Jordi Domingo: ‘Els que tinguin vincles amb Catalunya podran tenir la nostra nacionalitat’

La proposta de constitució (text íntegre) que han fet els disset ponents del projecte Constituïm ja fa via, ja obre debat i causa algun mal de panxa. Hi ha temes sensibles, que no han suscitat pas consens absolut entre els redactors, com ara la qüestió de la llengua, o la de l’exèrcit. Però, tal com diu l’advocat Jordi Domingo, un dels membres de Constituïm, presenten aquest text perquè sigui trinxat i esmicolat, perquè serveixi d’eina de debat sobre el model de república catalana que es vol construir. Proposen un model d’estat presidencialista, amb mecanismes per a garantir la separació de poders; i que els ciutadans del País Valencià, les Illes, Catalunya Nord, la Franja de Ponent i l’Alguer puguin tenir la nacionalitat catalana. Però no esmenten els territoris ni parlen de Països Catalans. Un altre afer espinós en el debat intern d’aquest últim any i mig, segons admet Domingo en aquesta entrevista de VilaWeb.

—Hi ha crítiques perquè la proposta de constitució ve d’un grup reduït de disset persones, perquè no s’ha fet de manera més oberta.
—A mi m’agrada dir que no som ningú. No ens mana cap partit, ni cap organització privada ni pública per haver fet això. Som ciutadans normals, com qualsevol altre que pot suggerir i interpel·lar. Volem participar en el debat, interpel·lar-hi, provocar-lo i enriquir-lo. Però nosaltres no som disset, som 3.417. Tenim unes aportacions de més de 3.400 persones que ens han dit la seva sobre els textos que van veure a internet de les tres constitucions prèvies, presentades fa un any i mig. Amb aquestes aportacions hem fet aquest text, que no és pas tancat. És una eina de debat, perquè la trinxin i l’esmicolin. És més fàcil de discutir una constitució així que no amb un full en blanc.

—Proposeu un model de república presidencialista. Per què?
—Per marcar més la diferència dels poders. S’ha acabat allò que deia Alfonso Guerra de ‘s’ha mort Montesquieu’. Marquem molt la independència dels poders. Avui el parlament, pel joc de partits, és influït pel govern, per la manera com funcionem. Amb l’element presidencialista això no ha de passar, i els EUA ho demostren cada dia: Obama té dificultat per a poder passar segons quina llei. L’altra qüestió és evitar les situacions de precarietat i d’ingovernabilitat com passa ara a Espanya, o com va ser a punt de passar a Catalunya. Això, amb un sistema presidencialista, és impossible, perquè la gent vota el president en unes eleccions amb circumscripció única. El president és la màxima autoritat executiva del país.

—Heu evitat de proposar una bicefàlia a la francesa, amb un president i un primer ministre.
—Sí, ho volíem evitar. El president és el màxim responsable i ha de respondre davant el parlament i sobretot davant la ciutadania, que el pot revocar.

—Em sorprèn que mantingueu el nom de ‘consellers’ per als membres del govern i el de ‘Generalitat’ per al govern.
—De vegades, depenent de les discussions que se susciten, surten elements més sentimentals, històrics… I tampoc no en volíem fer un gran problema. I al president li diem ‘Molt Honorable Senyor’. Jo diria que són detalls de la història recent i hi ha gent que els dóna més importància. I per això es mantenen.

—Em fa l’efecte que aquesta decisió no us ha fet el pes.
—Quan hi ha disset persones i unes pensen en liberal i unes altres en anticapitalista és evident que al mig hi ha un grup de gent en què m’incloc que tenim maneres de veure diferent. Ara, del text, me’n faig absolutament solidari.

—No seria més lògic canviar la denominació de ‘consellers’, pròpia de l’etapa actual de l’autonomisme, i assumir la de ‘ministres’?
—Sí… És un bon argument. Però hi ha punts en què sí que hem treballat més les denominacions; per exemple, no veureu enlloc la denominació de ‘imperi’ o de ‘poder’. Ni el poder legislatiu, l’executiu i el judicial no es diuen així, sinó que parlem de la funció legislativa, l’executiva i la judicial. Sí que en alguns casos com aquest hem rentat la terminologia, perquè no fos tan aferrada al passat. I en alguns altres probablement ho podríem haver canviat.

—Fins a quin punt heu tingut a prop la constitució espanyola per a no repetir les coses que se’n critiquen?
—Hem tingut a prop constitucions més inspiradores que unes altres. Però també ens hem inspirat en l’espanyola, i en l’estatut d’autonomia actual. Perquè hi havia conceptes i qüestions perfectament vàlids i assumibles. Hi ha aspectes de la constitució espanyola en què la literatura és extraordinàriament correcta; ara, una altra cosa és que després es perverteixi i es degradi. Però no hem seguit aquest model de constitució. Ens hem basat en tres grans elements: les persones, els drets i les llibertats, el medi natural i sobretot la democràcia, i en aquest sentit hem fet un gran esforç d’aprofundiment, perquè tinguem una democràcia directa i contestatària, amb uns grans nivells de participació de la ciutadania.

—Proposeu que només el català tingui el rang de llengua oficial.
—Aquest va ser un dels temes més discutits. Vam veure què en deien els experts, i com veien la necessitat de defensar el català i com protegir una llengua. I hem constatat que amb la globalització és cada vegada més notori que hi ha un procés de desaparició de moltes llengües. Per tant, cada nació ha de defensar la seva llengua, l’ha de protegir, i la millor manera és amb un estat, que la fa seva i la fa oficial. Ara, la discussió va venir per com situàvem la gent castellanoparlant, la que va venir als anys cinquanta i seixanta… Més enllà del reconeixement explícit que el català és la llengua oficial i que l’aranès és l’oficial a la Vall d’Aran, d’altra banda diem més coses: que ningú no es pot discriminar per raó de llengua; es reconeix la diversitat lingüística com una riquesa cultural; i en el cas del castellà es diu que per raons històriques i culturals ha de tenir un règim especial. I es dóna un mandat al legislador perquè ho reguli.

—I com ho hauria de regular?
—Es dóna una pista molt concreta. En la disposició transitòria corresponent es diu que com que en aquest país hi ha hagut un procés de normalització lingüística, cal tenir-ho en compte. I els nouvinguts que van arribar i es van arrelar, que són tan catalans com nosaltres però que no parlen el català perquè sempre han mantingut la llengua materna, a aquesta gent que no va tenir a l’abast la normalització lingüística, se li manté el dret d’adreçar-se sempre a l’administració en castellà. En canvi, els qui ja han tingut a l’abast la normalització lingüística és lògic que es vagin acomodant a una situació en què un estat té la pròpia llengua i que, igual que els paquistanesos hauran d’assumir que el català és la llengua de l’estat, també ho hauran de fer els que vinguin de l’Amèrica Llatina. El castellà no quedarà prohibit en absolut, només faltaria.

—No heu fet referències explícites als Països Catalans. Per què?
—Això també va ser discutit. No és la constitució que a tots ens hauria agradat al cent per cent. Érem conscients que parlar explícitament dels Països Catalans era un element encara de més discussió, menys transversal, i hi havia gent que s’hi oposava. Vam trobar una altra fórmula. Diem que tots aquells que per raó de llengua i d’història tinguin uns nexes comuns amb Catalunya poden adquirir la nostra nacionalitat sense por de perdre la seva, encara que no hi hagi pactes de reciprocitat. Des d’aquest punt de vista és convidar el País Valencià, les Illes, Catalunya Nord i qui vulgui, que si hi ha aquesta vinculació Catalunya no hi posarà pegues.

—No hi feu referència perquè no tots els ponents ho veien bé?
—Sí, hi havia parts del text en què a la gent li feia angúnia d’anar massa lluny…

—Anar massa lluny era utilitzar la denominació ‘Països Catalans’?
—Hi havia la discussió d’incloure el terme. I la majoria va optar per dir ‘no causem un incendi’. Deixem obert, implícitament, que tota la gent que se senti catalana pel nexe lingüístic, cultural i històric pugui optar a la nostra nacionalitat.

—Dieu que heu evitat d’esmentar el nom del país, o les parts del país, per si això causa algun incendi. Però els qui calen foc ja ho han fet igualment.
—Sí, teniu raó. La constitució provoca, i causa debat. I si un valor té un text articulat és que posa l’autèntic mirall que necessitem. Sobre això que dieu, que és una objecció i que la trobo raonable, si no ho haguéssim escrit així possiblement hauria passat més desapercebut.

—Tant per tant, s’hauria pogut ésser més clar en el text.
—Sí, això és cert. Jo tinc clar que s’havia de posar, però hi ha gent de sectors més conservadors que diran que no. I passa amb més casos. Per exemple, es dóna un mandat al legislador perquè reguli sobre l’eutanàsia activa. Hi ha gent d’aquest país que no ho acceptarà i que dirà que ens hem excedit. En aquest cas el debat tampoc no va ser unànime i al final es va decidir així.

—Hi ha crítiques per la decisió de no preveure un exèrcit per a Catalunya. Que això no és sensat.
—De vegades la gent opina sense haver llegit bé el text. Nosaltres diem que no hi ha d’haver un exèrcit tradicional com el del segle XIX i el del segle XX. En absolut. I de què ha servit a Brussel·les i a París tenir un exèrcit sofisticat del segle XX? Desgraciadament, de res. Igual que ens passaria demà a Catalunya si hi hagués un fet com aquells. És evident que cal tenir la zona costanera i les fronteres ben protegides, però cal una agència nacional de seguretat per a protegir el ciutadà, amb els mitjans convenients, i sobretot potenciant la intel·ligència, la investigació, els sistemes d’infiltració… Nosaltres hem tingut la sort de comptar amb un conflictòleg [Eduard Vinyamata] que fins i tot ensenya als cascs blaus de l’ONU. Avui les tàctiques en els conflictes entre països es procura evitar el caràcter bèl·lic que tenien. Després pots dir que tens una protecció civil brutal, uns mossos d’esquadra absolutament preparats i una agència nacional de seguretat que minimitzarà el risc del terrorisme. La protecció ciutadana és absolutament essencial en aquesta constitució. I sense límits. No volem parlar de l’exèrcit tradicional, la cabra a desfilar amb legionaris i quatre tancs i avions, perquè això avui dia no serveix. Per això propiciem un nou òrgan.

—El model de justícia que proposeu és ben diferent de l’espanyol.
—El primer que canviaria és la independència judicial, que trobem un element entenedor: no hi ha independència de ningú si no tens independència econòmica. La independència del poder judicial ha de venir del fet de tenir un pressupost propi, que evidentment l’aprovarà el parlament, i que es garanteixi que aquest pressupost anual sigui amb un percentatge mínim del PIB. De manera que ni l’executiu ni el parlament no el podran retallar. Perquè hi ha un mandat constitucional. I hi ha més coses. El sistema canvia: hi ha votació directa i popular en alguns casos, per exemple en els fiscals de districte, o el fiscal superior o el president del que avui seria el Tribunal Constitucional, o del Tribunal Suprem. El vota la ciutadania. I tots els càrrecs són revocatoris. I els càrrecs que no són electes són revocatoris, de manera que es pot treure un funcionari o un jutge, amb les indemnitzacions corresponents. Però si hi ha un jutge que malmet la funció de la justícia, la ciutadania de la zona, de la circumscripció, pot exigir la revocació d’aquell càrrec. Hi ha un canvi de paradigma absolut.