Jordi Casassas: “La junta de Passola ha desinformat”

L’historiador Jordi Casassas vol tornar a la presidència de l’Ateneu Barcelonès. La va deixar l’any 2021, després de vuit anys al càrrec, i no tenia pensat de tornar-hi, però la gestió de la presidenta actual, la productora cinematogràfica Isona Passola, l’ha fet canviar de parer. Diu que el seu equip se sent víctima de desqualificacions injustes per part de Passola i que hi té discrepàncies profundes sobre què ha de ser l’Ateneu. Les eleccions seran dijous vinent, 20 de març.

A la llista, Casassas recupera, per exemple, Esther Escudero, que fou secretària de la junta presidida per Oriol Bohigas, i hi incorpora l’economista Oriol Amat, ex-rector de la Universitat Pompeu Fabra; el crític David Castillo; la periodista Mireia Rourera; la historiadora Mireia Freixa; i l’economista Ferran Piqué, ex-president de la FNEC.

—Per què creieu que l’Ateneu Barcelonès encara és important per a la ciutat, més enllà dels socis?
—Sempre ho ha estat. Una institució que perviscut més de cent seixanta anys per força hi ha de tenir un paper. Si no, hauria desaparegut. Passa que, actualment, hi ha una oferta cultural i, permeteu-me, una faràndula tan important que aquesta mena d’entitats queden en segon pla. A la llarga, però, l’Ateneu Barcelonès és un element de referència a la ciutat i més enllà; no cal dir entre el món de la federació ateneística, que és essencial a Catalunya, d’ençà de la resistència antifranquista. I té una de les primeres biblioteques privades del país, amb una gran especialització en la cultura, la ciència, les arts professionals del segle XIX.

—Podríeu desenvolupar això de la faràndula? Com se’n diferencia l’Ateneu?
—Era una generalització. Ho matiso: hi ha coses que són faràndula i coses que no. Vull dir que hi ha una cultura de molts diners, que, si no es fa amb molts diners sembla que no pugui funcionar. Aquí, en canvi, es fa cultura de llarga distància i amb pocs diners.

—Per què voleu tornar a ser president de l’Ateneu Barcelonès?
—No tenia ni pensat de presentar-me, però es van produir dues coses. Primera: vaig veure que ningú més no s’hi volia presentar, i a l’Ateneu és essencial que hi hagi contrast, perquè hi ha estat sempre. Només en èpoques molt excepcionals pot haver-hi una candidatura no votada. I segon: perquè, aquesta junta, des del primer moment, ha fet la seva actuació sobretot contra la junta anterior que jo presidia. Ha obrat amb males arts que no trobo ateneístiques. Han desinformat i, de vegades, han mentit deliberadament. La senyora Passola va dir que jo no suportava que una dona manés a l’Ateneu. Com és possible que digui una cosa així? Fa quatre anys no hi va haver eleccions. A la senyora Passola només l’ha votat una persona: jo, que la vaig anar a buscar perquè pensava que era sensata, catalanista i d’un nivell cultural important.

—En què penseu que han desinformat? Poseu-me’n exemples.
—En moltes coses. Diu que van trobar una casa “en caiguda lliure”. No parla mai dels efectes de la covid, que per tot arreu es van notar, en totes les institucions, privades i públiques. Ho sap tothom. Ella ho amaga. Diu que han tornat la cultura a l’Ateneu. Em demano on havia anat. Ella respon que han vingut més de cent mil persones en més de tres mil actes. Ostres! Això és molt fort, són més visitants que el Mobile. Miro les dades oficials de la casa i veig que el 2019, l’any abans de la covid, hi havia hagut 834 activitats amb 43.582 assistents. L’any 2023 es van fer 653 activitats amb 24.248 assistents.

—El programa de la candidatura de Passola diu que va heretar un dèficit de 668.000 euros. L’auditoria ho corrobora.
—El programa diu això, però anteriorment havia donat xifres que no eren. Aquests 668.000 euros inclouen el deute que tenim amb la Caixa. Hi ha una negociació feta pel president Francesc Cabana amb el senyor Isidre Fainé en què es va acordar que, com que l’Ateneu era un soci fundador de la Caixa, la Caixa ens donaria 150.000 euros anuals per a anar eixugant aquest deute. Tots l’anem eixugant, aquest deute. Ho personalitza per dir que ella ho ha fet bé. No és que ella l’hereti: és un deute històric i l’eixuga el senyor Fainé, perquè té molt present què és l’Ateneu. Ara, és veritat que també ha fet coses bones, la senyora Passola, però l’Ateneu, com he dit abans, perviu gràcies a l’encadenament d’accions amb més o menys encert que fa cada junta. De bon rotllo. Per a la casa. L’Ateneu no s’inventa el 2021. No nego que hi hagi coses ben fetes. En critico la desinformació.

—Una altra cosa certa és que durant aquest mandat s’han recuperat els socis que es van perdre.
—Sí, no tants com diuen, però sí. A veure, després de la pandèmia fins i tot es recupera la natalitat. Ella diu que hi ha hagut un rejoveniment de l’Ateneu: una altra desinformació. Hi havia un percentatge més alt de socis joves l’any 2019 que no pas ara. No és ella, que ha rejovenit l’Ateneu, és un procés. No es pot dir: “Amb mi va començar el món.” Si de cas: “Jo he posat una pedra més en aquesta història.”

—En quin moment hi ha el trencament amb la senyora Passola?
—Gairebé al principi. Jo, primer, no vaig dir res. Molts socis em deien que m’havia de tornar a presentar. Ha estat constant i ho ha dut a la premsa, cosa que ha estat poc elegant.

—Però què causa aquest distanciament?
—La veritat és que no ho sé. Quan ella va acceptar de presidir la junta, jo li vaig facilitar noms, perquè ella no venia a l’Ateneu, ni ho tenia previst, i es va trobar sense saber per on anar. Ella em va dir que no calia que n’hi donés més perquè volia tenir llibertat. Tota la que vulguis. I li vam donar tota la informació perquè en l’etapa postcovid pogués actuar amb tota la informació, cosa que no és habitual. Trobo bastant deslleial que després comencés a dir aquest reguitzell de penjaments. De debò que em sorprèn, perquè jo tinc un cert pudor per a dir les coses. La veritat és que no sé per què.

—Més enllà de la qüestió personal…
—No, és que no és personal! És una actuació sorprenent.

—Bé, doncs més enllà de les discrepàncies sobre la gestió, quina discrepància profunda hi ha sobre què voleu que sigui l’Ateneu Barcelonès?
—Penso que Isona Passola no ha viscut l’Ateneu. Ella diu que sí perquè de petita hi venia, però no l’ha viscut, no està identificada amb allò que és realment l’Ateneu. L’Ateneu pot i ha d’anar canviant, però ha de mantenir una essència determinada, no es pot despersonalitzar. Tinc la sensació que ella vol crear una mena de casal de districte i no pas un Ateneu que superi Barcelona. L’Ateneu Barcelonès no pot ser un centre cultural de Ciutat Vella. L’ha obert a tothom, amb el soci cada vegada més arraconat, amb gent que havia d’anar-se’n del jardí perquè s’havia d’organitzar un acte privat que donava uns diners. I hi ha hagut un decreixement de la inversió en la biblioteca, que és la joia de la casa. Fets d’aquests que han anat desfigurant què és l’Ateneu.

—Si el problema de Passola és que no ha viscut prou l’Ateneu, com és que la vau anar a buscar perquè en fos presidenta?
—Perquè calia tenir una personalitat indiscutida, que no fos qualsevol. Primer de tot, vam anar a buscar Tatxo Benet, i va dir que sí, però a l’últim moment va preferir que no, per raons personals i familiars ben comprensibles. I, en aquell moment, Passola deixava la presidència de l’Acadèmia del Cinema Català. N’havia sentit algun discurs que m’havia agradat, d’un catalanisme indiscutible.

—Quines propostes noves hi ha al vostre programa?
—De coses absolutament noves, hi ha fer una sala d’exposicions a la sala Verdaguer. Pel que fa a la resta, retornarem i potenciarem les coses. Per exemple, la cultura que fa l’Ateneu, no la cultura que fan uns altres en espais que els lloga l’Ateneu. La cultura que genera l’Ateneu mateix. En aquest sentit, proposem una setmana de debat amb primeres espases del país. Hi ha coses que no s’han fet en quatre anys i que ara, de cop i volta, amb les mateixes paraules que fem servir nosaltres, apareixen al seu programa, com el compromís amb els Països Catalans. No països de parla catalana, no: Països Catalans. Pensem que l’Ateneu n’ha de ser un referent, sobretot en un moment de repressió tan brutal. Hem de professionalitzar les seccions i incorporar en la planificació els qui treballen a les penyes i tertúlies de la casa. I hem de represtigiar la plantilla de treballadors, que ha estat gairebé vexada. M’ha sabut molt greu.

—…
—L’Àlex Cosials, un bibliotecari de primer nivell al país, expulsat de males maneres. El Dani Ortiz, un gerent que va guanyar la plaça en un concurs amb una dotzena de candidats, i que el va destrossar. La Diana Cot, una persona de prestigi en el món de la gestió cultural catalana, acomiadada. Hi ha hagut quatre gerents! El d’ara és un encert, però és que n’han passat quatre.

—La senyora Passola diu que hi ha espais de l’edifici que tenien el perill d’esfondrar-se.
—L’Oriol Bohigas va iniciar un programa de reforma brutal. Abans d’ell, no hauríeu reconegut molts espais. Bohigas era arquitecte i socialista i va arribar a president just quan s’acabava el pujolisme, el 2003, i això va facilitar molt les relacions amb les institucions públiques, que van donar molts diners. Ell en va fer el disseny, però l’execució pràctica de l’obra la van fer dos arquitectes, un dels quals, el Mateu Barba, és ara el nostre arquitecte. A les juntes hi ha el càrrec del conservador, que ara ocupa l’Elisenda Cirici. En el nostre mandat vam tenir una subvenció molt important per a passar l’administració del segon pis al tercer i per a acabar l’espai Rogent, un arxiu importantíssim, i acomodar l’entrada de carruatges. Amb la covid, es va aturar tot. La junta actual va tenir la subvenció per a fer aquestes obres i vam dir a l’Elisenda Cirici, amiga nostra per altra banda, que hi havia un problema important amb el terra de la sala Pompeu Fabra. Aquesta obra és la que han emprès. Estaven avisats, era simplement el recorregut de les obres. Una altra cosa que diu és que l’Ateneu podia cremar perquè no s’havia revisat mai el sistema antiincendis. Però si en els espais públics hi ha una revisió periòdica feta pels bombers, que si veuen res malament poden tancar les instal·lacions! Aquí s’han fet revisions periòdiques sempre. No es pot dir que l’Ateneu podia cremar. Com una bresca, em sembla que va dir.