Jordi Alonso: ‘És fonamental ensenyar als nens a identificar els símptomes i problemes de salut mental’

L’Hospital del Mar de Barcelona ha coordinat un estudi internacional que conclou que només un de cada deu pacients amb trastorn d’ansietat rep el tractament adequat. Concretament, el 27,6% de les persones que té ansietat rep tractament i, d’aquest percentatge, només el 9,8% en rep un d’idoni. Analitzem més a fons l’estudi i parlem d’aquest trastorn, sovint poc visible i menystingut, amb Jordi Alonso, l’investigador principal.

—A què us referiu quan dieu que la gran majoria de pacients amb ansietat no reben el tractament adequat?
—Que no es tracten ni amb la intensitat adequada ni amb els tractaments idonis. En general, el més recomanat és la teràpia psicològica o els fàrmacs, a més de mètodes útils com ara la relaxació o l’exercici físic. Essent més concrets, però, l’ideal és que les persones que tenen ansietat rebin, si més no, unes vuit sessions de teràpia psicològica durant dos mesos o tres o tractament farmacològic. Aquest tractament, a banda d’ansiolítics o pastilles per a dormir millor, hauria d’incloure inhibidors de la recaptació de neurotransmissors com la serotonina, una cosa semblant al que es recepta per a la depressió. Fer l’una cosa o l’altra es considera adequat, però la majoria de pacients no ho fan.

—No és cert que hi ha tendència a abusar de la medicació en el tractament de trastorns d’aquesta mena, doncs?
—Hem comprovat, analitzant la qüestió des d’un punt de vista general, que hi ha un problema molt més gros de manca de tractament que no pas de sobretractament. Si ho mirem des del punt de vista dels usuaris, és a dir, de les persones que ja es tracten, és cert que el tractament psicològic és força minoritari.

—Per què?
—No és ben cobert ni ben atès pel sistema sanitari, que té més tendència a tractar els problemes físics. Però la dificultat no és simplement la manca de tractament psicoterapèutic; també el tipus de fàrmacs que es donen, que sovint no són adequats. Alguns pacients, els tracten amb ansiolítics hipnòtics per a dormir tot i que no compleixen els requisits per a prendre’ls, per exemple.

—Per què no s’actua com s’hauria d’actuar des de la sanitat pública?
—Als centres d’atenció primària és difícil d’oferir tractament psicològic perquè, a més d’un especialista, es necessita temps de teràpia. Es tendeix, doncs, a oferir un tractament amb medicaments i es deixa la psicoteràpia per als casos més greus, que ocupen la llista d’espera. En molts casos, quan arriba el torn de la teràpia, l’episodi d’ansietat ja ha passat. De totes maneres, tampoc no es garanteix una teràpia llarga, com seria necessari. El sistema hauria de facilitar molt més l’accés al tractament psicològic. La psiquiatria s’ha desenvolupat molt des de la xarxa privada i poc des de la pública.

—I són els centres d’atenció primària que se n’han d’encarregar?
—A la pràctica, són els que se n’encarreguen. Els metges de l’atenció primària són els qui més tracten aquests trastorns. El personal especialista en salut mental és molt escàs al nostre país en comparació amb altres països europeus, i és per això que passa. Aquests metges no ho fan malament, però no són especialistes.

—Passa igual amb la depressió?
—La depressió es diagnostica poc i també es tracta de manera insuficient, però aquest problema no és tan greu com en el cas de l’ansietat, perquè hi ha trastorns d’ansietat lleus i molta gent pensa que no necessita tractament. Entre el 30% i el 40% dels qui tenen depressió reben tractament, unes xifres molt més altes que en el cas de l’ansietat.

—L’ansietat ha crescut aquests últims anys?
—No ho sabem del cert. Hi ha estudis que indiquen que n’ha crescut la freqüència, i n’hi ha que diuen que n’ha crescut l’estabilitat. Tenim la sospita que els trastorns mentals en general van creixent. Cada vegada hi ha més fonts d’estrès i, al cap i a la fi, els trastorns d’ansietat són respostes a l’estrès.

—Segons l’estudi, l’ansietat afecta molt més els països europeus que els africans. Tant hi influeix l’estil de vida?
—Els principals factors que desenvolupen l’ansietat són l’estrès i l’exposició a la violència o els traumes, especialment els infantils. És possible que hi hagi aspectes culturals o d’estil de vida en els països desenvolupats que fomentin tots aquests factors. També hi ha un component genètic, però.

—Per què tendeixen a esdevenir crònics, aquests trastorns?
—Els trastorns d’ansietat sovint comencen en la joventut. S’ha pogut comprovar que, si no es tracten, tendeixen a empitjorar i a fer-se crònics. A vegades, les coses que passen durant la infantesa propicien alguna mena d’ansietat, com seria el cas de l’angoixa per separació. Si aquests episodis es mantenen, les persones es tornen més vulnerables a la depressió i fins i tot tenen més possibilitats d’acabar consumint substàncies com alcohol o drogues. L’ansietat, doncs, tendeix a la cronicitat i la comorbiditat (la combinació amb més trastorns), i per això és tan important de tractar-la.

—Què es pot fer per a solucionar l’ansietat?
—Primer de tot, és important d’identificar-la correctament. Menys de la meitat dels qui identifiquem com a individus amb ansietat consideren que necessiten atenció sanitària. La societat ha de saber identificar els símptomes, que a vegades es consideren normals, ‘coses de la vida’. Cal educació sanitària perquè els pacients els sàpiguen identificar, com també un sistema sanitari que hi doni prioritat.

—I una vegada identificat el problema?
—Els qui s’adonen que tenen un problema tenen poca informació sobre on demanar ajuda, a més de l’estigma que pesa sobre les persones amb trastorns mentals, que sovint són considerades menys vàlides o menys fiables. Calen campanyes de conscienciació per a demostrar que aquests trastorns es poden tractar i no invaliden les persones. A banda, cal fomentar estils de vida més sans als entorns laborals, familiars i socials. En aquests espais, tant l’activitat física com l’esport, la relaxació i la concentració són elements a favor.

—A banda de promoure l’alfabetització sanitària, caldria promoure l’educació emocional, tant a l’escola com a casa?
—Sí, perquè, a més, passa sovint que aquests trastorns apareixen en l’etapa escolar. És fonamental ensenyar als nens a identificar els símptomes i problemes de salut mental. Saber identificar aquests problemes i buscar-ne una solució. També seria positiu de parlar de sentiments i promoure la comunicació als llocs de feina. En altres indrets d’Europa, com els països nòrdics, es promouen models no tan tòxics de relacions laborals. En situacions difícils, com podria ser el tancament d’una empresa, es té cura del procés d’acomiadament dels treballadors. Però totes aquestes mesures requereixen una cultura de la salut.

—Hi ha gent que pot tenir ansietat i no saber-ho? Com se n’identifiquen els símptomes?
—No cal esverar-se abans d’hora. Si s’ha viscut una situació d’estrès, és normal de tenir ansietat; no vol dir que es tingui el trastorn. Quan l’ansietat es manté, dificulta la concentració, el son o les relacions personals o va acompanyada de pensaments molt negatius, sí que es recomana d’anar al metge. Llavors, caldrà fer un diagnòstic diferencial: alguns trastorns d’ansietat van acompanyats d’ofec, sudoració, hipertensió, nàusees o més símptomes orgànics, i el metge ha de saber distingir de què es tracta. Malalties orgàniques com l’asma conviuen amb la depressió i l’ansietat, i sovint es confonen.

—A vegades, potser es té poc en compte aquesta relació entre l’estat psicològic i el físic. Què en penseu?
—Hi ha fets evidents que ens diuen que hi ha una influència. En general, els trastorns mentals comencen abans que no pas els físics i per això a vegades es pensa que en són la causa, però no han de ser-ho necessàriament. La depressió causa obesitat i diabetis, però també s’ha vist que, entre els malalts que han tingut un infart, la depressió apareix més. Sembla que hi ha, doncs, una relació bidireccional entre l’estat físic i el psicològic. L’un influeix en l’altre i viceversa.