Jon Tugores: “Teníem el projecte de gratacels que desapareixien de dia”

Jon Tugores i Kirtley (1968) és arquitecte, pilot d’avió i fotògraf. Home de múltiples interessos, explica que es va fer pilot d’avió per tenir llibertat al despatx d’arquitectura: amb el sobresou de pilot, no li caldria agafar encàrrecs no desitjats. I ja fa temps que Tugores aprofita els vols per a fer fotografies aèries realment espectaculars, algunes de les quals es van recollir en el llibre Barcelona (by Jon Tugores). Mallorquí nascut a Anglaterra, en aquesta entrevista el senyor Tugores ens explica el seu recorregut vital i ens parla de les seves tres grans passions: arquitectura, aviació i fotografia.

—A què es dedicava la vostra mare?
—La meva mare ajudava el meu pare, però la meva mare ve d’una família britànica, els Kirtley, que va fer molts diners després de la Segona Guerra Mundial. Llavors es va dedicar a viure la vida.

—I com van fer diners els Kirtley?
—El meu avi va ser aviador a la Segona Guerra Mundial i quan va acabar la guerra es va adonar que volia viure bé després d’anys desastrosos. Se’n va anar als Països Baixos, a la casa Philips, i va muntar a Anglaterra una cadena d’electrodomèstics, que en aquell moment no existien. També va ser víctima de l’IRA, perquè l’obligaven a pagar i ell s’hi va negar. Van posar dues bombes a propietats seves. Vivia prop de Manchester.

—També he llegit que es va sentir culpable de la Segona Guerra Mundial.
—Sí. Ell tenia les rutes per on havia volat. De fet, era un pilot que no bombardava, però deia per on havien de bombardar els avions grans. El seu avió era més petit. I se sentia malament. Sé per la meva tia que va fer donacions als llocs on havien bombardat. Se sentia malament. La postguerra per ell va ser molt dura personalment i social.

—Tugores amb u. Per què amb u?
—Per no semblar xueta a Mallorca. No ho tinc controlat, si teníem família jueva, però per si de cas, s’ho van canviar. Aquestes coses dels avantpassats…

—A què es dedicava el vostre pare?
—El meu pare era, al contrari de la meva mare, de la banda més pobra d’una família de diners de Mallorca. El meu pare va muntar una fàbrica de joguines que va portar amb la seva germana i un germà seu. Va néixer a Esporles, un poble cèntric petit i acollidor de Mallorca.

—Fins a quina edat hi vau viure, a Mallorca?
—De fet, vaig néixer a Anglaterra, que el meu pare treballava a l’empresa de l’avi. Però trobava a faltar, com a bon mallorquí, viure davant la mar, el menjar mallorquí, la dieta mediterrània. Quan jo tenia tres anys vam tornar a Mallorca, fins a divuit, que vaig venir a la UPC. És quan els vaig dir que no tornaria perquè estava fascinat amb Barcelona.

—Per què us fascinava?
—L’any que vaig arribar, el 1986, per estudiar arquitectura va ser quan Barcelona va ser nomenada ciutat olímpica. Per a un estudiant d’arquitectura no hi ha millor escenari que veure la transformació global de tota una ciutat, i més feta pels teus professors. Els professors eren els que transformaven la ciutat. Això era meravellós.

—I per què vau fer arquitectura?
—Perquè pintava. El meu pare pintava i l’avi mallorquí també. I a disset anys guanyo un concurs de pintura i em paguen un viatge per Itàlia, on entro en un dels edificis més espaterrants que hi ha a Europa, el castell de Sant’Angelo. Brutal. Veia escales que sortien d’on no te les esperaves, habitacions que no et pensaves que podien existir. Com es faria avui dia el castell de Sant’Angelo? Aquesta pregunta em crea molts dubtes i una passió.

—Sou el primer arquitecte de la família?
—El meu besavi mallorquí va ser mestre d’obres.

—Em van xocar les preguntes que feu als clients que volen fer-se una casa.
—La gent arriba amb aquelles coses que ha somiat: una cuina oberta, tres habitacions, cuina barbacoa, dos pàrquings, etc. Però jo els demano, per exemple, què t’agrada menjar? Quin és l’últim llibre que has llegit? Quina és la pel·lícula que més t’agrada? Com interpretes un divendres a la tarda amb amics a casa? O un dia que estàs malalt? Vas nu per casa? Si diu que sí, ja saps que no pot ser una casa oberta. Les respostes et donen pistes, de vegades, molt importants.

—Per exemple?
—Per exemple, en aquesta casa on ens trobem el client és un metge, un doctor, amb una gran cultura, i de jazz en sap un niu. I em va dir: vull que soni Thelonious Monk com si ell fos tocant a la casa. La casa fa un tomb, perquè llavors l’acústica forma part del projecte. O un client, enginyer, la seva dona jutgessa, amb una passió pel medi extraordinari. La seva casa es va haver de fer de formigó per una qüestió estructural del subsol. Doncs vam posar 1.200 llavors (protegides) de planta autòctona dintre del formigó. El formigó, òbviament, no és ecològic, però algun dia aquell formigó s’enfonsarà i les llavors crearan vida de la runa.

—De quina obra esteu més orgullós?
—Una que no vaig arribar a construir, un projecte a Bahrain, un centre de convencions. Un edifici d’una tecnologia extraordinària; i arran d’aquest ens en va arribar un altre. Teníem un projecte de fer gratacels que desapareixien de dia.

—Com dieu?
—Treballem una façana inflable d’ETFE, que és un polímer amb què l’edifici podia respirar, i a través dels microleds es podia acolorir. I podies fer que l’edifici es convertís en núvol, podia imitar el color que tens darrere, amb el qual aparentava desaparèixer. Però al final va arribar el moviment social de la Primavera Àrab i els edificis no es van fer. Mentre vaig ser allà, vaig fer feines de pilot, per al meu client, que era el rei de Bahrein.

—Feu de pilot per influència de l’avi?
—No puc negar la influència del meu avi, sens dubte. Al meu pare, en canvi, no el vaig veure mai pujar en un avió. Tenia fòbia als avions, i quan havia de venir a la península havia de venir amb vaixell. També crec que això de dedicar-me a volar ve per aquella cosa de ser lliure a l’arquitectura. Vaig pensar que, essent arquitecte, o tens padrins o butxaca o hauràs de fer coses com a arquitecte només pels diners. No volia demanar ajuda als pares (prou havien fet ja) i vaig pensar que amb el que guanyava de pilot podria dir que no a projectes que no vull fer.

—I quants dies voleu cada mes?
—Ara uns cinc, sis, quatre. Vaig començar treballant amb una aerolínia que era d’una família catalana, els Comabella, i van muntar Gir Jet. Va durar tres anys o quatre. Volava amb un Fokker 100. Era la primera companyia de reactors radicada a Barcelona. Tenia sis avions. Crec que van ser massa ambiciosos i poc prudents. També he estat a Vueling i a Iberworld (una companyia dels Fluxà de Mallorca). El temps de Bahrain vaig volar en una companyia que es diu Gulf Air.

—Quina sensació tens dalt de l’avió?
—Al despatx d’arquitecte tens aquesta part creativa, però dalt l’avió no pots ser creatiu. Està tot molt estudiat Els protocols són exageradament metòdics. Ara en tots els avions hi ha la monitorització de dades de vol (FDM) i saben en temps real què passa a cada avió en tot moment. És per seguretat. Fa anys que els avions tenen capacitat d’aterrar automàticament i des del 2019 Airbus va fer una prova en què un avió es movia tot sol, s’enlairava tot sol, volava, aterrava i tornava a l’aparcament tot sol, amb dos pilots de proves.

—I vós hi esteu a favor, si ho he entès bé, perquè el 70% dels accidents són errors humans. Amb els avions automàtics, no passaria.
—La tendència serà que els avions aniran sense pilot. La tecnologia per a anar sense pilot existeix. Passa que hi ha una part de factor humà molt important: la gent no s’atreveix a pujar si no hi ha pilot. Per això es treballa el factor humà. La major part dels accidents dels avions els causen els pilots, sí.

—Hi haurà avions que no contaminin?
—Jo crec que sí. De fet, he assessorat organismes aquí a Catalunya sobre l’aeroport i unes coses que els vaig explicar (i els vaig portar xifres) era que el cotxe consumeix més que un avió. Per passatger. La relació consum per cada cent quilòmetres és menor en un avió. Ara les companyies fan un esforç titànic perquè els avions consumeixin menys, i no tan sols pel planeta. També pels seus beneficis econòmics i ètics.

—Digueu-me un trajecte especialment bonic de fer.
—Qualsevol on hi hagi mar i hi hagi muntanya. Per exemple l’arribada a Barcelona és molt maca. Les arribades a Suïssa són captivadores. Tens uns paisatges sensacionals a Noruega, amb els fiords.

—Diu que sou un pilot bromista.
—Un dia vaig portar un equip de joves del Reial Madrid. I els vaig dir: “Benvinguts a aquest vol. Que sàpiguen que el comandant és un gran culer.” Hi ha coses que pots fer d’una manera simpàtica.

—Algun famós a cabina?
—La Montserrat Caballé, Genís Roca, Mercedes Milà, Santi Vila, Miquel Barceló… Sóc un gran admirador de Barceló. Se’m va ocórrer de dir-li: “Si ve a cabina veurà uns colors com els que no ha vist mai.” Dir-li al Barceló què veuria uns colors que no havia vist mai, quan aquest senyor crea colors?! Uf, quina oportunitat per a callar. Doncs sortint de Barcelona, hi havia una sortida de sol d’aquelles absolutament magistrals i memorables. Em va fer un cop al braç. I em diu: “Ostres, això no ho havia vist mai.” Vaig triomfar…

—I dalt l’avió us heu especialitzat a fer fotos. Com coi les feu les fotos?
—Els avions d’ara són perfectes. Volen sols. Això no vol dir que no hagis d’estar atent. Ho estàs. Però et passen per davant situacions absolutament fantàstiques i tens temps de fer la foto. Jo tinc una formació d’arquitecte i de docent en arquitectura i no puc evitar de fer lectures del territori. Des de lectures històriques de les ciutats a la manera com s’han acostat al mar. O quina resposta té aquella ciutat vers la meteorologia. Després hi ha qüestions cromàtiques.

—Amb quina càmera feu les fotos ?
—Una reflex digital. Després de molts anys amb Nikon, m’he passat a les Sony A74R, una meravella. Disparo en automàtic, perquè normalment no sé quins escenaris em trobaré. Per exemple, a la vertical de Perpinyà, tinc fotografies que es veu el Pedraforca, el Montseny, la Mola de Terrassa, la badia de Tarragona. Potser sóc a 11 quilòmetres d’altitud. Aquestes fotografies, quan les imprimeixes en gran, tenen molt de detall. Un dia, al despatx, vaig veure que hi havia unes altes pressions atmosfèriques a Barcelona, la humitat començava a dibuixar-me el territori. Uns núvols més màgics, més fantasmagòrics. Vaig agafar la targeta de pilot, la moto, la càmera, vaig anar a l’aeroport i vaig demanar a un company que feia Barcelona-París i tornar: “Vinc amb tu a París i torno.” D’aquí va sortir la foto de la portada del llibre que es va fer sobre la meva visió de Barcelona. És una cosa a la qual molt poca gent té accés: interpretar el món des d’allà dalt. I menys amb una formació d’arquitecte. Congeles moments que són irrepetibles.

—Capteu humans també?
—Una corrua humana, això no ho enxampen. Només hi ha un lloc, curiosament, on es veu el límit entre països, que és la frontera entre el Paquistan i l’Índia: és una barrera de desenes de quilòmetres feta amb llums. És un mur i hi ha uns vigilants, uns militars d’una banda a l’altra, i veus la línia del mapa feta amb llum de nit. Però en altres moments desapareixen les fronteres.

—Voleu dir res que no hagi demanat?
—Que som en un moment d’una acceleració tecnològica sense precedents. I a l’arquitectura ningú no fa apostes sobre la hipertecnologia. Fem edificis petris, que pesen, que tenen unes inèrcies gairebé històriques que jo crec que ningú no es replanteja. Són edificis que d’aquí a deu anys semblaran fets fa setanta. Necessitem replantejar la relació entre tecnologia i arquitectura. Jo veig que la fotografia o l’aviació van molt més avançades que l’arquitectura. L’aviació fa estructures de corbes de quart grau fa dècades. I en l’arquitectura ningú no s’hi ha atrevit encara. Som a l’era exponencial i continuem amb materials obsolets.