Jordi Balló: ‘Quan un país decideix de retransmetre en directe un judici és perquè cerca l’empatia amb l’acusació’

El Tribunal Suprem ha vedat la presència d’observadors internacionals al judici de l’1-O que arrencarà dimarts amb l’argument que serà retransmès en directe per a tot el món i que, per tant, a la sala no caldrà la presència de cap observador. ‘Dubto que es pugui oferir més transparència que d’aquesta manera’, va argüir la fiscal general de l’estat espanyol, María José Segarra. Però com serà aquesta retransmissió? Què ens mostrarà (i què no ens mostrarà)? Què és i què implica una ‘realització institucional’? Realment és un exercici de transparència? Amb què ens hem de fixar els espectadors per a aprendre a interpretar les imatges que veurem? En parlem amb el professor de la Universitat Pompeu Fabra Jordi Balló (@jordiballo), investigador de llarga trajectòria, expert en l’anàlisi de la imatge i investigador principal del projecte de recerca Motius Visuals a l’Esfera Pública, dedicat precisament a l’anàlisi de la producció i circulació d’imatges del poder a Espanya. Ell, d’entrada, avisa: ‘Cap retransmissió en directe no pot ser mai neutral.’ És a dir, tot directe televisiu és dissenyat amb un propòsit concret i conté de manera inherent una ideologia. Amb exemples i antecedents, Jordi Balló posa el focus en les estratègies del poder per a autorepresentar-se històricament amb imatges. I ens ensenya a desconfiar-ne.

—Què implica o què significa que un judici com aquest sigui televisat?
—El poder judicial, de tots els poders, és el més opac, del punt de vista visual. A diferència dels poders polític i policíac, el judicial no fabrica imatges. Prova d’això és que la imatge externa de l’edifici és el que més es fa servir per a il·lustrar-lo. Això vol dir que l’únic moment en què el poder judicial s’autorepresenta de veritat és en un judici televisat. I aquest judici en concret, televisat en directe, és un dels cims de la forma d’autorepresentació. De fet és una gran oportunitat per a tothom: tant per al sistema judicial, que ha decidit d’autorepresentar-se, com per als espectadors, que interactuaran amb aquestes imatges.

—Sabem, havent-ho demanat a Televisió Espanyola, que la retransmissió serà així: ‘Hi haurà quatre càmeres. Realització institucional. De plans curts no n’hi haurà. La realització va a càrrec del Suprem i serà TVE qui distribuirà el senyal a tots els mitjans que ho hagin demanat.’ Què vol dir tot plegat?
—La paraula clau és ‘realització institucional’. D’entrada vol dir que acceptarem la distribució dels cossos i els espais que el Tribunal Suprem mateix haurà dissenyat. Això és molt important. Per exemple, presumiblement no posaran els presoners en cap gàbia. Però en canvi, en judicis internacionals, sobretot polítics, això ho hem vist, cosa que és una manera de mostrar que un acusat és potencialment molt perillós, tant que és separat de la resta de persones de la sala. Segurament tampoc no els veurem emmanillats. Però podria ser. És a dir, el Tribunal Suprem, fins i tot abans que els càmeres comencin a fer la seva feina, ja haurà decidit unes quantes qüestions clau sobre la distribució entre la culpabilitat, la innocència, la presumpció de culpabilitat i la presumpció d’innocència.

—A què us referiu? Podeu posar-ne cap exemple?
—Per exemple, no oblidem que hi ha un moment històric recent, que és quan Rajoy assisteix com a testimoni al judici Gürtel i li preparen una taula especial al costat del tribunal, no per sota del tribunal, que és on li hauria tocat ser com a testimoni. Però en aquell moment l’estat espanyol no vol que es confongui la figura de Rajoy amb un testimoni o un acusat, perquè testimonis i acusats declaren del mateix lloc estant. És a dir, l’arquitectura que veurem serà la de la realització institucional que el Suprem hagi previst. Totes aquestes decisions, que no són gens menors, es decideixen ara a Madrid mentre nosaltres parlem. I de la mateixa manera que a les cerimònies inaugurals dels Jocs Olímpics criden a directors de cinema perquè les organitzin, aquí és presumible de pensar que aquests realitzadors del Suprem han dedicat molta energia a prendre aquesta mena de decisions. Un altre detall aparentment menor però important: Connectarem amb la sala abans no arribin els presos o bé un cop ja hi són? Això també té implicacions, perquè previsiblement no tindrem cap imatge de context. A més a més, ‘realització institucional sense primers plans’ vol dir que no hi haurà contracamp, cosa que és una altra gran decisió. És a dir, veurem sempre el qui parla, la retransmissió ens ensenyarà sempre el qui tindrà la paraula, però no veurem mai l’expressió del qui és interpel·lat, del qui escolta. És un concepte que podríem anomenar ‘falsa transparència’. La retransmissió en directe del judici és una falsa transparència.

—Falsa transparència… Precisament l’argument que ha utilitzat el Tribunal Suprem per a vetar la presència dels observadors internacionals ha estat dir que, com que serà retransmès, hi haurà una transparència total i que el podrà veure tothom…
—Sí, com si fos una imatge de videovigilància, una imatge sense emoció, cosa que hauria pogut ser, com en la Gürtel. Quan aquí decideixen de posar-hi quatre càmeres és perquè volen demostrar que han fet un esforç de transparència. I no dubto que veurem què hi passarà, però el directe televisiu vol transmetre una ideologia. I tot allò que hi interfereixi no comptarà i no serà mostrat. L’altre dia, al lliurament dels Premis Gaudí, un grup de persones va pujar a l’escenari de manera inesperada a protestar contra la repressió al poble kurd. Podria haver estat un moment totalment integrable en la retransmissió, però el gest natural del realitzador va ser ‘com que això no ho tinc al guió, punxo un pla general i com més allunyat millor’. Això no vol dir que manipulin els fets, no és això, però vol dir que els realitzadors del directe tenen l’ordre principal de retransmetre allò que els ha portat allà i en cap cas allò que pugui posar en qüestió allò que d’entrada volien mostrar. Quan dic ‘falsa transparència’ vull dir que volen transmetre el poder narratiu de l’evidència. És a dir, ‘les coses són així’. I tot matís que ho pugui posar en dubte serà eliminat, el realitzador no el mostrarà. Veurem els fets, però el judici de veritat no és només qui parla, sinó moltes més coses, com el context o l’efecte que té sobre tots els presents a la sala, especialment qui escolta o és interpel·lat. I això no ho veurem. Hi ha casos històrics en què les càmeres han mostrat d’una manera o d’una altra aquest context amb gran valor.

—Com ara?
—Potser el millor moment de la història del directe de televisió és aquell en què l’operador de càmera romanès que filma Ceaușescu fent un discurs del balcó estant i en un moment determinat la massa que hi ha al carrer se li posa en contra i comença a cridar contra ell. Llavors el càmera no sap què fer i la càmera…tremola! És un moment màgic perquè el càmera ha de decidir si dóna fe d’allò que veu, que és històric, o si és millor d’obeir les ordres del guió. De fet, ell rep l’ordre de separar-se, ho fa, i durant quatre o cinc minuts no tenim la imatge de què passa però sí que ho sentim. O recordeu també el judici contra Saddam Hussein, quan Saddam Hussein no va assistir-hi. En aquell cas van deixar la cadira buida i quan la CNN retransmetia el judici, mentre se sentia parlar el jutge i els fiscals, feien el contracamp de la cadira buida. Fou una imatge molt forta, d’un gran impacte. I en el judici de l’1-O crec que volen llimar tota aquesta mena d’imatges. Volen l’asèpsia com a principi estètic d’aquesta retransmissió. Volen fer-ho com més fred possible. Però cap retransmissió, cap realització, no és mai neutral. No pot ser mai neutral, sempre hi ha ideologia. I tot fa pensar que l’operatiu engegat vol tapar les esquerdes del sistema.

—Per tant, la retransmissió en directe del judici quins interessos afavoreix?
—Històricament els judicis retransmesos en directe cerquen l’empatia amb l’acusació. És a dir, que l’espectador es posi al costat de l’acusació i contra els acusats. Quan un país decideix de retransmetre en directe un judici és perquè cerca l’empatia amb l’acusació.

—Podeu posar-ne exemples?
—Per exemple, els judicis sobre els Balcans que el Tribunal de la Haia decideix de retransmetre en directe. Aquella retransmissió es veu a tot el món, també a Bòsnia. I es cerca i s’aconsegueix una empatia total amb l’acusació. Igual amb el judici a Mubarak. I a l’estat espanyol també n’hi ha exemples: el judici dels GAL o el judici del cas Nóos, que IB3 va emetre en directe. Curiosament, quan el cinema de ficció tracta un judici cerca l’empatia amb els acusats, és a dir, just a l’inrevés. Recordem Matar un Rossinyol, Veredicte Final, etc. Però en aquest cas sí que hi ha contracamp, plans curts, etc. La pregunta sobre a qui afavoreix la retransmissió és inquietant perquè tinc la impressió que un no és prou conscient d’aquesta qüestió. És a dir, qui fa la retransmissió cerca de generar empatia amb l’acusació i això cal que ho tinguem clar. Novament, el directe no és mai neutral.

—Podria ser aquest, doncs, l’efecte de la retransmissió sobre l’espectador?
—En aquest cas és interessant perquè hi ha molts més matisos i ambigüitats. En principi és evident que qui fa la retransmissió vol generar empatia a favor de l’acusació, però en aquest judici serà singular perquè hi ha una part important de la població, sobretot catalana però no exclusivament, que té l’empatia posada en els acusats. I això fa que la retransmissió d’aquest judici sigui molt peculiar, perquè poques vegades hem vist aquesta tensió dialèctica entre la intenció de la retransmissió en directe i els sentiments contradictoris que s’hi puguin produir.

—Quan dieu que no en som prou conscients, a què us referiu?
—Que la nostra feina fonamental és desconfiar de les imatges. Hi ha un llibre de Harun Farocki [Desconfiar de les imatges] que adopto com la frase que presideix la meva vida: Has de desconfiar de les imatges. Poden ser meravelloses, però n’has de desconfiar. Aquesta desconfiança et posa en alerta. I amb més motiu quan parlem d’imatges amb tanta voluntat de transmissió ideològica. Hi ha una idea o un missatge polític que hi descansarà, com és el cas del judici. Vull dir que la gent ha de fer l’esforç de combatre aquesta falsa transparència, tant en aquest cas com en tots els directes, perquè funciona d’aquesta manera. Però en aquest cas és especialment important de desconfiar-ne perquè s’ha creat la idea que aquestes imatges diran tota la veritat de què passarà. I en canvi veurem la realització que el mateix Tribunal Suprem haurà dissenyat per als seus interessos, com passa sempre en aquests casos.

—Fa pocs dies en un partit al Camp Nou es va mostrar una pancarta gegant de l’ANC que tothom qui era al camp va poder veure. A la retransmissió televisiva, en canvi, la realització va evitar-la en tot moment mentre era penjada. És aquest el poder del realitzador?
—Sí, en l’època del franquisme, quan passava una cosa d’aquestes es tallava la retransmissió. Després van aprendre que no calia, que n’hi havia prou de desviar la mirada.

—Si hi hagués una realització no institucional, és a dir, amb un realitzador que sí que fes contracamps, plans curts…l’empatia de l’espectador podria canviar?
—Totalment. Un cas històric: quan Joaquim Jordà filma De nens. A ell li deixen posar les càmeres. I al rodatge enregistra un jutge que s’adorm quan declara l’acusat principal. Aquest moment és increïble i un moment així, si es produeix al judici de la setmana que ve, no el veurem mai, perquè el realitzador ja es cuidarà prou de no punxar aquesta imatge. Aquest realitzador que, en teoria, té aquesta visió tan asèptica, evitarà aquesta imatge perquè aniria en contra d’allò que ell ha de transmetre. Quan Joaquim Jordà decideix d’incloure el pla del jutge dormint mentre declara l’acusat principal d’un cas de pederàstia, evidentment revela que el primer pla d’algú que no parla en aquell moment té un significat absolut. El cineasta sap escodrinyar aquestes qüestions. Quan a Justin Webster li deixen enregistrar Muerte en León, el cas de l’assassinat de la presidenta de la Diputació i del PP de Lleó, malgrat les limitacions que li posen, hi juga també i transmet un relat molt diferent que no seria una realització institucional. És a dir, quan el cineasta aconsegueix de col·locar les càmeres, canvia tot; quan no et deixen col·locar les càmeres i la realització és institucional, malgrat que els fets siguin el mateixos, canvia el relat. De judicis filmats que han esdevingut documentals, el més interessant és del The Thin Blue Line, d’Errol Morris, la primera vegada en què un cineasta va decidir de desconstruir el judici. Quan va ser emès tothom es va pensar que la sentència era clara i sense discussió. Amb el documentari es va posar en dubte tot allò que havia passat al judici. Amb entrevistes als advocats, als testimonis i entrevistes crítiques amb el paper dels mitjans de comunicació, va teixir un entramat de coses que formaven part del judici però que no havien estat visibles. Aquest és el contrapunt més clar.

—Per tant, com a espectadors, amb què ens hauríem de fixar quan veurem el judici per a aprendre a desconfiar de les imatges?
—No és fàcil de dir, perquè optant per quatre càmeres volen mostrar un senyal fluid. Haurien pogut triar la imatge clarament imperfecta i sense cap emoció com la de la càmera de videovigilància, però en canvi prefereixen quatre càmeres perquè tot sigui fluid i sembli impecable. Serà un judici en alta definició, amb voluntat d’aparent transparència. Jo crec que cal fer exercicis d’imaginació, perquè no tindrem imatges de context. On dinaran els acusats, per exemple? Si no dinessin dins l’edifici i els haguessin de fer entrar i sortir cada vegada aquesta imatge seria una imatge de context. Les càmeres de l’edifici voldrien suplir aquesta manca de context amb aquesta imatge. Serà molt important de provar d’imaginar-se allò que no veurem. I també crec que apareixerà una cosa que a mi em produeix una sensació una mica fatalista, que són els resums que faran a partir d’aquestes imatges. Cada mitjà farà el resum diari que més li convingui. Quan això passi ens adonarem que tan ideològic és el directe com el resum del directe, és a dir, la postproducció. L’única manera de contraposar-se a aquest directe, que té aquestes característiques que ja hem comentat, són els resums i els fragments que es triïn de la retransmissió. I aquí hi haurà una guerra d’imatges. Tothom farà servir les mateixes estratègies, que consisteixen a triar només aquell moment que explica allò que nosaltres volem explicar. I tot això que abans comentàvem, tot el context, tot allò que un cineasta és capaç de captar quan és ell el realitzador, el matís, el sentiment de solitud, de desconcert, tot això, que a la sala hi serà, a les imatges encara quedarà més soterrat. Tant que es parla de la imatge internacional, jo em pregunto si cap periodista o observador internacional es mirarà el judici sencer en directe. Difícilment. Allò que es mirarà seran els resums. Resums que seran un filtre més d’allò que haurà passat realment a al sala. La situació és molt interessant i alhora molt dramàtica perquè els dos artefactes de comunicació, és a dir, el directe aparentment transparent i la reordenació i selecció de les imatges de forma de resums, crearan una confrontació d’imatges que, malauradament, em penso, difícilment no ens aportaran res més que la mateixa evidència que un ho veu d’una manera i un altre d’una altra.

—Internet, a diferència de la televisió, ofereix la possibilitat d’accedir a la font, al document original i íntegre. És a dir, per exemple, a la declaració íntegra d’un dels acusats, a més a més del resum que en faci cada mitjà. Això pot tenir algun valor en aquest cas?
—Cert, sí. Però la paradoxa és que, quan hi hagi una certa crisi sobre una excessiva manipulació de les imatges –entenent manipulació en el sentit d’un ús tendenciós–, semblarà que tornar al document original sigui una garantia de veritat. Però el document original serà el directe del qual hem parlat abans, que tot i efectivament haver mostrat els fets, haurà sorgit d’una realització institucional intencionada. És a dir, sempre ens restarà el document original, sí, però sabent que el document original és condicionat per una realització intencionada.

—Però a banda la realització és de suposar que cada càmera tindrà targetes de memòria que enregistraran tot allò que capti cadascuna, encara que el realitzador no punxi aquelles imatges. És a dir, probablement existiran imatges que no és previst que vegem però que algú tindrà.
—Sí, molt probablement. Un cas perfecte per a il·lustrar-ho: el paper més digne que probablement ha tingut una càmera en la història dels directes de televisió són els fets del 23-F. En aquest cas havien apartat els operadors que hi treballaven. Els van fer fora i van deixar les càmeres soles, però els operadors van tenir la intel·ligència o la gosadia de deixar-les enceses i enregistrant. Probablement si hi hagués hagut un operador darrera la càmera, els guàrdies civils l’haurien obligat a moure-la i no hauríem vist Tejero. És a dir, és paradoxal, però il·lustratiu: El moment més transcendent en la història de l’estat espanyol en què les càmeres de Televisió Espanyola van complir la seva funció pública passa perquè els operadors de càmera són desplaçats i les càmeres treballen soles. I com que en aquella època la Guàrdia Civil no devia tenir un departament de comunicació prou sofisticat no va pensar que una càmera sense operador podia continuar enregistrant igual. És a dir, la càmera com a testimoni transcendeix la planificació, cert. La càmera hi continua essent. Per tant, sí, hem de desconfiar de les imatges, però també hem d’esperar de les imatges. Recordem l’escena de George Bush maquillant-se segons abans de dir que s’envairia l’Irac. Aquells segons previs són reveladors. Si les càmeres del judici filmessin aquests segons previs tindríem imatges interessantíssimes, però tal com veig la maquinària, tot això no ho veurem. Ara, de segur que les càmeres del judici contindran una veritat que nosaltres molt probablement no veurem mai.

—El fet que el judici sigui retransmès pot condicionar els protagonistes que hi parlaran? És a dir, tothom sabrà que no es dirigirà només al jutge, sinó potencialment al món sencer…
—Aquesta qüestió serà important. La pregunta és: com expresses la dissidència amb el sistema de representació? Qui ho va fer millor (mai no ho havia vist) van ser les Pussy Riot a Rússia. Al judici les van tancar en una gàbia i totes tres, dins de la gàbia, es van passar el judici amb actitud desafiant, de manera que no es va poder fer amb normalitat. Si tu vols que el judici sigui retransmès, vols que prosperi i que no s’interrompi a cada moment. No dic que sigui model de res, aquest cas, perquè presenta uns altres elements, però una part important del públic rus va detestar aquesta actitud. En canvi, la imatge internacional era de tres noies tractades com si fossin extremadament perilloses, tancades en una gàbia. Això també genera una narrativa per a tots els implicats. Per tant, l’actitud dels protagonistes en el judici serà interessant. No parlaran només al jutge, parlaran a tothom. Ara, si algú se’n vol aprofitar, no s’hauria de notar que parla per a tothom, perquè si es nota massa pot ser contraproduent perquè l’espectador se n’adonarà. Hi ha una dialèctica interessant entre les regles i la concepció de qui és el receptor d’allò que es diu i es mostra. Això que històricament només afectava els acusats, aquí afecta tothom perquè és el sistema judicial mateix qui s’exhibeix. Intueixo que segurament l’actitud serà florentina. I observar això serà interessant perquè hi ha una gran feina prèvia per a decidir quina imatge d’ells mateixos volen donar.

—Recordem que Vox és acusació particular i que per tant podria aprofitar-se’n amb unes eleccions a la vista…
—Sí, i hi haurà uns jutges que interactuaran amb Vox, adoptant una actitud determinada: És a dir, no deixant-ne passar ni una o al revés, la qual cosa també és una oportunitat per als jutges per a definir la seva imatge. La dialèctica és complexa. Serà una caixa de ressonància molt potent i interessant.

—Si la voluntat de la retransmissió és tapar les esquerdes del sistema i que l’espectador empatitzi amb l’acusació… els pot sortir el tret per la culata?
—Es fa difícil d’especular, i a més a més el judici serà llarg. En tot cas, ja en parlarem un cop hagi arrencat el judici i puguem analitzar les imatges que ens oferirà la retransmissió.