18.01.2018 - 22:00
El senador basc d’EH Bildu Jon Iñarritu va qüestionar i atacar amb duresa les explicacions que va fer ahir el ministre d’Interior espanyol, Juan Ignacio Zoido, que compareixia per a explicar l’operatiu policíac del primer d’octubre. Iñarritu, més incisiu que els senadors catalans i tot, li va recriminar la violència desproporcionada dels policies i els aldarulls que van provocar en poblacions catalanes i el va acusar de ser el responsable d’un ‘fracàs’ que va aparèixer a les portades dels principals mitjans internacionals –mentre li mostrava els exemples gràfics enmig de la comissió.
—Els ciutadans i els periodistes hem vist la compareixença a la televisió. Quina era l’actitud i la reacció de Zoido arran dels comentaris dels ponents?
—Jo crec que no hi estava a pler. Ja se sap com és: prepotent i fanfarró. En alguns comentaris en què el contradèiem, ell callava. No l’he vist convençut d’allò que ens deia. Tinc la sensació que sap que ha pecat. Que hi ha coses que no es poden defensar i que ho ha de fer com a ministre que és. Ha defensat el que és indefensable. No ha volgut entrar al cos a cos, s’ha contradit i ha dit falsedats empíriques, i ell ho sap. El cas és que la violència de l’1 d’octubre no va servir de res, perquè es va poder votar. Van intervenir en el 5% dels col·legis i van obrir el cap a mil persones, i es va continuar votant, mentre que els Mossos, sense clavar cap cop de porra, van aconseguir tancar més col·legis que ells. La seva actuació, vista internacionalment, va ser inútil, desproporcionada i salvatge. I, mirant els fets amb perspectiva, el problema que hi havia l’1-O, que és polític, continua sobre la taula. I han gastat 87 milions d’euros. Però cal sumar-hi els 63 destinats a Letònia que s’han pagat de les arques públiques.
—Diríeu que es creu els seus arguments, quan, per exemple, menysté el nombre de ferits o diu que l’actuació va ser legítima, professional i proporcionada?
—Hi ha un fet significatiu respecte de les paraules del ministre amb els ferits, quan intenta ridiculitzar-los utilitzant el cas de la noia que aparentment no li van trencar tots els dits, sinó que li van generar capsulitis, com si s’ho hagués fet ella mateixa. O quan ha ridiculitzat els casos dels qui van tenir lipotímies o rodaments de cap. Quan la majoria de ferits són per contusions i per cops de la policia. També és significatiu, sense restar importància als altres 1.064 ferits, el cas de Roger Español. Ha vingut a dir que la policia només va utilitzar un tret de pilotes de goma i no és cert, perquè diversos observadors van recollir-ne. Però si fos cert, fixeu-vos en la proporció: un tret, un ull perdut.
—I tenint en compte que les pilotes de goma són prohibides a Catalunya.
—I tenint en compte que les pilotes de goma són prohibides per una llei, llavors, encara ha dit que es van trobar forçats a fer-les servir per obrir-se pas i escapar. I, per si fos poc, ha responsabilitzat Roger Español d’haver tirat tanques contra la policia. O que la policia no podia sortir i es va haver de defensar. En definitiva, que, sincerament, crec que periodistes i activistes catalans, quan es recullin les cinc hores d’intervenció, haurien d’analitzar tot el que ha dit, tant les coses que no són certes com aquelles en què s’ha contradit ell mateix. S’hauran d’exposar imatges d’aquell dia al costat del relat que ha fet ell, i crec que hauria de dimitir. No pels fets de l’1-O, que penso que qualsevol govern responsable hauria depurat responsabilitats, sinó per haver mentit en una comissió parlamentària.
—Abans posàveu en relleu que, de moment, se sap que el govern espanyol ha esmerçat 150 milions d’euros contra el procés català. Creieu que això indigna la ciutadania espanyola?
—Sí, però amb una trampa. Hem de tenir en compte que s’ha creat un relat dels fets per a la majoria, desgraciadament, de la ciutadania espanyola. Avui el ministre, en lloc de fer autocrítica, ha fet altercrítica i ha responsabilitzat de la violència de l’1-O no els que la van exercir, sinó les víctimes; n’ha donat la culpa al govern català, als Mossos i fins i tot ha justificat que tot allò que va passar provenia d’ordres judicials. Ell no ha assumit cap responsabilitat. I amb el cost econòmic, que ningú no se sorprengui si ells no assumeixen aquest cost, sinó com una despesa que es van trobar obligats a fer per la irresponsabilitat del govern i dels Mossos. És el relat que van imposant des de l’establishment, és a dir, des del govern espanyol, el poder judicial i també des de la majoria de mitjans lacais al poder, que lamentablement, són molts a Madrid.
—Fent referència a la construcció del discurs que comentàveu, l’estat intenta forçar una situació de violència per a justificar la repressió posterior. Salvant les distàncies, això també va passar al País Basc?
—En certa mesura, sí. Però encara amb més importància ara. Ara que la violència d’ETA ha acabat i l’organització és a prop de desaparèixer del mapa o de l’escena de l’actualitat, veiem un interès, tant des dels poders clàssics de l’estat com des de l’establishment, a dir que només hi va haver una violència, la d’ETA. No és permès de parlar de la violència de l’estat, de la brutalitat policíaca i els excessos fora de la llei. Parlo de tortures, execucions sumàries, milers de barbaritats i agressions contra els drets humans que s’han produït al País Basc; en lloc de fer un mapa constructiu de totes les violències –sense equiparacions, però sense exclusions–, que reculli el que ha estat la plaga i el drama de totes les violències que s’han viscut al País Basc. Però el govern té por que si parla d’unes altres violències, es puguin saber coses que l’estat no vol que se sàpiguen. Com, per exemple, els sis mils casos declarats de tortura.
—Segurament aquest és el paral·lelisme més gran entre els dos conflictes. Que el govern del PP no sembla disposat a solucionar el problema, sinó que electoralment li interessa de perpetuar-lo.
—Hi estic d’acord. Mireu, quan Winston Churchill va ser corresponsal a la guerra de Cuba, de jove, va analitzar d’una manera estigmatitzadora, fins i tot racista, o generalista, els espanyols. Els definia com a venjatius i deia que aquest odi els enverinava. Jo sempre he dit que no compartia aquesta visió de Churchill, perquè es falsa, i d’espanyols n’hi ha de tota mena. Però veig en actituds del PP o de la dreta conservadora aquest ànim de venjança, d’humiliació i de vèncer sigui com sigui. I ho veiem en un cas diferent del català, que és el basc, on sí, lamentablement, hi va haver un component violent que afortunadament no hi ha hagut a Catalunya.
—Afortunadament.
—Per això a la comissió jo deia que quan es parlava de violència a Catalunya es feia una banalització de la violència que sí que s’ha viscut en uns altres llocs. Jo he estat en diverses mobilitzacions catalanes i no he vist ni una paperera trencada. Voler afegir un element de violència en el cas dels Jordis, Junqueras o Forn, sabent que han actuat en obediència a un mandat polític i sense ni un vidre trencat, crec que forma part d’aquest relat venjatiu i d’odi que es va construint. Els haurien pogut imputar terrorisme tranquil·lament, si no fos comparable a situacions que hi ha hagut al País Basc.
