21.09.2016 - 02:00
|
Actualització: 21.09.2016 - 07:33
L’escriptor Jordi Coca (Barcelona, 1947) aviat farà setanta anys. Situem-nos. Quatre dades sobre la trajectòria i l’obra d’aquest escriptor. Tal com destaca l’editorial Galaxia Gutenberg, enguany en fa quaranta-cinc que publicava els dos primers llibres: la novel·la Un d’aquells estius (Els Lluïsos), i l’assaig Joan Brossa o el pedestal són les sabates. Començava així a bastir una obra que ha tingut quatre pilars fonamentals: la narrativa, el teatre, la crítica literària i l’assaig. Ara Coca publica la novel·la que fa vint, Califòrnia, que Galaxia Gutenberg també publica simultàniament en espanyol, amb traducció d’ell mateix. Coca diu que és la primera vegada que tradueix a l’espanyol una novel·la seva i que segurament no ho tornarà a fer. És una feina molt feixuga.
L’editor i propietari de Galaxia Gutenberg, Joan Tarrida, recordava ahir en una conferència de premsa que la relació entre ell i Jordi Coca va començar fa trenta-cinc anys. Fou amb la publicació del volum Les coses febles, a Llibres del Mall. Després Coca va publicar durant un llarg període amb Josep Maria Castellet a Edicions 62, i fa poc s’han tornat a trobar, sota el segell Galaxia Gutenberg, on Coca ha publicat El teatre de Josep Palau i Fabre, la novel·la El diable i l’home just i ara una altra novel·la, Califòrnia.
A la conferència de premsa, hi intervingué el crític literari Ramon Pla i Arxé, que presentà i contextualitzà la novel·la. Pla no va escatimar elogis a Califòrnia, una de les millors novel·les de Coca, segons ell. Però abans de descobrir la mirada de lector de Pla i Arxé, cal situar la novel·la en el plec de raons que van portar Jordi Coca a escriure-la i la voluntat que hi ha al darrere.
En primer lloc, la novel·la és dedicada a l’escriptor desaparegut Miquel Bauçà: ‘Ens vam conèixer l’any 1970, poc abans que publiqués la primera novel·la. Temps després, el 1981, vam començar a preparar un viatge plegats als Estats Units, amb l’esperit dels narradors beats, que volia dir amb ganes de trepitjar bars i carreteres i no anar a visitar museus. Jo vaig fer aquest primer viatge als EUA el 1982, però en Bauçà es va fer enrere. Després vaig tornar-hi unes quantes vegades, entre les quals el 1992, quan hi vaig passar nou mesos convidat per la Universitat de Berkeley. A la novel·la hi ha un personatge excèntric, el poeta Tom Dunkel, que certament té trets d’en Miquel Bauçà. Bauçà va ser l’home que em va ensenyar a mirar d’una manera diferent, des d’un capgirar les coses. I quan en Miquel es va morir, vaig sentir que havia d’escriure i de parlar d’ell, de l’experiència de conèixer-lo i de situar-lo en el context dels Estats Units, com havíem somniat.’
Continua Jordi Coca: ‘Per mi, els Estats Units són el projecte polític més radical i democràtic que hi ha. Més que la revolució francesa. És enormement suggeridor que un país es creï sota les bases de la llibertat individual i prengui forma política. La novel·la és una successió d’etapes d’un viatge físic i també interior que fa el narrador, que va de la mirada il·lusionada a la mirada complexa i potser desil·lusionada, perquè és la viscuda.’
Jordi Coca ha escrit Califòrnia a partir d’un diari personal que va redactar en el seu viatge del 1992, però és una novel·la de ficció que sedimenta tots els seus viatges als Estats Units. El crític literari Ramon Pla i Arxé va recordar que Coca havia viscut l’experiència del viatge i que sap bé de què parla, però, com va dir l’artista Rothko, ‘una obra no és la reproducció d’una experiència sinó que és l’experiència’.
Coca no es limita a reproduir, és clar, però a més en certs aspectes fa una feina de documentació, suficient per a donar-hi versemblança, però sense que la documentació estranguli la narració. ‘Sobre un fris de realitat es construeix la ficció’, diu Coca. Per exemple, cita un personatge completament oblidat de la història dels drets civils dels Estats Units, Robert Moses: ‘És l’home que més va fer pels drets civils als Estats Units. Però se’n va anar al Canadà i el va substituir com a líder Matin Luther King, que a més van matar, i va quedar com el gran defensor dels drets civils. Robert Moses és un secundari, però és important per a mi. Perquè la realitat es confegeix de mentides i de casualitats. No tocava a Martin Luther King ser on ha estat col·locat, no era pas ell el protagonista. Però el cúmul d’accidents aleatoris de la realitat són els que confegeixen el retrat.’
Entre les aportacions que va fer Ramon Pla i Arxé cal destacar l’anàlisi de la mirada del narrador. Va dir: ‘La mirada és el que més m’ha impressionat. El narrador és un personatge que s’adona de les coses i que és capaç de transmetre-les. Té els ulls oberts. És un narrador que mira. No selecciona allò que veu, sinó que explica i valora allò que veu. És un narrador serè, reflexiu, intel·ligent. No té prejudicis en aquesta mirada ni tampoc la idealitza. És estoic davant la dissort, combatiu, estima la gent que ha lluitat. I tot això li influeix en el seu projecte vital i professional. Hi ha una certa predilecció per la vida davant la manufactura de la vida. Creu que és millor viure.’
Per acabar, demanem a Jordi Coca que faci una valoració de la seva trajectòria i li preguntem pel moment en què es troba. I ell explica que les tres darreres novel·les que ha escrit –En caure la tarda (Edicions 62, 2012), El diable i l’home just (Galaxia Gutenberg, 2014) i Califòrnia (Galaxia Gutenberg, 2016)– són tres novel·les de maduresa: ‘Potser tinc el perill de repetir-me, però és un cert punt d’arribada. En aquest punt que em trobo, ja sé què vull ser quan sigui gran. Sé què puc fer en literatura. I si em preguntessin: “Li hauria agradat escriure Ulisses?”, diria que no. I si em preguntessin si hauria volgut escriure L’estranger de Camus hauria dit que sí. L’existencialisme latent de Camus em diu més de la condició humana que no l’Ulisses. A mi m’interessa molt el punt de vista del no triomfador per explicar la realitat.’
I conclou: ‘En aquesta última novel·la m’he sentit segur en l’estil i no he estirat més el braç que la màniga. Ja sabem que quan ets jove ho vols tot i estires més el braç que la màniga.’
