Jordi Domingo: “No podem quedar-nos de braços plegats dos anys més esperant a veure què passa”  

Aquesta setmana, Jordi Domingo ha guanyat les eleccions a la presidència del Consell de la República, amb el 65% dels vots. Ha obtingut uns resultats molt clars, en comparació amb la resta de candidats, després d’una campanya molt convulsa. No serà fins la setmana que ve que Jordi Domingo serà proclamat oficialment en el càrrec. Però aprofitem que ens atén un moment al seu despatx d’advocats per mirar d’entendre quins seran els seus primers objectius com a nou president del Consell. Reconeix que li preocupa saber la situació econòmica i organitzativa que es trobarà en la institució. Per això explica que la primera cosa que vol fer és un radiografia de la realitat del Consell, per tal de disseccionar la tragèdia. Encara que confia que aquesta qüestió, una volta analitzada, s’hauria de poder resoldre fàcilment en poc mesos.

De moment, Domingo no vol dir cap nom de les persones que formaran el nou govern, més enllà de Jordi Castellà, amb qui va arribar a un pacte en l’últim minut de la campanya per a unir-se en la seva candidatura. Diu que vol que persones amb un gran talent i amb reconeixement internacional formin part del seu govern, que haurà de tenir un gran paper en la feina d’internacionalització de la república catalana.

—El 65% dels votants us ha donat suport. Us ho esperàveu?
—No, gens ni mica. És una gran responsabilitat, i alhora un incentiu. Pensava que si votaven mil persones, per dir alguna cosa, no hi teníem res a fer. Era una qüestió que es resoldria entre Toni Comín i Montserrat Duran, i nosaltres no hi érem convidats. A mesura que s’incrementava la participació, creia que començàvem a tenir possibilitats. Però la quantitat ingent de vots, aquest gairebé 66% de votants a favor, era una xifra que no hauria pronosticat mai de la vida.

—Així, doncs, com valoreu aquest resultat?
—Hi ha un punt d’inflexió important, que espero saber correspondre. Vol dir que, malgrat el dany reputacional que hi havia hagut en el Consell i el desencís de la gent, ja no tan sols en el Consell, sinó en els partits polítics, l’acció política del país, que arrossegàvem de fa molt de temps, no han abandonat en absolut la seva idea de la nació independent, i de sobte vota i vota molta gent.

—Hi ha qui diu la contrària.
—Un 9% o un 10% és poca cosa en termes generals. Però si ens fixem, per exemple, en Òmnium, en les eleccions de l’última junta directiva van votar 7.000 persones i escaig. El full de ruta de l’ANC, el van votar dues mil persones i escaig. Nosaltres, pràcticament, ens vam quedar a uns quatre-cents vots de les últimes eleccions per la presidència del Consell de la República. Per tant, la votació de la gent que es vol implicar ha estat massiva. Quan parlo del punt d’inflexió, crec que la votació és un toc d’atenció. Ens diuen: “Prou, som-hi, fem foc nou, intentem tirar endavant, evidentment us estarem vigilant, estarem amatents a vosaltres, us hem donat una responsabilitat important”. Jo, de fet, a la campanya he demanat als votants que no oblidin mai de posar-me l’alè al clatell.

—Tot just després de saber els resultats, la candidatura de Duran va fer un comunicat en què us assenyalava. Deia que la vostra campanya havia estat plena d’irregularitats i abusos. I Comín també va fer un comunicat en què demana una auditoria de les eleccions. Torna a haver-hi sospites sobre la taula.
—És una llàstima. Si algú diu que hi ha irregularitats i abusos, que els posin en evidència, que els diguin.

—Val a dir que a VilaWeb hem demanat a Duran que ens digués quines irregularitats hi havia hagut, i no hem obtingut resposta.
—Amb això n’hi hauria d’haver prou per a dir “tallem-ho”, no? Home, fem molt de mal a la institució. En l’entrevista que vam fer fa unes setmanes, et vaig dir que de vegades el país no ens estimem prou les institucions. I és veritat. Això és una demostració. És lamentable. Em sap greu per la institució, no per mi. Jo tinc una edat, i tinc una acumulació de coses en la vida que fan que això em preocupi poc. Tinc la consciència molt tranquil·la, sé que no he fet cap mena d’irregularitat. En tot cas, espero que els qui diuen que hi ha hagut irregularitats i abusos els expliquin i els posin en evidència, perquè, si més no, ens donen possibilitats de defensa. Dir que hi ha hagut irregularitats i abusos i no dir quins, no dóna ni aquesta possibilitat, més enllà de la negativa absoluta, que la faig. No hi ha hagut cap irregularitat ni cap abús. Ni un.

—Vós vau formar part de la sindicatura del Consell en eleccions anteriors. Per tant, ho coneixeu bé. Creieu que van fer bé la seva feina, ara que també són qüestionats?
—Van fer una feina impecable. Com bé heu recordat, jo vaig ser el primer president de la sindicatura electoral. Atès que s’havia de fer tot el procés d’aprovació de reglaments i després de l’Assemblea de Representants, i estrenàvem el vot digital, vaig voler estar molt segur que no em venien bou per bèstia grossa. Vaig voler que els tècnics m’expliquessin què era el blockchain, com funcionava i quines garanties tenia que no es podia fer res que no quedés reflectit degudament i, per tant, que si es feia res irregular, quedés perfectament reflectit. I m’ho van mostrar fil per randa. Tothom va quedar molt convençut que era un sistema inviolable des del punt de vista tecnològic. Des de llavors, el Consell ha utilitzat aquell sistema. Si no hi va haver dubtes en la resta d’eleccions, no entenc que ara sí que n’hi hagi. A més, em consta que s’ha fet una auditoria de tot el procés. Així m’ho va comunicar la junta electoral, arran, precisament, d’una pregunta de Toni Comín. Per tant, no tinc cap dubte que tot s’ha fet correctament.

—Malgrat tot, continueu oferint la mà a la resta de candidats?
—Absolutament. El dia que vam saber els resultats, vaig escriure un WhatsApp tant a Montserrat Duran com a Toni Comín, oferint-los la mà. Els vaig proposar una reunió immediata, quan ells volguessin. Duran em va respondre de seguida, amb tota la cortesia, dient-me que en parlaria amb el seu grup, perquè la seva era una candidatura col·lectiva. Li vaig agrair profundament la resposta. De Toni Comín, no en tinc una resposta tan agradable, però mantinc la mà oberta i espero que tard o d’hora reconsideri aquesta situació.

—Per tant, entenc que no els heu ofert de formar part del govern.
—La vida fa moltes voltes, però en aquests moments diria que no és lògic; sobretot, amb uns resultats electorals tan clars. Ara, tinc la mà oberta a l’hora de sumar alguna de les seves iniciatives.

—Teniu els noms que us acompanyaran en aquest govern?
—Hi estem treballant. Sempre he dit que volia gent reconeguda a escala internacional. En aquests moments jo diria que idees sí que en tenim, però formalitzacions concretes, no. Ara mateix, no puc anunciar un govern. Sí que puc dir és que treballem per un sottogovern potent, i també un consell assessor. Això ho tenim més avançat. Però no em vull precipitar a dir res. Farem un esforç, no ara i prou, sinó durant tota la legislatura, perquè el màxim nombre de gent reconeguda a escala internacional tingui la voluntat i la generositat de participar en el govern del Consell de la República.

—Quan ho podrem saber?
—Calculo que serà a final de febrer, començament de març.

—Quin perfil tindrà la gent del Consell?
—En aquests moments, parlo amb gent d’un gran talent. Gent molt preparada en el seu camp, i que alhora tenen un reconeixement internacional. No és el millor moment per al Consell de la República, precisament per aquesta manca de prestigi, som en una situació crítica, en una situació d’economia de guerra… Tot plegat fa que la gent no vingui a trucar a la porta per entrar el govern. Caldrà fer un esforç, però treballarem perquè hi hagi gent molt preparada i disposada a treballar pel país. N’estic convençut.

—Hi haurà gent d’anteriors governs?
—De moment, no, però no ho descarto.

—En l’anterior entrevista, vau dir que era dolent per al Consell que Junts hagués preponderat a la institució. En aquesta campanya, al final qui us ha donat suport ha estat gent de Junts o el seu entorn. Costa, que gent que no sigui de Junts s’impliqui en el Consell?
—Sí, costa, però n’hi ha. A mi m’ha vingut a veure gent d’Esquerra Republicana i gent de la CUP. I, fins i tot, una persona del partit socialista. Que s’impliquin després en tasques de govern, encara els costa més. Perquè venim d’una època en què, dissortadament, va entrar en crisi la idea transversal del govern que inicialment s’havia plantejat en el Consell de la República. Va haver-hi una sèrie de grups polítics que van abandonar, i fins i tot institucions que van abandonar el govern, i va quedar bàsicament en mans de Junts. Aquí hi ha una corresponsabilitat, és a dir, molta gent diu que la culpa és de Junts, que va… I jo hi estic conforme, no podem repetir aquest esquema. Per això he dit que els partits hi han de ser tots o no n’hi ha d’haver cap. És a dir, no val que n’hi hagi un o n’hi hagi dos, perquè automàticament els altres diuen que és una eina, que és una joguina que depèn d’aquell partit o d’aquell altre. No ens interessa aquest joc, no ens interessa aquest paradigma. L’hem de canviar.

—Esperàveu més suport públic?
—No va ser en cap moment una obsessió en la campanya. És veritat que vaig demanar un parell o tres de persones, però em vaig adonar que no era el moment. Quan em vaig presentar a les eleccions a la Cambra amb Eines de País, molta gent ens va donar suport. Tot plegat va fer un caldo de cultiu que ens va ajudar a fer bullir l’olla durant la campanya electoral. I, inicialment, vaig pensar en aquesta possibilitat, però de seguida em vaig adonar que la gent estava molt decebuda, molt poc predisposada i amb poques ganes de donar la cara per ningú.

—El nom que sí que sabem que formarà part del govern és el de Jordi Castellà, després de l’acord que vau anunciar. Serà l’encarregat de l’àrea internacional. Ell ha estat molt clar quan ha parlat de la via guineana i de fer una petició formal a les Nacions Unides. Compartiu aquest projecte?
—Quan vam arribar a l’acord, jo li vaig dir que nosaltres no posàvem mai bastons a les rodes de cap iniciativa que pogués ser productiva per al país i per a la independència. Ell ens va explicar què era la via guineana, jo vaig preferir que canviéssim el plantejament i féssim més el de les Nacions Unides. Em sembla més real, avui dia. A més, la via Nacions Unides lligava amb el que m’havien dit a mi al Parlament Europeu, quan hi vaig anar a presentar la constitució catalana que vam impulsar amb Constituïm. Em van dir que no ens oblidéssim mai que no eren pas ells, els qui ens havien de reconèixer com estat, sinó les Nacions Unides. I, per tant, m’ho crec i ho comparteixo. Ho farem. Però això no vol dir que no mantinguem també tot un ventall de portes que no siguin incompatibles. I ell també hi està d’acord. Picarem a totes les portes que sigui possible per internacionalitzar el conflicte d’Espanya i Catalunya i, sobretot, per obtenir passos que ens permetin d’avançar cap a la independència.

—Castellà també ha dit que s’havia de traslladar la seu a Suïssa…
—Bé, això és una opinió seva que jo respecto i que serà debatuda en el seu dia, en el si del Consell, segur, però que dependrà molt de la situació econòmica que tingui el Consell i de les necessitats i de les possibilitats que tinguem, sense cap mena de dubte. Ens hem d’esperar a poder parlar de tot això amb les xifres davant.

—Encara no heu tingut accés als comptes?
—No, i em preocupa, però també entenc que no me’ls hagin volgut donar fins que no quedés nomenat president. I entenc que és lògic i natural, per la prudència i la discreció que han de tenir els membres de la junta gestora en aquest camp.

—Dieu que us preocupa?
—Sí, és la primera cosa que he de saber. I no tan sols els comptes de la realitat que hi ha econòmicament parlant, sinó quin és el compte d’explotació que avui s’aplica i quins són els ingressos potencials que es poden preveure d’una manera segura. Espero que puguem créixer, que tinguem més aportacions i donacions. Millorar la situació econòmica és imprescindible. Però, certament, per a mi avui encara és un bon interrogant.

—Sí que se’n saben coses, perquè les hem publicades alguns mitjans. Per exemple, creieu que cal repensar com està organitzat el Consell de la República?
—Absolutament. Només entrar s’haurà de fer una auditoria. Vull fer una radiografia de la realitat. Disseccionar la tragèdia, el problema. Com a advocat, quan ve qualsevol client, la primera cosa que li dic és aquesta, cal disseccionar la realitat objectiva i com la veu vostè. I a partir d’aquí ja decidirem els desideràtums i qui camí seguim per arribar-hi. Però primer cal agafar el bisturí i disseccionar. A partir d’aquí, posem els peus a terra i propulsem-nos cap al futur.

—Aquests dies, durant la campanya, s’ha posat sobre la taula la qüestió de si calia que el Consell continués pagant coses als exiliats.
—Als exiliats no els podem deixar de banda. El Consell va néixer amb aquest motiu. No els deixarem caure en la ignomínia. Ara, és clar, també tenim els recursos que tenim i hem de saber-los, i hem de saber quines prioritats tenim i quins costos representen. En aquests moments, no puc dir res concret, perquè a més a més seria gratuït. No puc dir que no pagaré la Casa de la República. Em semblaria absurd. Crec que no toca, sincerament. Ara, hem d’ajustar-nos a la realitat econòmica que hi hagi, hem de saber establir prioritats correctes, hem de saber posar negre sobre blanc, el camí que s’ha de seguir en un sentit o en un altre. Però no oblidem una cosa, el Consell de la República, el de fora, ha d’existir ineludiblement, si més no, fins que no hi hagi independència. I ha de ser fort i potent, perquè ha de ser l’aixopluc de l’independentisme. I mentre no tinguem independència, és evident que els independentistes catalans seran represaliats. El president Puigdemont i els consellers Comín i Puig segur que tornaran tard o d’hora. Això espero. Però una vegada retornats ells al país per l’amnistia, si no tenim independència, continuarà havent-hi represaliats. I a aquests represaliats se’ls haurà d’atendre. Se’ls haurà de donar assistència jurídica, aixopluc i tots els mitjans necessaris perquè trobin feina, o per allò que calgui. No podem perdre de vista que el Consell a fora ha de tenir una capacitat extraordinària, més enllà que es pugui convertir en referent de l’independentisme català.

—Fins ara, els tres exiliats han tingut una relació molt directa. Quina relació han de tenir a partir d’ara?
—Tota aquella que la seva generositat els doni. No han de tenir presència activa en el govern. Ara no ens podem permetre el luxe de perdre les seves capacitats, la feina feta durant aquests anys en benefici del país i del Consell de la República. Ho hauríem de poder aprofitar.

—Us heu pogut reunir amb la junta gestora?
—No, encara no. Però tan bon punt jo tingui la proclamació definitiva, m’hauré de reunir amb tots els sectors, tant interns com externs. I, internament, el primer serà la junta gestora, perquè són ells que m’han d’explicar la situació interna. Després, a part de reunir-me amb els altres candidats, també vull reunir l’Assemblea Territorial, vull demanar-ne la convocatòria immediata. I vull parlar amb les institucions en aquell país, però també vull parlar amb antics membres del govern, amb gent del Diplocat, amb gent que d’alguna manera ens pot facilitar una comprensió més gran i ràpida de la situació política del Consell de la República.

—I amb els membres de Cat Global?
—També, evidentment, només faltaria. Primer és escoltar la gent que ho va idear, que ho va fer. Es va fer per una sèrie de consideracions jurídiques i polítiques, s’han de conèixer bé els perquès i, a partir d’aquí, parlar amb aquesta gent, sí.

—Potser algú que llegeix no ho sap: el Consell de la República té darrere una associació belga, que és Cat Global, i també una a Catalunya, que és l’Associació Cultural República Global.
—Sí, tot això s’ha de posar damunt la taula, i veure exactament quina és la situació jurídica i els perquè, sobretot per què es prenen aquestes decisions. Quan abans parlava de la dissecció de la tragèdia, és això, cal disseccionar-ho tot i veure quina és la situació. La presa de consciència i de decisió de què és el millor o el pitjor, això és de ràpida resolució. No necessitem sis mesos per a estudiar el problema. Parlem de decisions jurídiques i polítiques i econòmiques que són fàcils d’entendre, de comprendre i de valorar-ne els pros i els contres. Tot plegat s’ha d’analitzar amb la màxima pulcritud i serenor. Sé que hi ha hagut molts marramaus des d’aquest punt de vista i, amb tota l’honestedat del món, s’ha de poder posar damunt la taula, visualitzar-ho, i a partir de llavors prendre les decisions.

—Les primeres decisions, quines haurien de ser?
—Com ara dèiem, és essencial entendre la situació de la institució. Ara poc podem fer fins que ens proclamin definitivament. Una de les primeres mesures serà convocar l’Assemblea Territorial. Vull parlar com més aviat millor amb els consells locals. Vull que l’Assemblea Territorial, que avui és la representativa de tots ells, em digui el què, el com… Cal que fem una reflexió sana, honesta, entre tots plegats, de dir on som i cap on volem anar. I a partir d’aquí, tindrem moltes altres reunions, però aquesta primera reunió s’ha de fer i com més aviat millor. També vull parlar com més aviat millor amb les institucions del país, més enllà del president Puigdemont i dels altres candidats. I això no vol dir amb els partits polítics, que també, però hem de parlar sobretot amb les institucions independentistes, amb l’ANC, Òmnium, la Intersindical, l’AMI i la Plataforma per la Llengua. Cal obrir un espai important per a endreçar el país, saber què fa a cadascú i com ens podem donar suport, no trepitjar-nos innecessàriament. Hem de trobar vies d’acord.

—Voleu afegir res més?
—Tenim una gran oportunitat d’aixecar el Consell de la República. I si la sabem aprofitar –i amb això m’adreço a la gent de casa, a la gent que va ser l’1 d’octubre als col·legis electorals–, si la sabem aprofitar, no ens aturarà ningú. Nosaltres hem de donar al Consell de la República prou fortalesa perquè sigui la institució del país que representi i sigui dipositària de tots els fets del setembre i l’octubre del 2017. Això és el que ha de ser el Consell de la República. Amb una gran potència fora i dins. I ara en tenim l’oportunitat. Ara, malgrat el que dèiem abans, la penúria de la situació, alguns fets lamentables que hi ha hagut i que han anat minant una mica el prestigi, de sobte, es convoquen eleccions i surt un munt de gent de sota les pedres. Surt un munt de gent que vota. I que s’expressa amb una claredat absoluta. Això ens reforça, els qui hem guanyat les eleccions. Però alhora ens dóna una gran responsabilitat i ens interpel·la directament. Ens diu, “us posarem l’alè el clatell”, cosa que jo també he demanat durant la campanya. “Us posarem l’alè al clatell i vosaltres heu de fer el que nosaltres creiem que el país necessita”. I estem disposats a agafar aquest repte, però necessitem l’ajut d’aquesta gent i de molta més que no ens han votat, molts més que s’han quedat a casa, molts més que encara no estan convençuts que el Consell de la República ha de ser el que ha de ser. Però ara és l’oportunitat. No podem quedar-nos de braços plegats dos anys més esperant a veure què passa. No, no, és ara. Ara és quan tenim aquesta oportunitat. Aprofitem-la. Perquè, si no, ens en penedirem sempre.