Jordi Clarimón: ‘Podem tenir una certa esperança amb la vacuna contra l’Alzheimer’

Aquesta setmana, a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona s’ha fet una reunió pionera que ha aplegat quaranta experts en Alzheimer de tot d’Europa. Durant dos dies, s’han reunit membres de l’Alzheimer Disease Exome Sequencing Consortium (ADES) i de l’European DNA Bank for Deciphering the Missing Heritability of Alzheimer’s Disease (EADB). Han parlat de dos projectes que, per mitjà de l’anàlisi de milers de dades compartides entre investigadors de tot el món, han de servir per a esbrinar quines són les bases genètiques de la malaltia, cosa que encara és una incògnita per a la comunitat científica. Parlem de les conclusions d’aquestes jornades i de l’estat de la recerca sobre l’Alzheimer amb Jordi Clarimón, el cap de la Unitat Genètica en malalties neurodegeneratives de l’IIB Sant Pau.

—Quines conclusions se n’han extret, de la reunió?
—Que analitzar el genoma, interpretar-lo, és extremadament complicat. Seqüenciar-lo és fàcil, però interpretar-lo és extremadament difícil. Hem detectat punts del genoma que poden ser interessants, però són conclusions molt preliminars que haurem d’anar seguint amb els anys per estar realment segurs que són significatius per a la malaltia de l’Alzheimer. Esperem que en un any o un any i mig puguem haver conclòs aquests dos projectes i en tinguem una resposta. Saber quins gens són més implicats en la malaltia ens en farà entendre les bases biològiques, cosa que servirà per a dissenyar nous fàrmacs.

—En definitiva, analitzeu el genoma de nombrosos pacients amb Alzheimer per a esbrinar què tenen en comú i poder atacar la malaltia per aquest punt comú?
—Exacte. El genoma amb què neixes et predisposa i protegeix de moltes malalties i amb estudis com aquests volem esbrinar quins gens tenen o poden tenir efecte en la predisposició i protecció d’aquestes afeccions. No sabem quines troballes farem. Potser necessitem més mostres o potser veiem que amb aquesta mostra podem interpretar l’arquitectura genètica de l’Alzheimer. Tot això ho sabrem a curt o mitjà termini.

—En una malaltia en què la influència genètica oscil·la entre el 60% i el 80%, un estudi com aquest és central?
—La dada és correcta, però crec que, a vegades, ens enlluerna. La genètica té importància en la malaltia de l’Alzheimer, però n’explica una part relativament petita. És una malaltia molt complexa i no sabem com l’ambient modifica l’efecte genètic. No es pot dir que es tracti d’una malaltia genètica. Els gens no determinen el risc, però sí que el modifiquen. Jo sempre m’allunyo del determinisme genètic.

—No es pot dir que sigui més genètica que el càncer, per exemple?
—No! El càncer és genètic perquè el provoquen mutacions acumulades a les cèl·lules que fan que aquestes cèl·lules es multipliquin. Per tant, és purament genètic. Aquestes mutacions poden provenir d’una mutació genètica inicial o de l’ambient: si ets fumador,  les cèl·lules tenen més possibilitats de mutar i esdevenir canceroses.

—Se sap, però, que variants genètiques com l’apoE4 influeixen en l’Alzheimer…
—Sí. L’apoE4 és una variant genètica que se sap, des dels anys noranta, que té influència en la malaltia. Qui la té, té més risc d’agafar-la. A la reunió, hem parlat de diversos gens que pensem que hi poden influir, però en el cas d’aquesta variant se sap segur. Qualsevol persona que visqui fins a vuitanta-cinc anys té un 15% de possibilitats de tenir Alzheimer. Si es té aquesta variant genètica al genoma, el risc passa del 15% al 25%. A més, si la persona té la mala sort d’haver heretat dues còpies de l’apoE4 (una per part del pare i una per part de la mare), les possibilitats de tenir Alzheimer pugen al 50%. Es calcula que el 15% de la població catalana té aquesta variant. A banda, menys d’un 1% dels casos són genètics en el sentit que els gens tenen una mutació que origina el desenvolupament de la malaltia amb total seguretat. Després hi ha formes més comunes, com el cas de l’apoE4, que predisposen al desenvolupament la malaltia, però no l’asseguren. A més, hi ha gens amb un efecte menor que modulen el risc de desenvolupar-la. Però no tenen tanta influència ni força com l’apoE4. Coneixem vint d’aquestes variants genètiques moduladores i amb projectes com aquest en volem descobrir més. Volem tenir més peces per a completar el trencacoscles i interpretar l’arquitectura genètica de l’Alzheimer.

—És possible saber si es tenen aquestes variants genètiques?
—No té cap sentit clínic. Informar que una persona té la variant de l’apoE4 i les altres variants moduladores és molt desaconsellat. Per més que un pacient sàpiga que és portador de l’apoE4, aquesta informació no és important perquè no es pot saber si tindrà Alzheimer ni, en aquest cas, quan el tindrà. A més, tampoc no hi ha tractament, no hi ha cap vacuna.

—I en l’1% dels casos amb la mutació genètica?
—En aquests casos és diferent, perquè és segur que desenvoluparan la malaltia i, probablement, a unes edats molt primerenques (quaranta anys o cinquanta) a causa d’una mutació del genoma. Només és un 1%, però són moltes famílies al món. En aquests casos sí que es recomana el consell genètic, perquè són individus que saben que desenvoluparan la malaltia amb tota seguretat i ens equivocarem poc amb l’edat de desenvolupament de la malaltia. Per tant, són gent jove, activa i amb plans de futur, econòmics, legals… És millor que ho sàpiguen perquè així podran prendre decisions.

—I què es fa en aquests casos?
—La notícia es dóna dins un ambient on hi ha un psiquiatre i un psicòleg perquè l’individu tingui temps de pair-la. Es fa en un entorn molt professional per a poder prendre decisions. Si algú té quaranta anys, saber que tindrà la malaltia l’ajudarà a prendre decisions abans d’hora, perquè és una malaltia greu en què es perd la cognició.

—Hi ha cap manera de retardar-la?
—No, els fàrmacs que es recepten són simplement simptomàtics i no modifiquen el curs natural de l’Alzheimer. Ara, estem molt segurs que la gent que té una vida sana té menys risc de desenvolupar-la.

—Què vol dir tenir una vida sana, exactament?
—Per una banda, tenir cura de la salut física: fer exercici (no cal anar al gimnàs cada dia), passejar cada dia durant mitja hora i menjar bé, seguint una dieta com la mediterrània, que inclou fruita seca, oli d’oliva verge, verdura, fruita, una mica de carn…etc. Una dieta no sana, rica en colesterol, alta de sucres i greixos no va bé. Es pot menjar formatge i embotit, però amb control. No cal menjar pastes fins a morir. D’una altra banda, és important tenir una vida intel·lectual activa. No cal ser un erudit, ni passar-se el dia fent sudokus ni resolent problemes matemàtics, però sí llegir, anar a reunions o visitar exposicions i museus.

—Una vida sana en redueix el risc?
—Sí. Per a entendre-ho millor: sempre diem que tot allò que protegeix de les malalties càrdio-vasculars protegeix de la malaltia de l’Alzheimer, i hi ha milions de dades que ho demostren. Aconsellem que, ara que encara no tenim una teràpia que alteri el curs normal de la malaltia, la gent, ja de jove, s’habituï a fer treballar el cos i el cap i a tenir una vida i una dieta sanes. Això, que n’estem completament segurs pel que fa a la malaltia càrdio-vascular, és totalment extrapolable a la malaltia d’Alzheimer. Malauradament, la malaltia no es guareix i només se’n pot fer un seguiment. Ha canviat molt el diagnòstic, però, perquè cada vegada es fa abans. Vint anys enrere, l’Alzheimer s’identificava a les etapes finals, quan la persona ja estava al llit i amb una demència absoluta. Ara es diagnostica molt abans perquè la gent cada vegada té més cultura i sap que quan detecta alguna cosa fora del que és normal ha d’anar a cal neuròleg. Estem més cultivats. Abans se’n deia demència senil i atribuíem la pèrdua de la memòria a l’envelliment. A més, comencem a tenir biomarcadors que detecten que, tot i que algú cognitivament sigui sa, comença a haver-hi canvis al cervell.

—I això com es detecta?
—De dues maneres. La primera és la neuroimatge. Es posa un traçador que assenyala que hi ha segregació de la proteïna que segrega l’Alzheimer i, tot i que no hi hagi manifestació clínica, vol dir que la malaltia es desenvolupa. També es diagnostica amb la pulsió lumbar: s’agafa líquid cefaloraquidi i se n’analitzen i valoren unes determinades proteïnes. D’aquestes maneres, es pot saber que la persona comença a desenvolupar la malaltia, però no se sap quan se’n manifestaran els primers símptomes. Ara es veu l’Alzheimer com un continu que dura vint anys o més i que no necessàriament s’ha de diagnosticar quan hi ha demència. Però, hi insisteixo, saber abans d’hora que es té la malaltia no serveix de gran cosa. Seria diferent si els fàrmacs experimentals (la famosa vacuna contra l’Alzheimer) fossin efectius. Si funcionen, probablement, aquests individus que ja tenen la malaltia a dins seran els primers de beneficiar-se’n.

—Com està aquesta línia de recerca?
—La vacuna de l’Alzheimer ha de servir per a evitar que s’acumuli una proteïna (la proteïna precursora del beta-amiloide) que tots els pacients amb la malaltia acumulen al cervell. Els tractaments en fase experimental ataquen aquesta proteïna i fan que el sistema immunitari la reconegui i l’elimini.

—Avança aquest tractament?
—Hi tinc més esperances que anys enrere. Abans, aquesta investigació avançava a perdigonades, però ara es fa més curosament i alguna dada preliminar que hem sentit en algun congrés fa tenir força esperances. Sóc cautelós amb aquestes coses, però en aquets moments podem tenir certa esperança.

—I ha avançat el tractament relacionat amb els símptomes?
—Els medicaments que es donen van bé contra la pèrdua de memòria. Poden evitar que aquesta pèrdua no sigui tan aguda, però sense modificar el curs natural de la malaltia.

—Què pot fer pensar que tens Alzheimer o com es pot detectar en un familiar?
—Es caracteritza per una pèrdua de memòria, generalment de la memòria recent. No s’ha de confondre amb un oblit. Ara tenim més informació i sabem que no és normal perdre molt la memòria encara que es tinguin vuitanta anys. Segons quins oblits té la persona, cal que la visiti el metge o el neuròleg. Li faran tot de proves i discerniran si és una pèrdua de memòria deguda a l’edat o a un estat depressiu, que fa que aquesta persona estigui trista i, per tant, perdi la memòria, que la recuperarà quan superi la malaltia; o podrà determinar que això és l’inici d’una malaltia neurodegenerativa.

—Així quina classe d’oblit hem de tenir en compte?
—No és igual oblidar el nom del carrer on has viscut tota la vida o el nom d’una persona propera, que deixar-te les claus.

—Què caldria per a avançar més ràpidament?
—Més inversió. Als Estats Units inverteixen mil milions de dòlars anuals en la recerca contra l’Alzheimer. A més, com que és inversió pública, els genomes seqüenciats són oberts a tothom. A Europa, el funcionament és diferent perquè cadascú té les seves dades i l’accés és més complicat. Ara hem inclòs la seqüenciació dels americans a les dades europees. Als Estats Units hi ha la consciència que és una malaltia molt important que té un tractament gairebé més car que el càncer i és per això que han augmentat de quatre-cents milions d’euros anuals la inversió per a l’Alzheimer.

—I aquí?
—L’estat espanyol inverteix 115 milions a tota la investigació biomèdica enguany (no únicament a l’Alzheimer, sinó també al càncer, les malalties càrdio-vasculars i les infeccions, per exemple). L’estat espanyol inverteix l’1,2% del PIB en recerca i desenvolupament i Catalunya un 1,4%. Però la mitjana europea és del 2% i la dels Estats Units del 2,6%. L’estat espanyol ha disminuït la inversió en R+D d’un 35% des del 2010. En canvi, la despesa militar serà de 8.000 milions d’euros enguany!

—Tanmateix,  hi ha raons per a ser positius?
—Sí, a l’Hospital de Sant Pau, per exemple, s’investiguen molt tots els tipus de demències, no solament l’Alzheimer. Cadascuna té unes bases biològiques diferents de les altres i per això és important que siguin ben diagnosticades. L’Hospital de Sant Pau és un referent europeu en aquest camp, i per això la reunió s’ha fet aquí. Podríem treballar millor, però, si, a més de créixer la inversió pública, augmentés també la filantropia. Els països anglosaxons tenen el costum de donar molts diners a la ciència. Aquí, malgrat iniciatives com la Marató de TV3 o la Fundació La Caixa, aquesta cultura no és tan estesa i la filantropia només abasta l’1% del total de diners destinats a la investigació.