Jordi Casanovas: ‘A l’hora de parlar de l’1-O, he volgut fugir de la idea que les famílies es trenquen per discussions polítiques’

El dramaturg Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) és el primer creador que ha tractat els fets de la tardor del 2017 al teatre. Ho ha fet amb Alguns dies d’ahir, una obra dirigida per Ferran Utzet sobre les percepcions, les emocions i les reflexions dels membres d’una família des dels atemptats del 17-A fins a les protestes post-sentència. Explica que tenia la sensació que mancava una ficció que tractés com havia viscut la gent normal i corrent aquells dies, i que urgia fer-la aviat per no distorsionar els fets amb el pes del record. Xerrem amb ell sobre aquesta obra, que es pot veure en diversos municipis i que al maig s’estrenarà a Barcelona, a la Sala Villarroel. Casanovas també reassaja Valenciana, una obra sobre el crim d’Alcàsser i la corrupció d’Eduardo Zaplana que, de moment, es representarà a València. Parlem, també, de Jauría, un altre espectacle de teatre documentari que tracta el cas de la violació en grup de la Manada i que ha estat guardonat als premis Max. Per últim, comentem l’estat actual del teatre, profundament tocat per la crisi del coronavirus però també, diu, pels errors comesos pel sector mateix.

—Per què heu decidit de fer ara una obra sobre l’1-O i sobre la tardor del 2017?
—Després de l’1-O hi va haver molta implicació popular, per bé i per mal, a favor i en contra. Han anat agafant protagonisme les persones de perfil polític, però en ficció no s’ha narrat què van viure les famílies. No parlo de les famílies situades en l’huracà polític, sinó de famílies involucrades en major o menor mesura, per a qui també va representar un impacte i una sacsejada emocional, personal i política. Tinc la sensació que això no s’havia tractat i crec que val la pena fer-ho com més aviat millor, per no perdre les emocions viscudes llavors.

—L’obra, però, s’allunya del mite de les famílies trencades.
—Sí. Era molt important que els debats polítics fossin des d’una posició de molt de respecte, de molta estima, que no fossin feridors. Les qüestions que afecten la família de l’obra són personals: que la filla se’n va a viure lluny, que el fill no acaba de trobar el seu lloc laboral i al món, que els pares passen per una crisi de parella, que la mare va viure un fet traumàtic i no s’ha recuperat… Aquests petits drames són els que sí que els posen en crisi, però quan parlen de política, precisament, es troben d’alguna manera, s’interessen molt per la posició de l’altre i per les diferents mirades. El seu objectiu és comprendre. Per tant, a l’hora de parlar de l’1-O i de tota la tardor del 2017, he volgut fugir de la idea que les famílies es trenquen per discussions polítiques. La política pot ser un detonant, accelerador o amplificador, com pot haver-ho estat el confinament, també.

—Si hi ha conflictes personals aparentment per culpa del procés, realment, no ho són…
—Tinc la sensació que no. És veritat que recordo l’octubre del 2017 amb molts pics emocionals i amb el cap molt poc centrat en qüestions quotidianes o laborals. Estàvem en un estat anímic molt més excitat, i això podia implicar més irascibilitat.

—Com vau viure aquells dies, i l’1-O especialment?
—Probablement amb tots els dubtes que apareixen en aquesta família. El vaig viure de moltes maneres: emocionat, espantat, enrabiat, molt autocrític… Per una banda, vaig veure coses que no m’agradaven del posicionament polític independentista, però per una altra, em vaig emocionar veient com tanta gent fèiem un acte no tan sols aparentment democràtic, sinó, a més, molt solidari, amb una acció molt pensada amb els altres. Era emocionant. No ho havia vist mai i potser em costarà tornar-ho a veure. Ho vaig viure amb moltes emocions extremes, com molta gent, que crec que se sentirà reflectida en moltes de les posicions dels personatges. L’un diu que li fa por el que passa, l’altre està completament il·lusionat…

—Com surt representada la violència policíaca? No sé si més enllà de la reflexió té també un punt de denúncia.
—Una de les claus de l’obra és que representa els dies posteriors. Comença el 21 d’agost, quatre dies després de l’atemptat. La segona escena és el 21 de setembre, després ve el 2 d’octubre i posteriorment el 30, després de la declaració. I acaba el 2019, després de la sentència. Com que representa els dies posteriors, tot s’agafa de manera una mica més reflexiva. Si hagués estat el mateix dia, no hauria estat possible fer-los seure en una taula i parlar. Però, evidentment, es parla de l’1-O i de totes les seves conseqüències…

—La reflexió sobre la violència és un element important en la vostra obra en general.
—Sí. És una cosa que personalment em fa molta por. D’alguna manera, assumim que hem de viure en una societat sense violència, i això fa que no estiguem capacitats per reaccionar quan apareix. I apareix, sigui en un atemptat, sigui en algú que vol cometre un delicte o en la policia passant per sobre les línies de convivència i civilització. És un tema que sempre em genera preguntes. Quan s’acaba la possibilitat de dialogar apareix la violència, i ja és incontrolable, no saps què pots arribar a fer. A mi, fins i tot, em fa por la meva reacció. L’1-O era a Sants i per sort no hi va haver càrregues a la tarda, però què hauria passat si algun familiar o algun amic hagués patit? No em fa por únicament què puguin fer, també que facin sortir de mi una ràbia que no vull tenir. Aquestes preguntes són molt presents en moltes obres i aquí també. Hi va haver un debat, que encara plana, sobre el tipus de reivindicació que s’havia de fer. Hi ha gent que en un moment donat decideix de travessar la línia i necessita una acció física contundent, digues-li violenta o d’autodefensa.

—Havíeu fet tres obres reflexionant sobre el fet de ser català: Pàtria, Una història catalana i Vilafranca. Aquesta última aporta alguna cosa més en aquesta línia de reflexions?
—No en tinc ni idea! L’avantatge dels qui escrivim teatre és que podem posar diferents punts de vista en diferents personatges. Sovint, l’assaig i la narrativa obliguen a marcar un punt de vista: ‘He descobert això.’ Al teatre tenim l’obligació de no fer-ho, de jugar a posar al mateix nivell tots els punts de vista. Fas l’esforç d’entendre aquells que et queden més lluny i defensar-los. Si no, l’escena es desfaria, quedaria un debat desigual. Fer aquest debat tan equilibrat com sigui possible fa descobrir coses, i a això convidem l’espectador: que entri en diferents punts de vista i els acabi estimant, malgrat que alguns puguin ser aliens. No hi ha cap solució ni resposta, seria molt agosarat, sinó preguntes i un procés d’empatia.

—Fa poc també vau estrenar Jauría, que ha triomfat als premis Max. Per què una obra sobre el cas de la violació en grup de la Manada?
—Així com en Alguns dies d’ahir no entenia per què la història posava el focus més en un lloc que en un altre, amb Jauría no acabava d’entendre per què aquest cas s’havia fet tan famós ni tampoc la quantitat d’homes que defensaven els acusats. Entenc que hi ha persones properes a ells, però que hi hagués milers d’homes amb la necessitat de defensar-los em feia plantejar-me moltes preguntes. Hi havia moments en què et podies posar dins el cap dels violadors i això era molt desagradable i feia molta por, i vaig pensar que era interessant posar-ho a l’escenari. Si el públic fa el viatge d’entrar dins d’ells i justificar-los, quan a priori té un judici fet de fora, sentirà que té part de responsabilitat. El cas té aquesta força. No explica només una violació concreta, sinó que canvia la concepció del delicte. De cop i volta, allò que molts homes havien considerat una cosa acceptable, es determina que és un delicte. Això és un impacte per a molts, i per això s’hi resisteixen.

—La prova més evident d’això, el famós xat de WhatsApp en què els violadors comenten amb vint amics què han fet i tots ho troben molt normal. A l’obra reproduïu la conversa.
—Sí, probablement encara deuen pensar que no van fer res mal fet… No poden arribar a penedir-se’n perquè segurament no arribaran a pensar mai que van cometre un delicte. Això és impactant: quina és la construcció cultural i mental d’aquestes persones per considerar que allò era part d’un joc? En el procés de treball, era en els petits detalls i no en les grans frases on es transmetia la dimensió moral d’aquests personatges, quina era la seva autèntica relació amb la resta de la societat, i especialment amb les dones.

—Quina mena de detalls?
—Detalls que poden semblar superficials i que no s’han destacat en les notícies, com si havien dit o no adeu en marxar. A un li pregunten: ‘Però vostè quan va marxar va dir adeu?’ I, després d’haver passat una hora defensant que ho havien fet tot de mutu acord, quan diu que no, es desmunta tot. Si no ets capaç de tenir aquest mínim d’urbanitat, vol dir que tota la resta és mentida. L’obra també reflecteix com els advocats de la defensa van fer un judici tan fort contra la denunciant que van arribar a treure més detalls de la seva persona que els acusats. Cosa que també van fer mitjans de comunicació sensacionalistes… I reflecteix la precarietat del sistema judicial en aquest sentit. A partir d’aquest cas, algunes coses han millorat, fet que és esperançador.

—A l’obra, fins i tot, introduïu transcripcions del judici. Com es fa per mantenir l’interès d’una ficció en una obra d’aquesta mena, de teatre documentari?
—Quan anem al teatre i escoltem els personatges, busquem la segona intenció. No escoltem només una informació, sinó que busquem què hi ha darrere de cada paraula. Per això són importants aquestes frases més petites i ambigües, o acudits. El fet que uns acusats se sentin emparats i tranquils per fer acudits durant la seva declaració t’explica molt més sobre el sistema judicial que no pas un gran assaig.

—Teniu molta tendència al teatre documentari. Aquí potser no és tan habitual com en altres països?
—Se’n fa molt al món anglosaxó, i aquí no tant, tot i que cada vegada més. Jauría és, probablement, la primera obra de teatre documentari que guanya un premi Max. Els últims anys ha crescut la connexió amb la realitat per part del teatre, sigui amb autoficció o amb la ficció ambientada en un moment històric. No hi estem acostumats, i a vegades tenim la sensació que si veiem una ficció basada en uns fets reals, ha de ser molt rigorosa. Però no deixa de ser una ficció! Fins i tot el periodisme o la història, segons com ordenin la informació, també construeixen una ficció. Sempre hi ha una interpretació. Però ens costa quan sabem que és totalment ficció, ens violenta molt més. Ara estic reassajant Valenciana, una obra sobre el crim d’Alcàsser i de la corrupció d’Eduardo Zaplana. Especula sobre les coses que podrien haver passat o haver-se dit, no parteix de documents. A molta gent li sorprèn molt gratament, però a alguns altres els costa molt d’entrar-hi i diuen: ‘Això no va anar ben bé així.’ Hi ha una certa idea que s’han d’explicar les coses fil per randa com van ser. Ens hem d’habituar a jugar amb fets reals des d’una ficció especulativa.

—Costa que les grans sales acullin aquesta mena d’obres? De moment, Jauría no està programada en grans sales del país.
—No, més aviat hauríem de parlar de l’ecosistema teatral barceloní. Malauradament, els teatres públics acaben tenint tres noms que prenen decisions, i segons qui siguin tenen unes polítiques o unes altres. Que Jauría vagi a Badalona, Viladecans, Figueres o Mataró demostra que hi ha teatres que ho reben amb bons ulls. Hauríem de preguntar als teatres públics per què consideren que no és interessant. A Barcelona tot és molt més limitat i, en cas de teatres privats, Jauría no és una opció perquè la companyia de Madrid no pot córrer el risc d’anar al teatre a Barcelona, és un lloc on moltes vegades s’han fet mal.

—A què us referiu amb aquest ecosistema teatral barceloní? Parleu del TNC, per exemple?
—Al TNC Xavier Albertí ha fet una aposta molt concreta per quatre o cinc noms i per impulsar-los una carrera. Per una banda, em sembla bé, perquè poden ser molt interessants, però per una altra, això ha frenat l’accés de molts altres noms interessants durant vuit anys. Pel que fa a creació teatral, Catalunya és una mica més gran que el que permet l’embut del TNC. Al TNC i al Teatre Lliure es pot treballar en unes condicions en què no es pot treballar enlloc més. Si a una persona li dónes quatre oportunitats en aquestes condicions, la construcció de la seva carrera tindrà molta qualitat, si a més té talent. La resta ho intenten amb una sabata i una espardenya… Passa igual al Lliure. Ara hi ha una aposta concreta per un grup de gent. Està molt bé, però les portes queden tancades per a molta altra gent per un període molt llarg. A mi m’ha anat bé tenir dues facetes molt diferents, una molt comercial, amb obres com Idiota, i una altra de risc i investigació. La faceta comercial m’ha donat la solvència econòmica per a poder arriscar amb obres com Ruz-Bárcenas, Valenciana, Jauría i Alguns dies d’ahir. Fa vuit anys que no rebo cap encàrrec d’un teatre públic. Si visqués només del meu teatre de risc, hauria plegat.

—Com veieu l’estat del sector arran de la crisi del coronavirus?
—Molt tocat. Personalment, no m’agrada la queixa ni el fet de comparar el risc del teatre amb el del transport. No hi ha hagut una consciència de grup, de classe. Cadascú ha anat pel seu compte i això ens ha fet molt febles. Som en un moment en què tenim una imatge tocada, potser perquè a vegades hem deixat de banda coses que interessaven a la gent i ens hem centrat només en coses que ens interessaven a nosaltres. Això ens ha fet perdre responsabilitat i incidència social. Estic molt decebut per la incapacitat que hem tingut d’ajustar-nos. El futur es presenta molt complicat. No és tan sols mirar d’obrir i fer-ho amb les cabudes que es pugui. Crec que això són pedaços i no s’ha considerat el llarg termini… No ens hem parat a pensar com fer-ho per no deixar ningú tirat. Ara ja hi ha gent que ha caigut, que està a la cuneta. I això ens hauria de fer caure la cara de vergonya.

—Són errors previs només per part del sector teatral o també per part de les administracions?
—Per exemple, estic força enfadat amb el fet que alguns festivals que reobren ho facin amb noms internacionals. Hi ha companyies que tenen un nivell de suport institucional descomunal. No hi ha cap necessitat que aquests festivals tornin a obrir amb obres caríssimes de Bèlgica quan hi ha gent que és al llindar de la pobresa. Són molts diners que podrien anar a donar feina a professionals de casa nostra. Em sembla irresponsable i no som capaços de denunciar-ho. Jo no parlo de demanar més recursos, perquè ja sé que és una situació complicada. Entrar en la dinàmica de queixa i de dir que no se’ns tracta prou bé és pervers, perquè dins el sector mateix no som capaços de destacar les coses que no es fan bé.