Jon Landaburu o com endinsar-se en el pensament dels pobles per mitjà de la llengua

‘És una persona que pots admirar sense por d’acabar decebut.’ Així presentava Carme Junyent el lingüista Jon Landaburu en la conversa que van tenir dimarts al vespre en una de les sales del magnificent Palau de Baró de Quadras que és la casa de l’Institut Ramon Llull. I la cronista, sense els anys de coneixença mútua dels ponents, diria que Landaburu és una persona que pots escoltar sense por d’acabar avorrit ni cansat. Aquest home de cabells blancs, ulls clars i bigoti ben retallat, que arrossega fonemes del francès de la infantesa i que parla castellà amb accent de Colòmbia, l’hauríem escoltat tota la nit, explicant anècdotes d’una vida dedicada a l’estudi de llengües indígenes.

Landaburu rep avui a Ordino (Andorra) el premi internacional Ramon Llull, atorgat per la Fundació Ramon Llull i la Fundació Congrés de Cultura Catalana. Justament, Carme Junyent, lingüista i directora del GELA, destacava l’extraordinarietat d’un premi que distingeix principalment especialistes en catalanística però també la diversitat lingüística, com és el cas. ‘L’agermanament de Catalunya amb la diversitat lingüística diu molt de la manera de fer.’

Fill del vice-president basc a l’exili, Landaburu va créixer a París, on va ser criat ‘amb l’enyorança permanent del fet basc’. Explica que la mare els parlava basc, el pare castellà, i ell i els germans els responien en francès. ‘Anant a l’escola ens vam tornar francesets.’ I aquest record podria condensar el paper tan fonamental de les aules per a immergir una societat en unes llengües o unes altres.

‘La nacionalitat francesa ens va permetre d’anar al País Basc, i allà es va despertar la nostra arrel’, continua recordant Landaburu. Diu arrel i ens imaginem com s’enfonsen terra endins després d’haver xuclat tota la pluja.

Parla d’aquesta barreja del nen criat a París fill de bascs que a vint anys i escaig decideix el seu camí. Diu que formava part de la generació romàntica, la que més tard protagonitzà el Maig del 68, però ell aleshores ja era a Colòmbia. ‘El món era un desastre, havíem de tombar-lo, i cercàvem, per antonomàsia, els pobles aliens a tot allò.’ Pobles autòctons, tribals, que no havien estat corromputs per l’occidentalisme ni la industrialització. Els bons. ‘Es denigrava Occident, considerat el destructor de les cultures del món. Qüestionàvem el progrés perquè el progrés acabaria eliminant tots aquells pobles.’

I es va endinsar en la selva i les planures per estudiar totes aquelles llengües. ‘Quan vaig trobar-me amb els primitius, potser vaig projectar-hi els esquemes de la meva generació.’ Una estudiant de Junyent li demana que per què Colòmbia: ‘Ah, no, jo volia anar a Lima. Pensava que anava a Lima. Però el dia abans d’agafar l’avió em van dir, és a la Universitat de Bogotà on vas. O Bogotà o servei militar. Quan vaig arribar a casa, vaig buscar al mapa on era Bogotà, i me n’hi vaig anar.’ Han passat cinquanta anys.

Si quan va arribar-hi els indígenes pràcticament havien d’amagar-se, perquè allà els bons eren els blancs catòlics que parlaven espanyol, la cosa ha canviat força. Landaburu parla de la crisi social, i el narcotràfic, les guerrilles, els desplaçaments… I a començament dels noranta, una nova assemblea constituent en la qual hi havia els primers indis que parlaven una llengua pròpia. ‘En dic indis perquè per mi ja no té cap connotació, aquesta paraula, com primitius.’ Va anar sorgint un moviment indígena fort, i ara ja no s’amaguen, tot al contrari. I va arribar la primera llei de protecció de llengües, amb la qual Landaburu té molt a veure.

A Colòmbia es parlen unes seixanta-cinc llengües. N’hi ha cinc que tenen el futur molt negre, ‘les parlen un grapat de vells i prou’. N’hi ha unes vint més que les parla gairebé tota la comunitat. ‘Hi ha molta més consciència del valor lingüístic, entre la població.’ I explica que alguns socialitzen els nens amb els avis, que els parlen la llengua pròpia. I hi ha programes de ràdio i van sorgint escriptors i poetes que també les fan servir. ‘Passen coses boniques’, diu Landaburu, que, lluny del catastrofisme, s’erigeix en optimista.

Hi ha trenta-dues llengües que les parlen menys de mil persones, ‘cal ser sensat’. Però no es moren del tot, perquè ell ha anat pels pobles, ha enregistrat les llengües, les ha documentades. Alguns les han apreses de grans, gràcies a aquests enregistraments. I cal aprofitar les noves tecnologies, que posen aquest material a l’abast de tothom.

És temptador de fer paral·lelismes. A ell no li agrada. La situació és prou diferent, diu. ‘Aquí estem obsessionats amb l’estat nació. Catalunya i el País Basc provenen del nacionalisme romàntic, són societats industrialitzades, amb intel·lectuals, escriptors, etc. Les condicions són diferents, no es poden comparar. En el context de Colòmbia, el plurilingüisme sí que és possible.’

I explicant el perquè de l’estudi de les llengües, dóna la clau de tot plegat: si la llengua és un sistema autònom amb una evolució i equilibri propis, estudiar-los permet d’accedir a la cultura i el pensament d’un poble. ‘La llengua és la via per a accedir al pensament d’una civilització.’