23.01.2021 - 21:50
Jordi Cervelló (1935), Premi Nacional de Música 2010, és un compositor barceloní, que durant molts anys ha estat professor de violí al conservatori de Badalona. Fill de Maria Concepció Garriga, pianista i poetessa, i germà d’Enric Cervelló, pianista de renom que es va retirar a vint-i-un anys. L’impacte de la violència policíaca del Primer d’Octubre el va portar a compondre Les càrregues. Aquesta obra de música clàssica s’estrena avui a l’Auditori de Barcelona. La Banda Municipal de Barcelona, sota la direcció de Salvador Brotons, interpretarà els divuit minuts de la peça en un programa que també inclou obres de Puccini, com ara La Bohème. Està previst que la cadena radiofònica Catalunya Música enregistri l’obra. VilaWeb ha entrevistat telefònicament el senyor Cervelló, de vuitanta-cinc anys, sobre la seva obra i la seva vida.
—Heu titulat l’obra Les càrregues.
—Títol inspirat pels quadres de Ramon Casas. Casas va pintar La càrrega, el quadre famós amb el guàrdia civil a cavall, que es troba a Olot. I en va pintar un altre, La càrrega II, que és als Estats Units, que tenia un amic nord-americà que li va encarregar. Són quadres molt bonics on Casas va pintar el guàrdia civil carregant. És el que va passar també el Primer d’Octubre. La càrrega de Casas era contra obrers catalans, i la del Primer d’Octubre, contra votants catalans. En tots dos casos, ciutadania catalana. El mateix tema.
—Quins temes té l’obra musical que heu fet?
—L’obra es basa en dos temes principals: la tonada ‘A por ellos’ i El testament d’Amèlia. Aquell ‘A por ellos’ em va quedar molt gravat. Veure per televisió com animaven els guàrdies civils d’Andalusia que venien cap aquí, que semblaven herois, i gairebé ploraven. Uf. Això em va fer veure que aquest era un tema principal. L’A por ellos, són més aviat trombons i instruments durs. L’altre tema és El testament d’Amèlia. La melodia, més que la lletra, és molt bonica, molt catalana, molt sentimental. És una cançó popular catalana. El testament d’Amèlia som nosaltres. Són una flauta, un oboè, un clarinet. Una trompa. El vent més melòdic. Els dos temes s’entrecreuen.
—Per què heu fet aquesta obra?
—Espero que l’obra serveixi. La cosa política hi entra relativament, perquè la política és important, i durant tota la història als catalans ens han emprenyat sempre, i molta gent ni ho sap. Però aquí entra, sobretot, la violència, que no consento de cap manera. No suporto la violència. Per això espero que serveixi. És vergonyós. I el procés judicial, amb els policies plorant, dient que els miràvem amb cara d’odi, també em va impulsar molt a fer l’obra. Va ser lamentable. Jo m’estava a Sarrià i els helicòpters passaven per damunt meu. Tota l’estona, l’helicòpter, i total era per espiar-nos. A vegades sortia de l’estudi i l’escridassava i tot. Per això aquesta obra meva comença amb el so del maleït l’helicòpter.
—I quin instrument fa el soroll de l’helicòpter?
—Tres percussionistes. L’obra és un poema simfònic. Començo fent una al·lusió al concert de Beethoven de violí. Molt lent. De sobte, surten els helicòpters i s’enfilen. I entra l’orquestra amb molta força i mala llet. I de sobte, calma. I sonen les sis del matí. Ho recordes? Van ser importants, les sis del matí. L’hora que molts ens vam llevar per anar a votar. I se sent una campana: ning, ning, ning… Fa les sis. I a poc a poc entrem a votar. I s’arma la del sant Quintí. I s’alternen l’allegro i l’adagio, que és el lent. I acaba molt bonic, molt fluix. Molt expressiu. Quan acaba místicament i amb delicadesa l’obra té molta més força.
—Quan us vau inspirar?
—El primer dia vam estar molt tocats. Va ser després quan vaig voler veure moltes imatges. I tinc molts vídeos. Això em va portar a compondre. Potser perquè sóc de violí. Els compositors acostumats al violí potser som més sensibles. No sé com dir-ho. Sensibles a tot. El violí és l’instrument més expressiu. No vol dir que el piano no ho sigui. Però és més orquestral. Jo ja he fet obres anteriors d’un camp similar: Ana Frank, Càrrega dels estudiants de 1714, Natura contra natura, dedicada a l’etòloga Jane Goodall. La cosa que s’assembla més a Les càrregues, de les que he fet fins ara, és Vocci de la Natura, sobretot en els moments intensos, on es veu com els ocells reben l’impacte de la natura.
—La música, la rebeu de petit a casa?
—Sí. A casa meva hi havia un ambient molt musical. Venien molts músics, d’aquí i de fora. A sis anys, amb una professora, vaig començar a tocar el violí. Vaig tenir el mestre Josep Maria Roma. En sabia moltíssim. El meu germà pianista era molt bo, però ho va deixar. Em va saber molt greu. Ell havia tocat concerts de Beethoven i de Mozart de ben jove. La música era allò que ens agradava. Jo, a catorze o quinze anys, vaig deixar els estudis de l’escola. No aguantava l’escola franquista. Anàvem a l’escola fins a les set del vespre. Ja em diràs tu. El Sant Ignasi i els hermanos de la Bonanova. Era molt nerviós, de nano. I els metges dels nervis em feien fora: “Vés a la muntanya.” I anava a Montserrat amb la meva àvia, a passar un hivern. O a una masia. I quan tornava a ciutat era un merder. Mon pare tenia una fàbrica. I després dues. A les Corts. Metal·lúrgiques. Hi vaig acabar treballant un temps. Però no hi podia estar, no. Vaig acabar anant a Itàlia a estudiar violí. Classes particulars. Era el mateix ambient dels meus pares d’aquí, però allà era gent molt més culta. Però quan vaig tornar vaig tenir un accident de cotxe i es va acabar tocar el violí per sempre. I vaig tirar a la composició.
—També he vist que heu anat sovint a Israel.
—Sí. Tots els que toquem el violí som una mica jueus. Ho he patit molt, tot això de l’Holocaust, encara que jo no sigui jueu. Vaig tenir necessitat d’anar a Israel, sol. Poc després de la guerra dels Sis Dies. Perquè volia millorar la cosa musical d’aquí, que era un desastre. Un desastre. Tinc una foto amb Paul Ben-Haim. I Menachem Avidom, descendent de Mahler. I vaig tornar amb uns estatuts que vaig donar al Jordi Roc, de Joventuts Musicals. I va fundar l’Associació Catalana de Compositors amb aquests estatuts. Al cap de poc temps es va crear l’Associació Cultural Espanya-Israel. En vaig ser president, proposat per Jaime Vándor. I després, va venir l’Associació Catalunya-Israel. El violí és l’instrument expressiu més fàcil de portar, i ells sempre han anat amunt i avall. Ells sí que tenen tradició musical. Nosaltres, en canvi, poca en tenim.
—Per què en tenim poca?
—Perquè el franquisme s’ho va carregar tot. Només va haver-n’hi, de tradició, del 1920 al 1936, amb Pau Casals. Una meravella. Casals tocava sempre repertori català: Suriñach, Blancafort, Toldrà, Pahissa. És l’únic que tenim. I ara qui ho fa? Si entres al meu bloc, veuràs que vaig parlant d’aquestes coses.
—També escriviu?
—Vaig fer la crítica a El País deu anys. Del 1980 al 1990. Em va agafar el boig aquell, Alfons Quintà. Saps qui era, aquest? Ara he sabut que va matar la dona. Tenia un despatx a la Rambla, baixant a la dreta. I el Quintà em va agafar. I l’Editorial Salvat, també he fet articles de música. I al Jano, revista de metges. Medicina i humanitats. Sí que m’agrada, sí, escriure.
—Nervis per l’estrena d’avui?
—Estic molt motivat. Una cosa importantíssima. De les importants que he fet. Descriure una cosa que et va emprenyar tant, si et surt bé el que volies explicar, ho passes bé. I com m’ha sortit bé, estic més content que no. Ara, mentre ho fas, pateixes, ho recordes i ho vius des de dins.
