Jordi Badia: “Que no ens aixequin la camisa: si no hi fem res, anem cap a l’extinció”

Jordi Badia i Pujol (Callús, 1963), cap d’estil de VilaWeb, acaba de publicar Salvem els mots (Rosa dels Vents), que és molt més que un crit d’alerta sobre la delicada situació del català. El llibre recull dues-centes parelles de mots que mostren com s’ha anat substituint el català genuí per una mena de succedani que procura d’assemblar-se tant com pot al castellà. Badia, de caràcter afable, tenaç, insubmís i amb una enorme capacitat per a ensenyar, s’arromanga per demostrar-nos que la llengua es pot salvar mot a mot. Converteix l’observació en un estímul per a sortir de la passivitat. Llegir aquest llibre és prendre consciència de quantes paraules hem enterrat sense adonar-nos-en.

Salvem els mots és una sorpresa constant. Alhora, ens ajuda a veure que renunciar a aquestes paraules no és un fet anecdòtic, sinó una ferida greu a la llengua i que gairebé tots hi caiem. O no heu demanat cita prèvia tot i que abans demanàveu hora? Com és què s’ha liquidat demanar hora i s’ha suplantat per un esguerro tan redundant?, diu. Com podem lluitar contra aquesta inèrcia? La resposta, la trobareu al llibre. I, si no en teniu prou, podeu consultar el seu bloc El clot de les ànimes. A més, recordeu que cada dia publica un bri de llengua a Twitter i cada quinzena, un article a la secció “Ras i curt” de VilaWeb.

—Dieu que heu fet un llibre optimista. Hi som a temps de salvar el català?
—Hi som a temps, tot i que ens trobem en una situació més que preocupant, d’emergència lingüística, tant per la pèrdua d’ús com per la pèrdua de trets essencials. La fita principal, ara mateix, és que tothom prengui consciència d’aquest perill. Però el llibre és optimista perquè ens recorda que som vius, que encara tenim molts parlants i molta llengua, que hi ha molts mots i expressions que, tot i haver perdut força, no han desaparegut pas i es poden revifar. S’ha d’actuar per canviar l’actitud dels indiferents, dels qui no s’adonen de la gravetat de la situació, i recuperar l’autoestima lingüística.

—Quan us comença a interessar la llengua i per què?
—Hi ha factors ambientals de pes: de set germans, tres vam estudiar filologia; això vol dir alguna cosa. Sóc el petit i vaig rebre influència dels més grans. De primer, vaig aprendre a llegir en castellà, per imposició de la dictadura, però de seguida em van donar novel·les de Folch i Torres. Eren lectures recomanades pels meus pares i pel meu germà gran, en Joan, que sempre va vetllar perquè els altres seguíssim “el camí recte”. També hi devia haver factors innats. Recordo que de petit observava curiositats. Anàvem a veure una senyora de Barcelona, amiga de la família, i sentia que deia “prestatge” i “test”, en lloc de “postada” i “torreta”, com dèiem al Bages. De més gran, vaig anar a treballar uns quants estius a Tuixén, on viu un germà meu, i encara hi vaig poder sentir el xipella, un parlar de transició. La mare de la meva cunyada, la Tressita, gastava un llenguatge riquíssim, popular i espontani, que em va estimular l’interès per la diversitat de la llengua.

—Dediqueu el llibre a la mare i al germà gran? Com us van influir?
—Dedico el llibre a la mare i a en Joan, que s’han mort enguany, amb dos mesos i mig de diferència. La influència de la mare és inconscient. Ella parlava i jo escoltava, m’anava amarant dels seus mots, dels seus girs, la imitava… No en vaig ser conscient fins que no vaig començar a fer correccions i vaig ensopegar amb construccions que no veia clares. Aleshores, provava de recordar com ho deia ella i, si no me’n sortia, li telefonava. Aquesta influència es va mantenir sempre. Fa pocs anys, vaig llegir un estudi que qüestionava l’origen català de la preposició “des de” i vaig observar que ella no ho deia gairebé mai. En vaig fer un piulet d’homenatge i tot. El pare també em va influir molt, de més gran, sobretot en l’expressió escrita. Sabia descriure molt encertadament els records. Passar-li els escrits en net va ser un gran aprenentatge per a mi.

—I vostre germà era en Joan Badia…
—En Joan era incansable, era un soldat de moltes causes, però la llengua era la principal. Sempre tenia el cap actiu, era molt organitzat, llegia moltíssim i sobretot era un docent de pedra picada. Era dotze anys més gran que no pas jo i els primers records que en tinc són de quan ell ja havia passat pel seminari de Vic i estudiava a la universitat. Recordo que un dia em va convèncer perquè signés els exàmens de l’escola amb el meu nom i no amb el nom imposat (“Jorge”).

—I què va passar?
—Ho vaig fer i vaig rebre una solemne bufetada del mestre franquista. Es veu que fer servir el meu nom mereixia un càstig. Aquella bufetada em va fer entendre que la llengua era fonamental: l’enemic m’ho deixava clar. Anys més tard, en Joan, quan ja era catedràtic, em va fer classes de literatura catalana a l’institut Lluís de Peguera de Manresa. Sempre va insistir que estudiés filologia catalana. Tot i unes vacil·lacions inicials, finalment ho vaig fer.

—Teniu més referents?
—I tant. El veritable responsable que acabés estudiant filologia catalana i que em dediqués a la correcció lingüística és Jem Cabanes, el meu mestre en aquest ofici. En Jem és un pou de saviesa, domina moltes llengües, és un home d’una formidable coherència metodològica i té una idea ferma de com ha d’ésser el català d’un mitjà de comunicació. Al seu costat, aprens llengua constantment. El vaig conèixer fa prop de quaranta anys, el 1983, a TVE-Catalunya. Vam treballar plegats set anys o vuit i, de llavors ençà, hem mantingut una amistat ferma com una roca. Parlar amb ell és un regal. El model lingüístic de VilaWeb, que comparteixo plenament, el va forjar ell.

—Es pot salvar una llengua mot a mot?
—Mot a mot, es pot avançar, es pot “falcar” el deteriorament i prendre’n consciència. Ara, la llengua se salvarà amb un canvi d’actitud de la població, fomentat pels governs. El problema no és que desaparegui un mot o cent, sinó que som enmig d’un procés de substitució, tant del punt de vista quantitatiu com del punt de vista qualitatiu. Tenim llengua, però el retrocés és accelerat i requereix una actuació urgent per aconseguir un canvi en l’àmbit individual i també en l’institucional. La precarietat de la llengua demana a crits un pla de xoc.

—En què ha de consistir aquest pla de xoc?
—S’ha de treballar perquè el català sigui una llengua necessària i alhora s’han de millorar molt els models. Per això proposo un pla que contingui, si més no, cinc mesures. La primera és un acord nacional perquè el català sigui la llengua d’ús general i habitual a l’administració pública (això inclou, tinguem-ho clar, docents i personal sanitari). La segona, un pla transversal per a augmentar l’oferta de lleure audiovisual infantil i juvenil en català. La tercera, establir filtres a les facultats d’educació, al postgrau d’ensenyament i als tribunals d’oposicions per a garantir una qualitat lingüística acceptable als centres d’ensenyament. La quarta, un filtre semblant als mitjans de comunicació. I, finalment, quan tot això rutlli, caldrà fer campanyes de sensibilització. Però aquestes campanyes no es poden fer abans, és a dir, no es pot demanar a un ciutadà corrent que mantingui sempre les converses en català si resulta que quan va al CAP l’atén un metge, pagat per l’administració, que li parla en castellà. Ni li podem demanar que faci servir un català net d’interferències si tants periodistes i mestres, que cobren un sou públic, parlen malament. Hem de fer passos valents i calculats, coherents i eficaços. S’ha de suposar que amb un estat propi tot això seria fàcil d’obtenir i podríem anar molt més enllà. Però, mentrestant, no ens podem encantar.

—Heu fet un llibre contra la substitució. Això què vol dir? Totes les llengües s’hi troben, amb aquest problema?
—La substitució lingüística és la malaltia de les llengües petites sense estat. Per frenar aquest procés, cal recuperar l’autoestima. Si pensem que la nostra llengua no és vàlida per a tot, que és una llengua de segona i que en podem parlar una de més potent, de què ens serveix la pròpia? Per què ens hem d’escarrassar a millorar-la? Per què ens ha de preocupar que perdi trets i es vagi assemblant a la dominant? I, encara més: per què l’hem de transmetre? Amb aquesta mentalitat, als fills els inculcarem, potser inconscientment, que hi ha una llengua d’estar per casa i una altra d’important, per a comunicar-se amb tothom. La important, l’hem de parlar bé, sense màcula. La de casa, tant se val. Parlant castellà, no puc dir “quefe” o “dosse”, com deien els avis, perquè faria riure. Ara, parlant català, puc dir “poiastre” o confondre “els ous” i “els sous”, i no passarà res. I això mateix en les construccions sintàctiques, la fraseologia, el lèxic… La substitució és deixar de parlar la llengua, però també és tot això. Abandonament i deixadesa, tot va lligat.

—Parleu d’un procés psicològic, doncs.
—Exactament. La interferència té també aquest efecte psicològic, que acaba essent molt més nociu, perquè ens deixa paralitzats: fa que deixem d’inventar, que cerquem una correspondència exacta entre la nostra llengua i la dominant i tot allò que no s’hi adapti ho arraconem… No és un canvi de paraules i prou: és un procés mental. És contra tot això que pretén lluitar aquest llibre.

—Dieu que de tant copiar el castellà se’ns ha rovellat la “màquina de fabricar paraules”. Això és un símptoma de malaltia greu?
—És un altre símptoma de la mateixa malaltia. El català, evidentment, és tan ric com qualsevol altre idioma. No té mancances, es pot expressar en tots els àmbits. Si neixen conceptes nous, té capacitat d’inventar mots nous. Si cal adoptar-ne de forans, té mecanismes d’adaptació propis. Quan el parlant no n’és conscient, d’això, es comporta amb apocament, acomplexadament, i es limita a copiar. El dia que la majoria ho entengui, la llengua tornarà a créixer. Sempre n’havíem inventat, de mots. Pensem, per exemple, que paraules que semblen molt antigues, probablement es van inventar al segle XIX, com ara empescar-se o embranzida, o bé expressions com si fa no fa, tenir coll avall, pagar la pena… I encara més: alguns encara recordem quan vam sentir per primera vegada cap de setmana, cimera o entrepà. Per què van arrelar? Perquè els pocs mitjans de comunicació que hi havia els van voler difondre i la societat hi va respondre. Tinguem-ho en compte: això no hauria estat possible sense mitjans de propagació, és a dir, mitjans de comunicació, però també escriptors, polítics, gent influent en general. El cas és que ara aquesta màquina d’inventar mots i expressions s’ha estroncat i quan arriba un concepte nou no sabem fer res més que copiar el terme emprat pel castellà.

—Heu encunyat l’expressió “català de plàstic”. Què vol dir?
—És un català artificiós, allunyat de la parla popular, per bé que acaba encomanant-se a tots els registres. Afecta el lèxic –realitzar, iniciar, finalitzar, produir-se, tema, proper–, però sobretot la construcció de les frases. La diferència entre el català de plàstic i el català natural és el que hi ha entre “Avui sabrem el motiu pel qual va presentar la dimissió” i “Avui sabrem per què va dimitir”; o entre “Es desconeix l’autor de l’acció” i “No se sap qui ho ha fet”, per exemple.

—Considereu que els mitjans de comunicació han afeblit la llengua, sobretot en el registre col·loquial?
—Sí. De tots els registres, el col·loquial és el que més ha rebut. No tan sols ha estat víctima d’un empobriment, com a totes les llengües, sinó sobretot de la influència del castellà. El registre col·loquial, el castellà el rosega com un corc. Es veu en els renecs, en els insults, en les frases fetes relacionades amb el sexe… Pensem en un vulgarisme com anar calent, cada dia més arraconat per anar catxondo. I ho veiem també en mots més familiars, com ara pillar, que bandeja com més va més atrapar, enxampar, caçar, etc. El vocabulari de la pandèmia és un aparador d’aquesta barreja de català de plàstic i pèrdua de col·loquialitat. Per què diem contagiar si sempre havíem dit encomanar (o apegar, en català occidental)? Com és què hem liquidat demanar hora i l’hem suplantat per un esguerro tan redundant com demanar cita prèvia?

—Si la llengua evoluciona constantment, per què és tan important la genuïnitat i no perdre paraules?
—Penso que a hores d’ara ningú no pot sostenir que aquest procés sigui una evolució. Hi ha gent que abomina el mot degradació, però certament defineix amb precisió el procés actual. El català té dos problemes grossos: que la gent l’abandona en favor d’una llengua dominant (castellà o francès) i que com més va més interferència hi ha d’aquesta altra llengua: en els mots, en la fonètica, en les estructures… Puc entendre que hi hagi gent que s’hi vulgui resignar, que pensi que no hi ha res a fer. D’acord: que s’estiguin a casa escarxofats al sofà i que ens deixin arromangar als qui creiem que paga la pena. Simplement demano que no ens vulguin aixecar la camisa: si no hi fem res, aquesta suposada “evolució” ens duu cap a l’extinció.

—Hi ha centralisme lingüístic? Quins perjudicis causa?
—El centralisme barceloní empobreix la llengua. Molts termes –enguany, eixir, cercar i molts més– no se senten als mitjans de masses perquè a Barcelona no es diuen. I si els mitjans de comunicació suposadament nacionals els exclouen, les variants no barcelonines no s’hi troben reconegudes. Aquesta pràctica va fragmentant la llengua i afeblint-la encara més. Aquest camí no ens convé. Ens convé enriquir-nos, no pas empobrir-nos. Ens convé afermar, no pas dividir.

—En el llibre parleu de llengua i acabeu fent una reflexió filosòfica: la vida d’ara, dieu, es fonamenta en la comoditat i en el mínim esforç. La mandra ens matarà la llengua?
—La mandra i el cofoisme són letals per a la llengua i per a qualsevol lluita: amb mandra no salvarem el català, ni serem independents, ni frenarem el canvi climàtic. Alguns ens volen conformats i resignats. Però, per sort, hi ha gent que veu el perill i està disposada a reaccionar i a escampar aquest crit d’alerta. No hi ha res perdut: fa vint-i-cinc anys també semblava que l’alliberament nacional era impossible i ara –toquem ferro!– el veiem a prop. Parlant d’això, estic convençut que tot va enllaçat. És a dir, sense llengua no hi ha nació. I si volem una nació independent, ens cal una llengua independent. Tan simple com això.

—I els joves? La mantindran, aquesta lluita?
—Si els adults som exigents, ells seguiran. Si claudiquem, som nosaltres que els deixem a l’estacada. No els podem fer culpables de les nostres febleses. Amb el procés cap a la independència, hem pogut veure més dignitat en molts joves que han sortit al carrer que no pas en alguns polítics. I en la llengua pot passar igual: la gent jove és la qui ha de capgirar-ho tot.

—Acabeu el pròleg amb una pregunta: “Si perdíem la llengua, què tindríem?” Com la responeu?
—Com diu Jem Cabanes, som la llengua que parlem. Si perdem la llengua no som res com a poble. I això l’espanyolisme ho sap perfectament, més bé que molts de nosaltres.

—No repassarem els dos-cents mots, però sí que m’agradaria posar-ne algun exemple. Com a lectora, el llibre m’ha fet prendre consciència de les paraules que havia deixat de fer servir. Moltes! Per exemple, rovellar. No me n’havia adonat, que jo també dic oxidar.
—És un procés silenciós, però implacable: quan tenim dos sinònims i un s’assembla al castellà, aquest és el que reïx i l’altre l’arraconem; vegeu què ha passat amb travessar un carrer o passar un riu, que ara és en tots dos casos creuar (influït pel castellà cruzar). Ve’t aquí la pretesa “evolució” del català. De vegades, el desplaçament és més subtil. Per què diem apropar si sempre havíem dit acostar? Doncs perquè el binomi castellà és cerca-acercar i això s’imposa al binomi català de sempre, a prop – acostar. De vegades, és la precisió que rep. Per exemple, triem astut i bandegem murri, però resulta que murri és més precís, perquè és una barreja d’astut (‘hàbil a aconseguir coses enganyant’) i sagaç (‘subtil a l’hora de descobrir coses’). Un altre cas, exposat en un article a VW, és el de les mil maneres de dir ‘prim’: esquifit, escanyolit, secall, sac d’ossos, esprimatxat, desnerit, escarransit, neulit…, cadascuna amb un matís. El llibre explica coses com aquestes.

—Ara hi ha una tendència a dir que demanar massa correcció espanta els nous parlants?
—Hem de pensar en els nous parlants i també en els vells. Als vells, els demanem que no abandonin el català i als nous que s’hi incorporin. Als vells els demanem que no deixatin la llengua, que la mantinguin vigorosa, com qualsevol llengua romànica diferenciada de les altres, i no una còpia del castellà o del francès. I als nous els demanem que parlin català, simplement: parlaran el model que es trobin, més ric o més pobre, més genuí o més interferit. Hi ha qui pensa que un idioma acastellanat facilitarà la incorporació de nous parlants? És absurd. I als amazics i als àrabs, als romanesos i als ucraïnesos, per què no els en fem una versió adaptada, també? A qui li passaria pel cap de demanar als anglesos o als nord-americans que fessin servir un anglès “rebaixat” perquè als estrangers o als immigrants els fos més fàcil? Per una altra banda, si corregir espanta o no, no ho sé. Personalment, a Twitter no em surt de fer-ho, però hi ha qui ho fa. I, entre els corregits, hi ha qui ho agraeix i hi ha qui –amb tot el dret del món– diu que no l’atabalin. Ara, això és un problema menor, al costat dels dos problemes fonamentals que té la llengua.

—El “depèn de tu”, el subscriviu?
—El llibre de Carme Junyent El futur del català depèn de tu, el subscric gairebé de cap a cap. El llibre va molt més enllà que el títol, és clar. Quan ella diu “depèn de tu”, no vol dir de cap manera que l’administració s’hagi d’estar plegada de braços. Després d’una anàlisi rigorosa i completa de la situació actual, contrastada amb els processos de desaparició de llengües que ella coneix tan bé, diu que cal una reacció de la població, començant per una presa de consciència. Tot i que no sóc expert en extinció de llengües, em fa l’efecte que té tota la raó. Llegint el seu llibre veus claríssimament que aquest perill hi és. I a mi m’ha fet pensar que, aplicant-ho a la pèrdua de trets lingüístics, també cal una reacció perquè també hi ha un perill.

—En què discrepeu del IEC? Què creieu que hauria de canviar?
—Penso que a la Secció Filològica hi hauria d’haver més coherència, més rigor, més esperit científic. Hi ha hagut una preocupació per la imatge, però no sempre una línia veritablement rigorosa. Per això algunes actuacions han estat difícils d’entendre. No parlo tan sols de l’eliminació dels diacrítics, que considero innecessària i contraproduent. Parlo, per exemple, d’una nova gramàtica que té moltes mancances, solucions injustificades, renúncies clares, amb l’excusa de la diversitat de registres. Però sobretot no entenc que l’Institut no actuï en el desgavell lingüístic que hi ha als mitjans de comunicació públics. Un seguiment de la qualitat lingüística d’aquests mitjans no seria més útil que no pas esmerçar tants esforços en una gramàtica en tres formats?

—Abans éreu professor d’institut? El problema del català comença a l’escola?
—El problema acostuma a començar a casa, però a l’escola es pot agreujar. Hi ha docents que estimen molt la llengua. Alguns, que ara ja es van jubilant, van haver d’estudiar en castellà perquè la dictadura no permetia l’educació en la llengua del país, i van aprendre el català amb un gran esforç, pel seu compte o fent cursos fora d’hores. Però avui també hi ha docents que no tenen competència per a ensenyar en català. I molts ni en són conscients: han aprovat la carrera i ningú no els ho ha dit. A les facultats d’educació s’ha d’apujar el llistó de la competència lingüística, urgentment.

—Us agradava ser professor d’institut. Quins consells donaríeu?
—M’agradava ensenyar. I em vaig adonar que cada any repetíem les mateixes lliçons de llengua, els mateixos continguts, i que, malgrat això, els alumnes continuaven fent moltes errades. Per això em va interessar tant la metodologia de la pràctica reflexiva, que em va servir per a guanyar eficàcia. A cada alumne calia donar-li una recepta concreta i, sobretot, calia simplificar les explicacions, esporgar-les, per anar al gra. Per damunt de tot, els aconsellaria de tenir present que l’alumne ha de sortir de l’institut amb les quatre habilitats bàsiques: entendre, parlar, llegir i escriure. Potser als instituts hi sobra teoria i hi falten hores de lectura silenciosa i d’expressió oral.

—Corregir periodistes és un calvari?
—No! Corregir periodistes és un privilegi, sobretot després de deu anys de treballar en un institut [riu]. Seriosament, aquesta feina seria dura si l’empresa no cregués en la llengua. Però VilaWeb hi creu, vosaltres hi creieu, i n’és una prova fefaent el llibre d’estil. Més enllà d’això, em sembla que quan el corrector convenç el periodista que vol ajudar-lo i no pas censurar-lo, la comunicació és fructífera. Quan vaig començar a aprendre l’ofici, amb en Jem, vaig entendre que era inevitable de discutir-te amb els redactors, si volies que la teva feina fes llevada. És normal, si els uns i els altres treballen amb interès i passió. Personalment, aquesta passió i aquest diàleg amb la gent de VilaWeb em serveixen per a créixer professionalment, de dia en dia.

—Per què a la universitat no s’ensenya prou la llengua?
—Probablement és un efecte dòmino: s’exigeix poc a l’escola, s’exigeix poc als instituts –recordem que el títol d’ESO equival automàticament al nivell C1 de català– i això fa que el punt de partida a la universitat sigui molt baix. Tot plegat acaba degradant el conjunt del sistema. Això s’ha de canviar. Cal més exigència lingüística a les facultats, si més no a les de filologia, educació i ciències de la comunicació.