Jonatan Penalba: ‘Tota la feina de vuit mesos se’n pot anar al fem’

El segon disc del cantant Jonatan Penalba, Reversions (Temps Record), havia d’eixir al març, però de resultes de la pandèmia del coronavirus el publica aquest divendres, 3 de juliol, i el presentarà el 10 d’agost a Tavernes de la Valldigna. En el seu primer àlbum, De soca-rel, el cantant de l’Alcúdia actualitzava cançons tradicionals i presentava la seua manera de cantar arrelada, forjada fent albades i cant d’estil des dels cinc anys. Dos anys després, fa un gir sorprenent cap al pop però sense oblidar les arrels: deu pistes amb versions d’Ovidi Montllor, la Gossa Sorda, Miquel Gil i cançons tradicionals, com la solemne ‘Granaïna de Montaverner’ i el romanç sorpresa i reivindicatiu ‘Andarique’, entre més. Tot cantant al medi, a la justícia social i a la llengua, amb lletres de Vicent Andrés Estellés, d’Ausiàs Marc, d’Enric Casasses, de la Gossa Sorda i amb col·laboracions de luxe.

—Havíeu de publicar el disc el 15 de maig i no ho vau fer per la pandèmia. Com ho vau entomar?
—Em va costar, al principi. Ho vaig passar un poc malament, però a mesura que passaven els dies i la realitat era la que era, ja veia que tampoc no hi podia fer res. Les coses van com van i l’única cosa que podem fer és buscar-hi solucions. Al maig tenia tres concerts lligats i algunes presentacions. Tota la feina de vuit mesos se’n pot anar al fem perquè, possiblement, no pots fer els concerts que vols. I els discs no són debades, costen molts diners si vols fer les coses bé i pagar als músics com Déu mana. Fer un disc no és broma, darrere hi ha una feinada, i crec que molta gent això no ho valora.

—Teníeu el disc acabat abans del confinament?
—El disc l’acabàrem un dia abans que es declarara l’estat d’alarma. Vam tenir molta sort que vinguera Tesa a enregistrar aquell divendres. Si l’haguérem retardat un poc, ‘El dia que tot rebente’ no s’hauria acabat d’enregistrar. Temps Record, la discogràfica, va fer la resta de la feina. Per al màster no hi ha hagut problema, però el disc ha costat de fer.

—Vau publicar el primer senzill, ‘M’aclame a tu’, el 17 d’abril, en ple confinament. Com va funcionar?
—Tenia por perquè no sabia com ho faríem per treure el disc. Vam fer el videoclip confinat i va agradar molt, n’estic molt content, del resultat i de tota la gent que hi va voler participar. La cançó per a mi és un himne, l’he feta alegre i això es veu al vídeo.

—La primera cosa que sobta són els arranjaments, heu fet un gir cap al pop sense oblidar les arrels. Ha estat premeditat?
—És premeditat, tenia ganes de fer alguna cosa diferent, d’agafar la cançó d’autor. Tenia necessitat de canviar de so, perquè jo vinc dels grups de danses i, sí, havia de fer el disc De soca-rel i, en aquest segon disc, havia de fer alguna cosa diferent. Fer aquest gir era necessari.

—Versioneu èxits de cantadors i grups del país, de Raimon a Feliu Ventura, i cançons tradicionals. Totes amb instrumentacions noves. Per què aquest repertori musical?
—Són cançons que m’estime molt, i tenia ganes d’enregistrar-les. La ‘Granaïna de Montaverner’, per exemple, la cante de fa molt de temps i no la tenia enregistrada. El disc comença tradicionalment i acaba tradicionalment, però el contingut d’enmig no sona tan tradicional. A l’hora de fer cançons, d’agafar-ne una i versionar-la, ho faig amb tota l’estima del món perquè si no ho sent, no ho cante. El primer de tot és sentir la lletra, transmetre-la al públic i que puga sentir la cançó. Pense que totes són himnes, ‘L’amor és Déu en barca’, de Miquel Gil, és amor, ‘M’aclame a tu’, que cantava Ovidi Montllor, un altre, ‘El dia que tot rebente’, de la Gossa Sorda, per a mi és un himne que ja té uns quants anys i continua vigent, és tan trist.

—Ara que parleu de vigència, feu el romanç ‘Andarique’ en què la reina es torna republicana. N’heu renovat la lletra. A més de ser antimonàrquic, defensa l’apoderament de la dona.
—Si llegiu el romanç conegut direu, ostres, que masclista. Calia canviar-lo i Pere Ródenas es va encarregar de fer la maldat, perquè per a les lletres jo sóc un desastre. Per això tampoc faig cançons meues, no tinc la gràcia per a crear o editar una lletra. La cançó ha quedat curiosa, l’ha capgirada. La reina està cansada que el rei li pegue i li diu: ‘Ací et quedes, que jo me’n vaig’.

—Amb Miquel Gil versioneu les valencianes ‘De manars i garrotades’, d’Ovidi Montllor, però a ritme de pasdoble de revetlla. Em sona a ‘Els Pavesos’, amb Monleón cantant un pasdoble.
—És un ‘U i Dos’. Les valencianes no són lliures, van a tempo i aquesta hi va com les d’Albal i moltes valencianes més que has de cantar-les a ritme, i tu no manes perquè vas darrere la música. És una cançó que tenia ganes de cantar perquè la cantava l’Ovidi. I amb aquesta i ‘M’aclame a tu’, sense voler, li he fet un xicotet homenatge, enguany que els del COM també l’homenatjaran. I enregistrar amb Miquel Gil ha estat amor, perquè és un homenot i és una veu que m’encisa. A més, el disc inclou una cançó seua, ‘L’amor és Déu en barca’, i en l’anterior disc vaig posar ‘La rosa de paper’.

—Hi participa Gil i també amb Carmen París, Mireia Vives i més. Què significa comptar amb aquestes col·laboracions?
—Per a mi és un plaer. Carmen París, Josep Nadal, Tesa, Miquel Gil, són gent que has escoltat i seguit. És un orgull fer cançons amb ells, perquè jo em trobe tan menut que gravar amb ells és un somni, la veritat.

—En una entrevista a VilaWeb ens vau dir que vos agradaria cantar amb Tesa, amb Flora Sempere, del Diluvi, i altres. Ja ho heu fet, i també amb Josep Nadal, de la Gossa Sorda. Ara amb qui toca?
—Hem coquetejat amb Cesk Freixas, estaria bé fer alguna cançó amb ell, tot al seu temps.

—El vostre germà, que també ha publicat el disc Canvis, que poua de la tradició, fa l’última col·laboració.
—Volia cantar una cançó amb ell i havia de ser amb unes albades perquè, realment, em vaig enganxar a cantar per culpa seua, i gràcies a Pep Moreno, que ens va agafar de menuts i ens va donar les bases d’albades. Si no haguera aparegut Pep Moreno, segurament, els germans Penalba no haurien cantat. O siga que cantar-les amb ell és un encert. I també vull dir que quan estiga el disc físicament, que la gent faça el favor de deixar córrer l’última cançó uns trenta o quaranta segons perquè hi ha sorpresa.

—Plegats feu aquesta albada a ritme trencat i dolçaina. La lletra lloa el caràcter renovador i modern que sempre té el cant tradicional.
—Ja heu vist que canviem totalment la sonoritat de les albades i pense que s’han de fer coses així. Grups com Mox ho han fet. Per què no fer-ho de nou?

—L’11 de juny vau fer un primer concert després de l’estat d’alarma. Com va ser l’experiència?
—Curiosa, perquè va ser en un balcó i amb el peu esquinçat. Vaig començar la nova normalitat fotut del peu. Hi anàrem Pere Ródenas, Héctor Peropadre i jo. Va ser estrany, però al mateix temps veure cares, gent coneguda i reviure sensacions ho va ser tot. I diu molt dels ajuntaments que aposten pel sector cultural, cosa que cal.

—Malgrat el coronavirus, teniu cinc concerts a l’agost i dos al setembre. Creieu que es fa bé, això?
—Sí. Però tampoc no m’agrada pensar en setembre. M’agradaria pensar primer en agost i, si es poden fer els concerts, bé, i si no es poden fer, no passa res. La situació que vivim ens supera a tots i ens hi hem d’adaptar. Primer és la salut, encara que ens dolga no fer més concerts. És el que hi ha i, sobretot, demanar responsabilitat a la gent. Açò no ha acabat encara, que el virus continua allà fora i veig molta gent que s’ho pren massa alegrement i, potser, per culpa d’eixa gent, tornem enrere i no podrem fer concerts.

—Encara sort que hi ha aquests concerts.
—Sobre els concerts que tinc avui, sense haver tret el disc, em considere un afortunat, no em puc queixar, perquè hi ha grups que ho passaran molt negre. I no parlem només de músics, sinó dels qui posen el primer llum fins als tècnics de so. Hi ha un engranatge tan gran, que se’n va tot a fer punyetes. Si les institucions no ens fan cas, molta gent se’n va a la deriva. Nosaltres no som superestrelles ni ens desborden els diners. A nosaltres ens costa fer els discs i jo, desgraciadament, els pague dels concerts, que la gent no es pense que amb els concerts ens forrem, perquè no. Jo, particularment, les inversions que faig són per enregistrar discs.

—I què haurien de fer les institucions, aleshores?
—Ajuts. I que no siguen per a quatre gats. Per exemple, jo no sóc autònom: a quin ajut tinc dret? Som molts els qui ens dediquem a fer música i ens agrada fer cultura, això no ho valoren? Els premis estan molt bé, d’acord, però menys premis i més ajuts. Si de normal el sector ja és precari, ara encara més. No puc entendre que un avió o les terrasses dels bars estiguen plenes però els teatres estiguen tancats. Què algú m’ho explique. O espavilen o moltes productores se n’aniran en orris. Músics i empreses que es dediquen a això, actors… Tot l’engranatge del sector cultural.

—Ara que parleu de sectors precaritzats, no me n’estic de demanar-vos per l’ofici de regador. No heu parat de treballar al bancal per bastir la població. La covid-19 ha ajudat a dignificar els llauradors?
—Dignificar què, si la gent té la memòria curta. Qui recorda el que va passar fa dos mesos? Per exemple: hi ha dret que un home haja de ser a les tres de la tarda al camp, amb son pare al cotxe, perquè no paren de furtar-li melons? Si normalment el llaurador ja està ofegat… La gent no veu que quan entra a un camp no sap triar els melons i l’única cosa que fa és destrossar el camp? A sobre que els llauradors cobren una merda i les grans superfícies els paguen una merda, també han d’aguantar els robatoris de la gent? Perquè no són robatoris de tot el camp, és gent que no en té ni idea i fa maldats. La gent té memòria curta. Recordeu que al març estàvem tots tancats i no se sentia ni un soroll?

—És clar. I més a les grans ciutats.
—Doncs ara és com si no haguera passat res. Hi ha molta gent que és de memòria curta, fàcil o selectiva, i ho esborra, i diu, això no ha passat, continuem. Però els consumidors hem de fixar-nos en les etiquetes quan anem a comprar. És molt trist i no hauria de ser així, però per què les nostres queradilles s’han de quedar a l’horta i les de fora entren? És que els llauradors som rucs? Aleshores, si els llauradors es planten i no sembren res, què? La gent què menja? Terra? Asfalt? A veure què menja la gent. A veure a quins preus els costen els aliments als supermercats. Per l’amor de Déu.

—En aquest disc feu de crooner de cançons emblemàtiques del país. Però continuareu fent albades i cantant en grups de danses?
—I tant. I si em demanen de fer un sarau, hi aniré encantat a cantar música tradicional, jo això ho tinc i ho tindré, però sempre intentaré de fer alguna cosa diferent. Som al món per a fer coses i no encasellar-nos, cal evolucionar sense abandonar les arrels. Per això, en aquest disc comencem tradicionalment i acabem tradicionalment, però la sonoritat ja canvia.