Jordi Bosch: “Això de l’Institut del Teatre fa molt de mal, és espantós”

El darrer personatge a qui ha donat vida l’actor Jordi Bosch és el Martin, un pare de família d’èxit que ha de reconèixer un secret inconfessable –compte amb les primeres preguntes, que poden aixafar la guitarra una mica– i que és el punt de partida de l’obra La cabra o qui és Sylvia?, que es representa a La Villarroel de Barcelona fins el 28 de març. Aquest text de l’autor nord-americà Edward Albee reflexiona sobre els límits de la tolerància, i ho fa sense filtre, d’una manera que no deixa cap espectador indiferent. Parlem amb l’actor, entre més qüestions, sobre els detalls del muntatge, dirigit per Iván Morales i interpretat també per Emma Vilarasau, Roger Vilà i Jordi Martínez. Com a bon actor amb especial tendència cap a l’humor, Bosch és afable i rialler i transmet idees profundes de manera molt expressiva, amb certa teatralitat i comicitat.

—La cabra o qui és Sylvia? té un punt de partida molt inquietant: un home d’èxit en un matrimoni aparentment perfecte diu que té relacions sexuals amb una cabra i que n’està enamorat. Què creieu que pretén l’autor?
—Presenta quins són els límits d’allò que podem entendre. Podem entendre certes coses, però què passa quan acabes en un lloc que no hauries imaginat mai? El més fàcil és dir “això no”. També pots no acceptar-ho, però et preguntes com gestionar-ho, perquè existir, existeix. Aquesta és la porta que obre Edward Albee, anant a buscar una cosa molt llunyana a nosaltres. Podem dir que no hi estem d’acord, però què fem amb aquesta gent? Ell ve a dir que l’instint animal, sexual, que diu que mou el món, el té tothom. Però què passa quan a un se li escapa de les mans i sent una cosa que no passa per la raó, sinó per l’emoció? Es reflecteix molt bé en una frase de l’obra que diu: “No pot passar, però ha passat”. L’autor, amb tota la valentia del món, obre la porta al còctel de les emocions que no saps com gestionar i diu: aquí us ho deixo, i a veure què en feu. Aquesta obra sempre serà interessant, perquè no crec que la societat solucioni aquest problema… [Riu.]

—Iván Morales, el director, comentava que tothom té la seva Sylvia, el seu desig inconfessable. Fins i tot les famílies més exemplars.
—Sí, l’obra agafa un model de família concret perquè ningú no pugui dir: “És clar, és culpa de la classe social, pobrets”, “és que no ha tingut estudis”, “és que va tenir un pare maltractador”… No! És un home que morirà d’èxit, amb una vida meravellosa. I en aquest deu, s’hi posa una bomba. El primer que fem és justificar-lo, però per què l’hem de justificar? No hi ha justificació. Això de la cabra és tan gros que molta gent es queda només amb l’anècdota, però no, s’ha d’anar més a fons!

—L’obra es va estrenar per primera vegada el 2002 als Estats Units. Molta gent es va ofendre. Aquí també passa?
—Déu n’hi do, la gent que s’ofèn, aquí! És la primera funció que faig en què noto que cada dia és diferent de l’altre quant a la reacció del públic. Hi ha dies que la gent pot començar a riure com si fessis la comèdia de l’any, dies que no riu ningú i que podries tallar la tensió amb un ganivet i dies que comencen a murmurar i opinar en veu alta. Per molt que et diguin de què tracta l’obra, hi ha un punt de sorpresa, perquè l’obra va fins al final. Hi ha un moment que el públic sent que espia la parella, com quan sents com els veïns es barallen i no voldries sentir-los. Aquest mateix pudor es transmet una mica a la sala.

—O moments en què rius i potser no voldries riure. 
—Sí, hi ha gent que ens comenta “però de què riuen, com poden riure tant?” i gent que ens diu “m’he pixat de riure!”. Albee toca les cordes emocionals de la gent d’una manera que tot autor voldria. És quan la funció del teatre agafa sentit…

—S’ha dit que és una obra sobre els límits de la tolerància. Però explorar tant i tant els límits de la tolerància no pot fer córrer el perill de tolerar allò que és intolerable?
—Sí, és veritat! Per això l’obra admet aquest debat. Tolerem allò que no es pot tolerar. Algú em deia que el protagonista podria tenir l’opció d’adonar-se del que sentia per la cabra i fer mitja volta i marxar. Però l’autor diu: “Per què t’has de reprimir una emoció?”

—Una idea que pot ser perillosa…
—És clar! Ell passa la frontera i diu: “Com ho gestionem?” No hi ha una resposta única. L’autor obre portes perquè la gent es faci preguntes: on posem els límits, si és que n’hi ha d’haver?

—És la segona vegada que l’obra s’estrena a Catalunya.
—La primera versió, amb Josep Maria Pou, es va fer fa quinze anys. Recordo que va ser com un cop de puny, de dir “però què és això?”. És molt curiós com ara moltes de les brometes d’ell cap a ella ja no s’accepten i no fan ni gràcia. Ell diu: “Potser estic amb una com tu, però nova de trinca”, i la gent murmura. Segur que quinze anys enrere reien! Alguna cosa hem guanyat.

—Amb Emma Vilarasau sou una parella real interpretant una parella de ficció, cosa que ja heu fet altres vegades. Com s’entoma?
—És més fàcil, perquè no hi ha filtres. Quan jugues a la partitura de la interpretació sempre hi ha un color més o menys pujat. Quan tens un company davant, si vols jugar amb les famoses veritats del teatre, potser hi ha dies que estàs més carregat…

—Què enteneu per veritats del teatre?
—Si he d’interpretar algú que està enfadat, m’he d’enfadar, no he de fer veure que m’enfado. Si he d’interpretar un enamorat, puc fer veure que m’enamoro, però es notaria. El mateix amb el fet de plorar i amb tot. Si ho interpretes, hi ha un espai on es perd veritat. En canvi, si treus el filtre i jugues amb l’estat emocional és diferent. Una vegada em van dir que un actor ha de ser un atleta dels sentiments. Ha de tenir els sentiments prou a flor de pell, clars per a ell mateix, i utilitzar-los quan toqui, sense pudor. Com menys pudor tingui un actor, més interessant per a l’espectador. I amb la parella pots anar més a fons amb tot plegat. No et dirà “què t’he fet jo avui?”, com et podria dir un company, segons com. Hi ha una complicitat que s’ha d’aprofitar per anar a totes. A més, com que ja ens vam enamorar fent teatre, nosaltres i el teatre és tota una mateixa cosa.

—Us vau enamorar al Teatre Lliure.
—Sí, fa trenta-dos anys, quan fèiem Les noces de Fígaro, un muntatge emblemàtic del moment. I fins aquí! [Riu.]

—Us emporteu gaire feina a casa?
—Els límits estan desdibuixats, sobretot en l’època d’assaigs… Imagina’t, treballant en la mateixa obra i a més fent de parella… Comentes “per què no provem tal cosa o tal altra?” o li demanes el seu parer.

—No sou els únics actors de la família.
—El nostre fill, en Marc, també és actor. Era a Justícia, al TNC, però al pobre li va agafar la pandèmia. Era la primera obra que feia, en tenia moltes ganes, i deu dies abans, covid! Projectes que hi havia van caure… Horrorós!

—Com ho viviu?
—Com tots. Malament i anar tirant. I encara tenim la sort de treballar. Em considero un afortunat, perquè hi ha molts companys a qui se’ls han estroncat molts projectes. Nosaltres tenim la llumeta de la gent, aquest 50% de cabuda… I hem d’agrair que vinguin, perquè molta gent té por, i és normal.

—Tornant al passat, com va néixer la vostra passió pel teatre? Havíeu de ser metge.
—Sí, però no vaig acabar el primer any de Medicina. M’agrada la medicina, però el teatre va poder més. Quan vaig tornar de la mili, Boris Ruiz, que és amic de Mataró, em va dir que feien una obra de teatre a Barcelona i que si m’hi volia apuntar. I pim-pam! La meva passió pel teatre neix perquè jo sóc de Mataró i allà tenim la sort de tenir la sala Cabanyes, on feien Els pastorets. Hi vaig entrar amb catorze anys, i se’m va obrir un món! És una de les grans escoles per a inocular el verí del teatre a la gent que no som de Barcelona. Després vaig viure el moviment del teatre independent dels setanta. D’allà va néixer la professionalització i va venir el Lliure. No vaig anar a l’Institut del Teatre ni a cap acadèmia. Existien, però encara estava tot una mica per a fer. Ara és impensable que algú munti una obra i li diguis “tinc un amic que ho fa molt bé, que vingui”.

—Com era el Lliure d’aquella època?
—Va ser la meva escola de teatre. Hi vaig entrar el 1983, amb uns vint-i-sis anys. M’hi vaig trobar Fabià Puigserver, Lluís Pasqual, Lluís Omar, Anna Lizaran… I el ritme era molt intensiu. A la tarda preparàvem l’obra que es faria un temps després, quan la de la nit s’acabés. A la nit, funció, i a la tarda, assaig de l’obra següent. S’acabava un muntatge i tot just se n’estrenava un altre. Van ser molts anys amb aquesta dinàmica. Quina gran escola de teatre! Amb aquella gent que en sabia tant i que eren alhora directors i mestres…

—Ha canviat gaire l’ofici, des de llavors?
—Sí, i no crec que ens hàgim de quedar en l'”ai, que bonic que era allò”. En aquella època el Lliure ja havia canviat una mica. Es venia d’una cosa més declamada, amb aquests filtres d’interpretar, de posar una cuirassa, i això va canviar. Jo no sé no implicar-me amb els personatges, siguin com siguin. Amb els anys m’he anat traient pudor de sobre. Aquesta cosa d’haver entès el personatge d’una manera en concret i fer-lo fins al final és la gran evolució que ha fet el teatre en aquests trenta anys o quaranta.

—També heu fet molta televisió i heu protagonitzat sèries de molta audiència a TV3, com ara Majoria absoluta. Com veieu l’estat actual de les produccions televisives en català?
—Tenim un moment de sequera important i no sabem quant durarà. És una pena, perquè TV3 tenia molta producció pròpia, amb tres ficcions o quatre de nit que voltaven durant el mes. S’ha anat retallant i retallant, diuen que per un problema econòmic. Confiem que un dia torni a tenir diners. És una llàstima perquè era molt bonic veure la ficció de TV3, i la prova és que, quan de tant en tant apareix una nova sèrie, la gent s’hi enganxa.

—Acabo amb una qüestió d’actualitat: com heu viscut, com a persona que forma part del sector, la publicació de les denúncies d’assetjament sexual i abús de poder a l’Institut del Teatre? 
—Tot això fa molt mal. És espantós. Et preguntes com hem pogut estar tants anys aguantant-ho. Sobretot, aquesta relació de poder. Hi ha gent que potser diu “no és abús, perquè va ser consentit”. Però si jo sóc un professor i la persona és un alumne de vint anys, és evident que és una relació de poder, no és d’igual a igual.

—Durant la vostra carrera heu detectat aquesta mena de conductes?
—No. Ni tan sols cap company que em comentés que havia viscut una situació així.

—Fa un temps també hi va haver polèmica en el sector pel cas de Lluís Pasqual, que va ser acusat d’assetjament laboral i de tenir una actitud “despòtica” amb els treballadors. Heu treballat molts anys amb ell. Què en penseu?
—A mi m’ha sabut molt de greu el tema de Lluís Pasqual, perquè hem perdut un talent molt important, una peça irrecuperable, i això és una pena molt gran. S’ha anat fent una gran bola i crec que hauríem de destriar el gra de la palla. Espero que el temps posi les coses al seu lloc.

—Sobre el cas de Pasqual, unes veus van defensar que certes conductes són intolerables, mentre que altres van dir que hi ha dinàmiques que d’alguna manera formen part de l’ofici.
—És que és difícil… Costa molt de trobar el terme just de tot això. No pots negar a ningú allò que sent, cadascú sent el que sent i és molt respectable. No puc dir a ningú “tu no pots sentir això” si ho ha sentit. Ara, on és el terme just de cada cosa? Aquí és on penso que les coses s’haurien de posar una mica al seu lloc. No ho sé, és molt complicat. A vegades les paraules ens traeixen a tots plegats i s’ha d’anar amb compte amb els comentaris. Repeteixo, la gent sent el que sent i és molt respectable. Desitjo que tot es posi a lloc i com menys gent perjudicada de totes bandes, millor. Ara, això de l’Institut del Teatre ja és… Fa molt de mal!