Jordi Borràs: ‘La presó i l’exili han de tenir veu, però no poden liderar’

VilaWeb ha demanat a diverses personalitats independentistes què cal fer, després d’haver constatat la divisió que hi ha dins el govern de Catalunya, tal com es va veure al parlament. Aquesta sèrie especial vol ser una contribució al debat que, sens dubte, cal fer entre tots en un moment tan delicat com el present. Al final de la sèrie, publicarem una selecció dels comentaris que ens hagin enviat els nostres subscriptors.

Parlem amb Jordi Borràs, fotoperiodista especialitzat en extrema dreta.

—L’independentisme s’ha dividit en dos blocs? Quin significat té això si penseu que sí?
—En realitat, l’independentisme només ha estat cohesionat en moments molt concrets de la història. Si repassem aquests últims anys, hem vist tot el contrari: allò que era un regne de taifes i capelletes s’ha anat aglutinant en blocs més grans. Si comparem l’independentisme actual amb el de fa deu anys o vint, veiem un esperit més unitari que no unitarista. A més, sempre he estat partidari que l’independentisme ha de ser plural, perquè així és com es pot aconseguir ampliar la base. Així es pot interpel·lar gent amb inquietuds diverses. En canvi, sí que hi ha estratègies diferents. Això és evident. I aquestes estratègies van vinculades a partits polítics diferents. Quan l’independentisme ha estat més proactiu és també quan ha estat més cohesionat. Però en un moment en què no es veu cap horitzó a mitjà termini per tal de cohesionar, els interessos de partit han passat per sobre del país. I això és un drama. De tota manera, l’independentisme està més dividit en els partits que no en la societat. Al cap i a la fi quan toca estar amb els presos, anar a les manifestacions de l’Onze de Setembre o sortir al carrer, tothom hi és. No es respira aquesta tensió que hi ha al parlament o a les xarxes. Hi pot haver moments més il·lusionats que uns altres, però en general no es respira divisió al carrer, com es respira al parlament.

—Què cal fer per tornar a agafar la direcció del procés i deixar d’anar a remolc de la repressió de l’estat espanyol?
—S’ha de tornar a prendre la iniciativa. No és la primera vegada que ens passa. Ja va haver-hi una baixada d’ànims perquè no s’havia arribat a l’objectiu, durant aquell període entre el 9-N i les eleccions del 2015. L’objectiu no poden ser unes noves eleccions, això pot ser una eina. L’objectiu és molt clar, aconseguir la independència. El problema és com. Ningú no sap com fer-ho. Cada independència es fa diferent. No hi ha una estratègia única. I de fet jo tinc una màxima: malfia’t d’aquell qui diu que sap com fer-ho, perquè és fals, és populisme barat. Ara cal un acord de mínims per tornar a cohesionar. Però per aconseguir-ho caldrien uns objectius, que ara mateix no hi són. També s’haurien d’abandonar certs lideratges. Ni la presó ni l’exili no poden liderar el moviment independentista, encara que hi han de tenir veu i presència. Però ells no poden liderar el país, per la simple raó que no tenen llibertat de moviments. La seva acció és absolutament limitada i coartada per la repressió de l’estat. Per tant, el lideratge hauria de quedar automàticament descartat. El país només es pot governar en llibertat. S’ha de poder tocar carrer o anar al parlament. I això és una de les conseqüències de la repressió. Cal reprendre la iniciativa, reconstruir lideratges i posar objectius en un termini raonable i concret. Això no vol dir posar data per la independència. Qui ho faci és un irresponsable, perquè si no ho saps no ho pots complir. I si no ho compleixes, l’única cosa que fas és defraudar la gent. Ens hem de marcar objectius possibles.

—Expliqueu una mesura urgent que proposaríeu al govern, als partits, a les associacions o a la gent, per reactivar el procés d’independència.
—Crec que hi ha d’haver espais de trobada permanent, que ara mateix no hi són. A més, cal que no siguin al parlament, perquè llavors són contaminats per interessos partidistes. Hi ha d’haver espais de trobada entre els moviments socials, els CDR, ANC, Òmnium, i els partits polítics. S’ha de buscar un punt de trobada que vagi més enllà dels interessos de partit. Calen objectius. Com podem pretendre negociar amb l’estat si som incapaços de fer-ho entre nosaltres? Això és obvi. No comencem la casa per la teulada, arribem a acords primer nosaltres. Cal que intentem aparcar els interessos de partit, i tornem a anteposar, com es va fer el Primer d’Octubre, els interessos de país. Si és així, crec que ens en sortirem. Potser alguns pensen que és un objectiu poc ambiciós, però amb el panorama que tenim ara, és molt necessari. I per alguna cosa s’ha de començar.