Jordi Borràs: ‘No eren militants de l’extrema dreta; eren els teus veïns’

Jordi Borràs feia pràcticament dos anys que s’havia allunyat de qualsevol manifestació espanyolista, per la impossibilitat de poder-les fotografiar ni explicar amb normalitat; per les nombroses amenaces que havia rebut d’individus i organitzacions d’extrema dreta, les mateixes que ell s’ha encarregat de denunciar durant anys. Però arran del referèndum de l’1-O i de la posterior proclamació de la República, s’hi ha hagut d’aproximar de nou i ha acabat recollint desenes i desenes de casos d’agressions i d’amenaces a l’informe ‘En nom d’Espanya‘, publicat a l’anuari Mèdia.cat. És la cara B del llibre Dies que duraran anys (Ara Llibres), que avui surt a la venda. És un recull de fotografies dels moments més intensos i decisius que arrenquen al parlament al ple del 6 i el 7 de setembre i acaben a la manifestació del 7 de desembre a Brussel·les. Tres mesos en què tot va canviar. Borràs compta amb la col·laboració de més fotògrafs: Sergi Alcázar, Oriol Clavera, Ramón Costa, Sira Esclasans, Ramon Ferrandis, Albert Garcia, Santi Iglesias, Míriam Lázaro, Carles Palacio i Carles Ribas. I dels texts d’un grup de joves escriptors que són de la seva generació: Anna Ballbona, Jenn Díaz, Marina Espasa, Natza Farré, Albert Forns, Raül Garrigasait, Jordi Lara, Adrià Pujol, Gemma Ruiz i Joan Todó. Una generació que haurà de saber si acaba llegint aquest llibre amb ulls de nostàlgia o com una demostració que la revolta és possible.

—Dies que duraran anys i ‘En nom d’Espanya’: cara i creu.
—Va bé per a contrastar l’ambient que es respira a les manifestacions espanyolistes amb el de les independentistes. Fins i tot a les manifestacions pels presos es respira una certa simpatia, una alegria i una esperança. Les manifestacions espanyolistes són tot el contrari: l’ambient és terrorífic, fa por. A mi em fa por. I aquests mesos també s’ha vist. L’agressivitat continguda que hi ha a les manifestacions espanyolistes denota què ha passat amb la violència.

—Dieu a l’informe que aquesta violència espanyolista s’ha fet més transversal.
—La violència era pròpia dels col·lectius d’extrema dreta. Aquests esclafits de violència ja van passar als anys vint del segle XX, amb les primeres organitzacions d’extrema dreta. Ho explica Carles Viñas: aquells militars que sortien de capitania i anaven a caçar gent de la Unió Catalanista, d’Estat Català… Als anys vuitanta hi va haver un nou boom d’aquesta violència, en general de sectors de caps rapats neonazis. Però en aquells casos els qui atacaven algú en nom de la unitat d’Espanya eren militants d’extrema dreta. Ara per primera vegada en la nostra història recent, ens trobem que aquesta violència l’empra gent que no es pot classificar com a activista d’extrema dreta.

—Com els qui van atacar Catalunya Ràdio.
—Per exemple. O alguns casos més que m’he trobat. Enregistrava una agressió de membres d’extrema dreta a un venedor ambulant i li va dir en veu alta ‘això és el que defenseu’. I una senyora que passava per allà amb una bandera espanyola li va fotre una hòstia i li va trencar el mòbil. Jo no sé si aquella persona vota Ciutadans, el PSC o el PP, però, com aquest cas, n’hi ha moltíssims. Una de les coses que explico a l’informe és que parlant amb víctimes t’adones que el perfil de l’agressor ha canviat. I parlant amb mossos també; jo els pregunto quina mena de gent han pogut detenir, i em diuen que no són activistes d’extrema dreta com a tal. Si tenen antecedents policíacs, no tenen relació amb el seu activisme polític, sinó de delinqüència comuna. La violència ha traspassat de l’extrema dreta cap a un espanyolisme més transversal.

—Dieu que hi ha agressions comeses per gent sense perfil agressiu.
—Hi ha diversos casos del veí de tota la vida. Un exemple: una senyora picant la cassola, i el veí del costat de casa seva surt al carrer, agafa un tros de fusta i el llança contra la finestra. En aquest cas hi va haver judici i van condemnar el senyor. Un cas més: tres persones de més de seixanta anys, al barri de Gràcia, arriben amb taxi el dia de la proclamació de la República. Quan un en surt crida ‘visca la República’. El veí del davant de casa, que tenia la bandera espanyola penjada, baixa i els atonyina tots tres. Un més: un home que puja a veure el veí i l’amenaça de mort perquè repicava la cassola. I encara un més, a Palamós: un home de setanta-cinc anys que picava la cassola el dia que van detenir els Jordis… Va sortir al balcó. I un veí de l’edifici de davant li va fotre cinc trets amb unes escopeta de perdigons i el va ferir al ronyó. Aquest va ser detingut mentre cridava ‘catalufos de mierda, os mataremos a todos’. No són gent de l’extrema dreta; són els teus veïns.

—Per què ho fan? Se senten impunes?
—No ho oblidem: el crit ‘a por ellos’ penetra en la societat espanyola. És el vist-i-plau de la impunitat. Però és més que això; és una actitud, la de ‘nosaltres contra ells’. No és una actitud de convivència: és tot el contrari, una actitud supremacista, del dominat i el dominador, del sotmès i la persona que sotmet. La majoria de casos d’agressions passen a partir de l’1-O. Dels cent trenta-nou documentats en noranta-cinc dies, vuitanta passen durant l’octubre. I, de fet, es condensen en tres dies concrets a partir del dia 1: el dia 8, el 12 i el 29 d’octubre, les tres grans manifestacions de Societat Civil Catalana; sumen entre les tres trenta-quatre incidents violents, que inclouen agressions, amenaces i coaccions.

—Hi vau ser, en aquelles manifestacions?
—Vaig anar a la del dia 8. Vaig haver de treballar des d’un principal a la Via Laietana davant la comissaria. Tot i ser en un pis, a mi em van dir de tot, em van insultar, em van assetjar i només els va faltar de tirar-me pedres. I no sóc pas l’únic.

—Van ser manifestacions més grans que en ocasions anteriors. I també hi va anar molta gent que no agredia.
—És una realitat: qui fa aquestes agressions és una minoria. Però també m’he trobat amb víctimes que em deien que primer uns els van anar a pegar, i després uns altres hi van anar a posar pau d’entrada, però acabaven justificant l’agressió: ‘És que anaves amb una samarreta amb l’estelada, a qui se li acut; és clar, és que aneu provocant.’ És molt trist. Crec que hi ha hagut certa frustració per part del nacionalisme espanyol per la manca de reacció de Madrid. I això ha fet que hi hagi hagut esclafits molt concrets. Societat Civil Catalana fa aquestes manifestacions posteriorment del mes de setembre, quan organitzacions com Somatemps i Democracia Nacional van agitar el carrer. Per exemple, quan van anar davant la seu de l’ANC, es pensaven que serien quatre gats i van acabar aplegant més de cinc-centes persones. I hi va haver diversos incidents violents. El dia 30 de setembre hi havia cinc mil persones que van anar fins a la plaça de Sant Jaume, on n’hi va haver de molt greus. També hi ha aquesta manca de lideratge dins de l’espanyolisme.

—Què va fer aleshores Societat Civil Catalana?
—Doncs va intentar canalitzar aquelles manifestacions i ho van passar a fer ells. Quin problema tenien? Doncs que el 8 d’octubre, a part Societat Civil Catalana, també convocaven la manifestació catorze organitzacions d’extrema dreta. Les manifestacions més unitàries de l’extrema dreta que jo he vist aquests últims anys no han estat a Madrid, sinó a Barcelona aquest mes d’octubre passat. Perquè tot i no ser una manifestació pròpiament d’extrema dreta resulta que tens catorze organitzacions d’extrema dreta juntes i que estan a mata-degolla.

—Tornem al dia 1 d’octubre. Marta Torrecillas és agredida en un col·legi electoral per uns quants policies, arrossegada escales avall, vexada. En parleu a l’informe. Els mitjans espanyols l’acusen de mentir sobre les ferides. I rep 5.000 missatges de WhatsApp, 3.000 de Telegram, 700 trucades amb insults i amenaces de mort…
—I va ser seguida i assetjada, i amb conseqüències per a un negoci en el qual ella havia estat vinculada i que porta el seu ex-company, que ha hagut de tancar-ne la web per la quantitat de missatges que havia arribat a rebre i per l’assetjament que havia rebut el negoci. I no n’és l’únic cas: hi ha el d’un mosso d’esquadra que ha rebut amenaces de mort a la comissaria perquè es va fer una foto el dia de la concentració al Departament d’Economia. Algú va filtrar-ne la identitat.

—Hi ha incidents que van ser causats per agents de la policia espanyola.
—Sí, és un fet alarmant. Agents de la policia espanyola o de la Guàrdia Civil. En tres dels casos, fora de servei. Un cas molt bèstia, que va quedar pràcticament tapat, és el que va treure Benet Íñigo de RAC-1. Un grup de policies espanyols de paisà va arribar a un bar del Born en un estat força lamentable. Van acabar agredint un cambrer italià perquè es pensaven que parlava català. I quan van arribar els Mossos els van rebre amb insults catalanòfobs. I també hi ha el cas de Calella, del dia 2. Una de les víctimes d’aquelles agressions em relata que un agent dels que sortien de l’hotel en xancletes i amb la porra extensible el pegava dient-li ‘fuera de aquí, catalán’. Imaginem que un mosso fora de servei pegués algú dient-li ‘fora d’aquí, espanyol’. Hauria anat a judici.

—A Calella, hi vau anar el dia 2. A les fotografies del llibre es percep l’enorme tensió que hi havia.
—Quan van sortir els policies vestits de paisà de l’hotel, sense fer cabal de les indicacions dels Mossos, un grup de manifestants s’hi va posar al davant, sense agredir, sense ni tocar-los, però dient-los de tot. I es van posar molt nerviosos, van entrar en una furgoneta i un dels agents em va agafar la càmera i se l’enduia cap endins. I amb una impunitat brutal. Si em poden fer això mentre els enregistra TV3, imagina’t què van poder fer la matinada anterior amb nocturnitat.

—La fotografia de la portada: escola Diputació de l’Eixample. Allà la policia va haver de girar cua.
—Em van avisar que hi anava la policia. La mateixa informació va arribar allà. La gent es va començar a posar nerviosa i es va mobilitzar. Van arribar a concentrar milers de persones davant el col·legi en aquell tram de l’Eixample, entre cruïlla i cruïlla. Els antiavalots van baixar, hi va haver la línia de xoc, fins que van desistir pel volum de gent que hi havia, que feia inviable una actuació policíaca.

—El capítol ‘Els més aplaudits’, dedicat a la gent gran que va anar a votar, posa els cabells de punta.
—Aquell dia em van caure les llàgrimes en dos moments: primer, quan a l’Escola Industrial les urnes van entrar dins el col·legi i hi va haver un esclat de l’energia continguda durant molts dies i moltes hores i tothom es va abraçar. I el segon, quan a l’escola Jujol de Gràcia vaig veure els avis com entraven. Estaven emocionadíssims. Arribava algú amb cadira de rodes i trobaves deu voluntaris que volien portar la cadira, la solidaritat entre la gent… va ser una cosa preciosa.

—Hi ha la fotografia de l’helicòpter. Aquell so constant de fons, símbol de l’ocupació.
—Sí. I recordo el dia 10 d’octubre, el de la declaració frustrada, amb una mena de pugna d’helicòpters al parc de la Ciutadella, un de la policia espanyola i un altre dels Mossos. I a Palau un altre dia entrevistàvem en Jordi Turull, que ens explicava que quan sortien al Pati dels Tarongers tenien un helicòpter de la policia espanyola al damunt. I, efectivament, vam sortir al pati i ens el vam trobar. El concepte de la guerra psicològica a través de l’helicòpter no és nou. Els Mossos també ho van fer durant molts anys: nosaltres som aquí i et vigilem.

—El llibre arrenca al ple del 6 i 7 de setembre. Una altra fotografia: Coscubiela, aplaudit per Cs, PSC i PP.

—Ja feia unes setmanes que Coscubiela era victorejat pels diputats de Ciutadans i el PSC. I aquell dia va fer una intervenció demagògica del calibre dels pitjors temps de Ciutadans. I em penso que va ser Carrizosa o Arrimadas que es van alçar en primer lloc i l’un li va dir a l’altra: ‘Ep, aquest és el moment’. I es van alçar tots. Tots els del PSC, Ciutadans i el PP, tret de l’Albiol, que es va quedar assegut. Aquell fet demostra la incapacitat d’un discurs presumptament d’esquerres que no ha volgut comprometre’s quan la revolució era al carrer.

—I va arribar el 20 de setembre. Anna Ballbona diu que aquell dia ‘tot s’esbocina’.
—Allà l’estat espanyol va veure les orelles al llop. I fins i tot el govern de la Generalitat. Allò és la demostració que qui pilotava el procés era la gent. I ni l’ANC ni Òmnium no van poder organitzar ni controlar allò que va passar allà. Que no va passar res d’allò que van dir, d’actes tumultuaris, violents… I s’ha parlat molt poc del fet que els cotxes de la Guàrdia Civil que hi havia allà eren oberts. No només que hi havia armes, sinó que eren oberts!

—Ho vau poder veure?
—Sí, amb els meus ulls, quan al matí un manifestant em va dir ‘escolta, has vist això?’, i em va obrir la porta del Patrol de la Guàrdia Civil. No m’ho podia creure. El senyor Enric Millo ens pot explicar què feien els cotxes de la Guàrdia Civil amb armes dins? I quina intenció tenia tot plegat, quan es va oferir diverses vegades de ficar els cotxes dins el pàrquing…? Això et demostra la pretensió que tenia l’estat espanyol, frustrada perquè no hi va haver violència. I se l’han haguda d’inventar, amb l’excusa que els cotxes van acabar aixafats. Però no hi havia voluntat de fer mal a ningú. Encara més; aquestes fotografies demostren que hi va haver la voluntat de fer un cordó de seguretat per fer sortir els qui hi havia dins de la conselleria.

—I aquesta fotografia d’en Sànchez i en Cuixart, amb aquesta mirada.
—Sí, té un aire premonitori…

—I davant la seu de la CUP, la policia espanyola provocant.
—Els ànims eren molt encesos. Va ser una gran provocació, van intentar assaltar la seu de la CUP. Però tothom veia molt clar que no hi podia haver ni la més mínima excusa per a legitimar l’actuació violenta de l’estat espanyol ni per a acusar l’independentisme de violent. Vam estar hores allà, esperant, perquè no tenien cap ordre judicial. I no va arribar mai, aquella ordre.

—Raül Garrigasait escriu, en el capítol de ‘La revolta dels estudiants’: ‘Les revoltes útils són el ferment del futur; les fracassades s’esfumen dins un núvol de nostàlgia.’ Hi ha el perill que acabem mirant aquest llibre amb nostàlgia?
—El moviment independentista aconseguirà que no sigui així. Hi ha una lluita pel poder, i les ganivetades entre els partits van que volen de manera vergonyosa. Però aquest llibre és un recordatori que quan hi ha hagut unitat popular i la voluntat popular de dur una cosa endavant, això ha passat per damunt de tot. Fins i tot per damunt d’aquells qui teòricament pilotaven el referèndum. L’1-O es va fer, malgrat el govern espanyol, i fins i tot malgrat les dinàmiques de lideratge de l’independentisme. El problema és que més enllà de l’1-O no hi havia res planificat.

—Tenim la fotografia de les cares llargues del dia 27 al parlament una vegada proclamada la República.

—En general crec que tots ens hem sentit enganyats. Però no hi ha recança. No retrauré res a cap dels polítics que van ser allà, perquè ho han pagat amb el preu més alt, que és la llibertat. Però de tot això, n’hem d’aprendre. I si algú es pensa que l’independentisme baixarà, ho té magre. Ho hem vist el 21-D. L’1-O és la demostració que som capaços de fer allò que ens proposem. I ho aconseguirem, més tard o més d’hora.