12.04.2016 - 21:13
|
Actualització: 22.08.2016 - 22:41
El filòleg i polític Jordi Carbonell ha estat reconegut amb el Premi Pompeu Fabra, impulsat per la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. També han estat premiats l’Anglo-Catalan Society, Casa Ametller, Softcatalà, Liz Castro i Punt de Referència – Projecte d’extutelats.
L’acte ha estat presidit pel conseller de Cultura, Santi Vila, que ha fet una defensa del català sense menystenir la llengua castellana: ‘El català és i serà llengua pròpia de Catalunya, però el castellà no és llengua impròpia del país.’ I ha afegit: ‘Així ho hem fet sempre i ho continuarem fent, tenint en compte sempre que és important que les administracions actuem i discriminem positivament.’ En referència al manifest del grup Koiné, Vila ha dit que els debats formen part de la vida.
Aquest és el discurs que ha llegit Jordi Carbonell quan ha rebut el premi:
«Honorable senyor conseller de Cultura; senyores directora i subdirectora generals de Política Lingüística; senyores, senyors.
Començo donant les gràcies més sinceres per aquest guardó que el govern del meu país m’ha atorgat, tant pel seu contingut com pel nom que l’avala.
Una de les meves primeres actuacions clandestines sota el règim de Franco ja anava lligada a Fabra. L’any 1948 va circular de mà en mà una felicitació al Mestre en complir 80 anys: redactada per Carles Riba i mecanografiada sobre paper de barba, anava seguida per nombroses signatures que volien ser la representació del poble català que, en aquell moment, no podia expressar-se lliurement en la seva llengua. L’ús públic, oral o escrit, de la llengua catalana era absolutament prohibit fins i tot en les targetes de visita. Quan els portàvem el text a signar, tothom sabia que podia anar a la presó per això.
No sé on va anar a parar la felicitació, perquè Fabra morí aquell any per Nadal a l’exili de Prada de Conflent. En recordo, però, el final: ‘Que la vostra vida neta, coratjosa i fecunda duri molts anys més per a exemple i orgull de tots.’
Aquestes paraules, tan senzilles, eren un crit de protesta i d’afirmació. Un crit que encetava una llarga llista d’accions reivindicatives (i presons) que ha durat quasi setanta anys. No teníem cap poder i davant nostre hi havia un cruel estat totalitari. Pensar aleshores en un canvi, per a un independentista com jo, no era fàcil, gens…
Tanmateix, avui som en vigílies de la independència. Probablement, els propers premis Pompeu Fabra ja els atorgarà el govern de la República Catalana.
I qui no ens diu que tenim a la vista un govern de la República Federal dels Països Catalans! Com aleshores, hem de serrar les dents ben fort i lluitar, lluitar per la nostra llibertat total.»
