Jordi Benavente: “Crec en l’espiritualitat dels camions que passen per la AP-7”

Jordi Benavente (Martorell, 1980) és un tipus magre, alt, un tímid de primera categoria que ho dissimula en les distàncies curtes i un pou de saviesa literària que només surt a la llum quan hi ha confiança. En els texts periodístics de circumstàncies s’esforça a mantenir el nivell elevat, a parlar amb precisió absoluta de l’obra que llegeix i analitza. A les xarxes socials passeja per llocs impensables i ha construït un imaginari propi al voltant de Martorell, com si aquest municipi fos una població qualsevol dels Apalatxes i no una vila que fins ara associàvem al nom d’un peatge. Autor d’una obra destil·lada i que arriba en dosis petites com els bons verins, acaba de publicar l’inclassificable Tots els focs totes les pistoles (Lleonard Muntaner), un dels títols més esperats de la tardor literària que no defraudarà gens els amants de la bona literatura. Un llibre dur, escrit per un paio a qui agradaria fer de guardabosc mentre encara hi hagi boscs per guardar.

―Heu fet un llibre inclassificable: alguns en diran texts, uns altres poemes, alguns microrelats, alguns altres poemes en prosa… Què creieu que és Tots els focs totes les pistoles?
―Si em demanes pel gènere, et diria que és un híbrid entre la prosa poètica i la narrativa breu. A les xarxes socials, vaig dir-ne miscel·lània salvatge de contes boscans i poemes en prosa. I després, els crítics, si arriba el cas, i sobretot els lectors, el definiran i l’etiquetaran com ho sentin. Hi ha una veu singular que ho cus tot, va dir-me la meva editora, la Maria Muntaner, i en Jaume C. Pons Alorda, que dirigeix amb ella la col·lecció DeBiaix, hi va estar d’acord. I jo content. No deixa de ser la meva poètica, la meva manera de veure i de dir el món, el meu imaginari destil·lat en un bon grapat de peces breus, ara que tinc quaranta anys.

―És un dels llibres independents més esperats del nou curs. Heu notat aquesta pressió?
―No, home. L’única pressió que noto és l’autoexigència, l’obsessió per escriure bé, per deixar-ho esmolat al màxim. Això sí que em pren hores de son. Després, ja és el llibre que s’haurà de defensar sol: jo hi seré, al darrere, com amb els fills, però seran els textos que hauran de commoure o entusiasmar o el que sigui.

―Un dels grans temes que planen pel llibre és la paternitat i la manera d’enfrontar-s’hi. Potser s’escriu molt més sobre la maternitat i no tant sobre el fet de ser pare…
―A mi ser pare em va capgirar la vida, i suposo que no sóc l’únic que ho viu així: passes a tenir una responsabilitat vitalícia. Dues, en el meu cas. Passes a patir pels nanos per tot. A banda, per un fet genètic, els Benavente som patidors de mena, no som prims perquè sí, són els nervis. I no me’n penedeixo, però sí que sento el pes de la decisió cada dia. I és evident que això cala en allò que escric: perquè també escrivim per entendre allò que ens bull al cap.

―L’altre és el contacte amb la natura, una natura que en cap cas no presenteu de manera amable, sinó realista.
―Les muntanyes, els boscos, els camins… La natura és el millor refugi que tinc. Que tenim, de fet, i per això m’encén veure com ho fem malbé tot sense gens d’escrúpol: des dels que llencen deixalles a la muntanya –que no ho entenc: perquè jo hi he menjat i hi he begut molt, als boscos, però després sempre m’ho he emportat tot a la motxilla i ho he deixat al contenidor que tocava–, fins als qui talen arbres sense control i arrasen pulmons verds, que són de tots, passant per tots els polítics i empresaris amb poder per a frenar el canvi climàtic, per a prendre d’una vegada per totes mesures dràstiques que ens evitin mals pitjors, i que no fan res, no sé si per estupidesa, per negligència o per cobdícia. O sí que ho sé, i em fot molta ràbia. Per això el 19 de setembre serem al carrer per dir que menys aeroport i més Rodalia, i ja que hi som, per dir que menys fums, en general, que ens hi va la vida i el futur de la quitxalla, hòstia.

―I aquesta passió per les armes de foc que poblen el llibre, d’on prové?
―No és cap passió, és un imaginari. No tinc ni he disparat mai una arma de foc, només de balins. Però com a periodista sí que he visitat camps de tir i armeries, fins i tot policials. A banda, m’obsessiona la figura del franctirador. I sí que tinc amics que tenen pares caçadors armats fins a les dents. Però sobretot és l’imaginari que vaig mamar de pel·lícules com les Armes letals i les Jungles de vidre i moltes més, d’acció, de vaquers i bèl·liques, com qualsevol nano nascut als vuitanta, suposo. I jocs de rol, també, com el nostrat Fanhunter. El paquet sencer, vaja.

―Ens parleu també d’una infantesa molt concreta, molt vuitantera. Difícilment els nens d’ara podran viure les vostres experiències, que han estat fonamentals per a compondre aquest llibre…
―Vaig créixer al barri de la Font de la Mina de Martorell, a tocar de l’autopista. Crec en l’espiritualitat dels camions que passen per la AP-7 sobre monumentals i antigues columnes grises, que hauria dit Ballard. Però també a tocar de la muntanya (de la serra de l’Ataix), que vol dir que de nanos, a l’estiu, de seguida improvisàvem una excursió amunt va que fa pujada. I sí, cada any, aquells tres mesos eren salvatges i divertits: ens passàvem tot el sant dia al carrer, fins a les dotze de la nit, la canalla més gran vigilava la petita. Només passaves per casa a l’hora dels àpats, la resta del temps era piscina o carrer, jugar amb els amics, sense els pares, a la plaça del barri o al terrat o el celler de casa d’algú, o a la muntanya. I jugar també era fer batalles amb el fruit menut, i dur, dels xiprers. I fer-nos mal.

―Com l’adopteu, aquest paper de rara avis dins la literatura catalana, i com hi heu arribat?
―No sento que faci cap paper: jo només escric perquè em surt i, un cop escrit, reescric, que és quan sues i pateixes i t’ho passes pipa, tot alhora, mesos i mesos, rellegint-ho en veu alta, fins que queda bé. I les idees, les caço sense proposar-m’ho quan trisco pels boscos. De coses viscudes, vistes, sentides, llegides o imaginades: tot és imaginari, tot suma, tot ens construeix. Però sol ser caminant, és curiós. Deu ser que la sang circula millor i que estic més despert, o tot el contrari: com Herzog, jo no somio mai de nit sinó caminant.

―Professionalment, us dediqueu a promocionar els texts literaris d’altri i em consta que sou un gran tímid, potser per això us refugieu a Martorell, Kentucky?
―Soc tímid de mig vàlium per poder parlar en una presentació. I Kentucky és el paradís al qual tornar, sí. En part, això de “Martorell, Kentucky” ve del meu admirat Sam Shepard, actor, dramaturg i escriptor, que va treballar a Hollywood, va escriure obres de teatre per a l’Off-Off-Broadway de Nova York i va voltar per tots els Estats Units, però que al final va triar retirar-se en un ranxo de Kentucky, des d’on es desplaçava on calia, però on sempre tornava, amb els seus cavalls i el seu porxo, camps i boscos. Per a mi, que fa massa anys que visc a la capital, Martorell és el meu Kentucky. I a Sam Shepard li dec també el format híbrid de Tots els focs totes les pistoles: també eren així els seus Luna Halcón i Crónicas de motel, per exemple, una barreja de relats breus, poemes, petits monòlegs, escenes. N’he llegit tot allò que ha traduït al castellà Anagrama, i el seu últim llibre, en català, a Quid Pro Quo. Shepard era un gegant, un cowboy on the road amb una veu única, un paio dur i sensible i magnètic: l’home que va regalar a Patti Smith la seva primera guitarra.

―Del punt de vista professional, que tan bé coneixeu, us atreviríeu a fer un diagnòstic de la situació de la nostra literatura?
―Ui, no, no m’agrada pontificar, si no és des de dèries molt concretes. Com dic al llibre, jo escric perquè llegeixo, i llegeixo per sobreviure, que vol dir que necessito llegir perquè em calma i m’alimenta, però llegeixo al meu aire, queixalo sempre i només allò que em demanen el cos i les obsessions.

―En aquests moments, bona part de la nostra literatura és amarada d’un cert neoruralisme, de sortir fora de la ciutat; però, per contrast amb aquests llibres, la vostra natura no és de cap manera edulcorada, ans al contrari…
―Jo no necessitava el confinament per voler fugir de la ciutat (i no trigaré gaire a fer-ho). I també fa anys que sé que mai no he estat tan feliç, enlloc, com en un camí amb una motxilla a l’esquena. Amb companyia o sol. Enfilant una pista forestal, baixant per un corriol, seguint un GR, tornant d’un cim, fent una birra en un refugi, triscant muntanya amunt just abans que surti el sol. La felicitat és saber que tot allò que necessites és dins la motxilla i davant teu. I saber que tens un lloc on tornar, és clar.

―I a més a més hi ha una presència constant de la mort.
―Potser sí, però no és que sigui morbós, la mort també és un recurs narratiu: hi ha històries o poemes que em demanen una mort, ja sigui per tancar-los o per ser-ne l’espurna.

―També es diu que és un llibre metaliteari o que abunda en la metascriptura. En aquest sentit, els texts i els referents són múltiples: què és per a vós la lectura?
―Com us deia abans, per a mi llegir és indispensable. En una de les columnes que publico al digital Catorze hi vaig dir que sovint llegeixo com qui fuma opi. Per desaparèixer durant una bona estona. Com més llarga, millor. I és que ho veig així: llegir em salva. També hi ha el plaer estètic de gaudir quan la cosa és tan ben parida i llisca i dringa tan bé que t’emociones: jo he gairebé plorat llegint Bolaño o Shepard o Kerouac o Jim Dodge o Patti Smith, i més. I també hi ha moments que n’aprens, del que llegeixes. Però sobretot llegir és la millor evasió (si no puc sortir a caminar).

―I l’escriptura?
―Escriure és la meva manera de seure una estona i sentir que controlo ni que sigui una petita cosa a la vida. Que no vol dir que escriure em sigui fàcil, no ho és gens: però afinar un text, barallar-t’hi fins que sona com vols que soni, és millor que meditar. Em calma i m’eleva.

―Cap on va ara l’obra de Benavente, que fins ara ens ha arribat en comptagotes i que en aquest llibre ens ha arribat ultraconcentrada?
―No ho sé. Ara estic buit, com el Guardiola després d’aquells anys inoblidables. Veig clar que no tinc pressa. Aquest llibre ha sortit ara perquè després d’anys de treballar-ne els textos vaig sentir que estava acabat. Feia set anys del meu darrer títol. I pel que fa a la brevetat, això és una dèria que tinc quan escric: sempre o gairebé sempre pots dir-ho millor dient-ho més curt. La palla és palla, cal dir l’indispensable i cal dir-ho amb el ritme precís.

―Generacionalment, formeu part d’aquest grup que va fer una irrupció molt potent fa deu o quinze anys i amb la poesia com a eix central, i que de mica en mica ha anat ocupant una certa centralitat professional en la nostra literatura. Us en sentiu part, d’aquest grup que ja fa temps que no són els joves?
―Que de quin equip sóc, dius? Jo sóc dels detectius salvatges, dels pòtols místics i dels collverds de l’Anoia. No, fora conyes: no em sento part de cap grup concret, però sí que m’agrada pensar que sóc coetani d’una colla de poetes, escriptors i traductors que ho pelen molt bé… Persones que admiro i respecto. Alguns els considero col·legues, i uns altres fins i tot amics. I tot plegat és bonic, tot allò que suma en positiu és benvingut.

―Salvant totes les distàncies, la vostra obra fa olor de redneck i de catàleg de Dirty Works o ara n’he fet un gra massa?
―No, no: el “Martorell, Kentucky” que et deia també ve d’aquí, d’aquest imaginari que he begut de pel·lícules com ara Una història de debò, de David Lynch, o París, Texas, de Wim Wenders (que no és casual que el guió fos de Sam Shepard), i de lectures que ens serveixen diligentment editorials com Dirty Works o Sajalín (i, de tant en tant, Anagrama). Aquest imaginari fet de descampats i torres elèctriques, patis del darrere i polígons industrials, pickups i cotxes abandonats, pistes forestals, escopetes i cerveses al porxo, vides fetes malbé per haver de treballar massa hores en males condicions, violència i tendresa, la carretera, els camins.