Jordi Cuixart: ‘L’Onze de Setembre és de tots aquells que volen la República Catalana’

Jordi Cuixart (1975), el president d’Òmnium Cultural, és un personatge polièdric. És empresari d’èxit i alhora insubmís a l’exèrcit espanyol. Independentista fill de català de Badalona i catalana de Múrcia. Sense estudis universitaris, dirigeix una empresa de seixanta treballadors que exporta a tot el món. Presideix l’entitat que organitza els Onzes de Setembre i promociona la llengua catalana. I aquest estiu ha visitat camps de refugiats. Ple d’energia, ens rep al seu despatx de la seu d’Òmnium Cultural a la ciutat de Barcelona.

—Quina ha estat la influència política de la vostra mare?
—Una part molt important de la influència política em va de la mare, però també del meu oncle Navarro. És d’ell que rebo els primers feedbacks d’una catalanitat més de caràcter cultural. Ell es relacionava amb poetes en l’àmbit local. Comença escrivint poesia en castellà i després també escriu en català. Quan se’n va a viure a Santiga, llogaret de Santa Perpètua de Mogoda, coneix Paco Candel i Martí i Pol, amb qui trava una amistat molt forta. Per mitjà d’ell, conec Espriu i Margarit. És ell qui m’obre un món brutal. Els inicis de la catalanitat, el sentiment de pertinença, em ve de la família de ma mare, els Navarro que vénen de Múrcia, i no de la del pare, Cuixart, de Badalona. De fet, del pare i la mare, qui es mou més en entorns catalanoparlants és ella. A la carnisseria del centre del poble, on treballava. En canvi, mon pare, treballant a la fàbrica, tenia un entorn més castellanoparlant.

—Curiós.
—El país té això: una capacitat de projectar prou estímuls perquè la gent s’hi senti identificada molt ràpidament.

—Què hi fa un empresari com vós a Coop57?
—És una banca ètica que finança projectes amb responsabilitat social i que treballa amb cooperatives. Coop57 representa una manera nova i moderna de redistribuir, que enllaça amb la tradició cooperativista del país. És una iniciativa molt bona. Tot allò que sigui redistribuir el capital, o entendre com el capital pot ajudar projectes empresarials, és bo. Ens hem confós tots tant, que una cosa tan bonica com un projecte empresarial, o les empreses, ho hem convertit en paraules estigmatitzades. I no.

—Vau ser insubmís al servei militar. Per què?
—Hi ha moments que també vols dir-hi la teva, i veure que els petits gestos de molts són un gran gest col·lectiu. Teníem clar que si ningú no feia cap pas enrere, ens en sortirem. Un altre gran èxit col·lectiu. I un dels grans còmplices del moviment de la insubmissió, per cert, i no es diu gaire, va ser Carles Campuzano, amb la feina que va fer CiU al parlament espanyol. Tan clar com això. Un moviment insubmís, rupturista, amb molts anarquistes, gent d’extrema esquerra i paios com jo, que trobàvem les complicitats en un partit de dretes, o de centre. Ja ho veieu.

—En una Catalunya independent, hi voldríeu un exèrcit?
—Ara parla Jordi Cuixart, no el president d’Òmnium: no hi crec gaire, en els exèrcits. En el paper que avui fan els exèrcits. O allò que suposa la indústria de l’armament. Una altra cosa és si fóssim capaços de crear unes forces específiques de xoc, especialitzades en conflictes armats, o de contenciosos d’arrel política com el nostre. Però la meva essència és pacifista.

—A la vostra empresa hi ha seixanta treballadors. El que cobra menys, quant cobra?
—Nosaltres mirem que el salari més gran de l’empresa mai pugui ser cinc vegades el salari més petit. Que hi hagi una certa equitat. Som una SL, però procurem transmetre als treballadors que el nostre llegat és més espiritual que no material . I no parlo de religió, sinó de comportaments. Com a propietari de la companyia ja et puc dir que no estic satisfet amb la distribució salarial que hi ha a la societat. Es cometen injustícies de gènere, i de diferent índole.

—Factureu més de vuit milions d’euros l’any. Per què us va tan bé?
—Nooo. Anem tirant, anem tirant. Nosaltres fem les màquines per a envasar sucre, medecines, etc. És un tipus d’indústria molt arrelada a Santa Perpètua, però ara és tot exportació. Els nostres treballadors són veritables patriotes. Es passen la meitat de l’any fora de casa. Instal·lant la màquina. I, en canvi d’això, porten divises a Catalunya. Aquests són els veritables herois del segle XXI.

—D’on us ve, aquesta feina?
—Quan tenia setze anys vaig anar a escombrar al taller d’una d’aquestes empreses. Jo no tinc estudis universitaris, sinó Formació Professional, i de mica en mica, com que aquest país és màgic i fa coses màgiques, doncs amb una sabata i una espardenya, però amb molta il·lusió… El país permet –o permetia– que es creïn empreses del no-res. Aquí hi havia un terreny adobat per a la famosa emprenedoria. No em vull treure mèrit, però aquí hi ha el somni català. A Catalunya et pots sentir realitzat com a empresari encara que, com jo, siguis fill de treballadors. Per cert, hi actuo com un treballador: a les sis, quarts de set del matí sóc a la fàbrica cada dia. Ara, en aquest país l’ascensor social s’ha aturat. O va molt més lent que no anava, els darrers deu anys. El meu exemple és un cas d’èxit de país. I no en sóc pas cap excepció. Com jo, molts.

—Passem a la Diada. Enguany potser anem tard? Més fluixos que els altres anys?
—Més que anar fluixos, o no, passa que anem veient l’activitat, i aleshores hem d’anar actuant. Per exemple, avui vinc de Salt, aquest matí, on hem vist l’alcalde. Tenen 250 voluntaris i ara farem una crida per a aconseguir 50 voluntaris més. Parlem de veritables exèrcits cívics de gent que perd hores per anar a Salt o Barcelona. Aquest país fa coses molt bèsties.

—Insistiu molt que els comuns se sentin còmodes a la Diada.
—Jo estic encantat que hi vingui tothom, a la Diada. Òmnium, que vol dir de tots, està encantada que tothom hi vingui. Fa cinquanta-cinc anys, els nostres fundadors ja ho van veure clar: llengua i cultura catalana com a elements de cohesió. Nosaltres preguntem poc pels orígens i interpel·larem molt sobre la destinació. L’entitat sempre ha rebut un tracte molt respectuós de tothom, també d’Ada Colau, i intentem vetllar per no perdre aquest paper que ens sembla clau: bastir ponts de complicitat. I això no vol dir diluir el discurs. Però hem de tenir bones relacions amb tothom.

—Aneu a la Diada i algú xiula un comú. Com reaccionaríeu?
—Crec que aquest país té molt de sentit comú. Quin és el missatge? Endavant República Catalana! Amb aquesta simplicitat. És hora de deixar de posar tants adjectius, tots plegats. Quan parlem de cultura catalana parlem de la cultura que es fa a Catalunya. Quan parlem de literatura catalana parlem de la que s’escriu en català, sigui on sigui. Simplifiquem les coses o prendrem mal. La senyora Colau, el senyor Junqueras, el senyor Puigdemont, estan per la República Catalana? Sí. Doncs sensacional. L’Onze de Setembre és de tots aquells que volen la República Catalana. I fiquem-nos-ho al cap. No hi ha tronc central i apèndixs. La tradició del catalanisme és tan àmplia que ens permet amb tota sinceritat de dir que evidentment que tots els que volen la República Catalana són cridats a l’Onze.

—RUI sí, RUI no. Us he llegit molt prudent, ambigu, en aquest punt. És així?
—Totes les propostes són per a escoltar-les. Entenem que hi ha un full de ruta del govern, però també que es pot variar. Entre més coses, perquè no sabem quina magnitud tindran els embats de l’estat. I ja ho veiem: és un estat profundament antidemocràtic, que renuncia a defensar els interessos del conjunt dels catalans, i per tant trobem legítim que es facin propostes. Sí que diem a totes les parts que arribarà un moment que ens haurem de posar tots d’acord per fer un full de ruta conjunt per a ampliar més la complicitat. Ho deia la presidenta Forcadell: això va començar votant i s’acabarà votant. Ho acabarem votant. Si alguna cosa tenim és passió per les urnes, per votar. En aquest país quan s’interpel·la a votar tenim un 80% el 27-S. I en un 9-N en què l’estat ens amenaça de ficar gent a la presó, surten 2,3 milions. Comencem a fer valdre allò que fem en aquest país. És molt bèstia. No és que siguem ambigus, però tenim una veueta de la consciència que ens diu: tenim raó d’existir si no perdem mai aquesta capacitat de tenir clara la feina. I la nostra feina és falcar el moviment sobiranista, que sigui tan gran com pugui ser.

—A Irlanda són independents i van perdre el gaèlic pel camí. Ens passarà?
—Tinc tota l’esperança del món en el futur del català. L’estat espanyol té prou mostres que sempre que ens ha intentat tocar la llengua suscita més consens. El model d’escola catalana va més enllà de les forces sobiranistes. Aconsegueix consens més enllà, amb tota la complicitat històrica del PSC, per exemple. Amb aquest gran consens, personalment penso que la salut del català, amb un estat a favor i sense un estat que legisla dues-centes normes contra l’ús del català, millorarà. Això del català no depèn dels noms, ni de quin nom posem a la constitució. Demana treure’ns de sobre les dues-centes lleis espanyoles específiques contra l’ús normal d’una llengua amb tant dret d’existir com qualsevol altra. Seria reduccionista creure que en una Catalunya independent el català perillarà més. Al contrari: en una Catalunya independent s’ha de donar més força que mai a la interculturalitat –no pas multiculturalitat– i sobretot a allò que ens identifica més com a poble: llengua i cultura com a elements de cohesió. Els nostres fundadors, burgesos que no tenien cap obligació de complicar-se la vida, ja van dir que el seu compromís era dur-ho a terme.

—El castellà en una Catalunya independent ha de deixar de ser obligatori? Ha de ser oficial? S’ha d’ensenyar? Com ho faríeu?
—Ho faria amb la normalitat que avui tenim als nostres carrers. Ens hem d’acostumar a viure la qüestió lingüística, i visualitzar-la, com la vivim: amb normalitat. A Ciutat Vella català i castellà cada vegada hi són menys, i hi apareix l’urdú. Jo, personalment, no sóc especialista a gestionar el nivell legal d’una llengua. Sí que veig, i veiem, clar que a casa i al carrer tothom parla el que li dóna la gana, però a l’escola i a les institucions el català és vehicular. Amb tota la contundència ho dic. S’intenta ajudar, no al revés. La llengua ha de ser un element útil. I no pateixo gens pel castellà. Pateixo pel català arreu del Països Catalans.

—Finalment, aquest estiu què hi fèieu en un camp de refugiats?
—Vaig anar a Basílica, on hi ha un grup de 26 voluntaris catalans al camp ECO1. En coneixia alguns i vam anar-hi per a conèixer de primera mà la feina. Sobretot i també per trobar la manera d’implicar les institucions en un dels drames més grans que es viu ara. I els catalans sabem molt bé què són els refugiats. Si Catalunya tingués la capacitat de gestionar els recursos econòmics com a país, podríem fer bones polítiques migratòries. Com el Canadà, un referent.

—Què hi heu vist?
—No ens n’oblidem, molts dels refugiats volen tornar a casa seva. Un refugiat se’n va de casa per la guerra i demana un asil polític temporal. No són migrants econòmics. Els maten, per això marxen! Hem d’acollir. I l’altra cosa que vaig veure és que molts eren classe mitjana. Els pobres ni han pogut arribar, aquí. O els maten al front de lluita o encara lluiten. Als camps de refugiats d’Europa hi ha les classes mitjanes que han pogut pagar a les màfies. Això que passa a Europa ens ha de fer plantejar la indignitat de la condició humana. I dels nostres dirigents polítics, que alguns fan retornar el fantasma de la xenofòbia i el feixisme.