Jone Goirizelaia: “A Grande-Marlaska li van relatar totes les tortures i no va fer res”

“Em van tocar els pits, tot el cos… Un guàrdia civil va pressionar els seus genitals contra la meva part del darrere… Es van estar tota l’estona fent comentaris d’índole sexual, humiliant-me, insultant-me…” És el relat de l’advocada basca Naia Zuriarrain a l’Audiència espanyola, unes declaracions d’una cruesa extrema que van esdevenir virals. Però ella no és la víctima del judici, sinó una de les acusades. Juntament amb set advocats més, és jutjada per col·laboració amb ETA. La fiscalia els demana vuitanta-sis anys de presó.

La seva advocada és Jone Goirizelaia, una figura clau en la defensa dels drets de l’independentisme basc aquestes darreres dècades. L’entrevistem per a conèixer com va el judici. Defensa que, com a advocats, només es van limitar a oferir cobertura jurídica als presos d’ETA –un grup jurídic que era anomenat Halboka– i posa de manifest totes les irregularitats comeses en la instrucció del cas que va començar fa onze anys el ministre de l’Interior espanyol actual, Fernando Grande-Marlaska.

🔴 Naia Zuriarrain ha relatado ante la Audiencia Nacional las torturas sufridas a manos de la Guardia Civil, que son la base de la acusación.

Según ha relatado, le desnudaron, le colocaron gomaespuma, le echaron agua fría por la cabeza y le hicieron la bolsa para ahogarle. pic.twitter.com/S0BClEvIqW

— Malcolm iXa 🆕️ (@ideiazabaldub) July 13, 2021

—Què s’hi jutja, a l’Audiència espanyola?
—S’hi jutgen vuit persones per acusacions d’integració i col·laboració amb ETA, una de les quals per una acusació de tinença d’explosius. Són uns fets que s’emmarquen del 2009 endavant. Però resulta que tres ja van ser jutjades anteriorment pels mateixos fets i pel mateix tipus delictiu en un altre procediment que es va sentenciar el 2019. Per tant, és claríssim que hi ha un non bis in idem. És una figura jurídica que diu que no es pot jutjar una persona dues vegades pels mateixos fets. Ho vam dir, però la sala ens va respondre que això ja es resoldria en la sentència. Si s’estima, s’haurà sotmès aquestes persones a un judici que no tindrà cap resultat pràctic. Això és la vulneració d’un altre dret fonamental.

—I la resta que no van ser jutjats el 2019?
—El fonament jurídic pel qual són jutjats és totalment nul. No hi ha cap prova que cap hagi col·laborat amb ETA, i així creiem que s’acredita durant les sessions. I així creiem que es demostrarà al final. El cas s’hauria de resoldre amb una sentència absolutòria. En realitat, són jutjats per haver participat i ajudat el col·lectiu de presos en les accions judicials i jurídiques. Els ajudaven en qualsevol aspecte que tingués relació amb la seva situació penitenciària i legal.

—I això és considerat il·legal.
—Sí. La fiscalia i les acusacions fan cas d’uns informes del CNI i diuen que tot allò que feien els advocats era per ordre d’ETA. I que, per tant, és delicte.

—Aquesta causa neix amb Grande-Marlaska el 2010 i es jutja ara, més de deu anys després. Per què?
—Bàsicament per diverses vicissituds judicials. Algunes de les qüestions que hem anat presentant les defenses no s’han resolt en els moments processals en què pertocava, hi ha hagut moments en què les comissions rogatòries no s’han convocat, hem tingut moltes dificultats per a aconseguir que es desclassifiquessin documents del CNI… Tot això ha fet que el procediment s’allargués molt. Però vull deixar clar que aquesta dilació ha estat conseqüència de la mala actuació dels òrgans judicials durant els diferents moments processals. Això hauria de tenir una incidència directa en el procediment quan s’arribi a les conclusions. Defensarem l’existència d’un atenuant de dilacions indegudes.

—Les declaracions de Zuriarrain i Agirre en què narren les tortures van fer-se virals. Com les vàreu viure a la sala?
—No van fer res més que explicar el patiment i tot allò que els havia passat quan van ser detingudes i posades a disposició de la Guàrdia Civil. Les declaracions parlen totes soles i sobretot, han tingut una conseqüència. Aquestes dues declaracions han passat el protocol d’Istambul, un protocol reconegut internacionalment per a veure si les manifestacions que fa una persona que ha estat sotmesa a tortures i ho denuncia són creïbles. A més, les seves tortures són incloses a l’informe sobre la tortura que va fer el govern basc, aprovat pel parlament, i que va fer un forense reconegut, el Dr. Etxebarria.

—Les van denunciar quan va passar?
—Sí, i van ser arxivades al cap de molt poc temps.

—El responsable d’investigar les tortures era Grande-Marlaska?
—No recordo si encara era l’instructor del cas. Però sí que sé que la persona que els va prendre declaració va ser Grande-Marlaska, i ella li va relatar tot allò que havia passat. I no va fer res. Això és així.

—Com valoreu el paper de Grande-Marlaska en l’obertura d’aquesta causa?
—Va ser el jutge instructor i va vulnerar drets fonamentals amb l’actuació que va fer des del començament. Quan van anar a declarar, no van ser assistides pels seus advocats de confiança; no els va aixecar la incomunicació; van relatar-li tortures en dependències judicials i no va fer-hi res; la majoria dels acusats eren advocats en exercici i tenien arrelament social, però els va enviar a presó preventiva durant un temps; en va ordenar la detenció i l’entrada i escorcoll als despatxos professionals d’advocats, i van vulnerar el secret i la confidencialitat dels advocats amb els seus clients perquè els haurien pogut citar a declarar… Unes quantes coses que des del meu punt de vista vulneren els drets fonamentals de tots els acusats.

—Una sentència del TEDH diu que Grande-Marlaska no va investigar denúncies de tortures.
—Sí, una resolució va condemnar l’estat espanyol per haver vulnerat drets fonamentals i no haver investigat a fons les denúncies de tortures, que després va arxivar. També va passar el 2010. No es va investigar pràcticament res de les tortures i es van arxivar els procediments. Però s’ha de destacar que hi ha un informe de la Guàrdia Civil, que el cos ha reconegut que existia, que conté tot de frases en què es diu que s’ha de donar un tracte exquisit a alguns detinguts i que respecte de la resta, l’actuació ha de ser encaminada a aconseguir de verificar-ne les imputacions. Les declaracions policíaques de Naia i Saioa ratifiquen les imputacions i després han estat negades en seu judicial. Són una de les principals proves que sustenten aquest judici.

—Quines irregularitats més considereu que hi ha hagut durant el procés?
—A més d’haver defensat el non bis in idem, també hem posat de manifest totes les irregularitats que es van cometre en els escorcolls als despatxos dels advocats. En concret, al dels advocats de Biscaia, on hi havia una persona en nom del degà del col·legi d’advocats que en l’acte d’escorcoll hi va fer constar un seguit d’irregularitats que l’invaliden. També hem presentat totes les qüestions que tenen a veure amb el CNI, perquè potser va fer detencions il·legals dels advocats, escoltes il·legals, actuacions en el procediment que no són documentades però que sí que van fer… Tot això afecta el dret de tenir un judici amb garanties.

—Hi intervenen tant el CNI com la Guàrdia Civil espanyola. Temeu que les seves acusacions i informes tinguin un pes excessiu en el desenllaç final?
—Qualsevol penalista us ho dirà. Teòricament, tots som iguals davant la llei, i, segons que diu la constitució, ningú no té més drets ni més prerrogatives que un altre. Però les declaracions de qualsevol força de l’estat espanyol sí que tenen un plus de credibilitat que fan que no hi hagi una situació d’igualtat. Per això presentem recursos en contra, per a evitar que les proves del CNI i la Guàrdia Civil no siguin pericials. Perquè fan la valoració i donen les conclusions al jutge.

—Us va sorprendre el silenci de la ministra d’Igualtat espanyola, Irene Montero?
—La veritat és que de la ministra d’Igualtat em sorprenen moltes coses; moltes coses que fa i moltes altres que no fa. No en tinc cap valoració concreta. No sé si, en aquest cas, com que és un procediment judicial en curs, no havia de valorar-ho. Però contrasta amb les coses que fa i diu en relació amb Juana Rivas. Ella deu saber per què.

—Aquesta causa és un cas clar de “Tot és ETA”?
—Entenc que sí. És l’últim de tots aquests judicis que es van començar a l’Audiència espanyola i que seguien aquesta màxima. Curiosament, es jutja quan ja no hi ha cap activitat d’ETA; s’ha dissolt, ha cessat la lluita armada i la societat del País Basc és en una situació política que mira al futur. És un judici anacrònic que ens vol tornar al passat.

—Trobeu cap paral·lelisme amb el procés contra els polítics independentistes catalans?
—Hi ha paral·lelismes molt evidents i clars en tots dos processos, sobretot si ens fixem en la manera d’actuar dels jutges instructors i en els informes policíacs. Al final, en tots dos casos, l’estat té un objectiu molt clar: incentivar la desmobilització de les bases independentistes. Pensen que amb la repressió la gent es farà enrere. També crec que, malgrat tot això que intenta l’estat contra l’independentisme basc i català, no ha aconseguit pas el seu objectiu. Els líders del procés i el moviment català no ha desistit de voler decidir. I al País Basc ha passat igual. És cert que s’hauran de reformular les decisions preses i s’haurà de cercar una manera millor de poder decidir. Espero que per sobre dels judicis i les sentències judicials, se solucionaran tots dos conflictes polítics donant la paraula als ciutadans perquè puguem decidir.