25.01.2022 - 21:50
L’inspector de la policia espanyola que va agredir el fotoperiodista Jordi Borràs el 2018 ha acceptat que el va colpejar per motius ideològics i no pas perquè ell l’hagués agredit abans, com deia en una denúncia contra Borràs que, finalment, va retirar. Admetent ara la culpabilitat evita el judici i una possible condemna més dura que la que ha rebut: un any de presó, que no complirà si no té cap més incident amb la justícia durant aquest termini de temps; el pagament d’una indemnització de set mil euros i de les costes processals; una ordre d’allunyament durant quatre anys; i l’obligació de fer dos cursos de prevenció de la violència. Parlem amb Borràs poques hores després d’haver sortit del jutjat. Assenyala que, si bé està content per haver aconseguit que reconegui l’agressió per motius polítics i que retiri l’acusació falsa en contra seu, batallarà fins que sigui expulsat del cos de la policia espanyola.
—Com ha anat?
—Hi anava convençut que la jutgessa ens preguntaria si havíem arribat a un acord, que diríem que no, i que ens citaria per a una nova data de judici, però ha anat molt bé. L’última cosa que m’esperava era que acceptés tot allò que dèiem a l’escrit d’acusació, i ho ha acceptat. Fins ahir, les últimes notícies que en teníem era que l’advocat de l’altra part no volia acceptar de cap de les maneres ni tan sols retirar la denúncia falsa que m’havia interposat.
—Per què creieu que ho ha acceptat?
—No tinc cap mena de dubte que ha estat perquè no hi tenia res a pelar. Els cinc testimonis que van presenciar els fets van deixar clar que ell m’havia agredit a mi, que jo era a terra ensangonat i que ell em pegava enfollit. Hi ha un fet que és molt injust: si jo avui me n’he escapat ha estat per fortuna. Malauradament, la paraula d’un policia val més que la d’un ciutadà. Tenim mil exemples per a demostrar-ho. Si avui ho puc celebrar és perquè, quan vaig cridar, gent diversa va treure el cap i em va poder veure. Si no, avui segurament lamentaria moltes coses. Ha estat bona sort i, també, la bona defensa de Carla Vall i el seu equip. I el fet que 684 persones van posar diners per pagar-me la defensa, i que col·lectius com el sindicat de fotògrafs UPIFC i el Grup de Periodistes Ramon Barnils es van abocar en favor de la meva defensa. És una victòria col·lectiva.
—Quina actitud tenia? S’ha disculpat?
—La seva actitud era de derrota, de xaiet degollat. Així com a la vista judicial que vam tenir en recordo la mirada desafiadora als passadissos de la Ciutat de la Justícia i el somriure cínic que em va dedicar, tot això avui havia canviat. Ha estat capcot i se n’ha anat amb la cua entre les cames. No m’ha demanat disculpes, ni les hauria acceptades. La meva dignitat té un límit.
—Fins a arribar al dia d’avui, heu estat tres anys i mig amb una denúncia del policia que us acusava d’haver-lo agredit primer. Com ha estat el procés?
—Ha estat una victòria suada. Han estat tres anys i mig amb una imputació falsa, amb més de dos mil euros congelats com a fiança. És una victòria molt important perquè demostra que un inspector de la brigada d’informació de la policia espanyola va agredir-me per motius estrictament ideològics. És a dir, perquè sóc independentista i, en conseqüència, perquè sóc antifeixista. A més a més, amb l’agreujant que sóc fotoperiodista i l’agressió era motivada per la meva feina.
—En sortint del jutjat heu dit que el pas següent serà aconseguir que aquest inspector que ha reconegut una agressió a un ciutadà per motius polítics sigui expulsat del cos. Com ho fareu?
—Suposo que per la via administrativa. Un dia Mònica Terribas va demanar a Teresa Cunillera, que llavors era delegada del govern espanyol a Catalunya, què pensaven fer amb aquest agent que havia continuat treballant tranquil·lament durant tots aquests anys. Va dir que com que hi havia denúncies encreuades, aquest senyor era innocent fins que no es demostrés el contrari i que ja es tramitaria l’expedient disciplinari quan pertoqués. Doncs bé, no tan sols ja no hi ha denúncies encreuades sinó que s’ha demostrat que la seva era falsa. S’ha demostrat que em va agredir després d’haver cridat “Viva España y viva Franco!”, i que em va agredir per motius ideològics. Un estat que té vocació de democràtic no pot permetre’s de tenir un inspector de la brigada d’informació, que és la brigada política de la policia, que agredeix fotoperiodistes per motius ideològics amb consignes franquistes. Això és impensable en qualsevol estat amb vocació democràtica. Per tant, si l’expedient disciplinari no en preveu l’expulsió del cos, lluitaré fins on calgui per aconseguir-ho. Veurem quins passos cal recórrer, però tinc claríssim que això no queda així.
—La condemna que ha acceptat no inclou una inhabilitació?
—No, perquè ara és una qüestió administrativa. És el mateix cos de policia espanyola que ha de fer les gestions necessàries per saber què en fan. Jo continuaré pressionant i qui s’hauria de pronunciar és la nova delegada del govern espanyol, Maria Eugènia Gay, i el ministre d’Interior. Han de dir si troben normal que un inspector de la brigada d’informació vagi agredint fotoperiodistes després de cridar “¡Viva Franco!”. A mi no em sembla normal. Tot allò que no sigui expulsar-lo, formarà part de l’anormalitat i hauria de ser vergonya pública internacional. Tenir un individu com aquest a sou de la policia espanyola no té cap mena de sentit. Evidentment, amb l’historial de l’estat espanyol no m’estranyaria. No sóc ingenu, sé que és probable que aquest senyor continuï fent de policia, però això no vol dir que jo em cansi de batallar com ho he fet aquests tres anys i mig.
—Com els heu viscut aquests tres anys i mig?
—He estat amb una indefensió total i absoluta per part de la policia, que no fa res perquè jo pugui cobrir una manifestació d’extrema dreta com qualsevol altre periodista. Continuo sense poder anar a cap manifestació d’extrema dreta perquè ningú no em garanteix el meu dret de fer-ho. No sols és un greuge cap a mi, sinó també a la llibertat de premsa i a la ciutadania, perquè se li limita la llibertat a la informació. Durant aquests darrers anys m’he hagut de limitar a anar a l’estranger a documentar moviments d’extrema dreta perquè aquí no ho he pogut fer. Les darreres vegades que ho he intentat m’he trobat emmerdat en intents d’agressió i amenaces, fins i tot davant els Mossos d’Esquadra, que no han actuat. Hi ha una inacció flagrant cap a casos com els meus. M’ha deixat a l’estacada.
—Després de la vista judicial d’avui heu rebut cap missatge de la delegació del govern espanyol, del ministeri o del cos de policia espanyola?
—Cap ni un.
—I abans?
–Tampoc, mai. Encara més: els partits espanyolistes van posar en dubte l’agressió. Fins i tot recordo un representant sindical de la policia espanyola defensant la versió del policia. O diversos suposats mitjans de comunicació que m’acusaven d’haver-lo agredit. Ningú no s’ha disculpat ni ha rectificat.
