la porta perquè es troben, per exemple, que en el món del trànsit mercantil internacional es necessita allò que en diuen un trusted third party, algú que doni confiança als tercers. I això és molt difícil de trobar perquè tothom té interessos encreuats. Tothom té conflictes d’interessos. Per tant, això, si no ho fa una institució internacional d’un alt nivell de neutralitat com podria ser les Nacions Unides, que no hi està interessada, és difícil de trobar qui pot fer-ho. Busquen i de sobte descobreixen que hi ha una institució que encara és viva, que té set-cents cinquanta anys, que es va inventar tot això i que probablement és un referent imprescindible. Ens vénen a buscar per intentar implicar-nos en això. Perquè agafem aquest rol, i això té un valor extraordinari per al país, per a Catalunya, per a Barcelona i per la institució. I això exigeix neutralitat i que no siguis d’algú. És en aquest sentit que si ets el Consolat de Mar de la Cambra de Comerç de Barcelona es perd la capacitat de fer de mitjancer en l’àmbit internacional perquè hi ha cambres de comerç més importants que la de Barcelona. Nova York, Londres, París, per exemple. I cap no té la possibilitat d’oferir la neutralitat demanada. Només Barcelona i Catalunya tenen una institució que no té parangó al món, que és el Consolat de Mar, que ho pot fer.

—Dieu, doncs, que el Consolat de Mar hauria de tenir personalitat jurídica pròpia?
—El Consolat de Mar hauria de tenir personalitat jurídica sens dubte. Des de l’abril del 2020 que dic que hauria de ser així.

—Per què?
—Me’n vaig adonar de seguida. Quan parlaves amb Nova York, amb Hèlsinki, amb Londres o amb París, era evident que la percepció era que nosaltres érem una institució que venia de molt lluny i que com a tal la respectaven, però si deia que pertanyíem a una institució que tenia cent anys, és evident que l’escenari canvia. El Consolat del Mar és una joia que el país ha d’aprofitar. Mani qui mani. I, per tant, jo ja vaig suggerir a la Cambra de Comerç fa temps que fes aquest pas de dotar la institució de personalitat jurídica pròpia. El país ha d’assumir que aquesta institució té un valor incalculable i l’ha de fer valer al món. I és una gran oportunitat que no tenen altres països. A mi han vingut a dir-me això moltes personalitats europees. Aquesta ha estat la meva obsessió durant tot aquest temps.

—S’ha fet també el documentari La ciutat del mar.
—Sí, hem fet moltes activitats, la més important a la commemoració del 750è aniversari i tot el que ha comportat. També més seixanta conferències en l’àmbit del país.

—Que tingui personalitat jurídica què voldria dir? Que depengués de la Generalitat o del parlament?
—Per què no? O de l’ajuntament, o d’un consorci público-privat. Estic convençut que ha de tenir personalitat jurídica pròpia, ho repeteixo, però és que sense això no es pot avançar. Al començament de la seva història és evident que era l’estament mercantil el que manava i nomenava els cònsols. Si la memòria no em falla, molt aviat el cònsol major ja passa a ser nomenat pel Consell de Cent. El problema és que el Consolat no pot dependre de la Cambra, que no s’ha acabat mai de creure el que representa aquesta institució per a la ciutat i per al país, per a l’empresariat i també per a tota la societat. És d’agrair que la recuperessin l’any 1956, però també és cert que des d’aquesta data fins al 2020 la van mantenir en encefalograma pla. Va ser la Llotja de Cereals qui va prendre la iniciativa de demanar a la Cambra que la protegís sota el seu paraigua. Quan jo parlava del Consolat de Mar alguns em miraven de manera estranya, perquè era natural. Era una història que se’ns havia amagat socialment parlant.

—Es va tard?
—Ara ja hi ha plataformes internacionals que resolen milions de casos per la via de la intel·ligència artificial. N’he parlat amb Austràlia i amb els Estats Units i m’ho han explicat. Per tant, s’ha d’agafar aquest tren. I com més aviat millor si vols tornar a liderar el món de l’arbitratge i la mediació.

—Aquesta situació confusa respecte del Consolat també coincideix en el moment en què la Cambra ha tancat el Centre de Blockchain de Catalunya (CBCat)
—Són dues coses que anaven molt de bracet, perquè són dues mostres clares què el futur passa per aquí. Aquest tancament ha estat molt decebedor perquè vol dir no entendre res. Ara no valen capelletes, no valen enveges i no valen mesquineses. Tots hauríem de remar a favor. Tothom.

—Com s’hauria de finançar el Consolat amb personalitat jurídica pròpia?
—Aquesta és el gran repte. Els projectes que avui s’han posat damunt la taula i les perspectives que té el Consolat requereixen molts recursos perquè són d’una envergadura extraordinària. I, per tant, s’hi ha de fer intervenir la institució pública i privada. Les dues últimes conselleres d’Exteriors, tant Victòria Alsina com Meritxell Serret, m’han dit textualment que era la millor marca que tenia Catalunya per a exportar al món. Això és el que s’ha d’entendre. Les institucions també ho han d’entendre. L’àmbit públic i el privat han de remar cap a aquesta direcció. Però ens ho hem de creure. Quan vaig als pobles a explicar-ho, comprovo que s’ho creu més la gent que no l’establishment de la Cambra.

—I el món polític què hi diu?
—Hi ha gent dins el món de la política que m’ha demostrat que creu que no es pot perdre aquesta gran oportunitat. Espero que es pugui fer alguna cosa i que el futur ens porti solucions bones, perquè si no perdrem un tren que té tots els atributs per a ser una locomotora que arrossegui. I això és perdre. I tampoc no podem entrar en la gelosia entre institucions, que entenc que de vegades n’hi ha hagut. No té gens de sentit que la cambra tingui por que el consolat sigui més important. No n’hauria de tenir gens.

—Teniu por que la Cambra vulgui tornar a adormir el Consolat?
—Sí, perquè els funcionaris interns han demostrat anar molt en contra de la sacsejada que hem fet. A mi el senyor Canadell em va dir que podria disposar de tot el personal i el primer dia que vaig demanar ajuda per a fer Excel em va respondre que si el feia hauria de prendre ansiolítics. Això demostra l’enorme resistència i incapacitat de donar a pes a aquesta institució que hi ha dins la Cambra. Per això, hi insisteixo, hem de donar personalitat jurídica al Consolat. Hi ha moltes fórmules. Fins i tot la Cambra pot mantenir el seu caràcter de soci dominant.

—Aquesta junta de la Cambra pot portar a una regressió?
—Si ho mirem des d’aquesta perspectiva, no hi ha cap mena de dubte. Ara, a mi em consta que dins aquesta Junta i entre els membres del plenari hi ha persones electes molt valuoses. No en tinc cap mena de dubte. I espero que un dia o altre facin sentir la seva veu perquè s’entengui que el país cal prendre-se’l seriosament.