Jon Inarritu: ‘L’estat vol desordre públic, violència de baixa intensitat per a poder aplicar el pla ZEN’

Després d’Arnaldo Otegi, segurament Jon Inarritu (Leioa, 1979) és el polític basc més popular a Catalunya. Les seves preguntes persistents al govern espanyol i les intervencions a la comissió d’Interior del senat per a denunciar la repressió de l’estat espanyol no passen pas desapercebudes. Defensa que té ressò mediàtic pel fet de no ser català. Certament, aquesta és una actitud molt habitual a Catalunya quan algú de fora es fixa en la causa independentista. En aquesta entrevista no li demanem tan sols pel cas català i per la situació dels presos, que va visitar divendres, sinó també sobre l’amenaça de l’extrema dreta, l’acció de govern de Sánchez i l’independentisme al País Basc.

—Quin impacte pot tenir aquest resultat tan espectacular de l’extrema dreta a les eleccions andaluses?
—La cosa més preocupant és que les dretes més extremes anunciïn que s’uniran i que no tenen cap problema a fer un pacte. Veiem com es normalitza el feixisme, també per part de partits que, en teoria, se’n declaren allunyats, però llavors, en el seu dia a dia, veiem que no. No tant per les manifestacions que hem vist a Catalunya i en les quals tots han anat de bracet, sinó perquè veiem com, en el dia a dia, defensen exactament el mateix. Només cal comparar el senyor Casado amb el senyor Abascal, que en moltes matèries, amb melodies diferents, vénen a dir la mateixa cosa.

—I l’esquerra espanyola no ha de fer autocrítica?
—Sí. Bé, el PSOE no el posaria a l’esquerra, però si parlem de l’esquerra institucional, diguem que en moltes ocasions, ha normalitzat i ha permès algunes actituds extremistes. Llegia avui algun intel·lectual del PSOE que responsabilitzava l’independentisme i el republicanisme català d’haver donat ales a aquest feixisme. La cosa més curiosa és que a El Ejido, on la població immigrant és molt alta, a ningú amb dos dits de front no li passaria pel cap de culpabilitzar la població immigrada de l’auge del feixisme, cosa que sí que fan amb el moviment català. És d’un ‘cunyadisme’ de llibre intentar responsabilitzar les víctimes del feixisme, de l’auge d’aquest. El feixisme hi és, i ha de ser combatut de cara.

—Després de la patacada del PSOE, creieu que Sánchez avançarà les eleccions?
—És un misteri. Per molt que digui que ho farà quan li convingui a l’estat, tothom sap que no, que ho farà quan vagi millor al seu partit. Una cosa sí que és evident: la situació és d’extrema debilitat; pot passar qualsevol cosa i ara esperem que s’aclareixi el panorama. Ho veig obert. Poden ser al març, en el superdiumenge de maig o a l’octubre. En tot cas, tothom creu que el 2019 hi haurà eleccions.

—Divendres vàreu venir a Catalunya a veure els presos dels Lledoners. Amb qui vàreu parlar?
—Pràcticament amb tots, excepte amb Jordi Sànchez, que crec que en aquell moment tenia una reunió. Els vaig veure forts, determinats, amb un càlcul i una anàlisi clara que tenen davant un judici polític. Mentre era allà em vaig assabentar de la vaga de fam, que es va saber l’endemà, i vaig poder-los donar molts ànims i molta solidaritat.

—Us va sorprendre?
—No. És una forma de denúncia molt contundent, però és l’única manera de travessar els murs d’una presó.

—Fa poc entràveu una pregunta en què dèieu que el govern espanyol té menys transparència que el PP i respon pitjor. Quin balanç en feu, de l’acció de govern, fins ara?
—Quant a acció de govern és cert que anuncien moltes mesures amb molt de bombo i platerets però que al capdavall no són res. Per posar algun exemple, quan vàrem veure com rebien l’Open Arms i s’acollien diversos migrants de la Mediterrània, a tots ens va semblar bé, però vàrem veure com tot plegat no fou sinó un simple gest i ara retornen migrants a Líbia, un país que no és segur, i continuen amb les expulsions sumàries quan ja hi ha hagut una condemna de la Cort Europea dels Drets Humans dient que són contràries a la legislació internacional. Veiem com no es posen els mitjans per a acollir tota aquesta gent que arriba a la frontera sud de l’estat. Així mateix, hem vist com la ‘llei mordassa’, una llei que el PSOE des del primer moment va dir que s’havia de derogar, ara ja diu que s’ha de modificar. Igual com amb la reforma laboral, que abans deia que calia derogar i ara diu que bé, que s’hi ha de fer alguna modificació. És continu. Veiem com s’anuncia que és traurà del Valle de los Caídos el dictador Franco, però no es va més enllà i s’evita de parlar de desenterrar els milers de persones que hi ha enterrades en contra de la seva voluntat: milicians, gudaris, republicans.  O s’anuncia que es retirarà una condecoració a ‘Billy el Nen’ i al mateix temps es condecora Sánchez Corbí, qui va ser cap de l’UCO, condemnat per tortures. Veiem com hi ha mesures positives, però a l’hora de legislar i prendre mesures contundents el PSOE és el mateix que el PP.

—Per no parlar de les declaracions de Borrell, els acords al CGPJ… Certament, hi ha tics que recorden els del PP. Creieu que si no van més enllà és perquè l’status quo no els ho permet o perquè tenen por que fer canvis els castigui electoralment?

—Bé, hi ha qüestions d’estat en què el PSOE, que es fa dir republicà, ha portat al TC la denúncia contra la moció que reprova el monarca, quan el consell d’estat havia dit que no hi havia raó ni qüestió legal per a denunciar. En alguns aspectes, aquells que toquen la fibra de l’estat, veiem com els socialistes són més papistes que el papa. Podem veure com els afers de Catalunya i el País Basc són raons d’estat que fan actuar el PSOE de manera molt pròxima a la manera com ho feia el PP. En el fons tot volen la mateixa: mantenir el règim del 78.

—Borrell acabarà caient?
—Jo crec que Borrell no havia d’haver estat mai escollit ministre d’Afers Estrangers. Però tenint en compte les seves actuacions, com la multa per haver fet ús d’informació privilegiada quan estava a Abenoga, ja n’hi hauria d’haver prou perquè dimitís. Igualment, les seves declaracions impresentables de negacionisme del que va ser el genocidi indígena als EUA no són acceptables per a un ministre d’Afers Estrangers, que ha de tenir aquella delicadesa i un saber fer basat en la diplomàcia, i no crear més conflictes, sinó resoldre’ls. Però ell fa de pirata diplomàtic amb nombrosos estats. I sempre ho fa en afers que es consideren qüestions d’estat, com la qüestió catalana, les seves relacions amb Bèlgica i algunes regions d’aquest estat, o el Brexit i el cas de Gibraltar. Fins i tot El País deia en un editorial que Espanya havia arribat a un nivell de tensió com no s’havia vist mai. I una anècdota, com va ser la invenció d’aquella escopinada falsa, que desconec per què ho va fer. No sé si va tenir una visió o volia estigmatitzar els diputats d’ERC. Vàrem poder veure com els seus companys de partit se n’apartaven perquè s’avergonyien del seu comportament. Crec que aquest senyor no està capacitat per a ser ministre d’Estrangers ni per a tenir cap càrrec. Corre la brama que l’enviaran al Parlament Europeu perquè volen promocionar-lo com a comissari europeu. Però és que no en té capacitat i no pot tenir un càrrec de representació.

—Passem al País Basc. Fa poc Sant Sebastià va convertir-se en la primera capital basca a celebrar una consulta sobre el dret de decidir. Recorda una mica les consultes del Principat del 2009. Una manera de mobilitzar la base. El sobiranisme basc és en fase de creixement?
—Jo crec que és important. És un exercici de normalització d’apoderament ciutadà. És cert que una participació del 18% va ser excusa dels mitjans estatals i alguns partits per a dir que havia estat un fracàs. Però si comparem –i jo crec que s’ha de fer, perquè té una influència directa, perquè el País Basc i Catalunya sempre han tingut vasos comunicants i es miren– les consultes que es van fer el 2009 i 2010 a Catalunya no van tenir un percentatge més alt de participació. Per tant, aquells que intenten dir que és un fracàs, doncs no, són consultes que lamentablement no tenen un reconeixement, però que apoderen la societat i que normalitzen allò que ja hauria de ser normal, que es pugui decidir sobre tot sense cap vet, o repressió, com vàrem veure l’1-O.

—Molts diuen que va significar el començament del procés, però si hi ha un punt d’inflexió és el pas de CDC. Agafant aquest fet com a precedent, en el cas basc, fins a quin punt és imprescindible que el PNB es decanti per la independència perquè sigui factible?
—Tenint en compte que el PNB és el primer partit de la comunitat, jo crec que sí que és imprescindible. Perquè a més, estaria d’acord amb les seves bases ideològiques principals, que diu que la societat basca ha de poder decidir el seu futur institucional. Ho poden fer amb més encert o menys, amb més nitidesa o més atreviment, però la seva decisió és clau. És clar que avui dia tres quartes parts del parlament basc representen formacions que defensen el dret de decidir i el dret de decidir tot allò que ens afecta. Per tant, per reconeixement als seus votants, és necessari que el PNB faci el pas.

—Creieu que s’hi acabaran unint sense fissures, a un procés d’emancipació?
—Jo vull fer el càlcul que el PNB s’hi haurà d’unir perquè si no la societat li acabarà passant per sobre, perquè és una demanda social. Espero que acabin fent cas dels seus votants.

—Fa poc hem sabut la sentència del cas Bateragune. Com va acollir la notícia la societat basca?
—La societat basca va veure ratificat allò que la immensa majoria ja sabia, que aquestes persones no van tenir un judici just, van ser condemnades per un delicte que no havien comès quan treballaven a favor de la pau. L’estat va preferir obstaculitzar-ho i criminalitzar-los amb un judici farsa. Però quan ha arribat el reconeixement, ells ja han passat sis anys a la presó. I això mateix pot passar en un altre cas d’estat, que és el cas català. Poden tenir un judici, que tothom sap que és una absurditat amb aquests jutges tan poc independents controlats per la sala segona que presideix el senyor Marchena, però saben que la decisió que pugui prendre Europa arribarà massa tard. Quan, possiblement, moltes persones hauran passat massa temps a la presó, persones que no hi havien d’haver passat ni un sol dia.

—ETA ja s’ha desarmat i ha demanat perdó. Què falta? O la societat basca ja ha girat full?
—En certa manera, és cert que la societat va molt de pressa i sembla que tot això va passar fa molt temps. Però és cert que hi ha capítols per tancar en aquesta fase postviolència, com ara solucionar el problema dels presos perquè, mentre n’hi hagi, el problema no s’haurà resolt. S’ha de posar fi a la política d’excepció i venjança que és l’allunyament, la dispersió, l’aïllament i la situació dels presos malalts, però també s’ha de passar a l’excarceració. Si tenim en compte que la violència d’ETA va desaparèixer fa set anys i ho comparem amb exemples europeus, veurem que a Irlanda del Nord quatre anys després de la fi de l’IRA ja no hi havia presos. Això s’ha de solucionar. Així mateix, cal reconèixer totes les víctimes de les diverses violències que hi ha hagut, també les de l’estat, fora de la llei, i que passaven per la tortura. I si es pogués, seria molt positiu que es creés una cosa similar a les comissions de la veritat, on cada un dels actors violents aclareixin tot allò que no s’ha aclarit.

—Però amb l’auge de l’extrema dreta, Ciutadans a l’alça i un PSOE que va amb peus de plom a dir i a fer segons què perquè no els penalitzin electoralment, l’horitzó no és desesperançador?
—És cert que hi ha una batalla pel relat i alguns sectors no volen reconèixer que hi ha hagut unes altres violències. Volen expandir la visió que només hi va haver una violència, que és la d’ETA. Llavors, també et diuen que hi va haver alguna coseta, però res. No es tracta de parlar d’un bàndol o de dos bàndols, sinó de totes les violències que hi ha hagut en el context del conflicte polític al País Basc, i que lamentablement, d’una manera o altra, continua vivint-s’hi. Fa poc vàrem saber la sentència de cas Cabacas, una autèntica barbaritat en què no s’ha fet justícia. Un jove, acabat un partit de futbol, va resultar mort després d’una càrrega policíaca davant d’una herriko taberna. Una autèntica barbaritat. O el cas dels joves d’Altsasu, que s’ha convertit en una qüestió d’estat i uns joves són a la presó per una baralla de bar. Veiem com, en aquest relat construït en el passat, encara hi ha alguna espernegada que s’ha de resoldre de seguida, perquè no té sentit de mantenir l’excepcionalitat judicial i policíaca que en alguns casos continuen al País Basc.

—De fet al País Basc coneixeu de fa molt de temps la repressió de les clavegueres.
—Sí, jo moltes vegades explicava aquí a Catalunya que crec que era molt desconegut, allò que va ser el pla ZEN (Zona Especial Norte), aquest pla d’antiinsurgència creat pel PSOE. El fet més curiós, del meu punt de vista és, que l’estat, davant el conflicte català, fa servir aquest mateix manual antisubversiu en un context completament diferent del del País Basc. A Catalunya no hi ha hagut mai violència. Però l’estat no sap resoldre una qüestió estrictament política en una taula i prefereix entrar en un moviment d’acció-repressió. Vol que es compleixi aquesta profecia, vol que hi hagi un problema de desordre públic, de violència de baixa intensitat i així poder aplicar el pla ZEN. Perquè en el fons li és impossible d’explicar per què hi ha tot un govern a l’exili i a la presó. Una anomalia a l’Europa occidental.

—Els polítics i les bases independentistes van pecar d’innocència?
—Sense ànim de faltar, jo crec que sí. Abans de l’1-O, davant l’enviament de milers de policies, recordo que vaig parlar amb una persona que ara mateix és a la presó, als Lledoners, i em deia que la policia no reprimiria perquè Espanya no es podia permetre aquesta imatge i perquè la societat catalana sortiria pacíficament. Doncs al final, no tan sols s’ho va poder permetre, sinó que molts n’estan orgullosos, d’aquells fets. Vàrem veure el missatge del 3-O, del cap de l’estat, que va sortir aplaudint la repressió.

—És a punt de tancar-se una candidatura unitària entre ERC, Bildu, i BNG. Per què no s’ha fet una candidatura més àmplia amb PDECat, PNB i la CUP?
—EH Bildu va fer i fa una proposta per fer una candidatura àmplia de totes les forces independentistes a Catalunya, País Basc i Galícia, però és cert que una cosa és el plantejament, i l’altra la realpolitik. Perquè quan negocies, parles i dialogues, et trobes amb anàlisi propi de país, amb partits que no volen presentar-se a aquelles eleccions, i alguns altres que prefereixen presentar-se d’una manera diferent. Bé, crec que la nostra proposta inicial era ambiciosa i positiva; al final no es concretarà amb una llista tan àmplia com es volia, però sí amb una llista de les tres nacions i que defensi tres fonaments en què s’està d’acord: drets socials, dret de decidir i llibertat i drets civils.

—Entre partits s’han vetat?
—Que jo sàpiga, no. Que jo sàpiga hi ha estratègies de país i posicions polítiques. Però vets, a mi no me’n consten.